GRAND HORNU. El Patrimoni industrial de Valònia, Patrimoni de la Humanitat.

La visita al Grand Hornu suposa la nostra segona parada en aquest viatge per Valònia que ens portarà a descobrir algunes de les ciutats més belles de la Bèlgica francòfona, però també diversos dels enclavaments històricament més interessant de la regió, com el que ens ocupa.

El Grand Hornu, a només mitja hora de Tournai, la bella ciutat on hem pernoctat aquesta nit, està de camí a Mons, la població a la qual ens dirigim. És per això que parar en aquest lloc, que forma part del Patrimoni de la Humanitat, és gairebé obligat.

EL GRAND HORNU, MODEL DE CIUTAT INDUSTRIAL MINERA.

Però, ¿Què és el Grand Hornu? Anem per parts. Un dels motors econòmics de major importància a Valònia ha estat, durant més d’un segle i mig, el de la mineria. Una activitat que va donar de menjar a centenars de milers de treballadors i que va arribar a la seva fi a mitjan segle XIX. Ens referim, en concret, a les mines de carbó que poblen la regió valona, ​​com les de Bois du Cazier, Blegny o Bosi-du-Luc o les mateixes de Grand Hornu. Les 4 formen part de la llista del Patrimoni Mundial com a testimoni d’aquell moment històric i de la importància que van tenir a nivell industrial, econòmic i, fins i tot, social. Són només uns pocs exemples dels diversos centenars de mines que es trobaven disperses pel territori.

Tot i que el viatge a Valònia no ens donava com per visitar els diferents enclavaments que es poden recórrer, si que no vam voler perdre l’oportunitat de visitar el Gran Hornu. En aquest cas, no es tracta només d’unes mines si no d’una completa ciutat industrial que es va desenvolupar al voltant de les mines de carbó i que va tenir en la figura d’Henri de Gorge, el seu impulsor.

Aquest industrial francès era el propietari d’una de les mines més importants del Borinage, una de les zones mineres per excel·lència de Valònia. Va ser l’encarregat de desenvolupar una completa ciutat que emparés als treballadors de la mina i on no faltés de res, per tal que les mines funcionessin a ple rendiment. Escoles, serveis mèdics, habitatges per als obrers, fins i tot llocs per a un cert nivell d’esbarjo per al personal laboral. És cert que l’objectiu final de crear aquesta ciutat, dissenyada en un estil que s’ha anomenat neoclàssic industrial, no era altre que el d’atreure força laboral i retenir-la al territori, prop del lloc de treball, per tal de poder augmentar la productivitat de les mines.

Per descomptat, vist des de la perspectiva del segle XXI, les condicions laborals dels treballadors podrien semblar-se bastant a l’esclavitud de segles passats. Però, en aquell moment, no pocs treballadors acudien voluntàriament a Gran Hornu per tal de trobar una sortida laboral i un futur millor per als seus, en un moment que, per a la gent amb escàs poder adquisitiu, disposar d’uns serveis mínims a nivell sanitari i educacional no era gens habitual.

És aquest model molt semblant al que hem pogut conèixer a les diferents colònies industrials de la conca del Ter, a Catalunya. En aquell cas es tractava d’indústries bàsicament tèxtils. No obstant això, també es tracta de ciutats industrials on vivien els obrers i on aquests disposaven d’un bon nombre de serveis bàsics. La Colònia de Can Vidal és un dels exemples més paradigmàtics.

Actualment, entre les dependències del Gran Hornu trobem el Museu Art Contemporani de Valònia. Per visitar-lo cal pagar un entrada. Però, passejar per les instalancions i patis del Gran Hornu i baixar al mausoleu d’Henry de Gorge és gratuït.

LA VISITA AL GRAND HORNU, AVUI EN DIA.      

La crisi de la indústria minera del carbó va arribar durant la segona meitat del segle XX. La pràctica totalitat de les mines van tancar en pocs anys i el seu llegat, ha desaparegut gairebé del tot. No obstant això, durant els últims anys, el Grand Hornu ha renascut de les seves cendres i s’ha reconvertit en un enorme complex cultural i museístic. Bona part de les dependències del Grand Hornu, particularment les que feien referència a les zones administratives i de direcció de les mines, han estat reconvertides en biblioteques, auditoris i fins i tot, en Museu d’Art Contemporani.

No teníem temps per al museu de manera que el que més ens va interessar va ser recórrer les diferents dependències del Gran Hornu per poder comprendre, ni que fos de manera superficial, la importància d’aquest tipus de ciutats obreres, englobades en el que es coneix com a arquitectura utòpica.

Ens va cridar l’atenció el descobrir que el propi creador d’aquesta ciutat, Henri de Gorge, l’industrial nascut francès i naturalitzat belga, té el seu senzill mausoleu en el mateix recinte. Es tracta d’una sala circular, subterrània, molt senzilla, on reposa al costat d’altres familiars. Sorprenent, perquè no és habitual trobar-se a la burgesia de l’època enterrada en els seus llocs de treball si no, més aviat, en les localitzacions més destacades dels més importants cementiris de les capitals. Una estàtua del propi Henri de Gorge presideix, per cert, el pati central del Grand Hornu.

També tenim la possibilitat d’observar la força imponent casa familiar des d’on la família de Gorge controlava el desenvolupament de la seva obra. Actualment ha estat readaptada a Escola d’Oficis. Es tracta d’un habitatge de tres pisos, amb portalada neoclàssica bastant imponent, que tindria la seva semblança amb les Torre de l’Amo que vam poder conèixer en les Colònies Industrials catalanes ja esmentades.

Abans de prendre camí cap a Mons, el nostre proper destí, donem una volta pels carrers que circumden aquests edificis principals del Gran Hornu. És aquí on podem observar els diversos centenars d’habitatges que eren utilitzades pels obrers que treballaven en les mines. Sens dubte senzills, però aparentment dignes. De fet, gairebé totes les vivendes segueixen habitades, moltes d’elles per descendents d’aquells treballadors que durant molts anys van donar la seva vida pel progrés del Grand Hornu.

I així acaba la nostra visita del Grand Hornu, aquesta joia del patrimoni industrial europeu que, amb tot mereixement, forma part del Patrimoni de la Humanitat com a testimoni d’aquells anys en què la mineria es va comportar com l’autèntic motor econòmic de gran part de Valònia.