Visitar SIRACUSA. De la Siracusa grega a la illa d’Ortigia.

Visitar Siracusa en un dia. Aquest era el nostre plantejament en el moment de dissenyar el viatge a Sicília, atès que, amb només una setmana per gaudir del total de l’illa, no ens donava el temps per a més.

Siracusa, històrica ciutat l’origen de la qual es remunta a més de tres mil·lennis, és una de les poblacions amb més caràcter de tota Sicília. Siracusa, una ciutat que, més enllà de les imprescindibles visites als vestigis grecs i romans, atresora un centre històric en la que és coneguda com Illa d’Ortigia, que sembla voler incorporar-se, només de forma lentíssima, a segle XXI.

Encara que van ser els sículs els primers a assentar-se a l’illa d’Ortigia, els que veritablement van convertir l’actual Siracusa en una ciutat digna de ser situada al mapamundi van ser els colons grecs procedents de Corinti qui van fundar, el 734 aC, la població de Syracoussai. La colònia va créixer de forma important els segles següents a la seva fundació, fins convertir-se en una potència mediterrània que podia competir amb altres polis de la mida de Cartago o Atenes.

La importància de Siracusa és tal que quan Atenes la intenta conquerir el 415 aC les seves tropes són devastades i els seus guerrers fets presoners durant 7 anys, sent obligats a treballar a les pedreres que tindrem l’oportunitat de visitar durant la nostra estada a la ciutat.

La vella colònia grega, però, va acabar sucumbint davant l’Imperi Romà a la fi del segle III aC, moment en el qual molts dels edificis públics, com l’excels teatre grec, són remodelats i adaptats al gust romà i molts altres són construïts de novo, com l’amfiteatre.

Igual que a la resta de l’illa, la Siracusa romana acaba per cedir pas a l’Imperi Bizantí així com a l’avanç sarraí. Encara que a vegades no sigui tan fàcil descobrir l’empremta dels diferents períodes de la història de la ciutat, és evident que el caràcter dels seus habitants (com en tota Sicília) ha acabat per ser un compendi de totes aquelles civilitzacions que han deixat empremta en aquesta preciosa illa al llarg dels anys.

Diversos enclavaments de Siracusa, formen part del Patrimoni de la Humanitat. Entre ells, el centre històric situat a l’illa d’Ortigia i les localitzacions que fan referència als passats grec i romà, com el Parc Arqueològic de Siracusa.

VISITAR SIRACUSA. EL PARC ARQUEOLÒGIC.

Arribem a Siracusa procedents de Piazza Armerina, on hem visitat l’extraordinària Vila del Casale, i ens dirigim, directament, al parc arqueològic de Neapolis. Dista uns cinc quilòmetres de l’actual centre històric de Siracusa a l’illa d’Ortigia. És aquí on podem trobar els vestigis més importants de la històrica ciutat grega de Syracoussai.

Són diversos el elements que es localitzen en aquest parc històric. El primer d’ells, el trobem a mà esquerra, als pocs metres de franquejar la porta d’entrada. Es tracta d’un edifici, però, que no fa referència als anys de dominació grega si no als posteriors, quan Roma s’havia fet ja amb la plaça. Es tracta de l’Amfiteatre Romà, un edifici que no podia faltar a cap població romana distingida. Algunes guies situen a aquest amfiteatre com el tercer en grandària de tota l’Antiga Roma, encara que aquestes llistes varien segons la font. El que sí és cert, que atès que l’amfiteatre va ser utilitzat com a pedrera a partir del segle XVI, el que queda del vell recinte poc pot competir en espectacularitat amb els bells amfiteatres d’Arles o Nîmes, per exemple.

Després de visitar l’amfiteatre ens trobem amb el que és conegut com Ara de Ierone II o Altar d’Heró II, una enorme construcció que, segons sembla ser, feia les funcions d’altar de sacrificis. L’altar estava dedicat a Zeus Eleutherios i tenia unes mesures de 198 metres de longitud. La part que va ser excavada directament a la roca roman en el lloc on es va realitzar i ens permet comprendre que aquesta mida permetia el sacrifici de 450 bous d’una sola tacada, en l’anual celebració dedicada a Zeus.

A l’altra banda ens espera un altre de les grans fites del parc arqueològic de Siracusa: el Teatre Grec. Com molts altres teatres de l’Antiga Grècia, el de Siracusa va utilitzar la vessants d’un turó natural per ser edificat. La mida és tal que el teatre podia donar cabuda a uns 16.000 espectadors gràcies a que disposava d’una càvea de, ni més ni menys, 67 fileres. No obstant això, atès que el recinte segueix albergant festivals estiuencs, una estructura de fusta que se situa just a sobre de les graderies originals enlletgeix bastant el recinte i no ens permet gaudir del mateix com ens hagués agradat. El teatre, com he comentat, va ser remodelat en època romana per ser adaptat a les noves necessitats, ja que aquestes es van anar apartant de la tragèdia i la comèdia per acostar-se als espectacles circenses. La part més superior de la càvea acaba en la que és coneguda com via dels sepulcres. Aquí trobem una sèrie d’inquietants buits esculpits directament a la roca que, segons sembla, podria tractar-se de tombes de l’època bizantina.

