Visitar San Marino era un objectiu que semblava resistir-se. Ja fa 4 anys vam estar a punt de visitar aquest petit estat quan vam recórrer durant 4 dies l’Emília Romanya italiana. No obstant això, quan ens aproximàvem a San Marino va començar a nevar. I a mesura que ens acostàvem a la Muntanya Tità, on s’ubica aquesta petita república, ho feia més i més, de manera que després d’iniciar els primers contraforts de l’enorme mola de la muntanya, ja en el mateix estat de San Marino, vam haver de donar-nos la volta ja que el perill de conduir sobre neu començava a ser massa important.
Aquest deute pendent l’hem solucionat aquest any. La relativa proximitat de San Marino amb Milà, seu de la final de la Champions del 2016, va fer que ens reservéssim un cap de setmana llarg (de divendres a diumenge nit) per, volant a Bolonya, a mig camí entre Milà i San Marino, assistir a la final de la Lliga de Campions -si el nostre equip hi arribava- i aprofitar per visitar San Marino.
Hem arribat a Bolonya en el primer vol del matí. A les 9 i mitja ja hem recollit el nostre cotxe de lloguer i l’estupenda autopista ens acosta, en una hora aproximadament, fins a la sortida que ens deixa a una vintena de quilòmetres de San Marino.
De seguida albirem l’enorme mola de la Muntanya Tità, que s’eleva fins als 700 metres d’altura, amb les diferents torres de les muralles de San Marino a la seva cúspide. Allà es localitza aquest petit estat de 61 quilòmetres quadrats, format no només per la seva capital, igualment coneguda com San Marino, si no per 8 poblets (o castellos, com els diuen aquí), més.
La llegenda explica que el tal Marino que va donar nom a l’estat va ser un picapedrer dàlmata que va arribar a Rimini, al 257 dC, fugint de les persecucions cristianes a l’altra banda de la Mediterrània. Marí va acabar per trobar refugi en els vessants de la Muntanya Tità i va acabar per fundar una primera comunitat. Sembla ser que aquesta congregació va acabar per prosperar, encara que els primers documents escrits que existeixen sobre l’existència de la mateixa daten del 885. Ja al segle XIII es parla de l’existència de Capitans Regents que actuen com a autèntics Caps d’Estat. De manera que, almenys, des de l’any 1243 se sap de l’existència d’aquest petit estat com a tal. També se sap que el 1291 el Sant Pare Nicolau IV reconeix a l’estat sanmaritense com a república independent. Un petit nucli va anar expandint-se durant els dos segles següents fins que, el 1463, s’obté un territori total de 61 quilòmetres quadrats que és el que persisteix, cinc segles i mig més tard.
CENTRE HISTÒRIC DE SANT MARINO. DES DE LA PORTA DE SANT FRANCESC FINS IL CANTONE.
Després de deixar el cotxe al pàrquing de l’hotel, al mateix centre històric de la capital de la república, comencem a visitar San Marino. El dia és perfecte. Llueix el sol i la temperatura és suau, de manera que les expectatives són màximes.
De seguida ens adonem del traçat medieval de San Marino. La pedra sembla ser el material, gairebé exclusiu, amb que estan construïts la pràctica totalitat dels edificis del bonic centre històric. En aquest sentit, ens recorda a la Valetta, la capital de Malta. No obstant això, en aquell cas parlem d’una ciutat marítima, amb una bellíssim port natural, i en el cas de San Marino, d’una població localitzada a la part alta d’un gran penyal que se situa enmig d’una enorme plana i des del que es pot dominar desenes de quilòmetres a la rodona.
Comencem la visita a San Marino per la Porta de Sant Francesc, una de les més monumentals d’aquesta població que està envoltada per un cinturó de muralles. Al costat de la mateixa, es localitza l’església i el convent de Sant Francesc, un dels més antics de la ciutat i que va donar aixopluc a aquesta comunitat. L’església, que data de 1376, està en obres, de manera que a penes la podem visitar. No obstant això, sí que vam entrar al convent, que actualment és la seu d’un Museu d’Art, bàsicament, d’art sacre regional.
Als pocs metres, pujant per una empinada costa, de seguida trobem la Piazza Titano, una de les més importants de la ciutat. No espereu grans places a San Marino. El seu traçat medieval és tal que els seus estrets carrerons solen desembocar en petites placetes. A Piazza Titano es localitza el Palazzo Pergami que és la seu del museu més important de San Marino, el Museu Estatal. Es tracta d’un museu que presenta un ràpid repàs a les troballes arqueològiques de la regió, a més de presentar diverses obres d’art posteriors, com pintures i escultures portades des de l’antic monestir de Santa Clara i que daten d’entre els segles XVI i XIX. Fins i tot, una pintura sembla estar atribuïda a Ribera. Una altra part del museu s’encarrega de la numismástica i una altra més, a diferents col·leccions arqueològiques que són producte de donacions diverses i ens mostra art egipci, etrusc o grec, per exemple. Són diversos els museus que es poden visitar a San Marino, encara que tots petits. Als dos comentats, que són estatals, caldria afegir diferents museus privats de petit format i que intenten explotar el filó medieval de l’estat, com ara el Museu de la Tortura o el de les Armes.
