és la capital del país més hermètic del món, Corea del Nord. Tòpics ben reals com l’últim país estalinista o la Única monarquia comunista no eviten que la visita a Corea del Nord sigui una de les més curioses que hem fet a la nostra vida. El Gran Germà d’Orwell existeix al segle XXI i nosaltres ho vam voler comprovar.

He titulat aquest post com “El país del president etern” perquè va ser aquest  llibre de Roger Mateos (2008), que explicava l’experiència d’un viatge a Corea del Nord, el que em va fer decidir definitivament buscar-me la vida per tal de poder visitar aquest país. I dic definitivament, perquè la primera vegada que vaig posar-me Corea del Nord entre cella i cella va ser el dia que vaig veure el reportatge de Jon Sistiaga “Amarás al lider sobre todas las cosas”, on el periodista va entrar a l’enigmàtic país asiàtic, càmera en mà, per tal d’explicar com es vivia en aquell país.

Al Jon Sistiaga i al Roger Mateos els dedico, modestament, aquest post.

En aquesta entrada em centraré en la capital del país, Pyongyang.

p1_Small_Small

COM VIATJAR A COREA DEL NORTE

A Corea de Nord no s’hi pot anar com qui va a Tailàndia o a Japó. No pots presentar-te a Pyongyang i dir “Hola, vinc a visitar el país”. De fet, és que no et deixen ni pujar a l’avió que et portarà a Pyongyang.

Per tal d’entrar-hi, necessites visat. I aconseguir-lo no és gens fàcil. Probablement és un dels dos o tres visats més difícils d’aconseguir de tot el món.  De fet, no pots visitar el país per lliure i si ho vols fer, ho has de fer  a través d’una agència de viatges estatal,  la KITC (Korea International Travel Company) que és l’encarregada, juntament amb l’autoritat competent, de decidir si el viatger és o no és apte per viatjar al país.

Qualsevol touroperador mundial que vulgui incloure Corea del Nord dins del seu catàleg, s’ha de posar d’acord amb l’agència nacional coreana per tal d’aconseguir el permís pertinent. I la veritat és que són ben pocs els touroperadors  que tenen aquest permís arreu del món.

Per això, vam posar-nos en contacte amb diversos d’aquests, entre ells el català Viatges Pujol, que va ser el pioner a l’estat espanyol a oferir Corea del Nord en el seu catàleg. Finalment, per la confiança que ens va donar, per la fluïdesa en l’intercanvi de mails i trucades i sobretot per preu, vam triar l’agència KTG (http://www.north-korea-travel.com/). Els seus viatges parteixen de Beijing, la capital xinesa, normalment amb un vol a Pyongyang. I després del tour, tornen a Beijing, en un tren des de la capital nordcoreana.

Vam triar un tour de nou dies. Després d’enviar múltiple documentació i pagar per avançat el viatge, vam rebre l’autorització pel visat, que l’havíem d’obtenir definitivament a l’ambaixada de Corea del Nord a Beijing.

Per això, vam viatjar de Barcelona a Beijing, fent un parell de nits a la capital de Xina per assegurar-nos que tindríem el visat a les nostres mans quan arribéssim a Pyongyang. Recordo el moment d’entrar a l’ambaixada de Corea del Nord a Beijing, com un dels moment més emocionants. Fins que vam tenir el visat a les nostres mans no teníem gens clar que entraríem a Corea.

COMO ÉS UN VIATGE A COREA DEL NORTE

Hi ha qui diu que no es pot viatjar per Corea del Nord si no que es pot viatjar a Corea del Nord. És a dir, cal cenyir-se al programa de l’agència estatal. Ella s’encarrega de triar els hotels, els itinenaris, els espectacles als quals podràs assistir, els restaurants on menjaràs i a l’hora que tornaràs a l’hotel i ja no podràs sortir d’ell.

p2_Small_Small

En arribar a l’aeroport vam ser convidats a deixar els mòbils, que van quedar precintats i sota custòdia dels guies. Això era el 2011. Algunes informacions asseguren que això ha canviat i que actualment pots entrar amb el teu telèfon, sempre i quan no disposi de GPS, a canvi de llogar una SIM del país. Si portes una càmera de fotos que als comissaris d’aduanes els sembla massa potent, també l’has de deixar a l’aeroport. Una noia anglesa plorava desconsolada perquè no podia entrar la seva càmera reflex. Nosaltres, amb la nostra compacte, no vam tenir problemes.

