Las Médulas

patrimonio humanidadVisitar Las Médulas, un dels més interessants testimonis del pas de la civilització romana per la Península Ibèrica, era un objectiu que portava cert temps perseguint i que per diferents raons s’havia anat posposant.

Aquesta vegada i aprofitant un viatge a Santiago de Compostel·la no se m’escaparia l’oportunitat. És cert que les Mines Romanes de Las Médulas disten més de dos-cents quilòmetres de la capital gallega. Però, aprofitant que disposo d’un dia lliure, no ho dubto dues vegades. Llogo un cotxe a Santiago de Compostel·la i m’acosto, en un parell d’hores i mitja, fins a la lleonesa comarca del Bierzo, on es troba aquest bellíssim paisatge.

IMG_8027

LAS MÉDULAS, MERAVELLÓS PAISATGE I MINES D’OR DE L’ÈPOCA ROMANA

Visitar Las Médulas suposa conèixer un dels més extraordinaris paisatges de la Península Ibèrica. Un paisatge, però, que va ser modelat per l’home arran que els romans descobrissin, en colonitzar la zona, que des de temps immemorials els vilatans havien explotat els jaciment fent ús de la tradicional tècnica de la batuda.

Els romans, però, van anar una mica més enllà, ja que es van encarregar de dissenyar un complex sistema que permetés l’extracció del preuat material de les mateixes entranyes d’aquesta argilosa terra. Corrien temps d’Octavi August, primer emperador romà, sobre l’any 26 aC. Sota el mandat d’August es van començar a encunyar, de manera força regular, importants quantitats d’auris, la moneda d’or que havia de substituir la fins llavors moneda més preeminents en la civilització romana: el denari de plata.

Per aconseguir les ingents quantitats d’or necessari per encunyar la moneda en qüestió, els romans es van adonar que amb la tradicional tècnica de lA batuda no seria suficient. Va ser en aquest context quan els enginyers romans van idear els diferents sistemes d’explotació del terreny (o de les mines romanes). Així ens ho explica Plini el Vell, historiador i que va arribar a ser administrats de les mines de Las Médulas. Encara que m’he documentat prou per escriure l’article (val molt la pena un article d’Història NG, número 138) se’m fa una mica difícil entendre exactament en què consistia el mètode conegut com Ruïna montium. Tractaré d’explicar-ho en un parell de frases. I que em perdonin els experts per la meva probable inexactitud. Es tractava de crear una sèrie de túnels i galeries per dins el terreny que avui coneixem com Las Médulas. Per aquestes galeries s’introduïa gran quantitat d’aigua que saturava el terreny alhora que desfeia l’argilosa terra, molt dúctil i mal·leable. Això aconseguia separar el material auri de la resta de materials que componen el terreny. Posteriorment, es deixaven caure ingents quantitats d’aigua emmagatzemada en grans dipòsits, la qual cosa produïa una gran explosió i l’enfonsament de la muntanya (d’aquí li ve que la tècnica sigui coneguda com Ruïna montium). L’aigua, les argiles i, per descomptat, l’or que s’havia desprès era canalitzat per una sèrie de canals fins arribar a les cues de rentat, on es recol·lectava el preuat metall.

I és així com la mà de l’home va acabar per modelar aquest fabulós paisatge de Las Médulas i que avui suposa una de les visites més interessants que es poden fer a Espanya pel que fa a tot allò relacionat amb l’època de colonització romana. El paisatge cultural i natural de Las Médulas forma part de la Llista del Patrimoni de la Humanitat des de 1997.

IMG_8004

VISITA A LAS MÉDULAS. ELS DIVERSOS SENDERS.

Arribo a Las Médulas quan són gairebé la una del migdia i aparco al pàrquing que es localitza a 50 metres de l’Aula Arqueològica que funciona a manera de centre d’interpretació de Las Médulas. Allà rebo una breu explicació sobre els diferents itineraris i senders que permeten recórrer Las Médulas alhora que em lliuren un petit mapa de la zona.

