La construcció del Palau de la Música Catalana va ser producte de l’obstinació de dos músics catalans, Amadeu Vives i Lluís Millet, fundadors de l’Orfeó Català, una societat coral de vital importància a la Catalunya de finals del segle XIX i que aglutinava el sentiment nacional català (i segueix fent-ho) fins al punt que l’activitat de la mateixa entitat va ser prohibida durant la dictadura de Primo de Rivera. Al seu torn, el seu himne, el Cant de la Senyera (amb lletra de Joan Maragall) va ser també prohibit pel règim franquista entre 1939 i 1960.
L’Orfeó Català no només va fundar el seu prestigiós cor masculí, sinó que de seguida va fer el mateix amb un cor femení, una escola de música infantil i una revista musical. Davant l’augment de la popularitat de l’associació, els seus fundadors van decidir encarregar la construcció d’un auditori digne de la importància social de l’entitat.
Com explicava, es va escollir a un dels grans arquitectes del moment, Lluís Domènech i Montaner, per al disseny del Palau de la Música Catalana. El nou temple musical es va ubicar on es localitzava l’antic claustre del Convent de Sant Francesc, un espai més aviat escàs i que va requerir del geni de Domènech i Montaner per arribar a situar un auditori d’enorme envergadura.
Encara que l’ideal és poder gaudir del Palau de la Música en algun dels gairebé 300 concerts que anualment es programen, una altra possibilitat és fer-ho en alguna de les diverses visites guiades a les que dia rere dia hi acudeixen cada vegada més turistes.
El Palau de la Música Catalana és un dels edificis més prodigiosos del modernisme català. La majoria dels elements que caracteritzen aquest moviment artístic així com els materials més habituals de construcció més usuals es troben aquí representats. No falten doncs, els mosaics en forma de trencadís modernista, el maó vist, les extraordinàries vidrieres, la fascinant claraboia, les rajoles de ceràmica o els preciosistes grups escultòrics, tant a la façana com a l’interior. Un cop més, arquitectura i arts aplicades es donen la mà en el modernisme català, en una simbiosi que poques vegades en la història de l’art ha aconseguit tanta perfecció.
Cal dir que, un cop més, que Domènech i Montaner va poder comptar per a l’ornamentació del Palau de la Música Catalana amb la majoria dels més grans artesans i escultors de la Catalunya de principis de segle XX. D’aquesta manera, al Palau no seria el mateix sense les escultures de Pau Gargallo (a l’interior) o Miquel Blay i Eusebi Arneu (a la façana) o sense la claraboia en forma de vitrall, obra d’Antoni Rigalt, un dels més grans vidriers modernistes de la història.
FAÇANA DEL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA
Abans d’entrar al Palau de la Música, per gaudir del seu interior, fem una ullada a la seva façana. L’escàs espai existent entre el Palau i els edificis de davant, dóna lloc a que l’efecte escènic sigui molt menor que el que mereixeria una obra tan sublim. El Palau queda encaixonat, literalment, entre els carrers Amadeu Vives i Sant Pere més alt, de manera que encara que la façana que dóna a Sant Pere més alt seria la principal, l’element més escènic d’aquesta doble façana es troba, precisament, fent cantonada . Es tracta d’un fabulós grup escultòric, obra de Miquel Blay, que suposa una al·legoria a la Cançó Popular Catalana. No falten les al·lusions a la catalanitat, com és habitual en el modernisme català. En aquest cas, Sant Jordi, patró de Catalunya és qui està representat en aquesta escultura a manera de mascaró de proa.
Les columnes de maó vermell estan bellament decorades amb ceràmica disposada a manera de trencadís. Preciosa també és la galeria en balcó, del primer pis, decorada amb dues files de set columnes, on també es va utilitzar la tècnica del trencadís per a la seva ornamentació. Les columnes estan proveïdes de capitells amb decoració floral. Cadascuna té el seu propi disseny, diferent a la següent, tot i que el conjunt de columnes resulta tremendament harmònic. Aquestes primeres columnes amb trencadís són seguides de pilars de maó vermell que es culminen amb les estàtues d’alguns dels més importants compositors de la història de la música. Són obra d’Eusebi Arnau, potser el més important escultor del modernisme català i gran col·laborador de Domènech i Montaner, com ja hem tingut l’oportunitat de conèixer a l’Hotel Espanya, a la Casa Lleó i Morera o a l’Hospital de Sant Pau .
Finalment, i gairebé culminant la façana, es disposa un gran frontó en mosaic, obra d’un dels millors mosaicistes i ceramistes del moment, Lluís Bru (hem vist part de la seva obra a la Casa Lleó i Morera). El mosaic fa referència a la Senyera i a La Balanguera, un poema de Joan Alcover que era habitualment interpretat per l’Orfeó Català.