De seguida ens van assignar els guies. Com que érem un grup internacional d’unes  vint persones d’almenys 8 nacionalitats, ens van posar una guia de parla espanyola (pels tres catalans) i una de parla anglesa (pel altres, entre els que hi havia, americans, anglesos, canadencs, irlandesos, suïssos i alemanys). Hi havia també un tercer guia, que feia ben poc les tasques de guia i que semblava vigilar a les dues oficials.

Les guies i el vigilant de les guies no només son les encarregades de fer-te les explicacions històriques o artístiques de cada indret, son també les que s’encarreguen de que no et perdis ni un sol moment més enllà de la seva vista. Impossible entrar a cap botiga pel teu compte, a cap bar, a cap lloc d’esbarjo (ens van dir que hi havia pistes de patinatge o karaokes, per exemple), a cap mercat. Tot està estrictament prohibit. Fins i tot, sortir de l’hotel un cop fetes les visites del dia.

Com anècdota, comentar que un dia vam sortir de l’hotel. Vam donar la volta d’una mitja hora, vam parlar (poc) amb la gent, vam fer algunes fotos innocents i fins i tot, ens vam deixar convidar a uns gelats. El dia següent, els guies ens van reunir ofesos, explicant a tot el grup que s’havien assabentat de que tres membres havíem sortit de l’hotel (els tres catalans) i que de repetir-se, el grup podria veure’s obligat a abandonar el país. Sens dubte, algú havia donat la veu d’alarma de que tres estrangers corrien solts pels carrers de Pyongyang. A ben segur, tres espies imperialistes, sota l’òptica de la influenciada població coreana, que viu sota un règim policial des de la partició de la nació.

p3_Small_Small

El recorregut escollit per la organització té dos fronts principals: el polític i l’artístic. Et porten a tot el que fa referència a la grandesa de l’estat –mausoleus d’herois de guerra, entre d’altres-, a la doctrina imperant (la Juche, derivada del estalinisme) – com granges de colectivització o museus dedicats a les fites tecnològiques assolides per l’estat -, estàtues i monuments de tot tipus, mida i color, sempre per enaltir el poder del Juche i dels seus dirigents… Les figures de Kim Il Sung (pare de la pàtria) i Kim Jong Il (president actual en el moment de la nostra visita) son representades a tort i a dret a qualsevol racó del país.

L’altre punt principal de la doctrina Juche fa referència al desenvolupament artístic. Per això, et fas un fart de gaudir de l’extraordinària tècnica artística en els més diversos camps: gimnàstica, circ (res a envejar al Circ du Soleil), música (centenars de nens de menys de 6 anys tocant amb perfecció tot tipus d’instrument), pintura,…La perfecció en massa que vam veure a Corea del Nord, fruit de la repetició metòdica i obsessiva (els nens fan cada dia, almenys 4 o 5 hores d’extraescolars artístiques)  és impensable a qualsevol país occidental, on el talent es dóna en comptagotes. El punt culminant del viatge és assistència als Mass Games, una sort d’espectacle artístic-gimnàtic, que es fa en un estadi per 150.000 persones. Després ho comentaré, però ja avanço que mai he vist res igual i mai ho tornaré a veure.

p4_Small_Small

Del dia a dia ben poc. El que veies per la finestra de l’autobús mentre anaves d’una visita a un altre:  cares llargues i sèries, vestits grisosos tipus mao, però cap sensació de pobresa o desnutrició a les zones que vam visitar. Algun parc de Pyongyang, on la gent semblava divertir-se o fer el pic nic com a qualsevol ciutat del món. Alguns pintant a l’aire lliure, altres disparant en una fireta semiimprovitzada, alguns jugant a futbol.  Impossible visitar cap mercat, cap lloc d’esbarjo més enllà del parc (tot i que vam passat diverses vegades per una immensa pista de gel), cap possibilitat d’entrar a un estadi de futbol o una bolera. I menys de poder parlar amb la població local. Fins i tot, en alguna ciutat fora de la capital, semblaven marxar si t’hi apropaves. No volien comprovar si els occidental portem cua i banyes com a ben segur fa anys que els expliquen.