Bàsicament em parlen d’aquests senders:

– Senda les Valiñas: un recorregut circular que permet accedir a dues coves artificials, la Cuevona i l’Encantada. Es tracta d’un recorregut de 3,5 quilòmetres.

– Senda Perimetral: també és un recorregut circular que transita pel que és tot el perímetre de Las Médulas. Alguns dels millors miradors es localitzen en aquest camí, com el Mirador de Orellán. També permet accedir a les Galeries d’Orellán, una de les últimes que es van explotar a Las Médulas, i al Mirador de Les Perdices. Cal comentar que tant al Mirador de Orellán com a les Galeries d’Orellán es pot accedir en cotxe si es prefereix no fer tot el passeig a peu. Aquesta senda té una longitud de 14.3 quilòmetres.

– Senda del Llac Sumdo: un camí d’anada i tornada que parteix del mateix poble de Las Médulas i que t’apropa al llac Sumido, com indica el nom de la senda. 1 quilòmetre d’anada i un de tornada.

– Senda Reirigo: permet accedir al cim de Reirigo i a Les Medulillas, a partir de la Senda Perimetral. Des d’aquest cim s’obtenen excel·lents vistes de Las Médulas, encara que la veritat és que és bastant dureta i no habilitada per realitzar-la amb nens petits.

A l’Aula Arqueològica m’aconsellen un recorregut d’uns 12 quilòmetres amb el millor de les sendes Perimetral, les Valiñas i Reirigo, i que té una longitud d’uns 12 quilòmetres i suposa unes 4 hores de trajecte. Serà la que realitzem, encara que finalment no arribarem fins el mirador de les Perdices pel que m’estalviaré un quilòmetre.

Comencem el recorregut transitant pel poble de Las Médulas, una petitíssima població que disposa d’alguns restaurants i cases rurals on se serveix la carn d’olla bierciano típic d’aquesta comarca. Just a la sortida del poble prenem, a mà esquerra, la Senda de les Valiñas. Cal dir que no sempre els senders estan correctament senyalitzats. Dóna la sensació que li falta una mica de manteniment a aquest Parc Arqueològic de Las Médulas.

Caminem a través d’un bonic sender on ja trobem les primeres castanyedes (omnipresents en gairebé tota la ruta) fins arribar a la primera de les dues coves: la Cuevona. Tant aquesta cova com la que es localitza un centenar de metres més amunt, l’Encantada, són coves artificials modelades a través del treball de l’home darrere d’esfondrar la muntanya. Com ja hem comentat, aquest era el motiu de disposar aquesta sèrie de túnels i passadissos a l’interior d’aquesta argilosa terra: esfondrar-la, separar l’or de l’argila i després del rentat, aconseguir recol·lectar el preuat material daurat.

IMG_8009
IMG_8020

Durant el passeig fins aquí ja hem pogut gaudir d’aquest conjunt de falses muntanyes i morruts d’aquesta argilosa terra ataronjada, tan característica de Las Médulas.

Seguim per la senda de Las Valiñas, que per ser circular tornaria al poble. No obstant això, abans d’arribar a aquest, prenem una senda ascendent que trobem a mà esquerra. Es tracta de 900 metres d’un paisatge espectacular, amb milers de castanyedes que han perdut en aquesta època de novembre la seva caduca fulla que jeu a terra formant una bellíssima catifa contínua.

Aquesta ascendent ruta, no només és bellíssima, sinó que és bastant dura. Es tracta d’un trajecte de gairebé 900 metres de longitud amb una pendent de fins al 20%. Amb l’esforç de seguida es passa el fred.

Segueixo el sender que puja i puja però la veritat és que, en cert moment, acabo per perdre’m. Quan aconsegueixo entendre que per on transito no hi ha sender, he de tornar per on venia i prendre el camí correcte, uns 100 metres més avall. La veritat és que passo per un mal moment.