VISITA AL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. VESTÍBUL, SALA LLUÍS MILLET I SALA DE CONCERTS.
Si la façana del Palau és preciosista, no ho és menys l’interior, on ja des del mateix vestíbul no deixa de sorprendre. Mosaics en trencadís, decoració ceràmica, elegants columnes, vitralls de vidre emplomat, bellíssims fanals. Tot això es combina en un elegantíssim vestíbul del qual surten dues escales que duen directament al primer pis. Si en lloc de pujar per elles se segueix recte s’arriba al bar o cafeteria del Palau de la Música (actualment l’entrada al Palau i a les visites guiades no es realitza des de l’entrada principal, si no des de la lateral, de manera que la cafeteria del Palau és el primer que un es troba de front). Cal no perdre detall dels d’aquesta zona de cafeteria, amb uns bellíssims vitralls, un cop més decorats amb motius florals. Es tracta d’una zona diàfana, a manera de bosc de columnes de maó, amb arcs i voltes rebaixades, decorades amb nervis i claus de ceràmica. Bellíssim.
Pugem per l’escala principal fins arribar al primer pis on ens aturem al Saló Lluís Millet, que honora la figura d’un dels dos fundadors de l’Orfeó Català. Aquest és el saló que antecedeix a l’entrada a la sala de concerts i que té sortida al balcó que dóna a la façana principal. Durant la visita guiada podem accedir tant al Saló Lluís Millet com a Balcó. Encara que no es tracta d’una sala de descans tan impressionant com les que hem conegut en altres teatres europeus (sobretot, en algunes òperes neoclàssiques), el saló no deixa indiferent, amb la seva bellíssima llum de ferro fos o els vitralls que donen al balcó, proveïts novament de decoració floral.
És, ara sí, el moment d’entrar a la sala de concerts, una de les més belles entre totes les que existeixen i un dels moments més excelsos de la Ruta del Modernisme de Barcelona.
El primer que ens crida l’atenció en entrar a la platea és la profusa decoració de tot l’interior. I en dir tot, em refereixo a això: tot. L’escenari, la platea, els sostres, l’enorme vitrall que fa de claraboia … Domènech i Montaner va voler dissenyar el Palau de la Música a manera d’enorme jardí celestial i a fe que ho va aconseguir. Els motius florals són, també aquí, repetidament representats. En particular, la rosa, una flor emblemàtica a Catalunya, el motiu del qual es repeteix, gairebé fins a la sacietat, en la decoració del sostre. Però si un element crida especialment l’atenció és la preciosa claraboia de vitrall que decora la part central d’aquest sostre. La claraboia representa una mena de sol en forma d’esfera invertida, amb els seus tons groguencs al centre i molt més tènues a mesura que s’allunya del centre. És una obra d’Antoni Rigalt, que va arribar al cim del seu art com a vidrier en aquesta fabulosa obra, que passa per ser una de les icones del modernisme català. Les columnes laterals, que presenten també decoració en trencadís, s’uneixen entre si gràcies a arcs apuntats molt rebaixats i profusament decorats amb ceràmica. Finalment, les columnes s’obren al sostre en forma de palmera oberta, que es correspon amb el concepte de jardí del qual ja hem parlat.
També l’escenari i, en realitat, tot el marc que l’enquadra, és excepcional. Una estàtua d’un enfadat Beethoven i un grup escultòric que representa la Cavalcada de les Valquíries, d’una força inusitada (a l’esquerra de l’escenari) i una escultura del músic local Anselm Clavé que és seguit d’un gran arbre (a la dreta de la mateixa ), donen empaquetatge a tot l’escenari. És una obra de Diego Massana i Pau Gargallo.
Darrere de l’escenari, destaquen les estàtues de 18 muses (des de la platea només s’en poden observar 16) que són una altra de les obres culminants del modernisme català i van ser dissenyades per Eusebi Arnau. Cadascuna d’aquestes muses toca un instrument, sovint no occidental. El curiós és que per sota de la cintura, les muses es continuen en forma de mosaic de trencadís integrat a la paret posterior de l’escenari. Una solució veritablement original. Per sobre d’aquest enorme fris o decorat de muses es disposa un òrgan, que és l’únic element que no va ser dissenyat per artesans catalans, ja que és de fabricació alemanya.
La visita guiada del Palau de la Música té una durada d’uns 40 minuts, inclosos uns 15 minuts de vídeo on s’explica la història de la fundació del mateix. La veritat és que si no es té la possibilitat d’assistir a un dels seus concerts, val la pena, almenys, realitzar la visita guiada del Palau de la Música per gaudir d’una de les obres més belles de la Ruta del Modernisme de Barcelona.