Som a San Juan del Sur, a la cost oest de Nicaragua, on hem estat un parell de dies prenent el sol en aquest destí de platja nicaragüenc. Però avui hem d’anar a un dels punts que més esperem en aquesta ruta que estem fent per Costa Rica i Nicaragua. Granada, la joia colonial nicaragüenca, una de les més boniques ciutats de centreamèrica, ens espera.

Abans d’agafar el bus cap a Granada, encara farem un parell d’hores de bronze a la platja de San Juan. És diumenge i la platja és plena de nanos jugant a futbol a l’arena. En els últims anys, el futbol està desplaçant al beisbol com a esport preferit dels nicas. Així, és habitual veure els vells asseguts davant dels televisor gaudint dels partits de la lliga de beisbol, però els més joves jugant al futbol a platja. Les famílies es banyen al pacífic, que fa honor al seu nom. Gairebé tots ho fan vestits.

IMG_0577

Un cop arribem a Rivas, cal fer canvi d’autobús, de manera que gairebé tenim que esperar dues hores a la parada d’autobús, just al costat del mercat. No ens podem separar massa d’on surten els autobusos, i ho fem per torns, doncs tot i que ho preguntem reiteradament ningú sap dir-nos a quina hora surt l’autobús que va cap a Granada. Cap a Managua n’hi ha un munt, però sembla que cap a Granada no n’hi ha massa. Mentre dono una volta pel mercat a la televisió d’un bar hi tenen posat un Madrid – Bilbao de la lliga espanyola. Empaten a zero. Als centreamericans els hi encanta en futbol europeu. Ja ho hem vist a Costa Rica.

Quan arriba el bus de Granada som dels primers a pujar. I encara bo, perquè el vehicle va ben ple i hi ha més persones dretes que assegudes. A més, els venedors de frescos intenten passar amunt i avall del bus encara que no tinguin espai.

En poca estona arribem a Granada, la Gran Sultana. Així es coneix aquesta preciosa ciutat colonial a Nicaragua. I és que Granada és la gran dama de les ciutats colonials del país. Potser és una de les més belles d’Amèrica, a l’alçada d’Antigua a Guatemala o Cartagena de Índies a Colòmbia.

IMG_0588

VISITAR GRANADA, NICARAGUA EN 1 DIA. VISITA A LA GRAN SULTANA.

Deixem l’equipatge en el preciós hotel San Martín, d’estil colonial, acuradament restaurat i a dos minuts caminant des de la plaça central, on hi ha la catedral. Les habitacions són amplies i donen a un preciós pati porticat central, els mobles són d’època i hi ha aire acondicionat i dutxa ben neta. Què més podem demanar? Portàvem tres o quatre hotels senyalats al plànol, però el primer que hem vist ens ha agradat i el preu ens ha semblat bé, de manera que hem preferit no perdre més temps buscant allotjament.

A Granada ens hi quedarem dues nits, per tal de recórrer la ciutat i conèixer les rodalies.

Ben aviat quedem bocabadats al descobrir els carrers empedrats, les antigues esglésies, les cases colonials amb els seus preciosos patis interiors i descobrint cadascun dels racons de la preciosa Gran Sultana, la ciutat més bella del país i segons ens expliquen, la més antiga de tot Centreamèrica que s’hagi mantingut sempre poblada.

I és que en els darrers anys, gràcies al període de pau que viu el país, Granada s’ha vist afavorida per una meticulosa restauració que l’ha deixat a l’alçada dels seus millors moments. El capital ha entrat a la ciutat, i moltes cases, fa ben pocs anys en runes, s’han restaurat i convertit en petits hotels i restaurants que al cap i a la fi, és com es pot conservar aquest patrimoni, tal i com ja vam veure a San Cristóbal de las Casas, a Mèxic, per exemple.

IMG_0679

La veritat és que aquesta restauració de principis de segle XXI no és la primera que rep la ciutat. Ja al segle XIX, Granada va haver de ser restaurada per complet (i en molts punts, reconstruïda de les runes), després de que el filibuster nord-americà Walker la incendies, quan va haver de sortir per potes per retornar als seus Estats Units natal. Walker, que havia conquerit mitja Centreamèrica, fent-se un estat propi del que es va erigir president va incendiar la ciutat quan la va abandonar, deixant-hi un cartell que deia “aquí estava Granada”.