Girem a mà dreta fins arribar a Piazza Garibaldi, una altra petita però bella plaça, dedicada curiosament a un dels grans herois de la unificació italiana. De seguida tornem per on hem vingut per pujar la costa coneguda com Via Eugippo que ens portarà fins a un dels millors miradors de què disposa San Marino, Il Cantone.
Abans però, fem dues breus parades. La primera és per admirar un conjunt d’escultures de bronze que es localitzen en un petitíssim jardí. A més d’aquestes escultures, són un bon nombre les obres d’art contemporani que ens anirem creuant durant el nostre passeig per Sant Marino. La majoria formen part d’una exposició que està tenint lloc a la població fins a finals de juny. No obstant això, les escultures d’aquest petit jardí, delicadíssimes, no són temporals.
Als pocs metres ens trobem el que es coneix com la Cava dei Balestrieri o Pedrera dels Ballesteros. Segons llegim, va ser d’aquest lloc d’on es va extreure la pedra per a la restauració del Palau Públic, al segle XIX. I és aquí on es reuneix la Federació de Ballesters de San Marino, que sembla ser que està bastant arrelada en la tradició local, celebrant anualment un torneig o Pal·li dei Balestrieri, l’origen del qual es remunta a 1537.
És curiós, però no només les ballestes són típiques de San Marino. Crida l’atenció que, entre les moltes botigues que es troben repartides al casc històric, trobem moltes armeries amb un arsenal bèl·lic realment d’impressió. No parlo de dues o tres botigues. Em refereixo a desenes d’elles, amb rifles, pistoles, ballestes, katanes, navalles i, fins i tot granades. Donada la gran quantitat d’aquest tipus de botigues, finalment acabo per entrar i preguntar en una d’elles, on em confirmen que totes les armes són de joguina. La veritat és que no ho acabo d’entendre, perquè les armes semblen autèntiques i la munició també. En fi, si algú ho aclareix, que m’ho faci saber.
Finalment arribem al Il Cantone, on es localitza l’estació superior del telecabina que cada pocs minuts realitza el trajecte des de Borgo Maggiore. Una possibilitat per visitar San Marino és deixar el cotxe en aquest castello i pujar al telecabina. No és gens car i evita haver de deixar el cotxe en un dels pàrquings de San Marino (encara que el preu diari no és tampoc gens car, 8 euros).
Les vistes des de Il Cantone són impressionants. Res rar si tenim en compte que la Muntanya Titano s’eleva a 700 metres. Als seus peus, es localitza el també medieval Borgo Maggiore, amb una bonica plaça i, sobretot, amb el color terrós de les seves teulades que recorden als de Dubrovnik. Més enllà, la vista arriba fins a les primeres estribacions dels Alpeninos. Francament, espectacular.
Abans de dinar encara tenim temps d’apropar-nos fins a la que és, potser, la gran plaça que cal visitar a San Marino. Parlo de la Piazza Libertá, que és on trobem el més important dels palaus de San Marino. Es tracta del Palau Públic, que és la residència dels capitans Regents i seu del govern de la República. Es tracta d’una construcció és estil neogòtic que data de finals de segle XIX i que és obra de Francesco Azurri. El Palau Públic resplendeix com el sol. Entre altres coses, perquè la seva última restauració data de fa relativament poc, 1996. Tenim l’oportunitat de visitar el Palau. Destaca la bellíssima escala que puja al primer pis així com la sala on es reuneix el govern de la nació. Una preciositat.
De la seva façana destaca la torre del rellotge així com el balcó on s’anuncia el nom dels nous capitans regents electes. Aquesta cerimònia es celebra dues vegades cada any, tenint en compte que la durada del càrrec és de, únicament, sis mesos. Els dos capitans regents tenen la funció conjunta de caps de l’estat i són elegits pel Consell Gran i General, és a dir, el Parlament. Aquest Consell és escollit mitjançant eleccions generals cada 5 anys.
A l’altra banda de la plaça, trobem el Teatre de l’Estat. I al bell mig de la plaça, una estàtua que representa la Llibertat i que suposa un dels símbols de l’estat. Un balcó situat en aquesta esplanada permet gaudir d’unes excel·lents vistes, molt semblants a les que hem tingut l’oportunitat d’observar des de Il Cantone.
