DE RÍO DULCE A LIVINGSTON. Camí del Carib de Guatemala.

Río Dulce és una petita població guatemalteca a la ribera del preciós llac Izábal. És la porta d’entrada al riu homònim (el Río Dulce), que ens portarà en un apassionant trajecte fins a la població costanera de Livingston, bressol dels garífunes de Guatemala, i a la que només s’hi pot accedir amb llanxa.

Un trajecte en una mini van que hem contractat ens ha portat des de Copán, Honduras fins a Rio Dulce, Guatemala. Tot i que el trajecte duraria unes tres hores, hem fet parades al petit però interessant Museu de Paleontologia d’Esquipulas, i al Recinte Arqueològic de Quiriguà, on hem conegut una mica més de la cultura maia.

Arribem al migdia, però abans d’anar a l’hotel, volem acostar-nos fins al Castell de San Felipe de Lara.

Per això, des de l’Hotel Backpapers, prenem un tuk tuk per travessar l’enorme pont de més d’un quilòmetre que salva el Río Dulce. Al final del pont, agafem una minivan que ens porta en menys de 10 minuts al castell.

CASTELL DE SAN FELIPE

La històrica fortalesa de San Felipe, està situada a la ribera llac Izábal, just abans de que doni pas al Río Dulce. El Castell es troba en un preciós parc enjardinat, que és ple de palmeres i altres arbres, i on fins i tot, hi ha alguna petit platja lacustre.

El castell és una construcció de finals del segle XVI, manada construir pel rei Felip II d’Espanya, i que va ser erigida per tal de defensar les possessions colonials de les incursions dels pirates anglesos, holandesos, belgues i portuguesos, que provinents del Carib, remuntaven el Río Dulce fins arribar al llac Izábal. El castell ha estat testimoni, al llarg de la seva història, d’un munt de setges, destruccions, ampliacions i reconstruccions, fins arribar als nostres dies. De fet, l’últim atac al castell es remunta al 1819, quan va quedar gairebé destruït. Finalment, el 1824 es va abandonar.

Ahora mismo, el Castillo de San Felipe está reconstruido de forma exquisita y el paseo por sus dependencias, celdas y torres lo hace una visita imprescindible de Río Dulce.

Ara mateix, el Castell de San Felipe està reconstruït de forma exquisida i el passeig per les seves dependències, garjoles i torres el fa una visita imprescindible si esteu a Río Dulce.

Visitat el castell, tornem a la zona del hotel Backpapers, doncs hem quedat que a les 5 de la tarda ens vindrà a buscar la llanxa que ens ha de portar al hotel Tortugal River Lodge, que està a uns deu minuts de trajecte.

La tria del hotel ha estat un encert. Està situat en un entorn envejable. Just a la ribera del llac Izábal, disposa de port propi i d’una sèrie de bungalows i petites casetes de fusta, senzilles però molt còmodes. L’hotel té una sèrie de senders pels que pots donar una volta per l’entorn de l’hotel, envoltats d’arbres i manglars. També hi ha kayaks gratuïts, que varem utilitzar el dia següent. La veritat és que podem recomanar el Tortugal River Lodge sense por a equivocar-nos.

El dia següent, ens llevem d’hora, com gairebé cada dia. Abans de fer camí cap a Livingston donem una volta amb el kayak. En Marc gaudeix de debò de l’experiència. Estem gairebé mitja hora remant fins arribar a mig camí en direcció al Castell de San Felipe. La tornada la fem més ràpida, doncs ja hem pres la mida al Kayak.

NAVEGANT PEL RIU DULCE

A les 9.30 ens passen a buscar amb la llanxa col.lectiva que fa el trajecte Río Dulce Livingston. Hem contractat el servei el dia anterior des d’una agència de viatges, però es pot fer des de qualsevol hotel. El preu és fix, de 125 quetzals i durant el trajecte, d’unes dues hores, fa diverses parades en llocs interessants. De col.lectives, també n’hi ha al migdia (a les 13.30h), però si no et va bé l’horari de la llanxa col.lectiva es pot contractar una llanxa privada. En principi, té un cost d’uns 1000 Q, però en la nostra volta pel castell de San Felipe ens la varen oferir per 500Q. És a dir, el preu és negociable.

