La Casa de les Punxes és el nom popular amb què es conèixer la Casa Terradas, la monumental mansió modernista que recorda els castells gòtics medievals i que es localitza al mig de la Diagonal de Barcelona, en ple barri de l’Eixample.
Recentment, la Casa de les Punxes ha obert al públic les visites turístiques de manera que Barcelona compta amb un nou habitatge modernista susceptible de ser visitat. En aquest sentit, la Casa de les Punxes s’uneix a una força àmplia llista que en els últims anys s’ha nodrit amb nous palaus i habitatges com la Torre Bellesguard de Gaudí, la Casa Lleó i Morera, obra de Lluís Domènech i Montaner o el Palau del Baró de Quadras, obra de Josep Puig i Cadafalch, el mateix arquitecte a qui se li va encomanar la tasca de construir la Casa de les Punxes, els treballs de la qual van acabar el 1905.
LA FAMÍLIA TERRADAS BRUTAU
Quan Bartomeu Terradas Mont es va casar amb la sabadellenca Àngela Brutau es va posar al comandament de diverses de les empreses que la família de la seva esposa regentava. Potser la més important de totes va ser Vapor Brutau, una de les primeres empreses tèxtils de Catalunya que va introduir el teler mecànic en plena Revolució industrial.
És així com Terradas uneix la fortuna de la seva família política a la seva pròpia, convertint-se en un puntal de la puixant burgesia catalana de la segona meitat del segle XIX. Era aquesta burgesia catalana especialment sensible al desenvolupament cultural i polític de la nació catalana.
Encara que la major part de l’herència és transmesa al seu fill Bartomeu, aquest, amb la seva mare Àngela, procura que res no els falti a les seves tres germanes. En aquest sentit, Terradas Brutau manarà construir en el terreny comprat per la seva mare, en una illa del barri de l’Eixample barceloní en plena Diagonal, una de les mansions més originals del moment i que es convertirà en la residència de les tres germanes Terradas: Àngela , Josepa i Rosa.
Bartomeu Terradas Brutau, qui per cert es va convertir en segon president de la història del Futbol Club Barcelona, va encarregar el disseny del nou edifici a un dels arquitectes més importants del modernisme català, Josep Puig i Cadafalch, que va rebre plens poders per desenvolupar la seva creativitat artística amb la gairebé única condició que cadascuna de les germanes disposés d’un habitatge propi integrat dins d’un conjunt harmònic.
La Casa de les Punxes és el resultat d’aquest procés creatiu. Es tracta d’una mena de castell urbà de clara inspiració medieval, però que beu també de les diferents fonts de les que es nodreix el modernisme català i, en particular, l’obra de Puig i Cadafach. No és difícil trobar trets orientalistes o de l’arquitectura nòrdica en aquesta fabulosa edificació que sembla voler contrarestar l’ordre ortogonal imposat pel pla Cerdà barceloní.
LA CASA DE LES PUNXES. LA FAÇANA.
A diferència d’altres insignes representants de la Ruta del Modernisme de Barcelona, com la Casa Batlló, la Pedrera o la Casa Lleó i Morera, la Casa de les Punxes és un edifici construït de nou encuny i no reformat d’una construcció prèvia.
La majoria de materials usats en el modernisme català els podem trobar ja en cadascuna de les façanes de la Casa de les Punxes, el disseny asimètric de la qual, en forma d’hexàgon, s’adequa al terreny existent. Cal tenir en compte que encara que la façana principal sigui la que dóna a l’Avinguda Diagonal de Barcelona, aquesta queda una mica amagada per darrera dels arbres, de manera que la més espectacular és la que està encarada a la cruïlla entre els carrers Rosselló i Bruc. Com dic, ja a la façana trobem l’ús del ferro (no sempre forjat), el guix, la ceràmica, el granit, la fusta, el vidre emplomat, i, sobretot, el maó. És a dir, materials mundans que conjugats formen un tot de gran elegància. Són presents, com no podia ser d’una altra manera, les tribunes tan típiques de l’Eixample barceloní, decorades de manera finíssima per autèntiques filigranes en guix o els bellíssims balcons ornamentats amb l’ús del ferro forjat.
El tret més distingible de la Casa de les Punxes és, sens dubte, les 5 punxegudes torres amb que es corona l’edifici. La més alta de totes, és la que correspon a l’habitatge de la major de les germanes, Àngela. Aquest major grandària i altura d’aquesta torre podria fer referència, també, al fet que Àngela era precisament el nom de la mare de les germanes i de Bartomeu, podent significar alguna cosa així com un homenatge a la figura materna. La decoració de les torres, és excepcional, amb l’ús de la ceràmica vidriada, un altre material repetidament usat en el modernisme català, com podem comprovar a la cúpula de la Casa de Convalescència de l’Hospital de Sant Pau o en les torres de les Cases Rocamora , posteriors a la Casa de les Punxes.