ALGUNES VISITES IMPRESCINDIBLES A PYONGYANG.

p5_Small_Small

El monument al Partit dels TreballadorsLa capital de Corea de Nord és una ciutat de grans avingudes i edificis però orfe de cotxes i publicitat als carrers.  Això la fa realment diferent. Veure avingudes amb asfalt preparat per 4 carrils per direcció i gairebé no veure-hi cotxes és realment xocant.

Nosaltres estàvem allotjats a l’hotel Yogkaido, un gratacel de 40 pisos situat en una illa enmig del riu. Així t’asseguren de que no t’escapis…Des del restaurant giratori de l’últim pis la vista de tota la ciutat és espectacular, abarcant diversos quilòmetres a la rodona. La majoria de grans edificis i monuments estan dedicats a la idea Juche i als seus dirigents: la torre de l’eternitat, el Parc i Teatre de Mansudae, el Palau de Kumsudam (on havia enterrat el pare de la pàtria Kim il Sung i on hi vam haver d’anar vestits amb corbata), el cementiri del màrtirs revolucionaris (on vam ser convidats a deixar un ram de flors en honors dels caiguts per la pàtria) ; la preciosa Biblioteca del Poble, la Torre Juche, símbol de l’estat i que té 170 metres d’altura; el vaixell US Pueblo, que diuen que era un vaixell espia americà que va ser capurat pels coreans el 1968; l’Arc del Triomf, més gran del de París, com no podia ser d’altre menera; el Metro de Pyongyant, del que vam poder gaudir d’un viatge entre dues estacions, evidentment no escollides a l’atzar i en que no ens va ser possible mesclar-nos amb la població local, ja que al nostre vagó no hi van deixar entrar cap coreà. Val a dir, que les dues estacions que vam visitar eren ben boniques i recordaven, salvant les distàncies, el deu Moscou.

p6_Small_Small
p7_Small_Small
p8_Small_Small

També vam visitar l’enorme Plaça Kim Il Sung, seu de la majoria de celebracions i desfilades que podem veure per televisió. Té una semblança notable amb la Plaça Tiananmen de Beijing, però gairebé no hi ha gent. Ni tampoc un McDonalds, es clar.

Vam pujar al turón Moran, on un grup d’adolescents s’entretenien pintant aquarel.les. I també vam visitar el Monument al partir, una gran escultura amb el símbols del Partir dels Treballadors:  a la falç i el martell soviètics, hi ha afegit un pinzell (que sembla més aviat un projectil), donada la importància que el Juche dóna al desenvolupament artístic de la persona. Desenvolupament artístic que sempre ha d’anar orientat als sentiments revolucionaris. El Teatre és revolucionari, la Òperaés revolucionària, el cinema és revolucionari…el Circ no, sembla que el circ és només per entretenir-se. Cosa rara.

p10_Small_Small
p11_Small_Small
p12_Small_Small
p13_Small_Small
p14_Small_Small

També vam visitar diversos museus. Val a dir que tots anaven encarats cap a la proaganda oficial i estaven buits de visitants, excepte algun grup d’escolars. Entre altres vam veure el museu de la Guerra de Corea, on ens explica la brutalitat de japonesos i americans i el Museu de la Tecnologia coreana, on expliquen el desenvolupament tecnològic del país, fet que els ha portat, a enviar satèl.lits a l’espai, la qual cosa ben pocs països al món ho poden dir.

Una altre visita interessant va ser poder entrar en un Hospital Materno Infaltil. Ens van explicar que tenien una tecnologia molt avançada i de fet vam poder veure ecògrafs i sales de radiologia. Aquell hospital no es veia gens atrotinat. O almenys, el que ens van ensenyar d’ell.

