Vilnius, la capital de Lituània, va ser l’últim destí del nostre viatge pels Països Bàltics. Un viatge que ens va portar de Hèlsinki a Vilnus al llarg de 11 dies.
Vilnius és la ciutat més poblada de Lituània a més de la seva capital. A més, es tracta de la segona ciutat amb més població dels Països Bàltics després de la capital d’Estònia, Riga, amb uns 550.000 habitants.
Vam estar 3 dies a Vilnius. En realitat, però, només utilitzarem dos dies per visitar-la, ja que el tercer el vam dedicar a conèixer el preciós castell de Trakai que se situa a escassa distància de la capital lituana i suposa la millor excursió de mig dia des de la mateixa. Dos dies, doncs, són suficients per fer-se una bona idea del que és aquesta ciutat, tenint en compte el compacte del seu nucli històric i de la inexistència de grans museus que requereixin hores i hores per a la seva visita.
És Vílnius una ciutat per passejar i delectar-se amb les belles esglésies catòliques i ortodoxes, degustar la seva gastronomia en els múltiples restaurants amb encant que poblen la ciutat vella o prendre una deliciosa i fresca cervesa a qualsevol de les terrasses que a l’estiu sorgeixen com bolets.
Vílnius és una ciutat francament bonica. No obstant això, potser estigui un esglaó per sota de les capitals estoniana i letona, Tallin i Riga respectivament, a les que sovint es compara per haver estat, els tres països, protagonistes conjunts de la Història Contemporània després del desmembrament de la URSS.
BREU HISTÒRIA DE VÍLNIUS.
Abans d’endinsar-nos en els monuments més importants que cal veure a Vilnius voldria fer quatre pinzellades sobre la seva història.
La història del poble lituà es remunta a la invasió de les diferents tribus bàltiques o eaesti, d’origen indoeuropeu, a principis del segon mil·lenni. Les distintes organitzacions tribals van donar lloc al germen d’un primer estat lituà, en forma de ducat, durant el segle XIII. Mindaugas, gran duc de Lituània, es considera el primer monarca capaç d’unir les diferents tribus lituanes per formar un primer estat sobirà. Mindaugas, responsable també de la conversió al cristianisme del poble lituà, va ser coronat Rei a Vilnius el 6 juliol 1253.
Durant els següents segles, la història de Lituània va lligada a la de Polònia, ja que tots dos estats van unir les seves forces i van dissoldre la seva aliança en no poques ocasions. En aquest sentit, Polònia i Lituània van formar un estat unificat en diferents moments de la història fins que al 1795 Vilnius i tota Lituània va ser annexionada a Rússia, que no va cedir en el seu afany per assimilar al resistent poble lituà durant els següents 150 anys.
Encara que Polònia recobra la seva independència després de la Primera Guerra Mundial (1918) és annexionada novament a Rússia (aquest cop, a l’URSS) arran dels pactes escomesos amb el Tractat de Postdam. Amb el desmembrament de l’URSS, Lituània aconsegueix el seu definitiva independència el 1991, al mateix temps que Estònia i Letònia, que també van aconseguir els seus objectius el mateix any.
VISITAR VÍLNIUS EN TRES DIES.
Dividirem aquest resum sobre els monuments que cal veure a Vílnius en 3 dies en tres apartats: el centre històric des de la Porta de l’Aurora fins a la torre de Gediminas, les esglésies perifèriques i la República de Uzupis.
CENTRE HISTÒRIC, DES DE LA PORTA DE L’AURORA FINS A LA TORRE DE GEDIMINAS.
Bona part de les esglésies i monuments que cal veure a Vílnius es localitzen en el centre històric i medieval de la ciutat. Particularment, en l’eix format per un llarg carrer que va canviant de nom (carrers Ausros Vartu gatve, Didzioji gatve i Pilies gatve) i que ens porta des de la Porta de l’Aurora fins a la Torre de Gedimimas.
Unes poques hores només o un dia sencer, es podrà trigar a fer el recorregut. Tot depèn del que es tardi a visitar cadascuna de les esglésies que cal veure a la Vílnius medieval (i de si es troben obertes o tancades, també és veritat) i de les parades que es realitzin ja sigui per dinar o per prendre una cervesa a mitja tarda.
Entrem per la Porta de l’Aurora, que dóna inici a la columna vertebral de la Ciutat Vella que és, al seu torn, la seva zona més animada. Era una de les deu portes que s’obrien a les muralles que circumdaven l’antiga Vílnius. A la part superior de la Porta de l’Aurora es localitza una capella anomenada, precisament, Capella de l’Aurora. Aquí es reverència una icona, la Verge de l’Aurora, a la qual s’atribueixen tot tipus de qualitats miraculoses. La Mare de Déu està representada sense la companyia del nen Jesús en aquesta imatge del segle XVII autènticament venerada pel poble lituà. Per poder observar la Verge en qüestió es pot pujar a la capella, com és lògic. No obstant això, la imatge és també visible des del carrer.