Probablement l’edifici més espectacular de la ciutat és la Catedral, que està situat al Parc de Colon, que antigament, a l’època colonial, era la Plaça d’Armes. Tot i que l’original era del 1583, la catedral ha estat reconstruïda diverses vegades. El filibuster Walker la va destruir el 1856, pero posteriorment es va tornar a reconstruir amb nous plànols de l’arquitecte Andres Zapata. No es va acabar fins el 1915 degut als múltiples problemes financers.

Al costat de la catedral hi trobem el Palau Episcopal, que data de 1913. Si a la catedral hi predomina el color groguenc, al Palau Episcopal, hi domina el vermell. Està construït en estil neoclàssic. En aquest palau, que era propietat de la família Cardenal, va ser donat al bisbat perquè fos utilitzat com a residència episcopal.

IMG_0697
IMG_0701
IMG_0684
IMG_0677
IMG_0676
IMG_0674

Tot el Parc Colon es ple de preciosos edificis colonials, així com els carrers pròxims al parc. Sens dubte, caminar per aquesta zona de la ciutat és un exercici realment preciós.

Tampoc es podem oblidar del munt d’esglésies que trobem al llarg del recorregut per la ciutat, com la de la Mercè, la de Guadalupe o la de San Francesc, pintada aquesta última de color blau cel.

Excursió al Volcà Masaya des de Granada, i als pobles blancs.

Ben a prop de l’esplendorosa Granada hi ha el poble de Masaya i a escassos quilòmetres, el volcà homònim. És per això que ens llevem aviat per tal de sortir esmorzats de l’hotel i arribar d’hora a l’entrada del volcà. És aquesta una visita que esperem amb delit. Tenim el dia marcat al calendari des de que vam iniciar les preparacions del viatge. Segons tenim entès, la visita al volcà de Masaya és espectacular.

Quan l’autobús que va cap a Managua ens deixa a la porta del Parc Nacional, les portes són encara tancades i els treballadors no han arribat. Són tres quarts de nou i fins a les nou no obren les portes, o sigui, que toca esperar. I la veritat és que aquesta estona d’espera es converteix en una recompensa, perquè quan arriben els treballadors, i després de pagar l’entrada, ells mateixos ens acosten amb la seva buseta fins el cim del volcà, just on hi ha el cràter, que és sis quilòmetres amunt, per una força costeruda carretera.

IMG_0635

I quan arribem, el deliri: el cràter Santiago que així és com s’anomena la boca activa del volcà ens espera, per nosaltres sols. Estem ni més ni menys davant del que els espanyols, quan hi van arribar al segle XVI van denominar la boca del infern. I no sense raó: les constants bocanades de fum que surten del fons del cràter són del més espectacular que hem vist durant el viatge. El espanyols, enfundats en el seu catolicisme, no van dubtar a posar una gran creu al turó que hi ha just al davant de l’entrada del cràter, per tal d’espantar els dimonis. És la creu de Bobadilla, encara present, nom que va prendre d’un dels religiosos amb més poder per aquell temps.

Per desgràcia estan fent obres a l’escala que porta a dalt de tot del turó i ens hem de conformar en veure-la a distància.  L’olor a sofre –com el mateix dimoni- es deixa sentir en aquest profund cràter de més de tres cents metres de fondària i de més de mig quilòmetre d’amplada. El que veiem és realment inoblidable. Les cròniques de l’època expliquen que sovint les erupcions es podien veure des de Granada i que les bocanades de foc, que s’elevaven a centenars de metres, feien tanta llum que permetien llegir de nit.

IMG_0632

De tan en tant es pot veure al fons del cràter la lava incandescent. Això va fer pensar als espanyols, que els que hi havia al fons era or. Per això no van dubtar a baixar en cistella al fons del cràter. Van pujar una mica socarrimats.

Abans d’abandonar el volcà ens hem acostat al proper cràter San Fernando, que pertany al mateix volcà i que ara està extingit.