Finalment vam poden gaudir de diverses activitats artístiques. Al Palau dels Nens, on milers de nens hi van cada dia a fer extraescolars durant 4 hores diàries, vam gaudir d’un espectacle pluridisciplinar que ens va deixar bocabadats. Centenars de talentosos nens de menys de 10 anys tots ells tocant diversos instruments, fent teatre, fent de pallasos, fent acrobàcies. Realment espectacular.

p15_Small_Small
p16_Small_Small

ELS MASS GAMES DE PYONGYANG

Els Mass Games, coneguts també com la gimnàstica de masses son un increïble espectacle que es fa cada any, des de 2002 a Pyongyang durant tres o quatre mesos a l’Estadi Primer de Maig de Pyongyang, un enorme recinte on hi caben cent cinquanta mil espectadors.  Milers de gimnastes i acròbates es preparen durant mesos per fer l’espectacle humà més precís i impactant que mai hem vist. Tots a una, ni el més mínim error ets capaç de detectar en aquest espectacle que et deixa bocabadat. Llum, música, acrobàcia, focs artificials. Estàs gairebé dues hores sense poden ni parpellejar.

Tota una tribuna de l’estadi, es converteix a més, en la més gran pantalla visual del món. Els milers d’espectadors estan ensinistrats per canviar de cartolina cada pocs segons, mostrant incomptables mosaics. La història del país és la protagonista dels mosaics, així com la guerra contra els japonesos i els americans i el naixement de Kil Il Sung (el sol del segle XX) .

Com que una imatge val més que mil paraules us deixo unes quantes fotos d’aquest enorme espectacle.

Espero que us animeu un dia a visitar Pyongyang. Nosaltres ho tornarem a fer d’aquí a vint anys, quan a dalt de la plaça Kim Il Sung hi hagi un enorme cartell de Toshiba. Tot arribarà. Murs més grans han caigut.

p17_Small_Small
p18_Small_Small
p19_Small_Small
p20_Small_Small
p21_Small_Small

Si t’ha agradat l’entrada, COMPARTEIX-LA!!!

Suscríbete al blog


Puedes darte de baja en cualquier momento haciendo clic en el enlace al pie de página de nuestros correos electrónicos. Para obtener información sobre nuestras prácticas de privacidad, visita nuestro sitio web.

Usamos Mailchimp como nuestra plataforma de newsletters. Al hacer clic a continuación para suscribirte, aceptas que tu información será transferida a Mailchimp para su procesamiento. Obtén más información sobre las prácticas de privacidad de Mailchimp aquí.

¿Qué te ha parecido el artículo?


0 out of 5.0 (0)

Comments:

42 thoughts on “PYONGYANG. Visitant el país del president etern.


Emilio (berebere)
26 d'octubre de 2013

impressionant!!!

Cristina
4 de novembre de 2013

Realment, impressionant… I jo em pregunto: tant d’interès per potenciar les capacitats artístiques, no serà pq puguin canalitzar la frustració per tan extrema repressió? En fi… Com dius, algun dia la cosa canviarà.

    Jordi
    4 de novembre de 2013

    Si que és impressionant sí. De fet, l’invent de mantenir el poble entretingut amb esdeveniments és romà, no?. Pa i circ al segle I i pà i futbol, al XXI.

Quaderns de bitàcola
7 de novembre de 2013

Hola Jordi! Hem arribat al teu bloc no sé com. Aquest viatge a Corea del Nord devia ser molt curiós! Nosaltres vam estar mirant d’anar-hi perquè creiem que ha de ser un altre món completament diferent, però el fet d’haver d’anar tan cenyits a un grup i tan controlats ens va detenir, ara llegint el post veiem que això de no poder sortir lliurement de l’hotel no ho portaríem gens bé! Ara, deu ser tota una experiencia! Tens uns articles molt interessants, ens seguim! 🙂

Salutacions!

    Jordi
    7 de novembre de 2013

    Sí, el viatge a Corea del Nord és totalment diferent. T’has de posar al cap que només veuràs el que el règim li interessi, però és una experiència única que us recomano.

