CASA DE ANA FRANK, AMSTERDAM. Una polèmica màquina de fer diners.

La Casa d’Anna Frank és, potser, la visita estrella d’, fins i tot per davant dels museus Van Gogh i Rijksmuseum, dues de les pinacoteques més importants d’Europa. I és que en cap altre dels monuments, museus i llocs que cal veure a Amsterdam el visitant haurà de patir les interminables cues que es formen cada dia en aquesta autèntica màquina de fer diners en què s’ha convertit la casa d’Anna Frank d’Amsterdam .

Però, Qui va ser Anna Frank? Qui va viure a la casa d’Anne Frank? I el més controvertit de tot: Qui va escriure el diari d’Anna Frank? Abans de comentar-vos com és la visita a la casa d’Anna Frank d’Amsterdam intentarem contestar aquestes preguntes.

Visitors waiting outside the Anne Frank House

ANA FRANK Y EL SEU POLÈMIC DIARI

Anna Frank va ser una nena jueva que va viure amagada en un pis d’Amsterdam, al costat de set persones més, durant els anys d’ocupació nazi de la capital d’. Van ser anys de persecucions per diverses minories tant ètniques (jueus i gitanos) com d’altres índole (homosexuals) per part de l’horror nazi.

Holanda, després de l’ocupació nazi al maig de 1940, no va escapar del terror del règim nacionalsocialista alemany. En relació a la comunitat jueva i encara que les xifren ballen ostensiblement segons la font consultada, sobre uns 100.000 persones van morir durant l’ocupació. Entre ells uns 60.000 dels 80.000 deportats des d’Amsterdam cap als diferents camps de concentració.

La família Frank ja havia abandonat Frankfort, d’on era originària, davant el constant creixement del sentiment antisemita des de la pujada al poder de Hitler. El destí escollit era la molt més tolerant Holanda. No obstant això, després de l’ocupació, la família Frank va viure amagada a la part posterior d’un pis de la cadena Prinsengracht, en el que es coneix com La Casa del Darrera. Els Frank i les seves dues filles van viure amagats al costat de la família Van Pels i un vuitè integrant, de nom Fritz Pffefer.

Anne Frank, 1942

Durant aquells anys, els amagats van rebre el suport de molts holandesos que no estaven d’acord amb el règim nazi. També els Frank van rebre aquest ajut, el que els va permetre continuar en la clandestinitat durant dos anys. No obstant això, després d’aquest llarg període, finalment van ser descoberts i traslladats a diferents camps de concentració. Primer al camp transitori de Westerbork i posteriorment al d’Auschwitz. Les germanes Frank, víctimes de les malalties van morir en el camp de Bergen-Belsen. Com explicava, només Otto Frank, el progenitor, va sobreviure a la barbàrie.

Van ser precisament els qui havien ajudat als amagats durant els anys d’ocultació, Miep Gies i Bep Voskuijl, els qui van trobar el diari escrit per Ana Frank durant aquells dos llargs anys. Segons sembla, fins aquell moment ningú s’havia adonat que la petita Anna havia estat escrivint un diari durant aquell llarg període, la qual cosa no deixa de cridar l’atenció donat l’estat de clandestinitat en què va viure la família i el reduït l’espai on es acollia. En el manuscrit, Ana va escriure sobre l’horror de viure amagada però també sobre els pensaments d’una nena preadolescent, comuns als d’altres nenes de la seva edat.

Després de la troballa, el mateix Otto Frank es va posar mans a l’obra per tal que el diari fos publicat. I ja el 1947 es realitza una primera edició en holandès amb el nom de “La Casa del Darrera“. Gairebé des del primer moment el diari es converteix en un autèntic èxit de vendes i Ana Frank en una mena d’heroïna, gairebé santificada. Les edicions i traduccions se succeeixen en diferents idiomes i la vida dels Frank és portada al teatre i al cinema.

No obstant això no és poca la controvèrsia sobre la veracitat i autenticitat del Diari d’Ana Frank. És aquesta una qüestió polèmica i que suscita reaccions viscerals, però la veritat és que són bastants els estudiosos que posen en dubte que fos una nena de tretze anys l’autora del relat. D’altra banda, el fet que ningú hagués vist a Ana escriure el relat és un altre punt en el posen l’accent els que dubten de la veracitat del Diari (entre altres coses perquè estem parlant d’un relat de més de dues-centes pàgines). Aquestes mateixes fonts es sorprenen sobre algunes dades que relata la petita Anna sobre la legislació vigent, incloent números de decrets, cosa que no es correspon amb el que se suposa ha de saber una nena de 12 anys.

