CANAL DE PANAMÀ. Visita a una obra cimera de la enginyeria mundial

La visita al canal de Panamà és una de les imprescindibles quan es recórrer aquest país centreamericà. I, a més, merescudament, ja que es tracta d’una de les obres més extraordinàries de l’enginyeria mundial. Una obra faraònica que, encara que pogués semblar d’ideació senzilla, ha suposat un dels reptes més extraordinària de la història.

Ningú hauria d’abandonar Panamà sense visitar el seu canal. Afirmació que té el seu risc tenint en compte que el país té meravelles naturals d’excepció com l’Arxipèlag de San Blas o Kuna Yala o territoris tan bells com Boques del Toro. Però és que de petites illes coral·lines amb sorres blanques i aigües turqueses i temperades pot haver-ne d’altres repartides pels diferents oceans. En canvi, el Canal de Panamà pot qualificar-se, pràcticament, com una obra única al món sencer. Una obra a més, que no només defineix al país centreamericà, sinó que és motiu d’orgull nacional i assegura el futur de les actuals i futures generacions.

BREU HISTÒRIA DEL CANAL DE PANAMÀ 

La història del canal de Panamà es remunta, en realitat, a la pròpia de les aventures espanyoles per Amèrica, doncs ja al segle XVI i després de descobrir l’Oceà Pacífic es comença a gestar la idea d’unir dos oceans aprofitant l’estret istme que els uneix en aquest punt. Eren temps de Carles I i d’indiscriminat saqueig dels territoris vençuts als inques, de manera que l’or i diferents tresors aconseguits havien embarcar al Carib direcció Espanya. No obstant això, els mitjans tècnics no van ser suficients en aquells temps de manera que només a través de l’anomenat Camí Reial i a lloms de mules es podien traslladar els tresors arribats des de Perú a Ciutat de Panamà fins Portobelo, a la costa del Carib, que era el port des d’on partien els navilis portadors de les riqueses inques.

La idea d’unir ambdós oceans, per tant, no va poder dur-se a terme fins passats diversos segles.

Van ser els francesos, el 1880, els que van reprendre, aquesta vegada més seriosament, aquella vella idea. Malgrat tot, l’esforç va ser també en va. Problemes financers i sanitaris (les malalties tropicals, i en particular la febre groga, es van acarnissar amb els treballadors) van fer novament impossible acabar l’obra segons el projecte proposat per Ferdinand Lesseps, el més important enginyer francès del moment.

Finalment, el 1903 i ja amb Panamà com a país independent i sobirà, es pacta amb els Estats Units d’Amèrica la construcció del canal que hauria de quedar sota administració nord-americana.

La construcció no va ser, per descomptat, un camí de roses. Milers de treballadors de diversa procedència, però en particular antillans holandesos, es van posar en mans dels enginyers nord-americans que van idear el sistema de rescloses que segueix vigent en l’actualitat. Molts d’aquells treballadors van morir en l’empresa, víctimes alguns de la precarietat laboral i, molts altres, de les epidèmies que van assolar l’obra. L’amuntegament i la febre groga, com explicava, es va acarnissar particularment en aquells obrers, de tal manera que més de 20.000 d’ells van morir durant els treballs.

Les rescloses de Miraflores són les de més fàcil accés des de ciutat de Panamà, ja que es troben a poc més de 10 quilòmetres de la capital. Tot i que el canal funciona les 24 hores del dia, l’horari del Centre de Visitants és de 9 a 17 hores i el cost del bitllet, 15 USD per als no residents (10 USD per als nens de 6 a 12 anys).

EL FUNCIONAMENT DEL CANAL DE PANAMÀ

Com explicava, va ser el sistema de rescloses el que va resultar més efectiu per salvar la distància entre l’Oceà Pacífic i el Mar Carib que en aquesta zona és de, escassament, 80 quilòmetres. El sistema de rescloses és l’utilitzat per ascendir els navilis a nivell del Llac Gatún que es troba 26 metres per sobre del nivell del mar i permet salvar la serralada central de Panamà. Posteriorment, els vaixells tornen a baixar gràcies a un altre grup de rescloses per acabar la seva travessia per Amèrica Central. En aquest sentit, són tres els sistemes de rescloses construïts: dos a la zona del Pacífic (les rescloses de Miraflores i Pedro Miguel) i un a la zona del Carib (les rescloses de Gatún). És precisament el llac Gatún el que proporciona l’aigua necessària per a aquest sistema de rescloses. L’aigua s’aboca, per efecte de la gravetat, cap a les rescloses. D’aquesta manera en obrir-se, tota l’aigua acaba per abocar a la mar, sense ser reciclada. Fet, per cert, que està provocant alguns problemes en aquesta època d’especial sequera al país centreamericà.

