15 DELS ESPAIS NATURALS MÉS EXTRAORDINARIS DEL MÓN

Quins són els espais naturals més bonics del món? Aquest és el repte que aquesta vegada ens hem proposat amb en Florencio Moreno, autor del bloc de viatges Fmanega por el mundo i jo mateix. Com ja vam tenir l’ocasió de descriure quins eren els espais naturals més bells que hem tingut l’oportunitat de descobrir durant els nostres viatges per Europa, en aquesta ocasió el post se cenyirà a aquells passatges que més ens han impressionat fora del continent europeu.

Com no podria ser d’altra manera, la llista es limita als espais naturals que hem tingut ocasió de conèixer, de manera que amb total seguretat cada lector trobarà a faltar algun o altre paratge. En el meu cas, per exemple, no he tingut oportunitat de conèixer espais naturals tan bonics com els parcs nacionals de la costa oest nord-americana, els parcs canadencs, bona part del continent africà, les muntanyes de l’Himàlaia o els bellíssims espais naturals que a ben segur es troben tant a Austràlia com a Nova Zelanda. És per això, que aquest cop, més fins i tot que sempre, es pot dir allò de que són tots els que estan, però no estan tots els que són

El Parc Nacional de les Glaceres, i en concret, la glacera Perito Moreno, que és la més fàcilment accessible des de la població argentina del Calafate, és sens dubte, la glacera que més ens ha impressionat durant els nostres viatges. I això, que algunes altres com la glacera Alesch, a Suïssa o el Vatnatjökull, a Islàndia, són també d’una bellesa colpidora.

No obstant això, res iguala la preciositat d’aquest front glacial de diversos quilòmetres i amb una alçada superior als quaranta metres, que el converteixen en un espectacle sobrenatural i que justifica, per si mateix, un viatge a l’Argentina.

Ningú pot rebatre que les Cataractes d’Iguaçú es trobin, també, en qualsevol llista que inclogui els espais naturals més bells del món. Compartides amb Brasil, les Iguazú són les més boniques de les cataractes que hem tingut l’oportunitat de conèixer. No és fàcil descriure l’emoció que un sent en estar davant de tal meravella natural. L’espectacle és ensordidor quan un s’enfronta al més bell dels sorolls naturals, provocat per tants milions de metres cúbics d’aigua que s’escampen a cada segon a través dels més de 300 salts dels que es componen les cascades d’Iguaçú. Val la pena, per cert, dedicar-li un dia sencer a visitar-les des de terra argentí i un altre dia, a fer-ho des del costat brasiler. Les dues vistes són complementàries i la visita a les cascades d’Iguazú quedaria coixa en cas de no poder-se gaudir d’ambdues.

Es tracta de la segona barrera de corall més gran del món, després de la d’Austràlia, i és un dels al·licients més importants d’aquest petit país, Belize, massa vegades oblidat quan es visita Centreamèrica. Petites illes solitàries, de blanques sorres i un oceà d’aigües prístines i amb una gamma cromàtica que abasta tots els matisos entre el blau i el verd són la carta de presentació de la costa de Belize. No fa falta fer submarinisme per gaudir de desenes de ratlles, taurons, tortugues marines i tot tipus de peixos tropicals, en una experiència inoblidable que vam tenir l’oportunitat de realitzar a Cayo Caulker i a Cayo Goff.

Una de les selves més indòmites que hi ha al planeta es troba situada al nord de Guatemala, a la zona que envolta el majestuós recinte arqueològic de Tikal. Un bosc primigeni, no completament explorat per l’home. Tot i que no és fàcil observar els grans felins, ho és més poder gaudir dels micos aranya o dels udoladors, així com dels curiosos coatís.

.

Encara que no vam tenir l’oportunitat de coincidir amb l’època de fresa de tortugues, a priori el moment més interessant per visitar aquest racó de la costa est de Costa Rica, el Parc Nacional Tortuguero és, sens dubte, un dels espais naturals més bells del món . Solcar els múltiples canals a la recerca de micos de diverses espècies, yacarés, basiliscs, iguanes o mandrosos suposa un dels moments més interessants d’un viatge a Costa Rica, potser el país que millor ha sabut compatibilitzar el turisme amb la conservació de l’espai natural.

La gran sabana africana en la seva màxima expressió. No hi ha dubte, que el Serengueti és el paradigma del que un espera trobar en els parcs nacionals africans. Aquí es troben tots els animals que un pot esperar-se. Lleons, gaseles, elefants, hipopòtams, estruços i fins i tot, l’esmunyedís lleopard, es troben repartits al llarg de milers de quilòmetres quadrats, sent nul·la la dificultat en albirar-los. Molt probablement sigui el Parc Nacional del Serengueti (amb permís del Masai Mara, que no deixa de ser la seva continuació a l’altra banda de la frontera, ja a Kenya) la zona amb major densitat de fauna, i en concret de grans mamífers, de tot el món.

Un altre paisatge estremidor, que mereix ser inclòs a la llista dels paisatges naturals més bonics del món. Al llarg de centenars de quilòmetres, un enorme tall sembla voler dividir el continent africà en dos. Però és a la zona que coneixem com la Falla de Bandiagara, a Mali, on aquest accident geològic és més espectacular.

Una de les activitats més boniques que es poden fer a un viatge a Mali, i en realitat, a tot el continent africà, és realitzar un trekking pels diferents pobles que es troben repartit al llarg de la base (però també a la part alta) de la falla de Bandiagara, i que formen, en conjunt, el que coneixem com a País Dogon.