Després de l’espectacle, hem anat baixant sense pressa els sis quilòmetres que hi ha fins l’entrada del parc. A mig camí fem una parada a l’interessant Centre de Visitants on hi ha una exposició sobre volcanologia, realment molt didàctica per dos neòfits en la matèria com som nosaltres. A aquestes alçades del viatge però, ja hem vist una pila de volcans i de fet encara ens en queden uns quants més per conèixer. Al Centre de Visitants aprenem els diferents tipus de volcans i els diferents tipus d’erupcions. També hi ha maquetes on s’expliquen les diferents plaques tectòniques de la terra, que són l’origen dels volcans i els diferents ecosistemes que viuen en les zones volcàniques. Sortim de l’exposició sabent-ne una mica més.

Següent parada: Masaya. És per això que parem la primera buseta que va cap a la ciutat. No triga ni cinc minuts a passar i en un quart d’hora ens acosta al mercat d’artesania de Masaya, on aprofitem per dinar. El mercat és conegut a Nicaragua perquè s’hi poden trobar les diferents artesanies que es fan el país. Hi destaca sobretot, la fusta i la ceràmica, i és que ben a prop de Masaya, hi ha San Juan de Oriente, un petit poble que es dedica a la producció de ceràmica de reconeguda fama arreu del país. També trobem les famoses hamaques centreamericanes. Sembla que per aquests barals, tothom té una hamaca, i penso que a nosaltres no ens quedaria gens malament una hamaca plegada a la paret del nostre pis o estesa, a la terrassa. Mirem i remirem, però al final no comprem res.

IMG_0650

Dinats, en acostem al mercat de menjar des d’on surten les busetes cap a Catarina, propera parada. I és que aquest poble és conegut per tenir un preciós mirador amb esplèndides vistes a la Llacuna de Apoyo. Per això, quan baixem del bus, en acostem de seguida en una curta caminada acompanyats d’una professora que ens explica que al país hi ha vaga de mestres des de fa un mes. Demanen millors condicions i un sou més digne. Ens explica que ella guanya cent dòlars al mes. Ens sembla impossible que amb això arribi a final de mes, sobretot després de veure els preus que tenen a Nicaragua els productes bàsics.

La Llacuna d’Apoyo es va formar a partir del cràter d’un volcà ja extint que es va esfondrar. Ara és un immens i preciós bassiot que arriba gairebé fins a la ciutat de Granada. Des del nostre privilegiat balcó, la vista és esplèndida. La llacuna, cinc cents metres més avall, i al fons de tot, la ciutat de Granada de la que diferenciem la seva acolorida catedral.

Al mirador de Catarina, a més de gaudir de les vistes, fem conversa amb un grup d’escolars nicas que han vingut d’excursió. Un dels nois, el més xuleta, és tico. De seguida es dirigeix a nosaltres en anglès, deixant ben clar als seus companys nicas que sap parlar la llengua de Shakespeare. De seguida, però ha de canviar a l’espanyol. Els ticos i els nicas són la nit i el dia. Xulos i amb complex de superioritat els primers i humils els segons. No és d’estranyar que a tota Centreamèrica els ticos no tinguin precisament bona fama. De fet són coneguts com els argentins de Centreamèrica, per la seva tendència a la petulància i a la grandesa.  La senzillesa no va amb ells. A Nicaragua ens diuen que els ticos només mouen el cul per diners. A Costa Rica, però, ens deien que els nicas eren lladres i bruts i que estaven contaminant el país, com si fossin una espècie de pesta. Sembla que les diferències entre aquestes dues comunitats germanes siguin insalvables, tot i que a la llarga, també semblen condemnats a entendre’s.

IMG_0576

Ben a prop de Catarina hi ha San Juan de Oriente, poble que sembla enterament dedicat a la producció de ceràmica. Hi ha un munt de punts de venda i de cooperatives, i també tallers individuals. La ceràmica d’aquest poble és realment bonica i sembla que és realment reconeguda arreu del país amb alguns autors afamats. Comprem algun gerro de record que després no sabrem on posar. Això si arriba sencer a Mataró.

Quan arribem a Granada és mitja tarda, de manera que encara donem una volta abans d’anar a sopar. Ens acostem al barri de Xalteva, on hi ha una de les esglésies més populars de la ciutat. Aquest barri està situat on hi havia la zona indígena primitiva, es a dir, d’abans de que arribessin els espanyols. Quan aquests van colonitzar la zona, es van establir aquí per tal d’aprofitar la mà d’obra dels indígenes.

