La Torre de Pisa i la Plaça dels Miracles, on s’ubica, són un dels conjunts arquitectònics més bells del món sencer. En concret, la Torre de Pisa és, probablement, un dels deu monuments més famosos de tota Europa. Potser hi ha qui no sàpiga ubicar exactament Pisa al mapa. Això no és pecat, per descomptat. No obstant això, rar serà qui no associï la fotografia de la famosa torre inclinada a la ciutat de Pisa.
Doncs bé, la Torre de Pisa no es troba aïllada sinó que forma part d’un meravellós conjunt arquitectònic que se situa en la qual coneguda com Plaça dels Miracles de Pisa. Un nom encunyat el 1910 per l’escriptor Gabriele d’Annunzio. I el nom no està per a res mal pensat, doncs un autèntic miracle de l’urbanisme i l’arquitectura ens sembla aquesta plaça on es localitzen 4 meravelloses construccions: la catedral, el famós campanar, el baptisteri i el Camposanto. Des de 1987, el conjunt arquitectònic de la Plaça dels Miracles forma part de la llista del Patrimoni de la Humanitat.
LA TORRE DE PISA
Tot i que el conjunt arquitectònic és sublim, el que porta als visitants fins a aquesta ciutat toscana és la famosa torre inclinada. Poques ciutats han donat el seu nom al campanar de la catedral. Ningú parla de la Torre de Florència o la Torre de París. Malgrat tot, el campanar de la catedral de Pisa és la Torre de Pisa. Simplement. I és que la torre de l’esplèndida catedral romànica de Pisa, construïda a part del propi temple (cosa habitual a Itàlia), podríem dir que té vida pròpia.
La torre podria ser coneguda per la seva estilitzada bellesa. En realitat ho mereixeria ja que es tracta d’un dels campanars més bells del món. No obstant això, el motiu que l’ha convertit en un dels edificis més famosos és la seva coneguda inclinació.
La Torre de Pisa va començar a inclinar-se tan bon punt va començar a construir-se. Estem parlant del llunyà 1173. Això no va intimidar als seus constructors que van seguir amb les obres fins a completar els gairebé 56 metres d’altura.
La Torre de Pisa té 8 nivells. L’inferior està adornat a força d’arcuacions cegues. A partir d’aquí, del segon al setè està ornamentats amb arcs de mig punt, típic del romànic. En l’últim nivell, de diàmetre inferior als anteriors, es localitza el campanar en si mateix i és fins on els visitants poden pujar.
Hem tingut la possibilitat de visitar la Torre de Pisa en sengles ocasions. La primera, a mitjans dels anys 90 del segle passat, quan la torre romania tancada al públic. Eren temps on la viabilitat de la mateixa torre estava en dubte i els estudis i intervencions per evitar la seva ensulsiada se succeïen. No és d’estranyar ja que la inclinació de la famosa torre supera els 4 graus (el que suposa una desviació de gairebé quatre metres al cim, respecte a la base). Durant més de 20 anys va romandre l’edifici tancat al públic fins que els tècnics van assegurar haver tocat la tecla que suposava estabilitzar el monument. Això ens va permetre arribar al cim de la Torre de Pisa en la nostra segona visita a la ciutat. I realment val la pena, ja que des de dalt la vista de tota la ciutat de Pisa i, en particular, de la Plaça dels Miracles és meravellosa.
LA CATEDRAL DE PISA
Com explicava, la Torre de Pisa no és més que el campanar de la catedral d’aquesta ciutat Toscana, que està consagrada a Santa Maria Assumpta. Dins el romànic, podem reconèixer el romànic toscà com un estil diferenciat. I dins d’aquest, el romànic pisà forma un ens també especial i que afecta els quatre grans edificis de la Plaça dels Miracles (encara que alguns d’ells tenen també trets gòtics). En aquest sentit, la Catedral de Pisa és el gran edifici del romànic pisà.
La Catedral de Pisa va ser iniciada el 1063, uns 100 anys abans que el seu campanar. La República de Pisa va ser un més dels diferents estats independents de facto que es van situar en el que és avui la costa italiana (com ho van ser Gènova i Venècia, per exemple). Els pisans van dominar part de la Mediterrània fins a esdevenir una important potència comercial i econòmica. Això va ocórrer a partir del segle XI i es va mantenir durant, almenys, dos segles i mig. Pisa va conquistar Còrsega i Sardenya als sarraïns i també Cartago. Amb l’ajuda dels catalans, els pisans també es van fer amb la Taifa de Mallorca, illa dominada per aquell llavors pels musulmans. Tot això va permetre la construcció i embelliment de les construccions que podem visitar avui en aquesta preciosa plaça.
La Catedral de Pisa té planta de creu llatina (encara que originàriament la tenia de creu grega). Disposa de cinc naus amb absis i transsepte.
En la seva façana ja ens adonem de la bellesa del marbre amb què està construïda. Encara que de la mateixa manera que les catedrals de Pisa i Florència s’utilitza marbre de diferents colors, en el cas pisà el color predominant és el blanc. Això es repetirà en els diferents elements de la plaça dels miracles i, sobretot, a la Torre de Pisa.