Pocs metres separen la Porta de l’Aurora de la primera de les esglésies que cal veure a Vílnius: l’Església de Santa Teresa. Es tracta d’una petita església catòlica d’estil barroc.
Seguim pujant pel carrer Ausros Vartu gatve que se segueix de Didzioji gatve per arribar a Sant Casimir. Cal saber que Sant Casimir de Polònia, que va ser fill del rei polonès Casimir IV, és el sant patró de Polònia i de Lituània. És una altra de les esglésies barroques que podem visitar a Vílnius. La seva façana de tons pastel és francament bella així com la seva cúpula.
De seguida arribem a una zona on el carrer Didziogi gatve s’obre formant una plaça. Aquí es localitza l’Antic Ajuntament de Vílnius, d’estil neoclàssic, assemblant un vell temple grec, amb el seu frontó triangular, els seus frisos i mètopes i les seves sis elegants columnes. L’edifici ja no fa les funcions de Casa Consistorial tot i que sí que segueix sent la seu de diferents oficines municipals, inclosa la de Turisme.
Pocs metres més amunt arribem a l’Església de Sant Nicolau. En aquest cas es tracta d’una església ortodoxa. La petita església de fusta del segle XIV va donar lloc a un segon temple a principis del segle XVI. No obstant això, l’actual església de Sant Nicolau va ser alçada a mitjans del segle XVIII quan l’anterior es va incendiar i remodelada posteriorment en estil neobizantí, com podem observar actualment. Actualment, com dic, és un temple que segueix el ritu ortodox, encara que la veritat és que va romandre moltíssims anys tancada o dessacralitzada. També aquí dominen els tons clars, pastissos. La veritat és que tota la Ciutat Vella de Vílnius està molt cuidada, sent evident l’intent de les autoritats de la ciutat per agradar al visitant, presentat una població de molt agradable passeig.
Seguim carrer amunt, pujant per Pilies gatve, el tram més comercial, plena de bars i restaurants amb terrassa, gent guapa prenent un cafè o una cervesa i bastants turistes gaudint del paisatge i del paisanatge.
Entrem en el conjunt monumental de la Universitat i l’Església de Sant Joan, un altre dels grans edificis que cal veure a Vílnius. La Universitat de Vílnius va ser fundada al segle XVI pels Jesuïtes, sent una de les més antigues d’Europa de l’Est. El gran complex monumental que alberga les dependències universitàries està format per uns 16 edificis que es van edificar al voltant de gairebé tants patis (13). Val la pena rondar una mica per ells abans d’entrar a la mastodòntica església de Sant Joan, el campanar de la qual domina la ciutat vella de Vílnius. Aquesta església de Sant Joan, ubicada al pati més bell del complex, és d’estil barroc, com la gran majoria d’església que cal veure a Vílnius. El temple, més enllà d’exercir les seves lògiques funcions de lloc de culte, és utilitzat també per a tot tipus de cerimònies, especialment de tipus universitari, així com per a la celebració de concerts.
El campanar de l’Església de Sant Joan s’eleva fins als 45 metres d’altura i és el més alt de tots els edificis de la ciutat antiga de Vílnius.
És moment, ara, de desviar-se una mica del nostre camí que segueix el carrer principal de Vílnius. Prenem Sveti Mykolo gatve, és a dir el carrer de Sant Miquel, per arribar en menys de cinc minuts a una altra de les esglésies que cal veure a Vílnius. Parlem de Santa Anna, de ritu catòlic, que té un dels dissenys més curiosos entre tots els temples de la ciutat. Es tracta d’una església de finals del segle XV, construïda gràcies a l’ús de maons d’argila vermella i d’estil gòtic, cosa poc habitual a la ciutat. Encara que l’interior va ser reformat en estil barroc, el més interessant és la seva façana principal, d’estil gòtic flamíger però amb aquesta imatge tan particular que es fa difícil de definir. Us deixo una foto.
Tornem a Pilies gatve per seguir camí de la Catedral. Igual que l’Antic Ajuntament, que ja hem conegut, la Catedral Catòlica de Vílnius és un edifici neoclàssic. És, sens dubte, el gran temple que cal veure a Vílnius. Ja no només per la bellesa de les seves formes si no per la importància històrica del mateix. Ja hem vist que va ser el Rei Mindaugas qui va convertir el país al cristianisme. Va ser ell, precisament, qui va manar erigir una primera catedral a Vílnius just al lloc on ja hi hauria hagut un vell temple pagà.