Com deia, la llanxa fa diverses parades durant el trajecte. El primer que fa és remuntar el llac en direcció el Castell de San Felipe. El veiem des d’una altre perspectiva, des del llac. Il.luminat per la llum del matí, l’estampa és realment preciosa. Després ens dirigim riu avall, passant per la isla de les aus, que com el seu nom indica és plena d’aus i pel jardí flotant, moment en que la llanxa para els motors per tal de navegar tranquil.lament entre grans nenúfars. És un lloc realment preciós.

Més endavant, fem una parada a una zona d’aigües sulfuroses. La llanxa para uns vint minuts i els que anem preparats amb banyador podem gaudir d’una estona entre aigües calentes i sulfuroses. És un altre moment realment recomanable. El paisatge és sempre esplendorós, sovint navegant entre canons i sempre amb una vegetació exuberant a banda i banda de riu.

Al cabo de un par de horas llegamos a Livingston, la pequeña población garífuna de la costa guatemalteca. Hay muchas aves en esta zona, entre ellas preciosos garcetas y altivos pelícanos, que posan para nosotros en las diversas embarcaciones que vamos encontrando en los diversos muelles.

Al cap d’un parell d’hores arribem a Livingston, la petita població garífuna de la costa guatemalteca. Hi ha moltes aus en aquesta zona, entre elles preciosos martinets blancs i altius pelicans, que s’estan en les diverses embarcacions que anem trobant en els diversos molls. De seguida arribem a la Casa Rosada, que serà el nostre allotjament a Livingston. Un senzill hotel, recomanat per molts viatgers. Els seus bungalows tenen cert encant, però no tenen lavabo. Recomanable per passar-hi una sola nit. De totes maneres, Livingston no és poble de grans establiments hotelers.

Livingston seria un poblet més del carib (amb molt menys encant que molts altres poblets de Costa Rica, per exemple) si no tingués una particularitat que el fa especialment atractiu pels viatgers. Entre els seus pobladors no hi predominen els indígenes ni els mestissos, com a altres zones de Guatemala, si no que son els garífunes els que en son majoria.

Els garífunes son un grup ètnic descendent directament dels africans. És per això que passejant pel poble un es troba estampes més pròpies de Gàmbia que no de Guatemala. Sembla ser que l’origen inicial seria un vaixell ple d’esclaus provinent de l’actual Nigèria que hauria naufragat el 1635 prop de l’illa de San Vicente, territori que actualment pertany a l’estat de San Vicente i les Granadines, una de les Antilles menors del carib. Els que van poder escapar, van arribar fins la illa de San Vicente, on haurien estat acollits pels caribes, que en aquell moment eren els pobladors de la illa. Els matrimonis entre els caribes i els africans hauria donat lloc als Garinagu, també coneguts com a caribes negres o garífunes.

Els garífunes van ser expulsats de San Vicente, quan l’antilla va caure en mans britàniques. En aquell moment van ser deportats a Roatan, a l’actual Hondures, i a Jamaica. Particularment van ser els que tenien més aspecte africà, els que van ser deportats, de manera que els que tenien més aspecte indígena, donada la seva mescla amb els caribes, se’ls va permetre romandre a la Illa de San Vicente. 

Actualment, trobem assentaments garífunes tant a Hondures, com a Guatemala (a Livingston) o Belize (sobretot, a la costa sud del país). Mantenen part de la seva cultura africana i també la seva llengua que té influències africanes, però també angleses, franceses i espanyoles. Quan els garífunes parlen entre ells en el seu idioma, l’estranger no sol entendre res. Com a bons descendents de l’oest d’Àfrica, els garífunes tenen especial traça en la música, particularment pel que fa als instruments de percussió. Tant la llengua, com la dansa i la música, formen part del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

El fet de que a Livingston no s’hi pugui arribar en cotxe (només es pot arribar en llanxa des de Río Dulce, Puerto Barrios o Punta Gorda, al sud de Belize), fa que aquesta comunitat hagi mantingut de manera especial, les seves tradicions.