Tres portes monumentals, de bronze, obren a l’interior del temple. Per a la construcció de la porta va ser usat bronze procedent dels diferents botins de guerra. La porta principal va ser encarregada a Giambologna, un dels grans artistes del renaixement i és, per tant, força posterior a la catedral. La porta original havia estat dissenyada per Bonnano Trepitjat, però després de l’incendi va ser traslladada davant de la torre inclinada. Val la pena envoltar el temple per admirar-la.
Per sobre de les portes trobem quatre fileres d’arcuacions romàniques, d’immaculat i marmori blanc. No és de les façanes occidentals més espectaculars que hem conegut, però la seva senzillesa i bellesa és inqüestionable.
L’interior de la Catedral de Pisa és igualment bellíssim. De cinc naus i construïda en marbre, encara que en aquesta ocasió sí que trobem més protagonisme del marbre negre.
La Catedral de Pisa és de factura romànica. No obstant això, és innegable que pren idees arribades d’altres latituds. Un exemple d’això són els mosaics de l’absis que ens recorden la tradició bizantina i, fins i tot, àrab-normanda (no us perdeu aquest post sobre l’arquitectura àrab-normanda de Palerm). Pintures al fresc i un preciós enteixinat formen part de la meravellosa decoració d’aquesta església.
Una de les obres d’art més celebrades de la Catedral de Pisa és el púlpit dissenyat per Giovanni Pisano, un important escultor (i també pintor i arquitecte) nascut a Pisa i seguidor de la saga iniciada pel seu pare Nicola, autor del púlpit del baptisteri d’aquesta mateixa ciutat. A la trona es representen un bon nombre de moments de la Vida de Crist amb un mestratge desbordant. Curiosament el púlpit va ser reposat en 1926 després de ser desmuntat després del terrible incendi del segle XIV. S’explica que ningú va documentar l’exactitud amb la qual els panells bíblics estaven acoblats de manera que el disseny actual podria diferir quelcom respecte l’original. En qualsevol cas, aquest púlpit de la Catedral de Pisa és una obra mestra majúscula.
BAPTISTERI DE PISA
Igual que en altres ciutats italianes (ho hem vist a Pàdua o a Florència, per exemple), el baptisteri de la Catedral de Pisa està separat del propi temple. Com passa amb el campanar, per cert. Es tracta del més gran dels baptisteris construïts a tota Itàlia, amb un perímetre de 107 metres i una alçada de gairebé 55.
El baptisteri de Pisa és un edifici construït en el mateix estil artístic que la catedral i la Torre de Pisa, amb els quals forma un conjunt estilístic harmònic. Es va alçar a partir de l’1152 just després que la catedral i abans que la pròpia torre i va venir a substituir un baptisteri anterior que se situava on va acabar per construir-se el Camposanto.
El projecte original s’atribueix al mestre Deustesalvet. No obstant això, la mà dels Pisano, Nicola i Giovanni, està també present en aquest edifici, ja que van ser ells els qui els van afegir els tocs gòtics i la cúpula semiesfèrica.
Sent el baptisteri un edifici francament bell, el seu interior no és tan espectacular com els de Florència o Pàdua, per exemple. En aquesta ocasió, per exemple, els sostres no estan recoberts amb frescos, el que en redueix la vistositat del complex en favor de l’extrema senzillesa. La pila baptismal té un disseny octogonal i és del segle XIII. Observem també l’existència d’una escultura de bronze que reprodueix a Sant Joan Baptista. A l’interior del baptisteri destaca també un bonic púlpit obra de Nicola Pisano. A diferència de la trona esculpida pel seu fill a la catedral, els vuit plafons que el formen no estan corbats sinó que són rectes. Hi ha qui diu que amb aquest púlpit, Nicola Pisano dóna inici al Renaixement, en 1260.
EL CAMPOSANTO DE PISA
Després de visitar la Torre de Pisa, la Catedral i el Baptisteri és moment de desplaçar-nos fins a l’última de les construccions que integren aquesta bella Plaça dels miracles: el Camposanto.
Es tracta d’una construcció rectangular dissenyada en estil gòtic i de finals del segle XIII. És a dir, posterior a la Catedral i al Baptisteri. Encara que finalment va tenir les funcions de cementiri, hi ha algunes dades que informen que la idea inicial era el de construir una església.
El curiós és que durant la quarta croada, al segle XII, l’Arquebisbe de Pisa es va portar de Terra Santa un bon carregament de terra procedent de Terra Santa. En concret, de la Muntanya del Gòlgota. I va ser aquesta terra la que es va utilitzar en aquesta construcció, un segle després d’haver arribat a Pisa i el que li dóna el nom de Camposanto. Una terra que sembla que seria miraculosa, ja que s’explica que els cossos enterrats allà es descomponien en menys de 24 hores.
Al Cementiri de Pisa podem trobar un bon nombre de làpides i sarcòfags. Molts d’ells, pertanyents a l’antiguitat clàssica. La veritat és que és aquesta la menys interessant de les quatre visites a la plaça dels Miracles de Pisa, però ja que hi som, no ens resistim a conèixer-lo.
Sigui amb sigui, la visita a Pisa és una de les indispensables si es visita aquesta regió italiana de la Toscana. La Torre de Pisa i la Plaça dels Miracles així ho justifiquen.