Viajar code: Verónica
25 de gener de 2014

Ha de ser un viatje molt impactant…el día que caigui el mur no se com ho afrontará part de la població…hi ha tota una generació que no en sap res o gairebé res dels “dracs capitalistes del exterior”.
Vaig estar mirant presupostos, pero em van semblar molt cars :S

Una abraçada!

    Jordi
    25 de gener de 2014

    Sí, realment és un viatge “diferent”. Serà interessant tornar-hi d’aqui uns anys, quan (com li vaig dir a la guia) a dalt dels edificis de la Plaça King Il Sung, hi hagi un enorme cartell de “Toshiba” o “Coca Cola”. Amb la agència que vam anar nosaltres (son de Canàries, però només fan d’intermediaris) ens va sortir força més barat que amb altres, pero vaja, no és un viathe econòmic, no…

Lero
6 de maig de 2014

¿Viste el “documental” de Sistiaga y no le encontraste ni un solo punto flojo?, ¿no te pareció un panfleto macartista de amarillismo desenfrenado?, ¿no te enteraste que mintió cuando dijo que no tenía permiso para filmar pero luego salieron a la luz fotos donde lo vemos cámara en mano junto a montones de soldados norcoreanos sonrientes sin que ninguno le prohibiera filmar nada y sin que Sistiaga tuviera que filmar a escondidas como había dicho?

    Jordi
    7 de maig de 2014

    Si que vi el documental y no me parece un “panfleto macartista de amarillismo desenfrenado”, aunque si que tiene un enfoque pensado para impactar. Lo que pasa, que materia tienen, desde luego. Que tenía permiso para filmar, seguro, porque si no no hubiera podido pasar la cámara por la frontera, pero seguro que siempre supervisado. Fíjate que yo iba con una cámara compacta pequeña y depende que fotografiaba (todo muy inocente) me reprendían. Algo incompresible y que no me ha pasado en ningún país más (y he visitado casi 80). A mi, el documental me dio ganas de visitar el país para hacerme un poco mi propia impresión.

Gaolga
8 de maig de 2014

wow que relato… un viaje para nunca olvidar 😮 a mi me da angustia pensar de viajar en grupo organizado (nunca lo hago) pero bueno aqui es la unica manera…

Yo tambien lloraria si no dejan pasar mi camara :'( suerte que tu no tuviste problema…

    Jordi
    9 de maig de 2014

    Jejeje, pues este es el “summum” de la organizción. Con 2 guías para el grupo y con un “guía” que vigilaba a los 2 guías…por si alguien se separaba 10 metros del grupo. El problema, claro, es que es la única manera de visitarlo.

illion
24 de maig de 2014

desear un cartel de toshiba, como si eso fuere simbolo de progreso, la verdad es que te hace ver como una persona que no acepta realidades distintas, obviamente no aceptar ideas destructivas, pero si por ejemplo ideas de poner un carte de toshiba, en una zona tribal por ejemplo y eso ofende a sus mienbros, tampoco lo considero progreso, solo progresa, al parecerse la realidad filosofica con la material pero para que haya progreso dependera del punto de vista y eso limita mucho.
El mundo cambia, la idea de momento es mantener pluralidad de sistemas, pues si todos los sistmas economicos sociales fueran iguales, si llega a un estado influyente ideas monarquicas absolutistas, de seguro que todos los demas comienzan a ser influidos.
En eso disiento con ud, pero es normal, en occidente se educa a todos que la nacion propia es la mejor y todo lo que se acerque a la nacion es mejor, por eso los choques culturales, claro que todo esto no lo admitimos, es casi inconciente.
Saludos

    Jordi
    24 de maig de 2014

    Gracias por tu comentario Illion. Pones en mi boca una frase que no he escrito. Concretamente dices que “deseo que haya un cartel de Toshiba”. Yo lo que digo es que “Deseo volver dentro de 20 años cuando la Plaza Kim Il Sung sea presidida por un cartel de Toshiba”. Es decir, lo doy por hecho. El cartel de Toshiba, lógicamente, es una metáfora. También puede ser un McDonals el que presida la esquina de la plaza, como el que hay en la Plaza Tiananmen de Bejing, desde hace ya un montón de años, y que hace 50 años era impensable.

