Suïssa és coneguda especialment pels enormes ports de muntanya, els pics que superen els 4000 metres, les seves extraordinàries pistes d’esquí i per tenir algunes de les glaceres més boniques del món.

Per això, des de Boningen, on tenim llogat un apartament, ens hem proposat anar cap a Zermmat, per poder visitar una de les muntanyes més mítiques d’Europa, el Matterhorn o Cervino i de camí, passar per alguns dels ports de muntanya més imponents que hi ha al vell continent. Serà difícil superar la jornada del Jungfraujoch (en aquest enllaç), però estem segur que el trajecte no ens defraudarà.

Quan ens llevem, el primer que fem és mirar la televisió. Hi ha una parell de canals, que el que fan a primera hora és mostrar les càmeres fixes que hi ha al capdamunt de les muntanyes a les que pots accedit amb telecabines. Això és molt útil, perquè de vegades que faci bon temps a la vall no vol dir que en faci a la muntany. I més si aquesta està a més de 100 quilòmetres de distància. Això et permet prendre decisions. Avui per exemple, fa un dia lleument ennuvolat a Interlaken, però la televisió ens mostra que el Matterhorn està assolellat, de manera que no ens ho pensem dues vegades: anirem a Zermatt, per tal de pujar amb el tren, fins a l’estació del Gornergrat, i allà admirar un dels paisatges més espectaculars que hi ha als Alps.

Prenem la carretera que va cap a Meiringen, però un cop hi arribem, agafem la que porta cap el Sustenpass, enlloc de la que puja en direcció el Grimselpass, que també és espectacular, com vam veure en dies previs.

Poc a poc anem agafant altura. A dalt es veu boira, però quan estem ja a més de dos mil metres, la boira queda una mica enretirada i no ens molesta. Al contrari, mostra un paisatge sublim, amb els pics per sobre la boira i la vall, per sota.

Arribem a dalt de tot, a l’alçada de l’hotel Steingletscher, a 2262 metres. Allà hi ha una petita carretera que t’acosta a la glacera homònima, que desemboca en un petit llac d’origen glacial. Pots anar caminant fins a la mateixa glacera. El paisatge, com tots els que anem veien, és realment increïble. Hores d’ara se’ns han acabat els adjectius, però no les ganes d’impressionar-nos. Els viatge no només està cobrint les expectatives, sinó que les està millorant.

Ens aturem per fer fotos i gaudir de la naturalesa. Tot és preciós.

De nou al cotxe fem el ràpid descens. Com ahir, els ciclistes que patien a la pujada, ara gaudeixen de debò amb la baixada a tot drap. La carretera però és bona i de dos sentits. En cap moment, notem sensació de perill. Segons ens han dit, però, això només passa a l’estiu, doncs a mitjans de novembre, aquests ports solen tancar-se al trànsit.

Quan arribem a baix (a l’alçada de Wassen), agafem direcció Andermatt, per pujar pel Furkapass, el tercer del gran colls de muntanya d’aquesta zona.

Com els anteriors, la pujada és fàcil i amb bona carretera i els paisatges realment molt bonics. A dalt de tot hi ha l’hotel Belvedere, on fem la segona parada perquè aquí hi ha l’enorme glacera del Ródano, és a dir, el Rhonegletscher.

Aquesta és realment especial, perquè després de pagar 5 CHF, ens podem acostar fins els peu de la glacera, i a més, entrar dins d’una gruta que cada any excaven dins de la mateixa glacera. Els colors blavosos són realment increïbles i estem molt emocionats d’estar aquí.

Un cop hem fet les fotos de rigor, tornem a agafar el cotxe, per baixar el Furkapass, i un cop a la vall, agafar la carretera de la Vall de Goms (la mateixa que ahir ens va portar a Fiesch). Aquesta vegada però anem fins a Visp, on girem direcció sud, per arribar fins a Tasch.

I és que a Tasch caldrà deixar el cotxe, ja que a Zermatt està prohibit el trànsit rodat. Per això, deixem el cotxe en un aparcament de Tasch (12 CHF, tot el dia) i agafem un tren fins a Zermatt (15.2 CHF, anada i tornada, cada vint minuts). A la mateixa estació de Tasch, però, ja comprem el bitllet de tren que puja a Gornergrat (76 CHF, anada i tornada, però com que ja som a la tarda, hi ha “happy hour” i costa 66 CHF).

GORNERGRAT. Tren des de Zermatt per gaudir del Matterhorn.

Quan arribem a Zermatt (el poble alpí més pijo de la zona) anem a l’estació del davant, per agafar el tren que puja al Gornergrat. Surt en pocs minuts i ens puja fins més amunt de tres mil metres d’altura en un trajecte preciós que dura poc més de mitja hora. A mesura que anem guanyant altura, el bosc ha donat pas a la muntanya pelada i les diverses glaceres el comencen a distingir a la llunyania. A la dreta, deixem també el pic més mític de la zona: el Matterhorn o Cervino (pels italians), el pic perfecte, el que surt als embolcalls de Toblerone, per exemple i a la caixeta dels llapis Alpine.

Ens abriguem perquè a alt fa més fred, però de qualsevol manera, amb el sol, no tenim tant de fred com al Jungfraujoch.

Un al costat de l’altre s’alineen els diversos pics, la majoria dels quals, s’alcen a més de quatre mil metres. Destaca el Dufourspitze o Monte Rosa, una preciosa muntanya que sembla un pastís de merenga i que arriba a 4634 metres. Al costat, el Parrotspitze (4432m), el Ludwigshöhe (4341 m), el Liskamm (4527 m) o el Castor (4223 m). I més enretirat, superb, el Matterhorn (4478 m), que amb el seu conus gairebé perfecte, no és d’estranyar que sigui l’emblema de la regió.     

I entre muntanya i muntanya, les diverses glaceres, que baixen com si d’un riu es tractés. Totes elles impressionants. Com sempre, hi ha un munt d’itineraris d’alta muntanya perfectament senyalitzats, i gairebé sempre fàcils de fer. Alguns arriben a diversos llacs que et permeten veure el Matterhorn reflectit a les seves aigües.

La veritat és que són excursions precioses, però que nosaltres ens perdrem, en part, per falta de temps i en part perquè anem amb en Marc, que té pocs mesos d’edat. Nosaltres emprenem muntanya avall i en menys de tres quarts d’hora arribem, per un sender fàcil i perfectament senyalitzat, fins a l’estació de Rotemboden, on de nou, agafem el tren que ens tornarà fins a Zermatt.

Un cop a Zermat i abans de tornar a Tasch, on hem deixat el cotxe, donem una volta per aquest poble alpí, que viu pel turisme, tant a l’estiu, com a l’hivern, quan es converteix amb una de les estacions d’esquí més preuades del país.

Per tornar cap a Interlaken, canviem aquesta vegada de ruta, i agafem el tren per a cotxes que s’agafa a Goppenstein i que en menys de mitja hora et deixa a Kandersteg (20 CHF el cotxe, independentment dels ocupants), gràcies a un gran túnel. La veritat és que a dins del túnel es fa ben fosc i fa una mica de mala estrugança. L’experiència és però ben nova per nosaltres. Això de pujar el cotxe a un tren, no es fa cada dia.