ART ROMÀNIC. 15 joies de l’Art Romànic a Europa.

L’Art Romànic és, probablement, un dels primers estils artístics més o menys panoccidentals i homogenis que apareixen al Vell Continent després del desmembrament de l’Imperi Romà, cinc segles abans.

En certa manera, l’Art Romànic apareix com convergència d’una sèrie d’estils arquitectònics més o menys locals que s’havien desenvolupat a partir del segle V. En aquest sentit, si a Espanya persisteixen obres mestres de l’art preromànic (com el que trobem predominantment en el terç superior de la península ibèrica), en altres latituds, són l’art àrab o el bizantí els que podem considerar com a precursors de l’Art Romànic. Amb evidents matisos, es pot considerar a l’Art Romànic com un primer intent de globalització arquitectònica i artística.

És l’Art Romànic un art de predominants connotacions religioses. Si bé és evident que entre l’art romànic podem trobar alguns exemples d’arquitectura civil, com muralles, ponts o restes de palaus, la majoria d’exemples que persisteixen en l’actualitat estan en relació amb la religió, i en concret, al Cristianisme. De manera que no són pocs, els autors que consideren a l’Art Romànic, el primer art Cristià de la història.

Com deia, l’Art Romànic és una de les primeres expressions artístiques pannacionals. En concret, podem trobar Art Romànic, i en particular monestirs i esglésies romàniques, a la península ibèrica (particularment en la meitat nord, encara que no de forma exclusiva), França, Itàlia, Regne Unit, els països de l’òrbita alemanya (sobretot Alemanya , però també a Àustria), Hongria o Croàcia, per exemple.

El repte que ens hem proposat al costat dels meus amics blocaires Florencio Moreno i Dani, autors dels blocs de viatges Fmanega i Viatges Pedraforca, és el d’enumerar i descriure 15 monuments romànics que ens hagin agradat especialment.

La meva llista de 15 monuments romànics té, ja ho aviso, una clara hipertròfia de monuments pertanyents a la Península Ibèrica (fins a 10), dels quals a més, 5 són ubicats a la meva comunitat, Catalunya. D’altra banda, i com no pot ser d’altra manera, la majoria d’obres seleccionades, ho són de caràcter religiós (ja siguin catedrals, monestirs, col·legiates o esglésies romàniques). No obstant això, alguns d’aquests monuments romànics han estat seleccionats no només pel seu enorme valor arquitectònic, si no per alguna de les joies que el seu interior conserven, com alguna preciosa talla o els seus frescos excepcionals.

No pretén ser aquesta una llista de les 15 obres més importants de l’art romànic, i qui més qui menys, trobarà a faltar obres tan cèlebres com el Pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostel·la o alguna representació del romànic de Palència, Zamora o Segovia, per exemple.

En fi, sense més dilació us deixo amb llistat de 15 joies de l’art romànic.

15 JOIES DE L’ART ROMÀNIC

El Camí de Sant Jaume Francès té a la població de Conques una de les seves parades més especials. Aquí es troba l’església abacial de Sainte-Foy, una de les més rotundes joies del romànic a França. L’església romànica de Sainte-Foy es va començar a construir a mitjan segle XI, tot i que no es va acabar fins al XII.

De tan extraordinari monument cal destacar el timpà de la seva portalada, un dels més bells de l’art romànic. Fins 124 personatges estan esculpits en aquesta representació del Judici Final, que es considera una de les obres mestres de l’escultura romànica.

La Catedral de Sant Tròfim d’Arlés és una altra de les joies del romànic francès. Aquesta església romànica del segle XII, que forma part del Patrimoni de la Humanitat, és cèlebre per dos motius: per l’extraordinari timpà de la portalada principal, on destaca la força escultòrica de la representació del Judici Final, i pel bellíssim claustre, que compta amb dos de les seves galeries en estil romànic i amb preciosos capitells esculpits. Com a curiositat, dir que l’església deixà de tenir rang de catedral quan el 1801 el bisbat va ser traslladat a Aix-en-Provence, de manera que en l’actualitat aquest temple té rang de Basílica menor. Podeu llegir més sobre la Catedral de Sant Tròfim d’Arlés en aquest enllaç.

Encara que igual que altres catedrals, la Se de Lisboa és fruit de la barreja arquitectònica, és aquest un dels exemples més notables del romànic portuguès. Es tracta d’una catedral construïda a partir de mitjans del segle XII, pel que està dissenyada ja amb un estil més evolucionat que permetia la realització d’edificis imponents.