Igual que quan vam visitar el desert del sud de Tunísia, no vam escollir bon dia per a la visita. Tant en un com en un altre, ens vam veure envoltats per una espessa tempesta de sorra que no facilitava ni la nostra visita ni la presa de fotografies (a Tunísia van acabar per fer-se malbé tant la càmera de vídeo com la de foto).

No obstant això, ni tan sols aquesta circumstància, va poder entelar que gaudíssim d’una dels paisatges naturals més bonics del món, alhora, que un dels més extrems: el desert del Sàhara, el més gran del món.

Encara que no va ser la posta de sol desitjada, mai oblidarem aquella primera posta de sol en un desert. Després arribarien altres deserts, com el majestuós desert del Thar a l’Índia o el aràbic, a Dubai. Però el primer desert, les primeres dunes, no s’obliden mai.

Foto con licencia CC

Les selves de Borneo són un dels més bells paisatges naturals del món, però al mateix temps, un dels més amenaçats. El capital no entén de sostenibilitat i les tales d’arbres, afectant milers d’hectàrees de bosc primari, semblen no tenir fi. No obstant això, encara ara és possible visitar algunes zones que mantenen un enorme interès i que, per sort, estan protegides per el paraigua d’haver estat declarades parcs nacionals. Vam tenir l’oportunitat de conèixer el Parc Nacional Bako, de prou fàcil accés des de la ciutat de Kuching, al Borneo malai. També vam tenir l’oportunitat de conèixer el Centre de Rehabilitació d’orangutans de Semmengoh, on aquests simis viuen en règim de semillibertat, a l’espera de poder ser reintroduïts novament al seu medi natural.

Un enorme paisatge càrstic al Golf de Tonkin, al Vietnam, ens regala un dels més extraordinaris paratges naturals del món. Són milers els turons de roca calcària que sorgeixen, de forma escarpadísima, de les aigües del Mar de la Xina. Ni tan sols les desenes de sampans que solquen les aigües al mateix temps aconsegueixen restar bellesa al què és, sens dubte, el moment més esperat de tot viatge a Vietnam.

Encara que pràcticament totes les illetes estan despoblades, algunes d’elles segueixen colonitzades per comunitats de pescadors i de cultivadors de perles. Val la pena fer nit a la Badia de Halong, per poder gaudir d’un segon dia en què és un dels paisatges més bonics del Món.

Un podria pensar que l’illa de Bali, a Indonèsia, és una destinació de sol i platja. Res més lluny de la realitat. Durant el nostre viatge a Bali, només vam visitar la platja en un parell de jornades. Els temples, la selva, la cultura i els paisatges naturals van ser els veritables protagonistes del nostre viatge.

I sens dubte, a nivell natural, la part més interessant va ser la de poder conèixer el preciós paisatge a base de terrasses d’arrossars que al llarg dels segles s’ha anat llaurant en els voltants d’Ubud. És aquest un paisatge canviant al llarg de l’any, d’acord amb el moment de la collita en què es trobi el cultiu de l’arròs. Però sigui el moment que sigui, l’adjectiu impressionant es quedarà curt.

Un altre paisatge càrstic que sembla tret d’un conte és el que es troba a les rodalies de Guilin, a la Xina. Tot i que el paisatge que envolta la pròpia ciutat de Guilin és colpidor, més ho és el que es pot gaudir a banda i banda del riu Li durant un trajecte fluvial entre Guilin i la petita (i occidentalitzada) població de Yangshuo. Des d’aquí, val la pena llogar una bicicleta per gaudir dels voltants de la població, on els piramidals pics càrstics sorgeixen per tot arreu, com si d’un fantasmagòric paisatge es tractés.

Sense arribar a l’espectacularitat de la Badia de Halong, al Vietnam, la de Pha Nga és un altre dels més extraordinaris paisatges càrstics que es troben repartits pel sud-est asiàtic.

És fàcil recórrer la zona gràcies a alguna de les excursions que es poden contractar a Krabi o Pukhet i poder gaudir així de les càlides i turqueses aigües del Mar d’Andaman, alhora que s’admira un dels passatges més bonics del món.

Igual que en el cas vietnamita, algunes dels centenars de roques càrstiques han estat colonitzades per nadius, i en concret, pels quals són coneguts com gitanos del mar, dedicats fonamentalment a la pesca, però també a la recol·lecció dels nius de guatlla que aquestes aus construeixen en els buits del paisatge càrstic de la regió.

Potser no és el Wadi Rum la imatge que tots tenim dels deserts. Encara que també es poden trobar dunes en aquest desert del sud de Jordània (per cert, d’un to molt més vermellós que les que podem trobar en els deserts aràbics o del Sàhara), el que predomina aquí és el paisatge rocós i pedregós.

No obstant això, això no impedeix que el desert del Wadi Rum sigui considerat un dels deserts més bonics del món.

Gràcies a l’ajuda d’un 4×4 es pot recórrer el desert buscant alguns dels paratges descrits pel mateix Lawrence d’Aràbia en el seu llibre Els set pilars de la saviesa.

La regió turca de la Capadòcia presenta tal varietat de paisatges que la converteixen en la més bella regió de Turquia i en un dels més extraordinaris espais naturals del món sencer. Formacions d’origen volcànic que l’erosió ha modelat i de les que s’ha arribat a explicar que el mateix Antoni Gaudí es va inspirar per imaginar alguna de les més cèlebres obres de la història de l’arquitectura.