És, ara sí, un bon moment per fer una pausa per dinar. Llocs on triar n’hi ha a desenes. Visitar San Marino és gaudir també de la seva gastronomia i la veritat és que els restaurants amb bon aspecte se succeeixen en el casc antic del burg i, a més, amb molt bons preus. La Locanda di Bacco, just al costat del nostre hotel, la Grotta, resulta ser una excel·lent opció.
PASSEIG A TRAVÉS DE LES TORRES DE SAN MARINO
Amb la panxa plena és moment de tornar a prendre camí ascendent per poder conèixer quelcom més de les que són les visites imprescindibles de San Marino. Em refereixo a les tres belles torres medievals que defensaven la part alta de la muralla de San Marino. Les dues primeres, són visitables. La tercera, no ho és.
Abans, però, passem per la Basílica del Sant, d’estil neoclàssic com testifica la seva façana, que disposa de sis columnes coronades amb bells capitells corintis. És en aquesta església del segle XIX (edificada damunt d’un temple romànic) on es localitzen les relíquies de San Marino.
Ara sí, prenem rumb fins a la Torre de Guaita, la primera de les dues que tindrem la possibilitat de visitar a San Marino. Es tracta d’una torre que dataria d’abans del segle XI, encara que com les altres, ha estat restaurada en diverses ocasions.
La veritat és que la Torre de Guaita llueix imponent. Entre els diferents usos que ha tingut aquesta torre hi ha el de presó, funció que va exercir fins a 1975. És possible poder veure algunes de les cel·les d’aquella vella garjola. No perdem l’oportunitat de pujar al més alt de la torre des d’on podem gaudir d’unes extraordinàries vistes de la regió. A aquest costat de San Marino, s’estén una enorme plana, a diferència de la vista que s’observa des de Il Cantone, on els Alpenins es deixen veure relativament a prop.
Des del cim de la Torre de Guaita també podem observar la segona de les torres, que és el nostre proper objectiu. Es tracta de la Torre de Cesta, a la qual arribem després d’un passeig de no més de 10 minuts. És una mica posterior a la primera, dels segles XIII i XIV segons sembla. La veritat és que és francament impressionant doncs es localitza en el punt més alt de l’enorme cingle que suposa la Muntanya Titano en aquest punt. Les vistes, com no, són excel·lents i el millor de la visita, tot i que la torre també és la seu d’un museu d’armes antigues, on tot tipus d’armes medievals així com armadures diverses s’exposen a les vitrines.
Al baixar de la Torre de Cesta encara ens aproparem fins a la tercera torre, anomenada Torre Montale. El passeig és curt i transcorre enmig d’un frondós bosc. Arribem també en poc més de cinc minuts i com sabíem, ens hem d’acontentar amb la vista des de l’exterior.
UN ÚLTIM PASSEIG PEL CENTRE HISTÒRIC DE SAN MARINO
Després de conèixer les diferents torres de San Marino tornem al centre històric. A la Saleta a la Cresta arribem fins a les Porta della Fratta, una de les diferents portes del recinte emmurallat, en uns deu minuts. A més, el trajecte és de baixada.
Aquí comença un dels carrers més comercials de Sant Marino, la Contrada Santa Croce. És també un dels carrers més amples del centre de la ciutat, tot i que com la resta, també està tancada al trànsit rodat. Els restaurants, terrasses i, sobretot, moltes botigues de succeeixen en ambdós costats del carrer. Ens crida l’atenció la gairebé nul·la presència (o, almenys, no les sabem trobar) de les firmes internacionals típiques que es repeteixen en totes les grans ciutats del món. Això ens alegra. Moltes botigues de records, algunes d’elles amb articles ben curiosos i bastants botigues de productes típics, com licors diversos, coques o una espècie de galetes que, segons sembla, són típiques d’aquí. Comprem un parell d’unitats, una d’elles amb trossets de pistatxo i una altra, amb ametlla.
I entre passejades passem la resta de la tarda fins a l’hora de sopar. És més aviat que tard, però avui ens hem aixecat a les 4 i mitja del matí i el cansament comença a fer efecte. Sopem al Ristorante la Terrassa de Titano, a la Contrada del Collegio. Resulta ser una bona opció. Per la gastronomia, que és deliciosa i per les boniques vistes que des de la terrassa es poden gaudir. A més, amb posta de sol inclosa.
Visitar Sant Marino ha resultat un èxit. Ha valgut la pena tornar a aquest petit estat després d’aquell primer fracàs de fa uns anys i que ens va impedir conèixer aquesta petita república. Són bastants els monuments a veure a San Marino, per la qual cosa val la pena passar un dia sencer aquí i poder gaudir-ne.