IMG_8036
IMG_8037
IMG_8042

En arribar a la fi d’aquest trajecte, connecto amb la Senda Perimetral per acostar-me fins al Mirador de Orellán, el més bell de tota la Ruta per Las Médulas. És des d’aquí on es prenen la majoria de fotos que il·lustren llibres i reportatges sobre Las Médulas. Les visites des d’aquest punt són meravelloses, amb els diferents monticles fruit del treball dels romans (o, millor dit, dels vilatans que van haver de treballar per a ells). Podem observar des d’aquí la finestra disposada en la mateixa terra argilosa que forma la Galeria de Orellán, que suposa el nostre proper objectiu.

Va ser aquesta una de les últimes galeries excavades en el conglomerat aurífer. Per accedir-hi hem d’abonar una entrada de 2 € i protegir-nos amb un casc d’obrer. La veritat és que val la pena internar-se per les entranyes del conglomerat fins a sortir pel balcó que observem des del Mirador de Orellan.

IMG_8049
IMG_8052
IMG_8097

Tornem sobre els nostres passos per prendre la Senda Perimetral que torna directe fins al poble de Las Médulas, encara que donant un bona volta. Deixem a la nostra esquerra una zona on podem observar alguns dels canals d’aigua que s’han conservat i que era on es procedia la batuda del material ja rentat. Una mica més endavant, trobem la zona anomenada el Camp de Braña, que exerceix funcions de berenador. No obstant això, encara que m’he portat uns entrepans, una mica de fruita i bastant beguda, he anat endrapant d’això durant tot el trajecte, de manera que segueixo amb la ruta.

És moment ara d’ascendir cap al Pic Reirigo, que és el que m’han aconsellat a l’Aula Arqueològica. Per a això, deixo la Senda Perimetral i prenc la Senda Reirigo. En un ascens una mica dur, encara que tècnicament sense dificultat. Això sí, no em sembla gens apte si aneu amb nens petits. En pocs minuts he arribat al cim, on s’ubica un punt geodèsic. Una mica més enllà, es pot gaudir d’unes enormes vistes de l’àrea arqueològica. És a dir, on s’ubiquen les restes de la Ruïna montium amb els pics argilosos punxeguts. Preciós. La baixada, per un altre sender, i que ens portarà de nou fins a la Senda Perimetral, és francament dura. A estones, per empinada. En altres moments, per trobar-se el sender massa proper a la vessant. A vegades, pels alts esbarzers que un ha d’anar salvant. La veritat és que fins i tot em torno a perdre per segona vegada i estic una bona estona que no ho passo gens bé. Per no trobar el camí correcte i perquè ningú semblava passar per allí. Com dic, en massa ocasions, les indicacions brillen per la seva absència.

IMG_8055
IMG_8065
IMG_8068

Finalment, retrobo el camí correcte (o això suposo) que em porta a unes coves conegudes com Les Medulillas. No entro a elles, ja que no porto casc i no se si són molt segures. I a més, ja m’he perdut un parell de vegades i després de fer un bon trajecte per un corriolet massa enganxat a la vessant, començo a estar amb la mosca darrere de l’orella. Baixo per unes escales de fusta fins a reprendre la senda perimetral.

És moment de decidir si tornada al poble de Las Médulas seguint la Senda  Perimetral fins al final o em fico pel Sender Soto. És aquest un sender una mica més curt que, en certa manera, fa de drecera. I és el que m’han recomanat al centre de visitants, de manera que prenc aquest camí, que és tot de baixada. La veritat és que és aquesta altra zona preciosa, novament copada per gran quantitat de castanyedes. Ningú trobo al Sender Soto, com ningú he trobat  en l’altre tram de castanyedes, de pujada al mirador de Orellán, ni ningú en l’ascens al pic Reirigo. La veritat és que sembla que, malgrat ser dissabte, poca gent discorre per aquests senders més enllà de la Senda Les Valiñas, la més propera al poble.

IMG_8075
IMG_8078
IMG_8079

En poca estona hem tornat al poble de les Médulas. Han estat al final, poc més de 3 hores de ruta per completar els, aproximadament, 11 quilòmetres.