Per descomptat, l’actual catedral que podem visitar no és aquell primer temple. Ni tan sols, un segon temple erigit al segle XIV en estil gòtic. Ni un tercer. Ni tampoc un quart. Sembla que el destí de les diferents catedrals que gairebé cada segle s’anaven alçant era el de sucumbir als successius incendis que les assolaven. Total que l’actual temple es deu a la reconstrucció esdevinguda a finals del segle XVIII i el seu estil neoclàssic, encara que amb tocs barrocs, tan poc habitual en les catedrals, ens podria fer creure que es tracta d’un museu o d’un teatre.
Just davant de la Catedral es troba el campanar de la mateixa. Es tracta d’una construcció independent, de base circular però que es torna en octogonal a partir del segon pis. La veritat és que el conjunt és molt curiós.
Des de la Catedral a la Torre de Gidiminas hi ha un passeig d’uns deu minuts. A la part alta d’un petit turó s’alcen les restes de l’antic castell que dominava la ciutat de Vílnius. En realitat, l’únic que queda d’aquell castell és la restaurada Torre de Gediminas. Per descomptat aquesta és una altra de les visites que cal fer a Vílnius, ja que les vistes de la ciutat antiga des de dalt del turó són francament belles, amb tota la Ciutat Vella als nostres peus. La Torre de Gediminas és, a més, un dels símbols del país i de tota la ciutat.
ALTRES ESGLÉSIES DE VÍLNIUS.
Després d’aquest passeig pel que podríem anomenar la ruta turística principal, hem de desviar-nos per conèixer algunes altres belles esglésies.
SANT PERE I SANT PAU
Es tracta d’una altra fenomenal Església barroca d’extraordinàries formes. L’interior de l’església és sorprenent ja que és el blanc el color gairebé únic dominant a tot el temple. Fins a dos mil estàtues, la majoria d’estuc, podrien arribar a comptar-se a l’interior de Sant Pere i Sant Pau. L’edifici és del segle XVI i és de les poques esglésies de la ciutat que durant els anys de dominació soviètica no va ser tancada al culte. Després de les últimes remodelacions, l’església llueix més que mai.
SANT CONSTANTÍ I SANT MIQUEL
En aquest cas es tracta d’una església de ritu ortodox, com de seguida comprovarem al poder observar les bulboses formes de les seves cúpules. Es tracta d’un temple bastant actual, ja que aquesta església ser construïda el 1913 a fi de commemorar el 300 aniversari de la dinastia Romanov. Es tracta, doncs, d’una església russa i sol conèixer-se amb el sobrenom de Església dels Romanov.
MARE DE DÉU DEL SIGNE
La tercera de les esglésies que cal veure a Vílnius més enllà de les localitzades a la Ciutat Vella és aquest temple ortodox conegut com Església de Nostra Senyora del Signe. Es tracta d’un altre temple de principis del segle XX construït, aquest cop, en estil neobizantí. Tot i que aquesta església ha estat recentment restaurada, la veritat és que durant els anys de dominació soviètica també va romandre oberta al culte. Per visitar-la cal creuar el pont sobre el riu Neris. Des del centre de la ciutat hi ha uns 45 minuts de passeig. El seu és visitar primer l’església dels Romanov que ve de camí i, després, la de Nostra Senyora del Signe.
REPÚBLICA D’UZUPIS.
El barri de Uzupis, autodenominat de vegades República Independent de Uzupis, és un dels barris més atractius de Vílnius. Val la pena perdre’s per aquest barri d’ambient bohemi, particularment a la tarda, per gaudir dels seus múltiples cafès i galeries d’art. Es tracta d’un lloc amable, de bonics passejos i on l’art sembla fluir amb especial intensitat.
Uzupis significa “A l’altra banda del riu“. I és que aquest barri es localitza, precisament, a l’altre costat del riu, just en un meandre que el riu Vílnius dibuixa en passar per la capital lituana.
Se sap que durant molts anys aquesta va ser una zona especialment decrèpita. Bastant temps abans havia estat el lloc de residència de gran part de la comunitat jueva de la ciutat. Gran part d’aquella població va desaparèixer després de la Segona Guerra Mundial. Alguns, perquè van aconseguir exiliar-se. D’altres, perquè van ser sotmesos a l’horror nazi.
Només a partir dels anys noranta del segle passat, després de la declaració d’independència, el barri va ser rehabilitat i actualment és un dels llocs de més agradable pel passeig. El suburbi es va declarar independent de Lituània en 1997. Una declaració, per descomptat, únicament festiva que, però, segueix celebrant-se cada 1 d’abril. El raval segueix sent un lloc freqüentat per artistes. Molts d’ells tenen la seva residència o els seus tallers en el mateix.
I amb la República de Uzupis acabem la relació dels temples, monuments, carrers i places que cal veure a Vílnius en tres dies. Una ciutat que val la pena visitar i que en el nostre cas va ser el destí final d’un viatge pels Països Bàltics.