Fins i tot hi ha qui sosté l’existència de notes escrites en bolígraf, artefacte que no es va inventar fins passada la Segona Guerra Mundial.

La polèmica sobre l’autoria del Diari d’Ana Frank, però, no és recent. Ja a mitjans de la dècada dels 60 del segle passat, un judici va enfrontar a Otto Frank amb l’escriptor nord-americà d’origen jueu Meyer Levin. El motiu no va ser altre que els drets d’autoria de la dramatització escenogràfica del Diari. I la veritat és que l’escriptor va guanyar el plet i Otto Frank va ser condemnat a indemnitzar Levin amb 50.000 USD del aquella època per “frau, violació de contracte i ús il·lícit d’idees”.

Per a més inri, els drets d’autor del Diari d’Anna Frank no són propietat de la Fundació Anna Frank sinó de Fons Anne Frank de Basilea que, en principi, també es dedica a conservar la memòria de la nena jueva, encara que per això cobra importants emoluments en concepte de royalties. La qüestió és que els drets d’autoria per a Europa expiren als 70 anys de la mort de l’autor. Això hauria passat el 2015 tenint en compte que Anna Frank va morir en un camp de concentració el 1945. Doncs bé, dit Fons Anne Frank de Basilea ha reclamat que el pare, Otto, és coautor del Diari, tot això a fi que l’obra segueixi sota els drets d’autor fins al 2050, quan es compleixin 70 anys de la mort del progenitor que havia mort el 1980. Un cas força vergonyós on l’interès purament econòmic sobrepassa el que hauria de promoure la fundació. És dir la preservació i difusió del llegat d’Ana Frank.

Tot això ha enfrontat les dues fundacions, l’holandesa i la suïssa, ja que la Fundació Anna Frank no accepta que el pare sigui declarat coautor com sí que demana el de Fons Anne Frank de Basilea. Podeu llegir sobre aquesta vergonyant polèmica aquí.

Des d’aquestes línies ens fem ressò d’algunes de les diferents polèmiques que envolten tant la casa d’Anne Frank com el Diari d’Ana Frank. No obstant això, per no ser especialistes en el tema i després de comprovar que després de moltes d’elles hi ha un rerefons polític i econòmic més que evident, ens veiem incapaços per prendre partit per cap de les parts.

VISITA A LA

La visita a la casa d’Anna Frank consisteix en un recorregut per l’habitatge situat en Prinsengracht 263. No només per la Casa del Darrera, on la família va viure amagada durant dos anys, si no també per la Casa de davant, que no era clandestina.

La Fundació Anna Frank, creada pel mateix Otto Frank el 1975, amb la intenció de difondre i administrar el llegat de la jove escriptora, és la propietària de l’habitatge. A més, va poder adquirir alguns dels edificis adjacents que fan de suport a La Casa d’Anna Frank, ja siguin les taquilles, la botiga de records o el lloc d’exposicions.

Després de visualitzar un vídeo que ens posa en context el dramàtic moment històric en què van succeir els fets s’accedeix a la Casa de Endavant. És a dir, a les oficines de la companyia d’espècies i conserves en què treballava Otto Frank, coneguda com Opekta i Pectacon.

La Casa del darrera, l’amagatall, queda immediatament després d’una llibreria o prestatgeria que fa de porta giratòria. Va ser el mateix senyor Voskuijl, un dels holandesos que van donar cobertura als amagats, qui es va encarregar de la seva construcció. Johan Voskuijl treballava des de 1937 per Otto Frank, progenitor de la família, com a cap de magatzem i era, en realitat, l’únic dels empleats que sabia de l’existència dels amagats.

The movable bookcase conceals the entrance to the Secret Annex

Es tracta d’un lloc relativament gran. De cap manera es pot dir que les vuit persones que van viure amagades a la Casa d’Ana Frank ho fessin de forma amuntegada. En aquest refugi clandestí trobarem diferents habitacions.

Per desgràcia, no són molts els objectes que van poder ser recuperats. Això es deu al fet que després de l’arrest, l’amagatall va ser buidat i el contingut existent com roba, objectes personals i fins i tot mobiliari va ser distribuït a famílies d’Alemanya. No obstant això, la visita ens permet comprendre com vivien els Frank, els Van Pels i Fritz Pfeffer, que es va unir als set amagats uns mesos més tard.