El canal està en funcionament les vint-i-quatre hores del dia des de maig de 1963. De dia són els vaixells més grans i tonatge els que fan servir el Canal. Al matí en direcció Carib i a la tarda, en direcció Pacífic. D’aquesta manera, són una mitjana d’entre 35 i 40 les embarcacions que diàriament fan ús de les instal·lacions. Això reporta a l’estat els importants beneficis econòmics que han permès a Panamà situar-se entre els països més avançats de tota Llatinoamèrica.

I això és així des que el 31 de desembre de1999 Panamà va recobrar la sobirania del Canal en compliment dels acords Torrijos-Carter de 1977. Des de llavors, l’Autoritat del Canal de Panamà és qui assumeix les competències pel que fa a administració i manteniment del mateix.

I, sabedors de la importància estratègica del Canal de Panamà en l’economia del país, les autoritats han decidit ampliar les instal·lacions del mateix. El poble va ser consultat al respecte mitjançant referèndum, de manera que després de ser aprovat, les obres van iniciar-se el setembre de 2007 i haurien donar-se per finalitzades en 2017. Amb això, Panamà espera que el Canal de Panamà suport sobre el 10% del trànsit marítim mundial. Gairebé res. Vaixells més amplis i amb més tonatge podran travessar el Canal de Panamà quan l’obra sigui lliurada, ja que la nova rasa foradada és més profunda i més àmplia que l’existent actualment.

Aquesta ampliació del canal ha tingut en compte temes d’importància mediambiental per tal de reduir l’impacte que estan tenint les obres en els ecosistemes panamenys. Entre les accions dutes a terme destaquen que centenars d’hectàrees han estat reforestades i milers d’espècies animals s’han reubicat. A més, els nous sistemes de rescloses han de tenir en compte el reciclatge de l’aigua dolça utilitzada cada vegada que s’obren les rescloses. Aquesta era, en realitat, una condició indispensable per fer viable l’ampliació del Canal de Panamà.

VISITA AL CANAL DE PANAMÁ

La visita al Canal de Panamà es pot realitzar tant al sistema de rescloses de Gatún com al de Miraflores, ja que tots dos admeten turistes i viatgers gràcies a que disposen de centre de visitants. Nosaltres vam visitar el sistema de rescloses de Miraflores que és el que es troba més proper a Panamà City, a menys de mitja hora de trajecte.

L’entrada al complex permet gaudir també d’una projecció de cinema en tres dimensions on s’explica la història del Canal de Panamà i els reptes futurs, així com un museu que versa sobre la mateixa comesa.

El més espectacular de la visita al Canal de Panamà, per descomptat, és la plataforma-mirador que es localitza en el quart pis i que permet gaudir del moment en què algun gran vaixell de càrrega utilitza les instal·lacions. La veritat és que, tenint en compte que entre 35 i 40 vaixells utilitzen diàriament les instal·lacions, hauria de tenir-se molt mala sort per no poder contemplar el pas d’alguna embarcació durant la visita al Canal de Panamà.

Nosaltres tenim la sort que, només arribar al Centre de Visitants de Miraflores, un vaixell de càrrega de no menys de 200 metres d’eslora es disposa a fer el trajecte per les rescloses en direcció Pacífic.

És llavors quan un s’adona de la magnitud del projecte, en observar com l’enorme mole és descendida, a través de les dues rescloses de Miraflores, fins al nivell de l’Oceà Pacífic. Es també espectacular veure com les mules (les petites embarcacions que guien al vaixell) aconsegueixen encaixonar el l’embarcació a l’estret canal i com, de mica en mica, les rescloses van buidant-se a fi de baixar el vaixell. L’operació dura entre 20 i 30 minuts en total i la veritat és que és una meravella.

Aclaparats hem quedat amb la visita al Canal de Panamà, una de les més impressionants que es poden fer, no només a Panamà sinó també en tota Llatinoamèrica.