COLÒNIA VIDAL. Visita a una Colònia industrial del Berguedà.

Visitar Can Vidal, una de les Colònia industrials del Llobregat, era un dels nostres objectius en recórrer la comarca del Berguedà. Al llarg de la llera del Riu Llobregat, es van establir des de finals del segle XIX diverses desenes de colònies industrials, la majoria tèxtils. Encara que aquest fenomen no va ser únic d’aquest riu, la veritat és que el Llobregat va aglutinar la major part de les diferents colònies tèxtils que van sorgir a Catalunya en el context de la Revolució Industrial.

Divuit d’elles formen part del Parc Fluvial de les Colònies del Llobregat i suposen un testimoni de primera mà del que va suposar el passar d’una societat bàsicament manufacturera a una societat industrial.

Algunes d’aquestes colònies industrials són visitables. I d’elles, la Colònia Vidal, coneguda com Can Vidal pels vilatans, és la millor adequada per al coneixement d’aquell moment històric i forma part del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

QUÈ EREN LES COLÒNIES INDUSTRIALS DEL LLOBREGAT

Les Colònies industrials van ser un fenomen que es va desenvolupar a tot Europa arran dels canvis sorgits en el context de la Revolució Industrial. No obstant això, Catalunya va ser un dels llocs de tot el continent en què aquest fenomen es va implantar de forma més important, aixecant-se un total de 72 complexos.

La Revolució Industrial va comportar la necessitat d’alçar una sèrie de fàbriques que implementessin el procés industrial. Per a això es va requerir bàsicament dos elements: grans terrenys i obrers. I la Catalunya interior, sumida en una important crisi econòmica, disposava d’ambdues. A més, un tercer element es feia indispensable per al bon funcionament de la societat industrial. Es tractava de l’energia. La màquina de vapor va ser l’element catalitzador en aquest sentit i l’utilitzat de manera gairebé en exclusiva com a generadora d’energia en tots els complexos fabrils ubicats a les grans ciutats catalanes, com Mataró o Terrassa. No obstant això, amb la construcció de fàbriques a la vora de les lleres dels grans rius catalans, com el Ter i el Llobregat, s’aconseguirà fer ús de l’energia hidràulica per posar en marxa tot el complement fabril, fet que va repercutir en un import estalvi de costos.

Els industrials van alçar, al costat de les fàbriques, grans complexos que albergarien famílies senceres que eren els que formaven la mà d’obra de la factoria. Aquestes estructures, autèntiques ciutats a petita escala, no només disposaven d’habitatges per a totes les famílies sinó que disposaven d’escoles i altres serveis, com ara serveis mèdics o religiosos. A canvi de rebre un habitatge, força digna per al moment, els treballadors estaven obligats a treballar durant llargues jornades de fins a 12 hores i amb un únic dia de descans setmanal, en un moment en què les reivindicacions obreres brillaven per la seva absència, especialment en aquestes colònies fabrils, allunyades de la gran ciutat.

Encara que, per a algunes veus crítiques envers les colònies industrials, aquest sistema s’assemblava a una servitud propera a l’esclavitud, cal tenir en compte que gairebé tots els obrers que van acudir a treballar a les colònies procedien del camp i al incorporar-se a aquest sistema industrial van millorar moltíssim el seu nivell de vida precedent. És per això que, en línies generals, els treballadors solien tenir en gran estima a l’industrial que, en moltes ocasions, era reconegut com un autèntic benefactor i protector de la comunitat.

La majoria d’aquestes colònies industrials van seguir en funcionament durant gairebé tot el segle XX fins que la gran crisi de la dècada dels vuitanta va acabar, en poc temps, amb totes elles. Alguna d’aquetes colònies industrial van intentar reconvertir-se, encara que poques ho van aconseguir. No obstant això, és curiós com aquestes colònies industrials, ja assumides com a nous barris per a les petites poblacions en el terme municipal on estaven ubicades, segueixen ocupades pels fills i néts d’aquells obrers que aquí van treballar en els temps en què la colònia tèxtil va estar a ple rendiment.

COLÒNIA INDUSTRIAL DE CAN VIDAL. LA VISITA.

