L’escala a la Guaira, el port de mercaderies i creuers situat a una trentena de quilòmetres de Caracas, va suposar la menys caribenya de les parades del Creuer pel Carib que vam realitzar durant la primavera de 2016.
Una escala a més, aquesta veneçolana, que no serà fàcil de repetir en uns anys, tenint en compte que ha estat suprimida per bona part de les empreses de creuers. La crisi institucional, política i econòmica en què viu Veneçuela han estat la responsable de la supressió.
A nosaltres, aquesta escala de creuer ens va servir per poder fer una passejada per Caracas, la capital del país. Quelcom ben diferent, per tant, a les escales que gaudirem en altres ports com Aruba i Curaçao, on l’ambient de platja i relaxat serà el que trobem. O a la de Cartagena d’Índies, una de les ciutats més belles d’Amèrica.
UNA VISITA AL CENTRE HISTÒRIC DE VENEÇUELA.
Vam estar dubtant si quedar-nos al creuer durant tota l’escala a la Guaira. Les advertències sobre la manca de seguretat que viu Veneçuela en aquests dies havien fet efecte en bona part dels creueristes, de manera que només uns pocs vam baixar al port.
Just en sortir d’immigració (els tràmits són ràpids) ens trobem amb una garita d’una empresa turística de l’estat de Vargas, on es localitza Caracas, que ens promet un recorregut pel centre històric de la capital veneçolana amb una parada final a la coneguda com Casa Guipuscoana de la Guaira. El cost és de 20 USD, de manera que una vintena de creueristes ens unim a ells.
Ja en el bus que es dirigeix fins al centre històric de Caracas ens adverteixen de la conveniència de no apartar-nos del grup. Ens comenten que els ànims estan una mica agitats durant aquests dies i de l’existència de carteristes. En tot moment ens acompanyen dos policies dins del bus. A més, dues parelles més d’urbans van obrint pas a l’autobús.
La primera visita que realitzem és a la Casa Natal del Libertador. És a dir, la casa que va veure néixer a Simón Bolívar, destacat polític i militar a qui es deu la fundació de Bolívia i la Gran Colòmbia (fruit de la unió de Nova Granada i Veneçuela). Simón Bolívar, a més, està considerat l’inspirador de l’emancipació i independència de bona part del continent americà.
La Casa Natal de Bolívar va veure néixer al Libertador el 24 de juliol de 1783 i avui en dia ocupa les funcions de museu dedicat a la figura de tan important polític i militar. Es tracta d’una casona d’estil colonial on es disposen un bon nombre de dependències al voltant de sengles patis. Sembla evident que Bolívar va néixer en el si d’una família acomodada. Algunes de les peces més curioses que alberga la Casa Natal del Libertador és la pila baptismal amb què va ser batejat (portada des de la Catedral de Caracas), a més d’una bona quantitat d’objectes personals.
Aquesta zona del Centre Històric de Caracas està disposada a la manera d’una antiga ciutat colonial. Ha de ser del poc el que s’ha conservat d’aquella època ja que la ciutat sembla engolida per un mar de gratacels i de barris de faveles que més aviat recorden el pitjor de Rio de Janeiro.
Passem per davant de la Casa del Vincle i de la Tornada, una altra bonica mansió d’estil colonial, de dos pisos d’alçada, la façana de la qual està pintada en tots rosats. Aquesta casona era propietat del cosí i padrí de Bolívar, Juan Jerez de Aristigueta, fins que va passar a mans del Libertador, per herència, convertint-se en una de les seves dues residències habituals a Caracas, a partir de 1802. L’habitatge ocupa, també, les funcions de museu, tot i que no el visitem.
De seguida arribem a la Plaça Simón Bolívar, un àgora quadrangular que podríem considerar el moll del Centre històric de Caracas. Al centre de la plaça, una estàtua eqüestre del Libertador ens recorda la seva importància per al poble americà.
