El País Lobi suposa un nou contacte amb aquesta miríada d’ètnies que conformen l’oest d’Àfrica. Conèixer els diferents pobles subsaharians, com els Lobi, els Senufo o els Gan (dels quals ja vam tenir l’oportunitat de parlar en aquest article) representa un dels moments més interessants del nostre viatge a Burkina Faso.
Però., qui són els Lobi? Com viuen? Quina religió tenen? Els Lobi, paraula que etimològicament vol dir “fills del bosc” són una de les ètnies més individualistes que trobem a l’Àfrica. Encara que podem considerar Gaua, una població d’uns 30.000 habitants, com la capital del país Lobi, la majoria d’ells continua vivint al camp, apartades unes famílies d’altres, i mantenint un molt reduït contacte entre ells.
Es tracta de petits conglomerats familiars que segueixen vivint de l’agricultura i la ramaderia i que resideixen en una mena d’habitatges construïts en tova, de tipus fortificat, i que donen cabuda a una família sencera, així com als animals dels què disposa el grup familiar.
Aquestes petites fortificacions lobi, anomenades sukales, solen estar escampades en el territori que és conegut com a País Lobi, fins al punt que una regla no escrita indica que no s’ha d’edificar una sukala més a prop de la distància que una fletxa sigui capaç d’assolir.
PAÍS LOBI. VISITA A UNA SUKALA
Els lobi no són l’ètnia més amigable de l’oest d’Àfrica, precisament. Sabíem del seu caràcter bel·licós. Malgrat que ens acostem diverses vegades de forma amable i respectuosa a alguna de les sukala que trobem en el camí, fins en tres ocasions som mal rebuts. En dues ocasions, fins i tot, un parell dels joves habitants surten de la sukala amb un tronc de la mida d’un bat de beisbol a la mà i, a més, no dubten a tirar-nos pedres. Per descomptat, és clar que estan disposats a que ningú s’acosti al seu habitatge-fortalesa.
És el seu caràcter i cal respectar-lo. Al cap i a la fi, som nosaltres els intrusos que intentem violar la seva intimitat i per descomptat, les seves regles de convivència social i hospitalitat, res tenen a veure amb les nostres. Tampoc sembla poder atribuir aquest comportament a les molèsties que els turistes puguin ocasionar-los. Durant el nostre viatge per aquesta zona de l’Àfrica Subsahariana, i en concret pel País Lobi, són més aviat escassos els homes blancs que s’apropen a rondar per la zona. El que deia: és el seu caràcter i no cal donar-li moltes més voltes a l’assumpte.
A la quarta va la vençuda i després d’un nou acostament a una sukala sembla que serem ben rebuts. De seguida surten al nostre pas un guirigall de nens de no més de 6 o 7 anys xisclant i -sembla- celebrant la nostra presència. Després d’ells, un home ja entrat en anys ens dóna la benvinguda i es presenta com el cap de família, i segons sembla, una mena de bruixot.
Amb molt de respecte li consultem sobre la possibilitat de visitar la seva sukala al que accedeix més o menys gustós.
Com explicava, es tracta d’un habitatge de majors dimensions que les que utilitzen altres ètnies de la zona, com els Gan o els Senufo, però construït també amb fang. Malgrat la seva mida, la llar sembla estar proveïda d’una única entrada que té forma d’U, amb la idea de no facilitar l’entrada a possibles invasors. L’interior està dividit en diversos espais, tot plegat bastant a les fosques. Diverses carabasses són utilitzades com recipients. Una de les estances sembla estar condicionada a manera de cuina, com ho testifiquen algunes cassoles metàl·liques i les parets ennegrides, producte del fum. Una altra estança està condicionada a manera de dormitori comú i una altra, es disposa per al bestiar. Pocs són els detalls ornamentals que trobem a l’interior de la sukala. Entre ells, un rústic balafon.
Els sostres de la sukala no són alts i dificulta que puguem estar de peu sense ajupir el nostre cap. Els lobi són més baixos i no semblen tenir aquest problema. Aquests sostres estan confeccionats gràcies a un entramat de fusta al qual se li ha afegit palla i finalment, una capa de fang. Un podria pensar que aquesta és una estructura més aviat feble. No obstant això som convidats a pujar al terrat de la sukala per una escala interior, el que ens fa pensar que potser no ho siguin tant. Al terrat ens trobem amb una sèrie de recipients, alguns metàl·lics però altres reciclats de material vegetal, amb diverses espècies de gra.
Baixem a la superfície, però aquesta vegada a través d’una de les escales exteriors, que en forma de Y es localitzen a les parets laterals de la sukala.
Novament rebuts pel cap de família és ara el moment de presenciar una mini cerimònia. L’ancià, en el paper de bruixot, s’ofereix a llegir-nos el futur per una petita propina. Just davant de la sukala té una petita edificació, també baixeta i construïda amb tova però també gràcies a l’ajuda de blocs de ciment. A l’exterior, es disposen diversos fetitxes construïts en fang però amb una talla de fusta a la part superior que fa les funcions de cap. Tant el fetitxe com aquesta petita construcció que utilitza el bruixot està tacada de pintura blanca, producte d’algunes cerimònies realitzades.
Els habitants del País Lobi són animistes. Es tracta d’un grup ètnic monoteista, el déu creador del qual és al cel. Precisament són els fetitxes que trobem a l’exterior d’aquesta habitació els encarregats de transmetre els missatges a un segon fetitxe que es troba en el bosc sagrat; i aquest, a un tercer fetitxe que es localitza en un turó i que és el responsable últim de transmetre, finalment, el missatge al ser suprem.
A l’interior d’aquesta petita habitació fa una calor terrible. A més, sent fins i tot de sostre més baix que a la pròpia sukala, hem de romandre a la gatzoneta o asseguts sobre un pedra, el que resulta certament incòmode. Igual que els bruixots que vam conèixer al País Dogon, també el bruixot lobi utilitza les petxines de caurí per predir el nostre futur i contestar a les nostres dubtes.
Passem una estona agradable amb aquesta família lobi, a la seva sukala. Després de la visita al País Lobi, el nostre viatge pel sud de Burkina Faso continua cap als Domes de Fabedougou i el Llac Tangrela.