La clandestinitat es vivia, com diem, en la que és coneguda com La Casa del Darrera. Aquesta zona de l’habitatge donava a un pati interior completament tancat per diferents habitatges. Això va permetre als Frank no ser descoberts durant dos anys. No obstant això, segons explica la mateixa Anna en el seu diari, s’hagueren d’extremar les precaucions pel que fa als sorolls i pel que fa a no pujar la persianes de dia. Tota precaució era poca per tal de no ser descoberts.
També es visita una petita estança, que exercia les funcions de cuina, de sala d’estar i, fins i tot, d’habitació a la nit. Com diem, l’espai era limitat, tot i que segons la pròpia Anna bastant més confortable que el que disposaven altres amagats.

La visita a la casa d’Anna Frank transcorre, com no podia ser d’una altra manera, sota un clima d’absolut respecte i tremenda tristesa.

Room Anne Frank and Fritz Pfeffer in the Secret Annex

Un dels moments més emotius de la visita a la casa d’Anna Frank succeeixi al final, on es mostren diversos dels manuscrits originals d’Anna. La jove jueva va escriure el seu diari en diferents llibretes, a més d’en diversos fulls solts que s’exposen en diferents vitrines.
Per desgràcia, no està permesa la presa de fotografies durant tot el recorregut (les que il·lustren el reportatge són propietat de la Fundació Anna Frank).

Al final de la visita es mostra un audiovisual on importants personalitats de diferents àmbits, molt d’ells d’origen jueu, comenten el significat que per a ells té la casa d’Anna Frank. El vídeo es pot seguir en espanyol gràcies a l’ús d’uns auriculars.

LA CASA DE ANA FRANK. UN SANTUARI O UN ENORME NEGOCI?

No són poques la crítiques que rep la casa d’Anna Frank que és vista per molts viatgers, però també per no poc estudiosos del fet jueu, com una autèntica màquina de fer diners més enllà dels proclamats propòsits de la Fundació Anna Frank de difondre el llegat de la nena.

Les cues que es formen cada dia davant de l’habitatge són antològiques sense parangó en cap altre dels llocs que cal veure a Amsterdam, amb centenars de persones esperant torn per tal de poder visitar la casa. Cap museu d’Amsterdam té les visites anuals de la casa d’Anne Frank, que amplia el seu horari fins a les 22.00 hores a partir d’abril, a fi de poder donar cabuda a tota la demanda. Tot això, multiplicat pels 9 euros de cost de cada entrada.

Que no es permeti la presa de fotografia durant tot el recorregut, a ben segur per tal de rendibilitzar al màxim la botiga de records de la casa d’Anna Frank, també ajuda en aquesta percepció. És el que l’estudiós Norman Gary Finkelstein va denominar La indústria de l’Holocaust: l’explotació del patiment dels jueus en un polèmic llibre publicat l’any 2000. Aquest treball defensa la tesi que hi ha una «indústria» dedicada a l’explotació de l’Holocaust i a tot el que fa referència al sofriment del poble jueu, fins i tot arribant a pervertir la història general de l’holocaust. Finkelstein, jueu, és poc sospitós d’antisemitisme, doncs els seus pares van passar llargs períodes d’internament en els camps de concentració de Majdanek i Auschwitz, a la seva Polònia natal, i molts dels seus familiars van morir en ells.

No obstant això, més enllà de l’enorme negoci que suposen els drets d’autor del Diari d’Anna Frank així com la venda d’entrades per a la visita a la casa d’Anna Frank hauria de considerar-se aquesta visita com un homenatge a totes aquelles persones que van patir els horrors de l’ocupació nazi d’Amsterdam i van haver de viure amagat durant diverses anys, moltes d’ells morint finalment en els diferents camps de concentració. 

Crédit de les fotografies: © Anne Frank House / Photographer: Cris Toala Olivares

SI VOLS VEURE ALTRES ENTRADES SOBRE HOLANDA CLICA AQUÍ
Si t’ha agradat l’entrada, COMPARIX-LA!!!

10 thoughts on “CASA DE ANA FRANK, AMSTERDAM. Una polèmica màquina de fer diners.

  1. Muy buena síntesis de la polémica de la autoría del diario de Ana Frank. No pudimos visitar la casa porque había mucha cola y desistimos, en la próxima visita a esta preciosísima ciudad lo intentaremos. Enhorabuena por el artículo!

    • Yo la había visitado hace ya 20 años y entonces ya había una larguísima cola. Y sigue igual. Desde luego, se ha convertido en un mito, pero tambiñen vi mucha gente que pasaba por las salas a toda prisa sin leerse nada y bastante indiferencia.

  2. Tengo muchas ganas de hacerle una visita a Amsterdam, además que a mi hijo le hace mucha ilusión y hemos hablado de ir juntos pero el elevadísimo precio de los hoteles me ha echado para atrás… Sabeis alguno que sea asequible ?.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *