ABADIA DE SANT MARTI DEL CANIGÓ. Una joia del romànic del Pirineu.

Visitar l’Abadia de Sant Martí del Canigó era un dels objectius primordials d’aquesta escapada de cap de setmana pel sud de França que ens ha portat a gaudir d’una part del bell patrimoni que atresora el departament dels Pirineus Orientals, a més de proporcionar-nos una bona jornada d’esquí a les pistes de Fontromeu.

Ja fa uns anys vam visitar la zona, i en aquella ocasió ens vam apropar fins al monestir de Sant Miquel de Cuixà, una altra joia del romànic. Aquest cop, però, la visita a l’abadia de Sant Martí del Canigó és, si cap, més emotiva fins i tot.

EL CANIGÓ COMO MITE NACIONAL CATALÀ

Sant Martí del Canigó es troba als peus d’una de les més emblemàtiques muntanyes de Catalunya, el massís del Canigó, de 2784 metres d’altura sobre el nivell del mar, la primera ascensió del qual se l’hi atribueix a Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d’Aragó i València. El Canigó es converteix en símbol del catalanisme, bastant més tard. La nació ha estat dividida per motiu de l’infaust Tractat dels Pirineus de 1659 que va posar fi a la guerra dels Trenta Anys. Felip IV de Castella negocia el tractat a esquena de les Corts Catalanes i el Roselló passa a formar part del Regne de França, en una ferida que mai ha cicatritzat.

Durant la Renaixença, el moviment cultural que esdevé a Catalunya a partir del segle XIX, el Massís del Canigó es converteix en un símbol, en una mena de Mont Ararat per a la nació catalana, de manera que són diverses les cançons populars i els poemes que parlen de la bellesa, gairebé onírica, d’una muntanya que es converteix en sagrada. En aquest sentit, cal destacar el poema èpic Canigó de Jacint Verdaguer, un dels textos més importants de la Renaixença i on el poeta de Folgueroles descriu el mite del Comte Tallaferro ambientat a les muntanyes del Pirineu i, en concret, al massís del Canigó.

LA ABADIA DE SANT MARTÍ DEL CANIGÓ. BREU HISTÒRIA.

Explica la història (o la llegenda) que Martí era un oficial de l’exèrcit romà que es preparava per rebre el sagrament del baptisteri, el 330. Una nit d’hivern topa amb un pidolaire mig nu. Martí, fent cas de les sagrades escriptures, divideix en dos la seva capa per tapar al captaire. Martí, que sembla haver vist la llum, es converteix a la vida monacal fundant el que passarà a ser el primer monestir de la Gàl·lia. La seva carrera eclesiàstica es culmina sent proclamat bisbe de Tours. Sant Martí o Sant Martí és conegut com l’apòstol de les Galias.

Però la història de l’abadia de Sant Martí del Canigó és bastant posterior, per descomptat. És sobre l’any 1000 quan el Comte de la Cerdanya i el Conflent, Guifré II, decideix fundar un monestir benedictí per aquestes contrades, ben a prop del Monestir de Sant Miquel de Cuixà, que és una mica anterior. Guifré cedeix les terres per a la construcció del cenobi però també altres que s’utilitzaran per ser arrendades i servir de suport a la comunitat monàstica, ja que les terres on es construirà el monestir no són especialment fèrtils. L’abadia de Sant Martí del Canigó és consagrada el 1009 i la comunitat monàstica es manté al cenobi durant 774 anys, fins que en 1783 els últims monjos abandonen Sant Martí, que ja en aquell moment amenaçava amb la ruïna.

L’abadia de Sant Martí del Canigó dorm el somni dels justos durant més de 100 anys. El pillatge i l’abandonament és total. No obstant això, el poema èpic de Jacint Verdaguer, Canigó, farà reverdir l’interès per l’antic cenobi. A partir de principi del segle XX s’emprenen les primeres obres de restauració, que seran pràcticament contínues durant tot el segle XX.

Fins i tot, a partir del 1988 la comunitat monàstica torna al cenobi. En aquest cas es tracta de la comunitat mixta de les Benaurances, que segueixen sent, en l’actualitat, els qui ocupen i s’encarreguen del manteniment de Sant Martí del Canigó, així com de mantenir la flama litúrgica a l’església del monestir i de mostrar-ho a els visitants. Les Benaurances és una comunitat catòlica fundada el 1973 i reconeguda per dret pontifici el 2002, tot i que no exempta de polèmiques diverses, incloses algunes denúncies de comportament sectari. Les Benaurances són, a més, una comunitat que reuneix fidels amb diversos estils de vida (des de sacerdots i monges a solters i casats). I és que, en realitat, les Benaurances van ser fundades per dos matrimonis. Aquesta barreja tampoc coincideix, exactament, amb els designis de l’església oficial, pel que han estat objecte de no poques crítiques.