Després de visitar el teatre ens dirigim a conèixer les pedreres des d’on es va treure la pedra per construir els edificis clàssics tant aquí com a l’illa d’Ortigia on, com veurem posteriorment, també es localitzen les restes de diversos temples grecs.

Un emplaçament especialment bell és la coneguda com Orella de Dionís. Es tracta d’una immens tall en forma de cova que es localitza al mig del planter i que va ser formant-se al llarg dels anys i gràcies al treball dels esclaus grecs que Siracusa va fer seus després de derrotar a Atenes durant l’intent d’invasió per part de la vella metròpolis. Abans de deixar el parc arqueològic encara ens acostem a la veïna Cova dels Cordalers que rep aquest nom perquè era aquí on es situaven els encarregats de fabricar les cordes en aquell període històric.

LA ILLA D’ORTIGIA.

El segon nucli que cal veure a Siracusa és el que es coneix com Illa d’Ortigia. Es tracta, d’això, d’una petita illa de només dos quilòmetres de llarg per un d’ample unida a terra ferma per un parell de ponts.

És aquí on es troba el que coneixem com a Centre històric de Siracusa i on podrem adonar-nos de l’enorme caràcter d’aquesta població. Després d’arribar a l’illa decidim prendre seient en una de la primeres tratorias que trobem. Se’ns ha fet tard i tenim gana. Aquest cop, després de dos dies de viatge per Sicília és moment de decantar-nos per un dels plats italians més internacionals: la pizza.

Després del dinar comencem el nostre recorregut. De seguida arribem a un plaça on es troben els fonaments del Temple d’Apol·lo que, segons sembla, era un dels més grans entre els molts temples grecs que es trobaven dispersos en tota l’illa. En els laterals de la plaça hi ha un petit mercat d’artesania i quincalla diversa on en Marc i la Isa aprofiten per comprar-se un barret amb què mitigar l’efecte del sol.

Seguim la nostra visita i als pocs minuts arribem a la plaça Arquímedes, que pren el nom d’un dels científics més coneguts de l’antiguitat i que era fill d’aquesta ciutat. En efecte, es tracta del famós matemàtic que va cridar Eureka en observar com l’aigua d’una banyera es desplaçava cap amunt al submergir el seu cos en ella. El curiós de la plaça és que la font dominant al seu centre no està dedicada al científic si no a la deessa grega Artemisa. La plaça està envoltada d’alguns bells palaus.

De seguida prenem camí cap a la més escènica de les places de Siracusa, la plaça del Duomo o de la Catedral. Per descomptat, és precisament el temple que dóna nom a la plaça una de les visites que cal veure a Siracusa. L’interessant de la mateixa, més enllà de l’excel·lent façana barroca, és que va ser construït just en el lloc on s’havia alçat, uns vint segles abans, un temple grec. Encara ara es pot observar com les antigues columnes del temple hel·lènic segueixen formant part de les parets de la Catedral, un fet que si bé no és inèdit, costa bastant de trobar actualment. Veritablement sorprenent.

A la mateixa plaça de l’Duomo trobem altres edificis d’interès, com el Palazzo Municipale, una altra obra barroca del primer terç del segle XVII al soterrani és possible visitar els fonaments d’un altre temple grec, que podria haver estat dedicat a Artemisa. És evident doncs, que més enllà de les restes arqueològiques que hem vist al parc Arqueològic de Siracusa i que es localitzen a uns quatre quilòmetres d’on ens trobem, els antics grecs van habitar també l’illa d’Ortigia.

Seguim per Via Picherali fins arribar a la Fontana Aretusa, un altre vestigi de l’època grega de la ciutat. La Font Aretusa suposava el principal subministrament d’aigua per a l’antiga Siracusa i actualment és la llar de diverses aus aquàtiques.

Des d’aquí comença un petit passeig marítim que és ocupat per diversos restaurants on ofereixen peix. És un lloc tranquil on passejar. Fins i tot localitzem aquí una petita platgeta urbana, encara que no de fines sorres si no tot el contrari, de pedres.