Una de les característiques que crida l’atenció a la Catedral de Lisboa és l’innegable aspecte de fortalesa, amb merlets incloses en els dos campanars, disposats a manera de torrassa. És aquesta una característica que es repeteix en altres edificis del romànic portuguès, com a la Catedral de Coimbra.

Itàlia és un altre dels països que major patrimoni romànic atresora. La Catedral de Modena, iniciada a finals del segle XI sobre el sepulcre de Sant Geminiano, patró de la ciutat, és un dels exemples més notables entre les esglésies romàniques italianes i forma part del Patrimoni de la Humanitat.

Ja només la contemplació de la seva façana occidental ens assegura que la catedral de Mòdena no és precisament un temple menor. Dos bells lleons d’època anterior fan de base de les columnes que sustenten el pòrtic d’entrada. Per sobre del pòrtic, trobem una curiosa galeria, que es continua en les façanes laterals. I per sobre d’aquesta, un bell rosetó. Les seves tres naus interiors i la totalitat de la seva planta, amb els seus absis, capelles laterals i un preciós campanar la situen com un temple excepcional.

Poques obres del romànic tenen la popularitat del campanar de la Catedral de Pisa. Tot i que la catedral és també un bellíssim exemple del romànic, per una vegada és el campanar qui s’emporta la fama. I no només per la seva bellesa, que no és poca, si no per la seva famosa inclinació. La Torre de Pisa és un temple ja més tardà, ja que va ser iniciada en 1173 i els seus vuit nivells l’eleven fins als 55 metres d’altura.

La base del campanar està decorada amb arcuacions cegues. No obstant això, a partir del segon nivell ja trobem els preciosos arcs de mig punt oberts a l’exterior, a manera de galeries circulars. Després d’alguns anys on va estar prohibit pujar al vuitè nivell, actualment és possible pujar fins al cim, on es troba el campanar i des del qual es gaudeix d’una meravellosa perspectiva dels altres edificis que formen la Plaça dels Miracles de Pisa.

Tot i que Trier o Trèveris és coneguda per la seva Porta Nigra, un dels monuments romans més excel·lents que es conserven al nord dels Alps, cal no oblidar que la Catedral de Sant Pere és una de la més grans construccions romàniques que mai s’hagin construït . És l’església més antiga d’Alemanya, ja que els seus fonaments es deuen a un antic temple del segle IV, però la seva estructura romànica correspon a la fi del segle XII. Crida especialment l’atenció la seva façana occidental, dividida en cinc seccions, amb dues portes petites en els laterals i amb un sortint, que més aviat sembla un absis, a la secció central. La Catedral de Sant Pere de Trèveris forma part de la llista del Patrimoni de la Humanitat.

Són diverses les petites esglésies romàniques que es troben disperses en les diferents valls d’aquest petit país i que formen l’anomenada Ruta del Romànic d’Andorra. Aquestes petites esglésies romàniques, igual que les que trobem al català Vall de Boí, van ser dissenyades per constructors llombards, de manera que les seves característiques són bastant comuns en aquests dos territoris pirinencs.

Són totes elles petites esglésies construïdes en pedra, amb més o menys esvelts campanars, de factura simple però preciosa i decorats habitualment amb finestres geminades. L’Església de Sant Joan de Caselles, com la propera de Santa Coloma, té la seva porta protegida sota un porxo suspès gràcies a columnes de fusta.

Algunes d’aquestes esglésies romàniques andorranes tenen el seu interior decorat amb pintures al fresc, igual que les que trobem al Pirineu Català, però també a la Col·legiata de Sant Isidor de Lleó.

L’església de Sant Vicenç de Cardona, situada al mateix promontori que el Castell de Cardona, i en realitat, formant part d’ell, és una de les més extraordinàries del període conegut com a Primer Romànic, que se circumscriu al segle XI i que té un fort arrelament al nord-est peninsular, i en particular, a la zona d’influència dels comtats catalans.

Es tracta d’un edifici de 1019, de planta basilical de tres naus. Els 51 metres de llarg, 23 d’ample i gairebé 19 d’alt, la situen com una de les més grans d’Europa d’aquest període. Els Senyors de la Sal, propietaris de les Mines de Sal de Cardona i del Castell, van ser els mecenes i encarregats de construir el temple, sent aquesta una forma evident de fer ostentós seu poder.

És especialment interessant la cripta que es troba per sota del nivell de l’església, amb el seu petit bosc de columnes i arcs de mig punt.