La Colònia Tèxtil de Can Vidal, al terme municipal de Puig-Reig, suposa el millor lloc per conèixer de prop com era una Colònia Industrial. El complex està perfectament museïtzat i, a més, programa visites guiades. Això permet comprendre com s’organitzava la colònia. En aquest sentit, val molt la pena anar a una d’aquestes visites guiades que es realitzen durant tots els caps de setmana de l’any i cada dia, a l’agost.

Curiosament va ser, aquesta de Can Vidal, l’última de les colònies tèxtils que es va implementar a la conca del Riu Llobregat i la primera que va haver de tancar davant la crisi dels vuitanta. No obstant això, és la que roman en millor estat de conservació i amb la recent museïtzació duta a terme en els últims anys, ens aporta un intesantíssim testimoni del que eren aquests complexos fabrils.

La Colònia Industrial de Can Vidal va ser utilitzada com a plató cinematogràfica per al film Olor de Colònia, dirigida per Lluís Maria Güell. Es tracta d’un preciós relat basat en la novel·la homònima de Sílvia Alcantara. El film escenifica com era el funcionament de les colònies tèxtils i suposa un complement ideal a la visita.

Durant la visita a la Colònia Vidal podrem conèixer com eren alguns dels habitatges llogats als obrers de la colònia (els treballadors pagaven un petit lloguer). En ocasions era dues les famílies les que ocupaven el mateix habitatge. Auster, però molt digne. També coneixerem algunes de les dependències comunes, com les dutxes. En aquella època no era habitual que els habitatges disposessin de bany i, menys encara, que la gent es rentés tots els dies. Era aquest un menester reservat per als caps de setmana. Per a això s’utilitzaven dutxes públiques. Per descomptat, els homes separats de les dones.

També podem visitar el petit cinema de la colònia. Normalment, els amos de la colònia solien procurar que durant el dia de descans els treballadors estiguessin ocupats en diferents possibilitats d’oci. La colònia, és aquest sentit, no només disposava de sala de cinema sinó també d’un petit teatre, on els mateixos treballadors solien preparar les representacions.

Les activitats socioculturals eren de diversos tipus a la colònia i com ara orfeó, caramelles, festa major, vetllades literàries o activitats de biblioteca. En aquest sentit, una altra dependència que podem visitar durant el recorregut per la colònia Vidal és la de la biblioteca. Cal tenir en compte, que als fills dels treballadors se’ls educava d’una forma senzilla, ja que el motiu principal era el que adquirissin els coneixements bàsics per tal que poguessin incorporar-se a la vida laboral tan punt fos possible (a una edat molt prematura, per descomptat). No obstant això, els amos solien becar els nens amb més capacitat per als estudis a fi que poguessin complementar els seus coneixements fora de la colònia. Per exemple, a l’Escola Industrial de Terrassa. En aquest sentit, alguns dels fills dels treballadors van poder incorporar-se posteriorment en tasques de més prestigi i responsabilitat dins de la mateixa colònia.

Visitem també l’escola de nens de la Colònia Vidal, que ens recorda a les velles escoles de la postguerra que hem vist en tantes i tantes pel·lícules. Al costat de l’escola, un petit museu ens explica sobre els quefers diaris en la colònia. Tant durant els dies laborables com durant els festius, on l’ambient es relaxava i, més enllà d’anar a missa, els treballadors podien gaudir del cinema, del teatre o de la partida de dòmino al bar de la colònia.

Les nenes, estudiaven en un altre lloc, just a un petit convent. Els seus estudis eren, si cap, més bàsics que els dels nens.

També visitem el safareig de la colònia. Igual que les dutxes de la comunitat, era aquest un lloc comú, ja que no era habitual disposar de safareigs en els habitatges. Els caps de setmana eren els dies dedicats a rentar la roba que, tot sigui dit de passada, més aviat solia ser escassa. Una o dues mudes per persona, com a molt. Era aquest un lloc on se solia xafardejar sobre l’esdevingut en la colònia durant la setmana. Al costat d’aquests safareigs es disposaven uns petits horts.

