Santillana del Mar. El poble més bonic de Cantàbria?

Santillana del Mar és coneguda com la ciutat de les tres mentides doncs, malgrat el seu nom, d’ella diuen que ni és Santa, ni plana ni té mar. Sigui com sigui, el que sí que és cert és que aquesta vila és un dels pobles més bonics de Cantàbria i també de tota la geografia espanyola.

Aprofitant aquest últim viatge a Cantàbria de finals del 2017 vaig tenir l’oportunitat de visitar per tercera vegada Santillana del Mar, a la qual vaig acudir després acostar-me al Museu i Neocova d’Altamira, que es troba en el mateix terme municipal, i on vaig poder gaudir de les còpies de les que són una de les més importants mostra d’art prehistòric rupestre.

Sembla que el poble de Santillana del Mar es va originar al voltant d’un primitiu Monestir de Santa Juliana, ja existent des del segle IX i que no és més que el germen de la fenomenal Col·legiata de la població, el lloc més important que cal veure en Santillana del Mar. Aquell primitiu nucli poblacional va créixer de manera gradual durant l’Edat Mitjana, com tindrem l’oportunitat de testificar donada la gran quantitat de palauets amb blasons en les seves façanes repartits per tot el llogaret.

La qüestió és que, sent un poblet d’una mida més aviat reduïda i amb no més de mitja dotzena de carrers que acaben per convergir en la Col·legiata de Santa Juliana, Santillana del Mar s’ha convertit en una vila eminent turística, la que més en Cantàbria, que atrau any rere any a milers i milers de visitants disposats a gaudir de la seva arquitectura, de la bellesa dels seus carrers i també de la seva gastronomia (tot i que, per cert, els preus dels restaurants em van semblar força més cars que els de Potes, a la Vall de Liébana).

QUÈ VEURE A SANTILLANA DEL MAR

Entre carrers empedrats ens anirem creuant amb multitud de règis casalots producte dels moments de major esplendor de la vila. Moltes de les casones han estat transformades en restaurants o hotels amb encant. I altres diverses es dediquen al mercadeig de tot tipus de productes gastronòmics, com els múltiples i saborosos formatges càntabres o els cèlebres sobaos pasiegos.

Hem entrat pel Carrer de Sant Domingo que se segueix de la de Juan Infante, on ja hem trobat diversos dels palauets que es van succeint, com el Palau dels Benemejís o la Casa dels Alonso. Una de les més boniques en aquest tram és la Casa dels Villa, de dues altures i construïda en cadirat al segle XVIII. Per sobre de la porta amb llindar se situa el blasó familiar, quelcom que s’anirà repetint en la majoria d’edificis que cal veure a Santillana del Mar. Però el que més ens crida l’atenció són les balconades disposades sobre mènsules i sengles òculs que se situen a banda i banda de la porta d’accés al palauet.

De seguida arribem a la Plaça Ramón Pelayo, on trobem alguns dels edificis més importants que cal veure al Santillana del Mar, com les Torres del Merino i de Don Borja, l’Ajuntament o les Cases de l’Àguila i la Parra.

La Torre de Don Borja data del segle XV i és una de les construccions medievals més importants de la vila. La planta baixa està emportxada mitjançant un arc apuntat, que ens recorda que va ser alçada en moments en què el gòtic era encara l’estil imperant. Els blasons de la façana corresponen a la família Barreda, titulars de l’edifici que rep el nom en honor a Borja Barreda, a qui corresponia el mayorazgo de la població a mitjans del XIX. En l’actualitat és la seu de la Fundació Santillana.

La Torre del Merino, coneguda com la Torrona, és un altre edifici medieval, del XIII o XIV, encara que va ser força vegades rehabilitat, com podem observar en la part superior, on els merlets medievals han donat lloc a més modernes finestres. Aquest edifici era el que ocupava el merino de la comarca, una figura que era l’encarregada de resoldre els conflictes del territori. És a dir, una mena de jutge medieval.

L’edifici de l‘Ajuntament, també a la mateixa plaça, és un dels més bonics que cal veure a Santillana del Mar, encara que bastant més modern. Va ser alçat al XVIII amb carreus de gres groc i destaca que està construït sobre una triple porxada i amb una bella balconada al primer pis. Just al mig, trobem el blasó amb l’escut de la localitat.