Per visitar Sant Martí del Canigó cal acostar-se en cotxe fins a la població de Casteil, on s’ha de deixar el vehicle. D’aquí surt un empinat sender que en poc més de mitja hora sobre els visitants fins al cenobi. El passeig, entre alzinars, és molt agradable, tot i que la pujada és bastant escarpada. Hi ha la possibilitat de pujar en 4×4 si es contracta el servei, però no en cotxe particular.

VISITA A SANT MARTÍ DEL CANIGÓ. CLAUSTRE, CRIPTA I CAMPANARI.

La visita a l’abadia de Sant Martí del Canigó té una durada d’una hora i es realitza acompanyada d’una de les germanes de la comunitat. La visita és profusa en detalls històrics i artístics i ens ensenya els canvis i restauracions sofertes pel cenobi, doncs l’estat de conservació, previ a les restauracions, era francament lamentable. La manca de suficients contraforts empenyia l’estructura cap al precipici del qual sembla suspendre el monestir. És per això, que el claustre va haver de ser reestructurat, obrint-se un dels laterals, en forma de galeria, que va permetre alleugerir el pes de l’estructura. Així mateix, els diversos capitells i columnes disposats en els claustres originals (que eren dos, un superior i un inferior) van ser reubicats en aquesta galeria inferior que es disposa en el claustre. El sostre del claustre tampoc és original, ja que la volta de canó primitiva ha donat lloc a una estructura de fusta.

La distribució, encara que no sigui l’original, és francament bella i ens permet gaudir d’alguns dels més bells capitells del romànic català. Crida l’atenció la coloració rosàcia d’aquests capitells historiats, producte del color rosat típic del marbre de la regió.

El jardí interior del claustre, està sembrat de gespa. Els rigors de l’hivern no ens permeten gaudir dels rosers que els solen poblar a la primavera.

Visitat el claustre de Sant Martí és moment per conèixer l‘església. O millor dit, les esglésies, ja que són 2 les que trobem a l’abadia i que són conegudes com a església inferior i superior. Cal dir que aquest no és, per descomptat, un cas únic en la història de l’art religiós. Altres casos similars són les famosíssimes Sainte Chapelle de París o la Basílica de la Santa Sang de Bruges. No obstant això, el cas de Sant Miquel de Cuixà és un dels més primitius que es conserven. I, en concret, l’església inferior, que representa un dels exemples més bells de primer romànic, ja que data dels albors del segon mil·lenni. Es tracta d’una església de tres trams que reposen sobre 6 columnes. Curiosament, observem com algunes de les delicades columnes granítiques monolítiques van haver de ser convertides en més robustos pilars d’obra, quan va ser edificada l’església superior. Aquesta església inferior, on alguns dels abats van rebre sepultura, va passar a fer les funcions de cripta amb la construcció del segon temple.

I la veritat és que l’Església superior és d’una delicadesa incomparable. Una veritable pena que no ens permetin fotografiar-la, ja que es tracta d’un dels més bells exemples del romànic català i que, a més, s’ha pogut conservar tal com era fa ja 800 anys. Es tracta d’una església de planta basilical que es tanca per tres absis que es poden observar des de l’exterior. Deu columnes i dos pilars són els responsables de mantenir la volta de canó que tanca aquest temple, que és una de les joies de Sant Miquel del Canigó.

En sortir de l’església podem gaudir del bellíssim campanar, que sense tenir l’esveltesa dels que podem trobar a la Vall de Boí, per exemple, sí que presenta la característica ornamentació llombarda producte del treball dels artesans procedents d’aquella regió del nord de Itàlia i que tant van embellir les esglésies del romànic català.

Just davant del campanar, al pis superior del claustre, es troba la tomba del que va ser el fundador del cenobi, Guifré II de Cerdanya. El comte, es va retirar a Sant Martí del Canigó a 1035, tenint temps d’oficiar com a monjo del cenobi fins que va morir quinze anys més tard. També la seva esposa va ser enterrada al monestir, al costat de Guifré. No obstant això, els seus cossos mai s’han trobat.

No podem acabar la nostra visita a l’abadia de Sant Martí del Canigó sense pujar al mirador que es troba al final de la sendera que comença als peus del cenobi i que, després de cinc minuts d’ascensió, ens proporciona una vista sense igual del monestir. La visita a Sant Martí del Canigó, símbol i emblema de la nació catalana, quedarà, per sempre més, en la nostra memòria i en el nostre cor.