Fins i tot podem visitar una petita i rudimentària oficina bancària que es va instal·lar a la colònia Vidal. Tant els amos de la colònia com els banquers van entendre que instal·lar una petita oficina de cobraments redundaria en un benefici per a ambdues parts. Els obrers no haurien desplaçar-se a la ciutat per cobrar i no perdrien hores de treball i la Caixa d’Estalvis aconseguiria les nòmines dels treballadors.

No podia faltar, tampoc, un lloc per al recolliment espiritual. És a dir, l’església de la colònia. Generalment, la colònia disposava d’un rector a sou de l’amo i que, amb el director de la colònia, solia ser la persona de major rellevància en el complex. Encara que en realitat no era obligat anar a missa els diumenges, a la pràctica acabava per ser-ho.

Un dels últims llocs que visitem durant el nostre recorregut per la Colònia Vidal és, com no podria ser d’altra manera, el de la pròpia fàbrica. Solia edificar-se just al costat del riu, ja que el complex fabril utilitzava l’energia hidràulica per abastir-se. Se solia construir una resclosa davant de la fàbrica, que permetés canalitzar l’aigua per fer moure les enormes turbines que acabarien per generar l’electricitat necessària per al funcionament de la fàbrica.

Podem visitar les turbines encara existents, però també la màquina de vapor de la qual, igualment, disposava la factoria i que era utilitzada en els moments de més sequera, quan l’energia hidràulica generada no era suficient per al correcte funcionament de la fàbrica.

Finalment, entrem en les enormes naus on es disposaven els telers. S’han conservat una quarantena dels mateixos, que s’han anat recopilant de diferents fàbriques. Quan la guia posa en marxa un dels telers entenem el soroll ensordidor que havien de fer quan centenars d’ells entraven en funcionament al mateix temps. No era estrany que molts dels treballadors esdevinguessin sords amb el pas dels anys.

EL SILENCI DELS TELERS. De Assumpta Montellà. Ara Llibres. Un excel.lent testimoni del que era la vida a les colònies del Llobregat explicat per les mateixes dones que ho van viure. Un extraordinari treball de compilació de fets, anècdotes i vivències realitzat a través d’un munt d’entrevistes realitzades a una vintena de dones que van viure la historia dels últims 50 anys de les colònies. Des del temps d’abans de la Guerra Civil, durant la contesa, la dura post guerra i els anys de la crisi del petroli que van portar a la desaparició d’aquell model de societat. Un llibre imprescindible per tal de que la memòria històrica no es perdi en l’oblit.

Des de la fàbrica es pot observar l’edifici de la Torre de l’Amo. L’industrial no vivia normalment a la colònia, sinó que ho feia a Barcelona i només acudia a la fàbrica en algunes ocasions, per tal de conversar amb l’encarregat de la mateixa, que donava compte del funcionament del complex. La Torre de l’Amo de la Colònia Vidal no es pot visitar, encara que posteriorment sí que visitarem la de la Colònia Viladomiu Nou, que està estupendament museïtzada i que ens permet saber com solien ser aquests habitatges senyorials.

La visita a la Colònia tèxtil de Can Vidal té una durada de dues hores i la veritat és que passen ben ràpid. El Berguedà és una comarca amb molts al·licients naturals i gastronòmics, però no li van a la saga els industrials. És per això, que visitar una de les colònies industrials tèxtils es fa imprescindible per recuperar la memòria d’aquell temps. La Colònia Industrial de Can Vidal és la millor condicionada per a això.

RESTAURANTE CAL PAJARES, COLONIA BASSACS, GIRONELLA. No és estrany que aquest restaurant estigui sempre a rebentar de vilatans. Ells millor que ningú coneixen l’extraordinari quefer d’aquest restaurant familiar de tota la vida. Sense estridències, menjar de proximitat i amb predomini dels plats típics del Berguedà. Fins i tot en cap de setmana ofereixen dos menús, de 13.90 i 18,50 €. Amb el primer en vam tenir suficient. Coca de Folgueroles i patates emmascarades van ser els primers plats. Vedella amb bolets i carn a la brasa, els segons. Tot deliciós. No us en penedireu.