També en aquesta plaça trobem les medievals Cases de la Parra i de l’Àguila, dels segles XVI i XVII respectivament. Per cert, aquesta àgora és coneguda també com Plaça del Mercat per ser aquí on se celebra el mercat setmanal des 1209, quan la població va ser convertida en capital de la merindad per concessió d’Alfons VII de Castella.

Si des d’aquesta plaça prenem el Carrer El Raciel arribem fins al Carrer del Río, que el que forma una mena de plaça davant de la Col·legiata de Santa Juliana, el més important dels edificis a veure a Santillana.

Abans, ens fixem en la Casa de la Archiduquesa d’Àustria, a mà esquerra i les Cases de Cossío i Quevedo, a mà dreta. La primera, que també és coneguda com Casa dels abats, rep el seu nom arran de que va ser la residència de la Arxiduquesa Margarida d’Àustria, en emigrar del seu país després de caure l’Imperi austrohongarès. Tot i que el palauet és del XVII, els blasons que decoren la façana son més moderns.

Les Cases de Cossío i Quevedo ens recorden també la importància de la població durant els anys de major esplendor. Un cop més, règies construccions alçades amb cadirats. Si a la Casa dels Quevedo ens crida l’atenció l’arc apuntat que dóna lloc a un túnel que servia de desguàs a l’abeurador, a la Casa Cossío ens quedem amb el seu blasó, un dels més bells de Santillana del Mar, la seva portalada adovellada i la seva meravellosa balconada de forja.

Ara sí, arribem al més important edifici que cal veure a Santillana del Mar, emblema del romànic del nord peninsular i un dels més bells edificis d’aquest estil a tot Europa.

La Col·legiata de Santa Juliana, que va substituir al segle XII a l’antic monestir de Santa Juliana forma part dels Camins de Sant Jaume (el del Nord) i està dedicada a la màrtir del segle III que va patir les persecucions de l’Emperador Dioclecià a Àsia Menor.

A la façana que s’obre a la plaça i que curiosament no és l’occidental, sinó la sud, destaca la seva meravellosa portalada de mig punt formada per diverses arquivoltes adovellades que es completa amb un frontó triangular que és ja d’època renaixentista, igual que la galeria de quinze arcs que queda per sobre del conjunt.

Entrem a l’edifici per la porta occidental, que ens porta directament al claustre, que és l’element més bell i destacable de la col·legiata de Santa Juliana. Es tracta d’un dels claustres romànics més bells d’Espanya, amb els seus meravellosos capitells esculpits a les galeries nord, oest i sud.

A les galeries del claustre ens trobem diversos sepulcres. Entre ells, els de l’Abat Pelayo d’Oviedo, del primer terç del segle XII.

Entrem a l’església, que té planta basilical de tres naus i que es tanca amb tres absis. Val la pena fer una ullada als capitells de l’interior de la nau, bellament esculpits amb motius figurats i geomètrics i que corresponen també al romànic. També el retaule flamenc de l’altar té el seu interès. És del segle XVI i ens mostra històries de la vida de Crist i de la titular de la Col·legiata, Santa Juliana.

En sortir del temple prenem el que és el carrer principal de Santillana del Mar, el del Cantón, que se segueix del Carrer de la Carrera. Són molts els palauets d’aquest carrer disposar en costa que han estat convertits en hotel boutique o que exerceixen les funcions de restaurant. Casonas com la dels Hombrones o la del Marquès de Santillana, a mà esquerra, o la de Valdivieso, a mà dreta, criden la nostra atenció. La Casa dels Hombrones rep aquest home pels dos soldats que decoren el seu escut. La Casa del Marquès de Santillana és en l’actualitat un dels millors hotels de Cantàbria. Val la pena fer-li un cop d’ull, encara que un cartell ens indica que els no hostes no semblen ser molt benvinguts.

La cantonera Casa dels Valdivieso és també espectacular. Es tracta d’un palauet del XVIII, amb façana de dues altures construïda en pedra de cadirat. En l’actualitat és també un hotel amb enorme encant, l’Altamira. No tenim cap problema en ensumar les seves dependències i la veritat és que no m’hagués importat allotjar-me allà.

Reprenem aquí el Carrer de Sant Domingo, per on havíem començat el nostre recorregut per Santillana del Mar. No tindrem temps per entrar al Museu Diocesà que se situa just aquí, ja que la idea és arribar a Comillas abans que es faci fosc, on tenim la intenció de realitzar la Ruta del Modernisme de Comillas, una de les més importants d’aquest estil artístic en tota la Península Ibèrica.