Avui anem a sopar al preciós Chandri’s, un restaurant amb un pati colonial. Sopem un boníssim peix i la Isa, un arròs a la marinera. Abans, una fresca amanida mediterrània amb oli i vinagre, fet que ens pensàvem impossible per aquests barals.

Després de sopar, encara ens acostarem a un dels bars amb terrassa al carrer que hi ha just davant del nostre hotel per fer una copa a la salut de Granada.

Les illetes de Granada.

IMG_0710

L’endemà no ens llevem pas tard. Volem aprofitar el nostre últim matí a Granada per visitar el que aquí anomenen Las Isletas. A la ribera del llac Nicaragua, o Cocibolca com l’anomenen a la ciutat, hi ha Granada. Des del port, es pot agafar una embarcació que et porta a un recorregut a través del munt de petites illetes disseminades pel llac. La societat benestant granadina i de part de Nicaragua ha anat comprant les illetes, de manera que la majoria d’elles són des de fa temps, privades. I a les illetes, s’hi han anat construït petites cases i no tan petites mansions, com la dels amos de la fàbrica de rom, Flor de Cañas, que passa per ser una de les famílies més riques del país.

Visitem les illetes en una petita embarcació que hem llogat per nosaltres sols. Deixem enrere la ciutat de Granada i l’impassible volcà Mombacho amb el seu cim ennuvolat, com gairebé tots els volcans, i anem passant pel costat de les impressionants mansions. Per un moment ens oblidem de que estem a Nicaragua.

Quan tornem a Granada, ens dirigim a l’hotel per agafar les motxilles. Toca fer trasllat a l’altra ciutat colonial de renom: Leon. Granada ens ha deixat empremta de debò. Sens dubte, és una de les ciutats més boniques que hem conegut mai.

 

SI VOLS VEURE ALTRES ENTRADES SOBRE NICARAGUA CLICA AQUÍ

Si t’ha agradat l’entrada, COMPARTEIX-LA!

Suscríbete al blog


Puedes darte de baja en cualquier momento haciendo clic en el enlace al pie de página de nuestros correos electrónicos. Para obtener información sobre nuestras prácticas de privacidad, visita nuestro sitio web.

Usamos Mailchimp como nuestra plataforma de newsletters. Al hacer clic a continuación para suscribirte, aceptas que tu información será transferida a Mailchimp para su procesamiento. Obtén más información sobre las prácticas de privacidad de Mailchimp aquí.

¿Qué te ha parecido el artículo?


0 out of 5.0 (0)

Comments:

4 thoughts on “GRANADA. La jòia colonial de Nicaragua, el Volca Masaya i els pobles blancs.


Viajes de Primera
3 de març de 2014

Granada y León dejan huella… Como en realidad, todo el país: Nicaragua es sorprendente y todavía no es, como El Salvador, demasiado conocido… ¡Qué recorrido tan completo habéis hecho! Nos ha traído muchos y buenos recuerdos, aunque nuestra experiencia en la isla de Ometepe, en el lago Cocibolca, no fue, precisamente, como para recomendársela a nadie… 🙂

    Jordi
    3 de març de 2014

    Jejeje. No se quecte pasaría en Ometepe. Nosotros intentamos subir a pie al volcán y nos rajamos a medi camino deshidratados por falta de agua.

M.Teresa
4 de novembre de 2015

Estava llegint el vostre viatge per Nicaragua i curiosament he reservat el mateix hotel a Granada que vosaltres. Pel que veig, és recomanable, no?
Salut!

    Jordi
    5 de novembre de 2015

    Si, a nosaltres ens va agradar tan l’hotel, com la ciutat. Va ser una bona elecció i a més, estava cèntric.
    Granada és una ciutat meravellosa, d’aquelles que et deixen enamorat i de la que no marxaries. Ja ens expliacaràs que et sembla Maria Teresa!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

La empresa trata tus datos para facilitar la publicación y gestión de comentarios. Puedes ejercer tus derechos de acceso, rectificación, supresión y oposición, entre otros, según nuestra Política de privacidad.