Un dels edificis més importants de la Plaça Simón Bolívar és el de la Catedral de Caracas. Entrem acompanyats del policia. El seu nom oficial és el de Catedral Metropolitana de Santa Anna, tot i que els veneçolans la coneixen simplement com la catedral. És una obra de la segona meitat del segle XVII que va substituir a un temple anterior que va sucumbir davant un terratrèmol. La façana és una barreja d’estil neoclàssic amb alguns detalls que ens recorden el barroc colonial. Està pintada de blanc immaculat i disposa d’una sola torre campanar. Tot i que la planta de la Catedral de Caracas disposa de cinc naus es tracta d’un temple més aviat auster.
Un altre dels edificis que criden l’atenció a la Plaça Bolívar és el Palau Municipal de Caracas. Es tracta de la seu del Consell Municipal de Caracas o, el que ve a ser el mateix, l’ajuntament de la capital veneçolana.
Es tracta d’un dels edificis més antics que han arribat als nostres dies ja que el seu origen l’hem de trobar sobre 1578, quan va exercir les funcions de mansió de personatges d’alt llinatge durant l’època colonial. Posteriorment va ser convertit en Seminari i, posteriorment, d’Universitat. No obstant això, a mitjan el segle XIX i a causa del progressiu creixement de la comunitat educativa, la Universitat es trasllada al Palau de les Acadèmies.
El que avui podem observar d’aquest Palau Municipal de Caracas és fruit de les remodelacions dutes a terme a principis del segle XX. La veritat és que es tracta d’un bell edifici de tocs neoclàssics pintant en colors groguencs.
Molt a prop de la Plaça Bolívar es troba el Palau Presidencial o Palau Federal Legislatiu, que és conegut també amb el nom de Capitoli General. És aquest un altre edifici neoclàssic que crida l’atenció amb la seva cúpula daurada, alçat durant la segona meitat del segle XIX i que és la seu del poder legislatiu.
LA CASA GUIPUSCOANA DE LA GUAIRA
Abans de tornar al creuer, el nostre autobús ens apropa a un centre comercial. És hora de dinar i tenim gana. És aquí quan es produeix una de les situacions més curioses del circuit. El mateix guia ens ofereix canvi de moneda a la taxa oficial de canvi. La rebutgem perquè sabem que el mercat negre existeix i que és bastant més generós que l’oficial.
La sorpresa arriba quan demanem de menjar (unes arepes i una hamburgueses amb patates, menjar ràpid) i ens apliquen un canvi fins a 10 vegades més favorable. És aquí quan se’ns fa evident que els veneçolans estan àvids per aconseguir dòlars fins a tal punt que no paguem més d’un dòlar americà pel menjar sencer.
Després de l’àpat tornem a la Guaira a la recerca d’una última visita. Parlo de la Casa Guipuscoana, una bonica mansió de 1728 que exercia les funcions de control comercial del centre del país. La Reial Companyia Guipuscoana de Caracas va ser una societat de comerciants bascos (d’aquí el seu nom) establerta a Veneçuela des de 1730. La companyia va aconseguir el monopoli de gran quantitat de mercaderies europees per a la província de Veneçuela, a més de poder comerciar amb altres ex-colònies espanyoles com la Província de Trinitat (actualment pertanyent a l’estat de Trinitat i Tobago) o de Margarida (que actualment pertany també a Veneçuela). Els vaixells mercants arribaven a la Guaira (o Purto Cabello) després d’haver partit, diverses setmana abans, des de Sant Sebastià. De tornada a Espanya, els mercants de la Companyia Guipuscoana, plens de tabac i cacau americà, atracaven al port de Cadis.
Aquesta preciosa mansió ha estat museïtzada i ens presenta la història d’aquells moments històrics en què els comerciants bascos es feien amb els holandesos o anglesos pel que fa al comerç d’ultramar.
Després d’aquesta visita, tornem al port de la Guaira, on podrem seguir gaudint de la piscina fins al moment de prendre rumb a Curaçao, una escala molt més caribenya que la Guaira.