NOTO. L’esplendor del barroc a Sicília, Patrimoni de la Humanitat.

Noto, una petita població del sud-est de Sicília, suposa una de les visites més interessants de l’illa. Això és degut al fet que aquesta vila, de poc menys de vint mil habitants, és la que presta el nom a la Vall de Noto. Amb aquesta denominació, el 2002 la Unesco va incloure a la vall en la llista del Patrimoni de la Humanitat gràcies a la gran densitat d’obres mestres del barroc tardà que es localitzen en un grapat de poblacions que tenen com a epicentre a la ciutat de Noto.

Són 8 les ciutats incloses en aquesta denominació genèrica de Barroc tardà de la Vall de Noto: Caltagirone, Militello, Val Di Catània, Catània, Modica, Noto, Palazzolo, Ragusa i Scicli. D’elles tindrem la possibilitat de conèixer dos: Catània i Noto. Més enllà dels enormes vestigis romans i grecs que atresora l’illa, Noto, amb el seu esplendorós barroc, és una altra de les ciutats que cal veure a Sicília.

VISITAR NOTO. UN RECORREGUT PEL CORSO VITTORIO EMANUELE.

Arribem a Noto procedents de Siracusa. El trajecte és curt, de manera que en mitja hora hem aparcat el cotxe a prop de la Porta Reale, que donarà inici al nostre recorregut. La ciutat de Noto va ser reconstruïda enterament després de ser devastada per un terratrèmol el 1693. En certa manera va caldre reconstruir del no res una població que havia estat reduïda a enderrocs. D’aquí la uniformitat estilística que trobarem a Noto.

L’itinerari que ens donarà a conèixer el barroc de la població de Noto se circumscriu, pràcticament de forma única, a un sol carrer, el Corso Vittorio Emanuele. que al llarg d’aproximadament un quilòmetre està jalonat d’un bon nombre de palaus i esglésies barroques.

La Porta Reale suposa l’inici del trajecte i emmarca el Corso Vittorio Emanuele des del seu costat est. La porta està construïda a manera d’arc del triomf. No obstant això no és una obra d’època clàssica, doncs va ser construït a partir de 1838 amb motiu de l’arribada a Noto del monarca Ferran II de Borbó, rei de les dues Sicilies. Amb només endinsar-nos uns passos en la via principal de Noto ens adonem que la ciutat llueix. Almenys, pel que fa referència al centre històric, cosa que la diferència bastant d’altres urbs sicilianes els centres històrics de la qual requereixen d’una urgentíssima campanya de restauració (i una altra campanya de civisme dirigida als conciutadans d’aquestes poblacions que no dubten a pintar amb grafits tot tipus de parets i llocs històrics).

De seguida ens trobem, a mà dreta i al costat de la bonica plaça de la Immaculada, l’església del Santíssim Salvatore, un dels edificis barrocs amb un interior més sumptuós i que ha estat rehabilitat fa pocs anys. Ens ofereixen pujar, per un petit preu, al primer pis on ens expliquen que es pot gaudir d’una bella vista de la ciutat. No obstant això, ens esperarem a pujar al campanar de Sant Carles, la millor talaia sobre la barroca Noto.

Aquests primers metres pel Corso Vittorio Emanuele ens serveixen per donar-nos compte de la uniformitat estilística de la ciutat, construïda enterament en pedra.

Poc més enllà ens trobem, a la part alta d’una bonica escalinata, un altre temple barroc: Sant Francesc d’Assís, de principis de segle XVIII. Es tracta d’un edifici de planta única l’interior del qual és menys ostentós que el de l’església del Santíssim Salvatore.

Uns passos més enllà, sempre caminant en direcció oest arribem a la més important plaça de la barroca Noto: la plaça del Municipi. Dos són els edificis que enmarquen aquesta plaça: al nord, la monumental catedral de Sant Nicoló i al sud, el Palau Ducezio.

En apropar-nos a la plaça ens adonem que hi ha especial moviment. Es veu que s’està filmant una pel·lícula a la ciutat i la plaça està més o menys tallada als transeünts. La bella Noto és plató habitual de sèries i pel·lícules de manera que per visitar la Catedral de la ciutat haurem de donar una mica de volta i entrar per una de les portes laterals.

