ALQUÉZAR I LES PASSAREL•LES DEL RIU VERO. Senderisme per un dels pobles més bonics d'Aragó.

Les Passarel·les del Riu Vero i Alquézar seran el primer objectiu d’aquesta escapada de 5 dies per terres aragoneses. Alquézar és un dels pobles més bonics d’Aragó. Situat a la comarca d’Osca de Somontano de Barbastre, té un bon nombre d’al·licients com per dedicar una jornada sencera.

A la bellesa del propi poble d’Alquézar cal sumar-li algunes interessants rutes de senderisme que parteixen de la mateixa vil.la. Cal no oblidar que una part del bell Parc Natural de la Serra i els Canons de Guara s’assenta a Alquézar. Un lloc privilegiat on gaudir de la natura i, alhora, amb la possibilitat de realitzar diversos esports d’aventura com ara el barranquisme o l’escalada. No és estrany doncs, que a Alquézar mateix tinguin la seva seu diverses empreses dedicades a aquest tipus de negoci.

VISITA AL POBLE D’ALQUÉZAR.

Deixem el cotxe als afores d’Alquézar en un dels diversos pàrquings que s’han habilitat per a això. El centre històric de la població és per vianants, la qual cosa s’agraeix. En qualsevol cas, en cinc minuts hem arribat a l’oficina de turisme, on ens donen un plànol de la població i ens indiquen els camins que cal seguir per a visitar les Passarel·les del Riu Vero.

Abans d’entrar al que és el nucli urbà ens aturem uns segons a l’església parroquial de Sant Miquel, un dels dos temples d’importància d’Alquézar. Es tracta d’una església de finals del segle XVII d’estil barroc en el seu interior encara que pel seu robust exterior no ho sembli. L’entrada és gratuïta.

Ens fiquem ara sí, pel Carrer Pedro Arnal Cavero, estret, tot i que és una de les principals vies de la població. Ens adonem que en diversos dels portals, també en el que ve a ser l’entrada principal de la població, es disposen una sèrie de blasons. El conjunt urbà és francament harmoniós, cosa que li ha valgut per ser inclòs en la llista dels Pobles més bonics d’Espanya.

En aquest mateix carrer que porta a la plaça principal deixem a mà dreta la breu Capella o ermita de la Mare de Déu de les Neus, d’una sola nau i encaixonada entre edificis civils. Està oberta, de manera que li donem un ràpid cop d’ull.

De seguida arribem a plaça Rafael Ayerbe, la més important de la població, parcialment porxada i certament bella, encara que també bastant petita. Alguns dels edificis de la població estan disposats de tal manera que el transeünt pot passar per sota, mostrant una imatge ben bonica. També aquí observem diversos blasons en els edificis de la plaça.

Abans de començar la nostra ruta per les passarel·les del Riu Vero encara ens acostem fins al mirador del Vero, que ens ofereix unes boniques vistes del canó que posteriorment visitarem. Just davant queda l’imponent edifici de la Col·legiata d’Alquézar, l’edifici més important d’aquesta bella població, que s’enfila a la part alta d’una enorme roca i l’origen de la qual cal trobar-lo en una antiga fortalesa que ens remet als temps de dominació àrab . Durant el segle XI, després de la reconquesta, el castell musulmà va passar a mans cristianes. En aquell moment es va començar a erigir el temple que tenim davant nostre que és, bàsicament, de finals del segle XI al XIII. No tindrem temps de visitar la col·legiata, una pena, perquè sembla que val la pena, però el temps corre que vola i decidim agafar el camí cap a les Passarel·les del Riu Vero, el nostre principal objectiu en aquest poble.

Alquezar suposa una bona base per descobrir alguns dels abrics rupestres de la comarca i que formen part del Patrimoni de la Humanitat. A Colungo es localitza el Centre de l’Art Rupestre. Alguns dels abrics visitables són els de Barfaluy, Mallata o Arpan.

SENDERISME PER LES PASAREL.LES DEL RIU VERO.

Després de visitar el poble d’Alquézar és moment de gaudir d’una de les rutes de senderisme més comuns que parteixen de la població. Em refereixo a les que són conegudes com Passarel·les del Riu Vero.

Com he dit, a la mateixa oficina de turisme d’Alquézar ens han proporcionat un petit mapa, esquemàtic però suficient per realitzar el recorregut. Ens indiquen, a més, que durant la primera part de la senda és millor fer servir botes de muntanya doncs part del mateix transcorre per un camí on les relliscoses pedres són la norma. No obstant això, hem deixat les sabatilles d’esport al cotxe (en realitat, mai solem portar botes de muntanya), de manera que ens calcem els escarpins i iniciem el recorregut.