Són diversos els monestirs i abadies que poblen la Catalunya Central. I malgrat l’evident evolució arquitectònica soferta per la majoria d’ells, bastants d’aquests monestirs van iniciar la seva construcció en plena expansió del romànic. És aquest el cas de Sant Benet de Bages. Bona part d’aquests monestirs, abadies i priorats tenien en el mecenatge de la noblesa seva raó fundacional. El Monestir de Sant Benet de Bages, és aquest sentit, va ser fundat pels esposos Sala i Ricardis, relacionats amb el vescomtat del Conflent i Osona, respectivament. L’any 972 va ser consagrat.

La massissa església del monestir és d’una única nau i té unes mesures de 20 metres de llarg per gairebé 8 d’ample (gens menyspreables per a l’època) i consta d’un enorme absis. No obstant això, probablement és el claustre la part més interessant del monestir de Sant Benet de Bages, doncs conserva les seves quatre galeries originals que daten dels segles XII i XIII. Igual que l’església, el claustre de Sant Benet de Bages està cobert mitjançant voltes de mig punt. Els parells de columnes que sustenten els arcs de mig punt de les galeries estan decorats per preciosos capitells, formant una sèrie de 24, ornamentats amb motius figuratius i florals i que es troben entre els més bells del romànic català.

Tot i que ja hem comentat que el romànic és considerat un art eminentment eclesiàstic, no són excepcionals les mostres de romànic civil. Entre els diversos ponts romànics que es poden trobar al sud-oest d’Europa, un dels més bonics és el Pont de Besalú. Veritable símbol d’aquesta medieval població gironina, es tracta d’un pont angulat que salva el riu Fluvià i que consta d’un total de vuit arcs i 105 metres de longitud. Les primeres notícies que es tenen d’aquesta proesa de l’enginyeria de l’època es remunten a l’any 1075, encara que la construcció va patir diverses remodelacions i reconstruccions motivades pels danys ocasionats en diverses riuades.

A la meitat del pont, a nivell del cinquè pilar, trobem una bella torre fortificada de planta hexagonal. Era aquesta la localització on s’havia d’abonar el peatge de les mercaderies, al seu pas per la ciutat. A l’agradable població de Besalú podem trobar altres exemples del romànic, com el Monestir de Sant Pere o l’Església romànica de Sant Julià, que en la seva època va ser l’església de l’hospital de la població.

La Vall de Boí és una de les més interessants valls pirinenques i prepirinenques pel que a l’art romànic es refereix. Tant és així, que un bon grapat d’esglésies repartides pels diferents pobles de la vall han estat incloses, de forma conjunta, en la llista del Patrimoni de la Humanitat.

Potser és l’església de Sant Climent de Taüll, la més bella de totes. De planta basilical amb tres naus, amb una capçalera tancada per un absis i dues absidioles a banda i banda, i sobretot, amb el seu esvelt i bell campanar, ningú dubta que l’estampa de Sant Climent de Taüll és una de les més belles entre les esglésies romàniques de Catalunya.

El temple es va consagrar el 1123 i és producte del disseny dels arquitectes llombards que es van desplaçar en aquell temps, fins a aquesta zona de la península ibèrica, amb la finalitat de poblarla de petites esglésies.

El campanar de Sant Climent de Taüll, de base quadrada, de sis pisos, amb arcuacions cegues i amb finestres bi i trigeminades és el més bonic dels campanars de la vall de Boí. L’absis i les absidioles disposen també de la característica decoració llombarda, amb frisos en dent de serra a la seva part més superior, seguits d’arcuacions cegues i mitges columnes.

Les pintures al fresc del seu interior, i en particular el bellíssim Pantocràtor (l’original es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya) suposen un dels moments cimera de la pintura romànica. Des de fa poc s’ha substituït la còpia d’aquest pantocràtor per un sistema audiovisual.

La Col·legiata de Santa Juliana, de Santillana del Mar, és un altre dels bellíssims exemples del romànic que poblen les diferents poblacions de la península ibèrica. La col·legiata data del segle XII i hauria estat construïda com a substitució d’un primer temple que honrava les restes de Juliana de Nicomèdia, martiritzada a Àsia Menor en temps de Dioclecià.