La veritat és que la Ruta pels senders de Las Médulas em sembla d’una bellesa paisatgística excepcional. Simplement, comentar que crec que en diversos llocs em sembla una mica descuidat pel que fa a indicacions. És això quelcom  que des de la direcció del parc s’hauria de millorar.

SI VOLS VEURE ALTRES ENTRADES SOBRE ESPANYA CLICA AQUÍ
Si t’ha agradat l’entrada, COMPARTEIX-LA!!!

Suscríbete al blog


Puedes darte de baja en cualquier momento haciendo clic en el enlace al pie de página de nuestros correos electrónicos. Para obtener información sobre nuestras prácticas de privacidad, visita nuestro sitio web.

Usamos Mailchimp como nuestra plataforma de newsletters. Al hacer clic a continuación para suscribirte, aceptas que tu información será transferida a Mailchimp para su procesamiento. Obtén más información sobre las prácticas de privacidad de Mailchimp aquí.

¿Qué te ha parecido el artículo?


0 out of 5.0 (0)

Comments:

8 thoughts on “LAS MÉDULAS. Un dels paissatges més bonics de la Península.


Mar Vara
8 de desembre de 2016

Tengo muchas ganas de volver a visitar las Médulas, estuve hace muchísimos años, tantos que no existía el Centro de Visitantes ni había rutas señalizadas ni nada. Lo único que recuerdo, además del extraordinario paisaje, es el calor que hacía, fui en verano y caía un sol de justicia con unos 40 grados a la sombra. Así que para la próxima volveré en otoño o primavera y preparada para andar.
Un abrazo!

    Jordi
    12 de desembre de 2016

    Debe ser de estos sitios en que en cada estación se descubre un pasaje distinto. La verdad es que a mi me encantaría visitarlo en primavera también.
    Un abrazo, Mar!

Bo Saldaña
9 de desembre de 2016

Hola Jordi

Si este lugar parece muy surrealista, ya lo había visto en algunas fotos en Instagram y me gustó, pero ya viendo tus fotos y la descripción en letras de lo que aquí acontece me da ganas de visitar estos lares, pero eso sí, no ahora.

Un abrazo.

    Jordi
    12 de desembre de 2016

    Aquí estará esperándote Bo. La verdad es que el lugar merece una visita!
    Un abrazo!

Carmen
9 de desembre de 2016

Estuve este verano y al leerte parece que leo mis propios pasos y sentimientos. La subida al Reirigo la verdad es que la arreglaría un poco porque hay una zona antes de llegar al punto geodésico que nos pareció bastante peligrosilla y por supuesto no apta para niños inquietos. Además, está llena de matorrales que pinchaban y a mi, se me ocurrió la maravillosa idea de hacerla en pantalones cortos, craso error jejeje, todavía tengo marcas.
Un abrazo
Carmen

    Jordi
    12 de desembre de 2016

    jejeje. Es verdad, yo lo pasé tamién bastante mal en esta zona de matorrales. Y más, yendo solo, como iba esta vez. Tendría que ponerse las pilas y arreglar un poco los senderos. Tampoco tiene mucho sentido que hagan pagar en el centro de visitantes, aqunue sea poco. Al final, lo que consigan es que casi nadie lo visite. Una pena.

Viajes y vivencias
27 de desembre de 2016

Qué ganas le tengo a las Médulas, me parece un paisaje espectacular, lástima que lo tengan así de descuidado, pero bueno, eso no es nuevo, en este país el patrimonio, por importante que sea, se maltrata y no se cuida en absoluto. Un saludito 🙂

    Jordi
    27 de desembre de 2016

    Así es, Pepa. Me apenó bastante ver el estado de varios de los senderos. El lugar es precioso y con un potencial enorme, pero debe cuidarse como se merece. Me alquilé un coche y recorrí más de 500 km entre ida y vuelta para visitar el lugar aprovechando que estaba relativamente cerca. Y mereció la pena.
    Un beso!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

La empresa trata tus datos para facilitar la publicación y gestión de comentarios. Puedes ejercer tus derechos de acceso, rectificación, supresión y oposición, entre otros, según nuestra Política de privacidad.