Construïda a la part alta d’una escalinata barroca, la Catedral de Sant Nicoló és el gran temple de Noto. Tot i que es tracta d’una construcció del primer terç del segle XVIII, fins a en tres ocasions ha hagut de reconstruir-se. Només un miracle va evitar que cap víctima sucumbís a la caiguda de la seva cúpula esdevinguda el 13 de març de 1996. Les imatges de l’època així ho testifiquen. La Catedral ha estat en obres durant diversos lustres però, un cop reconstruïda per tercera vegada a principis de segle XXI, ara llueix més que mai.

Des de dalt de l’escalinata d’entrada tenim una vista preciosa del palau Ducezio, que queda just davant del gran temple i que és la seu de l’ajuntament. Malauradament, no podem entrar al mateix per estar la plaça tancada. No obstant això, ens asseguren que el seu interior és mereixedor d’una visita.

És aquest un bon moment per fer un petit descans. La calor és imperant i preferim prendre un refresc abans de seguir amb la nostra visita pel barroc de Noto. Acompanyem el refrigeri amb una arancina, un dels menjars més populars de Sicília i que pot degustar-se ja sigui durant el dinar o com a refrigeri. Es tracta d’una bola d’arròs farcida de carn, pistatxo o un altre ingredient i arrebossada. La veritat és que està deliciosa i no serà l’única que degustem durant aquest viatge a Sicília.

Després de prendre una mica d’aire ens acostem fins a la propera església de San Carlo al Corso, un altre dels diferents temples barrocs de la ciutat. Cal comentar que més enllà d’entrar en les diferents esglésies no cal perdre detall amb les façanes de les diverses mansions i palaus que jalonen el Cors Vittorio Emanuele, la majoria d’ells privats i que no permeten la seva visita interior.

L’església de San Carlo al Corso està dedicada a Sant Carles Borromeu i és l’església dels Jesuïtes de Noto. El temple primitiu va ser destruït per complet durant el terratrèmol de 1693 pel que la nova església va ser construïda en l’estil barroc imperant en la Noto del segle XVIII. A l’interior, de tres naus, destaquen els bells frescos obra de Constantí Carasi. No obstant això, aquesta església és especialment interessant perquè permet ascendir fins al seu campanar per tal de gaudir de les més belles vistes sobre la Noto, la gran ciutat del barroc sicilià.

Gairebé que ens acostem ja al final del recorregut pel Corso Vittorio Emanuele. En pocs minuts arribem a una altra de les més belles places de la població, la plaça XVI de Maig, on es localitzen dos dels últims edificis notables que tenim la intenció de visitar a Noto. Al nord, la barroca església dels Dominics i al sud, al Teatre Comunal Vittorio Emanuele III.

Tant l’església dels dominics com el monestir adjunt són obres de Rosario Gagliardi de principis de segle XVIII i són, un cop més, un excel·lent testimoni del barroc sicilià, que li ha valgut a la ciutat donar nom a la denominació Barroc de la Vall de Noto, inclòs en la llista del Patrimoni de la Humanitat.

La façana de l’església està edificada en dos ordres superposats. L’inferior, amb columnes dòriques, i el superior, amb columnes jòniques. L’església dels dominics de Noto té planta de creu grega i cinc cúpules. Un noi a l’entrada ens explica que l’església funciona actualment com a sala d’exposicions. L’interior és més auster que en altres construccions barroques que hem tingut l’oportunitat de visitar. Potser el més interessant de l’església és el vídeo que mostra el col·lapse que va patir la cúpula de la catedral el 1996 i de la qual ja hem parlat.

Just davant de l’església dels dominics, a l’altre costat del cors, es localitza el teatre Vittorio Emanuele III. No obstant això, tampoc tenim la possibilitat d’entrar al teatre ja que forma també part de l’enorme plató cinematogràfic amb què s’ha convertit la població de Noto durant aquests dies.

I així acaba la nostra imprescindible visita a Noto, capital del barroc de Sicília, i una de les poblacions més interessants que cal veure a Sicília.