Eulalia
11 de juny de 2014

A mi m’ha agradat molt el teu post. Primera vegada que entro al teu blog i no serà la última.
Realment m’he quedat bastant impactada amb tot el que expliques.
Jo t’he entés perfectament amb això que dius de Toshiba.
Gràcies per compartir la teva experiència.

    Jordi
    11 de juny de 2014

    Moltes gràcies Eulàlia, per passar-te pel nostre blog. Realment Corea del Nord és un país que tard o d’hora haurà der canviar per prendre el camí “comunista” dels seus veïns Xina o Vietnam. Celebro que t’hagi agradat el post!

      rsfif
      6 de setembre de 2014

      Mientras allí casi prohíben el internet, aquí los medios de desinformación nos manipulan hacia los intereses del capital.Hasta el grado de multar a quien busca comida en la basura, mentirnos sobre Stalin.El genocidio diario bautizado capitalismo

Olga Barbara Grijalva Alvarez via Facebook
28 de novembre de 2014

Te tengo una envidia viajera sana por este viaje… aunque no me gustan para nada los viajes de grupo y guia yo se que aqui es la unica opcion…

Francisco Javier Domingo Bríngola via Facebook
28 de novembre de 2014

Debo confesarlo públicamente: la envidia me corroe hasta lo más profundo de mis entrañas…

Karla Bade via Facebook
28 de novembre de 2014

Wow

Nica Lh via Facebook
28 de novembre de 2014

Menuda aventura des del momento que se decide ir allí…

Cristina Rodríguez Gomez via Facebook
29 de novembre de 2014

Madre mía que aventura…Ojalá cambie la cosa en ese país.

Cristina Monsalvo Lopez via Facebook
29 de novembre de 2014

Uf, me ha parecido leer el guión de una película de espías en la que todos tus movimientos están controlados. Me parece interesante lo que cuentas, pero no podría pasar por todo eso, cuando viajo precisamente una de las cosas que más me gusta es sentirme libre…. y en Corea del Norte nada más lejos de eso!

Jordi
27 de desembre de 2014

M’ha encantat la vostra crònica. És un país que sempre m’ha cridat l’atenció. Un dubte: des que vàreu demanar el visat… quan temps va passar fins que us el van concedir?

    Jordi
    27 de desembre de 2014

    Gràcies Jordi per passar-te per aquí! Nosaltres vam activar el tema del visat uns 4 o 5 mesos abans de viatjar i en poc temps (1 mes, potser) vam tenir la pre-aprovació. Però finalment no t’el donen i decideixen fins el dia abans de volar a la mateixa ambaixada de Beijing. Pero d’això ja fa un te,ps, pot ser que ara sigui més ràpid. De fet, teniem un trajecte alternatiu per Xina per si finalment no podiem entrar a Corea.

Verónica
3 de gener de 2015

Estoy increíblemente alucinada por el artículo y lo que relatas. En ciertos momentos he sentido miedo y claustrofobia. El control al que te someten me parece asfixiante, pero claro esta que es lo que hay si quieres verla. Yo por mi parte esperare a que este puesto el cartel de
Toshiba para ir allí. Saludos y gracias por darme a conocer un poco de este opaco país.

    Jordi
    3 de gener de 2015

    Sí, la verdad es que fue vivir unos días en el Gran Hermano. Éramos consciente de ello antes de llegar a Pyongyang de manera que lo llevamos bien. Sabíamos las reglas y listos. Yo también volveré en unos años, me da la sensación que va a ir cambiando, aunque yo pensaba que sería un poco más rápido con la llegada del joven líder.

Laura
21 de gener de 2015

Impresionante. De verdad, sin palabras. Corea del norte siempre ha sido de esos destinos que más me han llamado la atención y que me encantaría conocer. Algunas de las cosas que cuentas las sabía por Guy Delisle y su cómic Pyongyang, pero del resto no tenía ni idea. Qué fuerte! La verdad es que me encantaría que fuera mi próximo destino. Sigo en shock XD

Un abrazo!