El poble és petit, en un parell d’hores està vist tot: el moll principal, els mercats, les esglésies…el ritme és pausat. És un poble sense estrès. Els garífunes fan vida al carrer. Semblen tenir-ho tot fet. La pressa no entra al seu vocabulari.

Dinem a un dels molts restaurants que hi ha a la població. Tots son molt senzills. Triem un dels que ens ofereixen el plat local per excel.lència: el tapado. I com gaudim del tapado! Tot i que hem tingut que esperar gairebé una hora a que ens el servissin (érem els únics al restaurant, i ens havien avisat de que trigarien uns vint minuts), l’espera val la pena. El tapado és una espècie de sopa feta amb llet de coco, on hi ha peix i marisc a dojo. Bananes i iuca també acompanyen el plat, però els reis en son les cloïsses, el cranc o les gambes. És un d’aquets plats que recordarem especialment.

Havent dinat ens dirigim a la zona dels Siete Altares, que és la excursió típica a Livingston.

Per anar-hi, primer cal agafar un taxi, doncs cal anar fins al Pont Penjant, que està a uns quatre o cinc quilòmetres, de pujada i per mala carretera. Cal quedar a quina hora et recollirà al taxista, o com varem fer nosaltres, apuntar el telèfon per tal de trucar-lo des d’algun dels xiringuitos.

Un cop al Pont Penjant cal anar caminant per la Platja Blanca, que en aquesta zona del carib no té aigües turqueses i a més, hi ha força onades. I hi ha un moment, en que sembla que el camí es bifurca per tal de dirigir-se cap als pous dels Set Altars. Però val a dir, que nosaltres no ho varem saber trobar, i a més, cada vegada hi havia menys tram de platja, doncs la pujada de la marea se la menja gairebé per complet. Total, que al cap de més de mitja hora de caminar per la Platja Blanca, varem girar cua i tornarem a la zona inicial de la platja, on en Marc i el seu pare varen gaudir d’un relaxant bany, mentre la seva mare prenia un refresc a un dels xiringuitos.

A la tornada, li varem dir al taxista que ens deixés a mig camí, prop de l’església, per tal de tornar caminant cap a la zona marítima, sense presses, gaudint d’aquesta població que sembla detinguda en el temps a algun racó de la costa oest africana.

COM ARRIVAR I SORTIR DE LIVINGSTON

Com he explicat, només es pot arribar a Livingston en llanxa. Les opcions son 3 i es poden contractar a qualsevol hotel, tot i que sembla que a la agència de viatges Happy Fish Travel és on és més fàcil contractar el desplaçament, almenys cap a Belize. Al nostre hotel (Casa Rosada), no ens van saber donar la informació de forma correcte.

– Cap a Rio Dulce, pel Rio Dulce. S’hi pot anar en llanxa col.lectiva o privada. N’hi ha diverses cada dia.

– Cap Puerto Barrios, Guatemala. També n’hi ha diverses cada dia (o gairebé), però cal confirmar els horaris a qualsevol agència (ja us dic, Happy Fish semblava la més espavilada).

– Cap a Punta Gorda, Belize. No n’hi ha cada dia. Nosaltres volíem fer aquest trajecte en diumenge, que no és dia de desplaçament. A Happy Fish ens van dir en un primer moment que no hi havia llanxa, però després ens van trucar al hotel per dir-nos que finalment havien més viatgers interessats en el trajecte, de manera que finalment la llanxa partiria de bon mati. El trajecte costa 200Q els dies que hi ha sortida regular i 300Q els dies que no (com va ser el nostre cas). Si es decideix de marxar cap a Belize cal passar per la oficina d’immigració per tal de segellar el passaport i pagar les taxes duaneres. Per cert, el trajecte cap a Punta Gorda, de poc menys d’una hora va ser molt mogut. Varem quedar xops tot i que ens van tapar amb plàstics i per moments, varem pensar que la llanxa bolcaria. I no érem nosaltres els únics espantats. Tots els que anàvem a les 4 últimes files varem sortir blancs de l’ensurt passat. Si voleu un consell, seieu-vos a les fileres del davant.

Si t’ha agradat la entrada, COMPARTEIX-LA, sisplau!!!