El Parc Nacional Torres del Paine és un dels espais més fascinants de la Patagònia xilena. I m’atreviria a dir de tot el continent americà. Es tracta d’un enorme espai natural que dóna per a moltes caminades, entre elles, alguns dels millors trekings de mitja muntanya que poden realitzar-se en el món sencer.
Algunes de les rutes més famoses, com les de la W, requereixen de diverses jornades per a ser realitzades. Però nosaltres, ni disposàvem del temps suficient ni tampoc de possibilitats logístiques de realitzar-la, tenint en compte que viatjàvem acompanyats d’en Marc, que en aquella ocasió tenia uns 18 mesos d’edat.
Més encara, sembla evident que no vam escollir la millor època per gaudir del Parc Nacional Torres del Paine perquè encara que al novembre ja no hauria de nevar al parc, la meteorologia és aquí més inestable que en cap altre lloc de Xile. D’aquesta manera, nosaltres vam tenir el que s’anomena un dia de gossos, amb calamarsa, pluja, molt de vent, boira i neu.
Tot amb tot això i després d’haver gaudit d’una preciosa excursió al Parc Nacional Bernardo O’Higgins des Puerto Natales el dia previ, en aquesta ocasió ens vam atrevir amb un tour d’un dia al Parc Nacional Torres del Paine. Com deia, temps insuficient per gaudir vastament del l’espai, però suficient per tenir una primera presa de contacte amb el Parc Nacional. Particularment si un gaudeix d’un dia una mica més clar que el nostre.
LA COVA DEL MILODÓN
El nostre tour al Parc Nacional Torres del Paine comença amb una visita al Monument Nacional de la Cova del Milodón, que dista únicament uns 30 quilòmetres de Natales i que es troba, encara, fora del Parc Nacional.
Es tracta d’una curiosa cova on el 1895 van ser descoberts les restes d’un animal que es va suposar extingit. El protagonista d’aquesta troballa va ser el colon Hermann Eberhard i la veritat és que la història de l’existència de tal animal sembla tan versemblant com la del mateix ieti.
Sigui com sigui, a la cova en qüestió, formada fa gairebé 20.000 anys després de la retirada d’un vell glacera que hauria anat erosionant el turó on s’assenta la gruta, tenen una estàtua que ve a ser una rèplica del que hauria estat el Milodón en qüestió. Un animal que, per cert, té una evident semblança amb un ós gegant. Més enllà d’això, l’enorme buit no és precisament prolífic en estalactites i altres formacions càrstiques, que diguem.
EL PARC NACIONAL TORRES DEL PAINE.
Després de visitar la cova del Milodón tornem al nostre minibús que ens acosta ja al Parc Nacional de Torres del Paine per l’entrada de la Laguna Amarga. Els colors de l’aigua són testimoni de que es tracta d’un llac d’origen glacial. No obstant això, el lloc és inhòspit, especialment avui. El vent no decreix i per si fos poc, la pluja s’uneix a una incipient boira que durant tota la jornada no farà més que avançar.
Bastant desanimats per la meteorologia avancem en el nostre recorregut pel parc per assolir un altre dels diversos llacs que el componen. Es tracta del Llac Nordenskjöld, el nom del qual ja ens revela que va ser un noruec qui el va descobrir: Otto Nordenskjöld. Les vistes de les Banyes del Paine haurien de ser excepcionals en aquest punt però nosaltres haurem de posar molta imaginació i esperar algun moment de certa bonança per creure entreveure-les. Potser el més divertit és que quan tornem al minubús ens creuarem amb diverses rajades de guanacs, aquest preciós mamífer que comparteix família amb les llames i vicunyes però també amb els camells i dromedaris. Els guanacs semblen campar al seu aire pel parc tot i que es mostren fugissers davant la nostra presència.
Una curta caminada ens acosta fins al Salt Gran, una poderosa cataracta convertida en un dels emblemes del Parc Nacional de Torres del Paine. Tot i que el vent no dóna treva i la boira menys, podem arribar gairebé fins als peus de la cataracta que és francament majestuosa.
El Salt Gran separa, en realitat, el Llac Nordenskjöld del Llac Pehoé, un altre dels pantans d’origen glacial del parc. Un pont de ferro uneix la carretera que voreja el llac amb una petita illa on s’ubica l’Hostería Pehoé, un lloc certament idíl•lic des d’on recórrer el parc en dies plàcids.
Només ens queda una destinació abans de deixar el Parc Nacional Torres del Paine i és un dels més esperats. Però per si no fos poc, comença a nevar de manera que la situació es converteix en una mica més penosa. El Llac Grey és una altra enorme massa d’origen glacial a la superfície del qual suren diversos icebergs producte de la glacera que s’hauria entreveure al final del mateix. Es tracta d’un llac de morfologia allargada, d’uns 16 quilòmetres de longitud per 4 d’amplada. Aquesta enorme massa d’aigua es nodreix de la glacera homònima, que té una longitud de gairebé 30 quilòmetres, que no és poc, i un front glacial d’uns sis quilòmetres amb una altura d’uns 30 metres.
La veritat és que les fotos de la glacera Grey són francament belles però a nosaltres ja no ens dóna el cos per més. Ni tenim temps per arribar fins al front glacial ni la meteorologia dóna ja per a moltes floritures. Per descomptat la navegació pel Llac Grey ha de ser una excursió bellíssima i molt semblant a algunes de les que hem realitzat per la Patagònia Argentina.
Quedarà pendent, com molts altres punts del Parc Nacional Torres del Paine, una de les destinacions més boniques de Xile, per a una altra ocasió, potser quan en Marc sigui una mica més gran i puguem gaudir d’alguns dies de trekking al parc.
Després d’aquesta última visita és hora de tornar a Puerto Natales, lloc on ens hem allotjat durant aquestes 4 jornades de visita per la Patagònia Xilena, un lloc fascinant al que li devem una segona visita, molt més pausada.