    Jordi
    21 de gener de 2015

    Si, realmente un país muy friki en que toda realidad supera a la ficción! Vale la pena visitarlo antes de que (para bien) cambie.
    Un abrazo Laura!

Ameseros Viajeros
15 d'abril de 2015

Bufff, pues me gustaría mucho poder estar en Corea por la cosa de sentir todo esto del gran hermano en primera persona, pero por otro lado me daría mucha rabia invertir dinero en un país como ese… Y aceptar lo que ellos te imponen y tener que acatarlo y hacer como que “te lo crees”. Dudo que se pueda visitar Corea del Norte sin una predisposición mínimamente de rechazo o de “enfado”, no sé, retante más bien.

Ameseros Viajeros
15 d'abril de 2015

Ah, y otra preguntilla que me surgía repetidas veces mientras iba leyendo… los guías eran coreanos que sabían espanol-inglés, o eran espanoles de verdad? (o ingleses, o eeuunidenses…)

    Jordi
    17 d'abril de 2015

    jeje, los guías eran coreanos que habían aprendido el español en cuba y te explicaban su realidad. Lo que no sé es si se lo creen, porque muchas veces era surrealista.

Pablo
9 de setembre de 2015

Hola Jordi, he llegado a través de un comentario de El Mundo… Muy interesante, y tu blog también. He visto que anduviste por Polonia. Vivo en Varsovia, es una ciudad que tampoco tiene desperdicio. Anímate que desde Barcelona hay vuelos directos!

Saludos

    Jordi
    9 de setembre de 2015

    Muchas gracias Pablo, por pasarte y comentar. Tuve la oportunidad de visitar Varsovia hace un tiempo y le debo un post. La verdad es que reconstrucción de la ciudad fue realizado con mucho esmero y me pareció que vale mucho la pena.
    Un abrazo!

santi
9 de setembre de 2015

Gracias por compartir, interesante y bien explicado.

Saludos

    Jordi
    15 de setembre de 2015

    Gracias a ti por pasarte por aquí, Santi.

Patri (la cosmopolilla)
30 d'octubre de 2015

Menuda experiencia, yo después de ver documentales claro que me gustaría ir, pero sí que me provoca un poco de angustia eso de dejar los móviles, no poder comunicarme, sentirme totalmente a merced de lo que quieran hacer conmigo y todo estrictamente estipulado. Pero ese es el precio que hay que pagar…
Gracias por contarnos tu testimonio del país más hermético del mundo.
Abrazo viajero

    Jordi
    31 d'octubre de 2015

    jejeje, la verdad es que sí que es toda una experiencia. Como dices, es el precio que hay que pagar, pero pienso que vale la pena vivirlo ahora y poderlo redescubrir en 20 años, cuando -seguro- todo haya cambiado ya.
    Un beso Patri!

Eduardo
11 de gener de 2017

Busco grupo para viajar este año (flexible ) a Corea del Norte

Dani
21 de gener de 2019

Hola Jordi.
Vàreu poder entrar al circ de Pyongyang? Sóc un seguidor dels millors circs i els artistes nord coreans són espectaculars.
Saps si un europeu pot assistir-hi?

    Jordi
    29 de gener de 2019

    Hola Dani. Si que hi vam poder assistir. El viatge era organitzat.

Dani
30 de gener de 2019

Doncs estic interessat a veure els Mass Games i el circ. Potser quan visitem Xina podem anar-hi. AIxò ho organitza tot una agència de viatges? Amb quina vàreu anar vosaltres?
El visat el tramita l’agència?

    Jordi
    3 de febrer de 2019

    Hola Dani, ho fam fer amb una agència que es diu North Korea travel KTG que actua com a intremediari. Del visat s’encarreguen ells.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

La empresa trata tus datos para facilitar la publicación y gestión de comentarios. Puedes ejercer tus derechos de acceso, rectificación, supresión y oposición, entre otros, según nuestra Política de privacidad.