Ens fiquem, novament, cap a l’interior de l’illa d’Ortigia. Cal dir que no tot és bell a Siracusa. Ni tampoc a la resta de Sicília. En certa manera, sembla com si l’illa s’hagués aturat en els anys seixanta del segle passat. Els edificis escrostonats se succeeixen per tot arreu i no en els barris més decrèpits de les ciutats si no en els mateixos centres històrics. Palaus que cauen a trossos, parets que semblen no haver estat repintades des de fa mig segle, pintades en gairebé totes les façanes, independentment que es tracti d’un habitatge particular o d’un edifici històric… Quelcom que ja hem observat en poblacions tan turístiques com Piazza Armerina o que en dies successius tindrem l’oportunitat de viure a Palerm, per exemple. L’Illa s’ha detingut en una clara mostra de la Itàlia de les dues velocitats. D’una banda el Nord i per una altra, el Sud i Sicília. Quelcom que ja hem vist a Nàpols i els voltants i que es diferencia de Milà, Verona, Pàdua o Bolonya, per exemple. Sempre en termes generals, és clar, ja que de barris decrèpits n’hi ha a tot Europa.

TITELLES SICILIANES AL PICCOLO TEATRO DEI PUPI

Passejant per l’illa d’Ortigia i, en concret, per la zona on antany es localitzava el barri hebreu arrivem fins al petit teatre de titelles anomenat, precisament, Piccolo Teatro dei Pupi.

Una representació de titelles és una cosa que cal veure a Siracusa o en qualsevol altra ciutat siciliana on es representin aquestes obres. La veritat és que es tracta d’un art introduït a l’illa fa més de tres-cents anys (en temps de dominació espanyola) i que gaudeix, actualment, de gran arrelament. Els titelles sicilians són diferents, per exemple, als de Lió. Aquells són de tipus guinyol. En canvi, els sicilians són moguts gràcies a l’existència d’una espècie de filferros. Tot i que no és que siguem, precisament, grans fans dels teatres de titelles sí que ens venia de gust tenir l’oportunitat de conèixer de prop aquest art de manera que no dubtem a assistir a la representació vespertina que tindrà lloc en mitja hora, a les sis i mitja de la tarda. Es tracta, a més, d’una petita sorpresa per en Marc, al que li agraden aquest tipus d’espectacles i al que no li havíem explicat sobre aquesta possibilitat, per si de cas no es donava l’oportunitat. Els pupi sicilians, per cert, formen part de la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

En aquesta ocasió la representació versa sobre la història de la desgraciada Olimpia. Per sort ens han lliurat un petit pamflet on s’explica, en espanyol, la història representada, de manera que seguir l’obra no serà cap problema, malgrat que es desenvolupa en italià. La veritat és que els Pupi sicilians resulten bastant més interessants que els lionesos, tant pel que representa al desenvolupament de l’obra com per la bellesa i delicadesa de les mateixes titelles.

Acabada l’obra, de gairebé una hora de durada, ens disposem a fer un últim passeig en direcció ja al nostre hotel, que se situa a un quilòmetre de distància en direcció al Santuari de la Madona de les Llàgrimes.

SANTUARI DE LA MADONA DE LES LLÀGRIMES DE SIRACUSA.

Deixem per al dia següent l’última de les visites que cal no perdre’s a Siracusa. Es tracta del Santuari de la Madona de les Llàgrimes de bastant recent edificació, ja que se situa en una construcció de 1994.

La veritat és que aquest santuari no deixa indiferent a ningú, amb les seves formes innovadores i, fins i tot futuristes, i els seus 102 metres d’altura. Té forma piramidal, recordant bastant a la Catedral de Sant Sebastià que vam tenir l’oportunitat de conèixer durant la nostra visita a Rio de Janeiro. No obstant això, tan impressionant resulta la construcció com la història que la va motivar.

Resulta que la petita imatge de la Verge, que antany se situava en un altre edifici, es va posar a vessar llàgrimes durant cinc dies seguits, en 1953. Milers de sicilians van acudir al lloc per ser testimonis d’aquell esdeveniment. Fins i tot es van fer estudis diversos que van arribar a la conclusió que, en efecte, el líquid vessat pels ulls de la Verge es tractava de llàgrimes. Tot això s’explica, amb fotos i vídeos inclosos, al petit museu que es localitza en el mateix santuari. Segons sembla, la verge va curar a diversos centenars de malalts en els mesos que van seguir a tan extraordinaris esdeveniment i, des d’aquell moment, el Santuari de la Madona de les Llàgrimes es va convertir en un dels llocs més importants de peregrinació del món cristià.

Visitem tant la cripta com la pròpia església del Santuari que, per cert, va ser beneïda pel mateix Sant Pare, Joan Pau II. Que cadascú cregui o deixi de creure el que vulgui sobre la història, però la veritat és que el Santuari suposa un lloc de summa importància per a tota l’illa.

I amb el Santuari de la Madona de les Llàgrimes acaba la nostra visita a aquesta ciutat. Probablement siguin més els edificis i monuments que cal veure a Siracusa, però a nosaltres no ens dóna temps per a més, ja que és moment de prendre direcció a Noto, on ens espera una de les més importants ciutats de la Ruta del Barroc de Sicília.