A la façana principal de l’edifici, la que dóna a Diagonal, és fàcil distingir els tres trams en què es distribueix la Casa de les Punxes. Cada un, amb la seva pròpia porta i la seva porteria i que va ser repartit a cadascuna de les tres filles. A la part alta de cada tram, trobem un bell panell ceràmic que, en algunes ocasions, fa referència a la germana a la qual es va assignar aquella part de l’edifici. Per exemple, un àngel en el cas d’Àngela, a la façana que dóna a Diagonal amb Roselló. Els panells més bells són els que componen un rellotge de sol a la façana principal i la imatge de Sant Jordi, patró de Catalunya, a la façana posterior.
Podem comprovar, a la façana de la Casa de les Punxes, la mà dels millors artesans catalans del moment. Puig i Cadafalch no va treballar sol, de manera que es va envoltar d’algun dels més reconeguts artistes del moment. Les vidrieres corresponen al taller d’Amigó, part de la decoració escultòrica és producte del geni d’Alfons Juyol, el ferro forjat correspon a l’art de Manuel Ballarín i els dissenys ceràmics, a l’íntim amic de Puig i Cadafalch, Enric Monserdà.
Abans de visitar la terrassa de la Casa de les Punxes i el seu interior, val la pena entrar en una de les tres porteries de les que disposava (recordem que cada germana disposava del seu propi habitatge). Cal no perdre detall dels arrimadors, enteixinats, vidres emplomats i esgrafiats que decoren la porteria, així com del seu ascensor original, una autèntica joia de l’època.
LA TERRASSA DE LA CASA DE LES PUNXES
Després de gaudir de la façana de la Casa de les Punxes és moment de pujar a la seva terrassa. Gràcies a l’audioguia proporcionada amb l’entrada a l’edifici, podem anar desgranant part de la història de l’edifici, així com de la figura de Bartomeu Brotau i de l’arquitecte, polític i historiador de l’art Josep Puig i Cadafach. Tot això es relata en les cinc punxegudes torres de què disposa l’edifici.
Des de la diàfana terrassa és fàcil comprovar la bellesa de les punxegudes torrasses on no és difícil pensar en certa influència de Viollet-li-Duc, autor de la controvertida i idealitzada remodelació de la bellíssima ciutadella de Carcassona.
L’ús de la ceràmica vidriada per a la decoració de les cinc torres provoca que aquestes brillin, especialment en dies assolellats.
També aquí podem observar l’ús del guix en els diferents pinacles d’inspiració gòtica o l’ús del ferro forjat en part de la decoració.
Finalment, els sostres en doble vessant, ens retrotreuen a l’arquitectura nòrdica i flamenca, quelcom que podem observar en altres obres de Puig i Cadafalch, com la Casa Amatller o la Casa Coll i Regàs de Mataró.
L’INTERIOR DE LA CASA DE LES PUNXES. LA LLEGENDA DE SANT JORDI.
A diferència d’altres edificis de la Ruta del Modernisme de Barcelona, l’interior de la Casa de les Punxes no està destinat a la recreació de com era un habitatge modernista de principis de segle XX. Poc s’ha conservat de la decoració original (alguns enteixinats i sòls flotants, si de cas) i res del seu mobiliari.
L’interior de la Casa de les Punxes està destinat a relatar-la més famosa llegenda de Catalunya, la de Sant Jordi. Gràcies a un bonic sistema audiovisual integrat en les diferents sales que es visiten, podrem conèixer (i els catalans, recordar) aquesta llegenda medieval tan arrelada en la cultura catalana i que no és altra que una llegenda que es va repetint, amb diferents variants, en les diferents, cultures europees.
En poques paraules es tracta de la història d’un drac que assetjava un vell regne medieval, la voracitat del qual era solament sadollada per l’oferiment d’una donzella diària. Això va ser així, fins que el regne es va quedar amb la princesa com a única donzella disponible, moment en què se suposava que arribaria el seu moment.
Amb enorme pena, el Rei va oferir a la seva filla. No obstant això, el cavaller Sant Jordi, la va salvar d’una mort segura, salvant al seu torn el regnat sencer després de matar al drac d’un precís cop de llança.
L’originalitat de la llegenda és que de la sang del drac va néixer el més bell roser que la humanitat hagi conegut. I és per això que el dia de Sant Jordi s’ha convertit en el dia dels enamorats a Catalunya, i el dia en què els nois regalen una rosa a les seves noies i, per extensió, a les seves germanes i mares.
I després de recordar la llegenda de Sant Jordi, abandomen l’habitatge, contents d’haver tingut l’oportunitat de visitar la Casa de les Punxes, un altre dels edificis de la Ruta del Modernisme de Barcelona, que s’ha obert al públic.