És aquest un temple realment impactant. L’església respon a un esquema clàssic de tres naus i quatre trams, amb transsepte i tres absis. A més, disposa de cimbori sobre el creuer. No obstant això, probablement sigui el claustre la part més extraordinària d’aquest temple, fet que el situa com el més important del romànic de Cantàbria. Tres de les 4 galeries del claustre, corresponen als segles XII i XIII, moments de màxim esplendor del romànic. Els arcs de mig punt del claustre se sustenten gràcies a parells de columnes (algunes vegades, agrupades per quartets) que acaben en preciosos capitells ornamentats amb motius figuratius o vegetals.

La Col·legiata de Sant Isidor de Lleó és un dels monuments més meravellosos que hi ha a tota la Península Ibèrica. San Isidor que ni tan sols forma part del Patrimoni de la Humanitat, mai ha arribat a tenir la fama que mereix.

La seva construcció data dels segles XI i XII i s’hauria construït en el lloc d’un antic temple romà. Representa la primera gran església romànica construïda al regne de Lleó. La seva façana és notable (a destacar el timpà del be a la porta homònima, esculpit en marbre al segle XI), però el seu interior, amb una preciosa planta en forma de creu llatina, tres naus i gran altura, és ja supèrbia.

No obstant això, el que converteix a la col·legiata (i també basílica) en una obra mestra del romànic és el Panteó Real que es troba als peus de l’església. Aquí  es troben enterrats, entre altres, els reis Ferran I i Sancha. Les columnes, dotades de capitells d’excepcional bellesa (alguns historiats i altres, amb temes vegetals), separen l’espai en sis trams. Però més extraordinari és, fins i tot, les pintures al fresc que completament recobreixen les voltes de l’espai i que suposen un dels moments de major lucidesa de la història de l’art de tots els temps.

Situat a la província de Burgos, el Monestir de Santo Domingo de Silos, i en particular el seu preciós claustre, suposen un altre moment culminant del romànic. Tot i que el primitiu monestir es remunta al segle VII, l’edifici romànic que es conserva en l’actualitat data de la segona meitat del segle XI. Rep el nom de l’abat Domingo, prior del monestir de Sant Millán de la Cogolla, que al segle XI pertanyia al Regne de Navarra. Domingo es va refugiar al regne lleonès després dels seus enfrontaments amb García Sánchez III, Rei de Navarra. A Silos es va encarregar de donar un nou impuls a l’antic monestir benedictí consagrat a Sant Sebastià, al qual fet i fet, li va donar el seu nom.

Encara que l’església romànica de tres naus i amb cinc absis té la seva importància, probablement sigui el claustre, de finals del segle XI, la part més destacada del monestir. Es tracta d’un quadrilàter de 30 per 33 metres i de doble planta. Sobre les belles columnes de doble fust descansen alguns dels més bells capitells de l’art romànic que, al seu torn, donen suport als 60 arcs de mig punt del claustre.

Tan destacables com els 64 bells capitells són els relleus de les 4 pilastres que decoren els angles de la galeria inferior del claustre. En aquest claustre, trobem el curiós recurs de les columnes torses, ben poc habituals en l’art romànic, i que són gairebé tan famoses com el centenari xiprer del claustre. Aquestes columnes torses són en realitat una única columna de caràcter monolític, però la seva originalitat és màxima.

L’església romànica de Sant Cristòfol de Beget és, probablement, una església menor en relació a les que hem presentat anteriorment. És, però, un dels més bells exemples del romànic rural que poblen les valls catalanes.

Es tracta d’una petita església, d’una única nau i amb un sol absis. El campanar, un altre exemple del que van ser capaços de dissenyar i construir els mestres llombards arribats als comtats catalans durant el segle XII, té quatre pisos. Allí podem observar alguns dels detalls més comuns del romànic llombard: dents de serra, arcuacions cegues.

No obstant això, si per alguna cosa he volgut incloure a l’església de Sant Cristòfol de Beget en tan selecta llista és perquè conté un dels millors exemples de Crist en Majestat romànic que es conserven a Catalunya. També coneguts com Maiestas Dominis, el de Beget, data del segle XII i té una alçada de poc més de dos metres, per gairebé dos d’ample. Aquesta talla, en fusta de noguera, representa a Crist a la Creu, però vestit amb llarga túnica (que li arriba als peus) i llargues mànigues (fins als canells). Un altre famós Crist en Majestat és el conegut com Majestat Batlló, procedent de la comarca de la Garrotxa i ubicat actualment al Museu Nacional de Catalunya.

I amb aquesta església acabo la nostra particular relació de 15 joies de l’art romànic. Us emplaço ara a descobrir quines han estat les escollides per Florencio i Dani en els seus respectius blocs.