La ruta circular part del mateix poble d’Alquézar. Cal prendre el camí de l’esquerra que surt des de la Plaça Major. Si hi ha dubtes, es pregunta. Tal com ens han comentat, el sender d’aproximació és un pèl escarpat i amb un pis poc uniforme en alguns moments, encara que en altres una escala facilita el descens. És el que es coneix com el Barranc de la Font. No obstant això, no tenim més problemes per recórrer-lo.

Al cap de pocs minuts hem arribat a una cruïlla de camins. Una senyalització ens indica els possibles camins a seguir. Cap a la dreta, les Passarel·les del Riu Vero; cap a l’esquerra, el Pont de Villacantal. Encara que, per descomptat, tenim intenció de recórrer les Passarel·les del Riu Vero, abans volem arribar fins al Pont de Villacantal, de manera que seguim el sender de l’esquerra.

A la poca estona hem arribat a la vora del Riu Vero, davant de la que és coneguda com Cova de Picamartillo, una curiosa cavitat formada per l’erosió en aquest punt del riu. Portem posat el banyador, ja que sabem amb certesa que part del trajecte fins al Pont de Villacantal transcorre dins el mateix llit del riu. És a dir que toca remullar-se. Molt o poc, ja dependrà del nivell de la riera en cada moment i, particularment, de les pluges esdevingudes en els dies previs. Ja us dic que durant la nostra visita, el màxim que ens va cobrir el riu va ser fins a una mica més amunt de la cintura en el cas dels adults. No obstant això, a bona part del trajecte ens va cobrir només fins als turmells. En cap moment vam haver de nedar.

D’altra banda, val la pena comentar que el riu no està en absolut gens fred, cosa que no només ens sorprèn sinó que ens agrada especialment, tenint en compte que els tres som ben fredolics. A més, en diverses ocasions podem seguir algun dels senders laterals que acompanyen el riu en els seus marges.

En uns 30 minuts arribem fins al Pont de Villacantal. Tot i que sovint se’l coneix amb el sobrenom de Pont Romà, la veritat és que va ser construït durant el segle XVI. Es tracta d’un pont de dos arcs, un de mig punt i un altre apuntat. No obstant això, una curiosa particularitat és que presenta un traçat colzat, de tal manera que depenent de com es miri sembla que estigui destruït i que no permeti traspassar fins a l’altra riba del riu Vero (si us fixeu en la foto que he pujat entendreu el que explico). I això és el que creiem nosaltres fins al moment en què pugem al pont i ens adonem que està sencer i que la seva curiosa forma ens ha enganyat completament.

Aprofitem per dinar al Pont de Villacantal, aprofitant les ombres que ens ofereix. Amb la panxa plena desfem el camí d’anada fins arribar a la confluència de camins. És moment, ara sí, de prendre direcció a les Passarel·les del Riu Vero.

Als pocs metres trobem les famoses passarel·les metàl·liques que se situen en una zona del riu Vero que transcorre per un estret congost. El passeig per les passarel·les permet gaudir de la llera del cristal·lí riu Vero des de les altures, en un lloc d’especial bellesa. No triguem gaire a arribar a l’altura de la que és coneguda com Presa de la Central d’Alquézar. Aquesta va ser la funció que va exercir durant el segle XX l’edifici que trobarem, una mica més avall, a mà esquerra. No obstant això, durant l’època medieval aquí es va instal·lar un molí fariner que aprofitava la força del Riu Vero a aquest nivell per desenvolupar la seva activitat. En aquest punt trobem un bell salt d’aigua que forma un gorg escassament profond i ideal per refrescar-nos. En Marc i jo no dubtem ni un segon per refrescar-nos amb una merescudíssima capbussada. Ens acostem, a més, fins a la cataracta que forma el sallent i que ens proporciona el plaer d’una sessió gratuïta de massatge aquàtic.

Després la remullada seguim amb la nostra ruta de senderisme per les Passarel·les del Riu Vero no sense passar, abans, per sota d’una enorme llosa de pedra despresa que ha format un curiós túnel. El congost del Riu Vero és, si cap, més estret en aquest moment i la llera del riu presenta una sèrie de petits saltants i cataractes que el fan especialment bell.

Finalment arribem a l’esmentada Central d’Alquézar on les passarel·les guanyen una mica d’alçada. Per desgràcia està tancat al visitant el tram de passarel·les que ens conduiria fins al Pont de Fuendebaños. Segons sembla, aquest és un sector on les passarel·les transcorren a una alçada encara més alta. Desconeixem el perquè del seu tancament, però la veritat és que si es vol arribar fins al pont, on és habitual també poder gaudir d’un bany, cal fer-ho per un sender interior. No serà el nostre cas, de manera que, en aquest punt, prenem el desviament que ens apropa de nou a Alquézar a nivell de la Col·legiata.

La veritat és que la ruta de senderisme de les Passarel·les del Riu Vero val moltíssim la pena, no presenten cap dificultat i suposa una activitat ideal per gaudir en família.