Els jardins i parcs són un dels espais més relaxants que els viatgers solem buscar en els nostres viatges. Res millor que després de visitar durant diverses hores un gran palau o museu (amb l’esforç mental que això comporta si es vol treure una mica de suc al mateix), que poder gaudir dels jardins del mateix palau o museu. Que seria de Versalles sense els seus enormes parcs i jardins o fins i tot, de petits museus com el Rodin, també a París, sense el seu delicat jardí exterior.
Sabem que l’existència de jardins es remunta a l’antiguitat. Fins i tot el llibre del Gènesi ja ens parla del Jardí de l’Edèn, un lloc d’excepcional bellesa amb abundant flora i fauna i sobretot, de terres molt fèrtils. No obstant això, res tindria a veure aquest primitiu Jardí de l’Edèn amb el que avui en dia reconeixem com parcs i jardins i que no són altra cosa que l’evolució del que anomenem paisatgisme. En efecte, el paisatgisme, sorgeix de la voluntat de modificar les característiques de l’espai, a través dels elements vius. És a dir, a través de la flora i la fauna. L’objectiu és crear un entorn natural de característiques vives en un terreny existent prèviament.
Encara que algunes fonts parlen que el paisatgisme (i la jardineria) sorgeixen a partir del Renaixement, la veritat és que ja en l’antiguitat clàssica ja va existir una voluntat important de recrear espais naturals. No obstant això, aquests estaven limitats a la més alta noblesa. Exemple d’això serien els Jardins Penjants de Babilònia, que els estudis més recents els situen en els palaus de Ninive. La majoria de grans jardins i parcs que hem pogut conèixer a Europa són, per tant, jardins reals o pertanyents a Palaus de la reialesa o més alta noblesa europea (i també, eclesiàstica). Alguns dels exemples més coneguts són el propi Versalles, els Jardins del Palau Reial de Caserta, els d’Aranjuez (manats construir per Felip V) o els que va fer construir Lluís II de Baviera, per exemple, al Palau de Herrenchiemsee. No és fins a una època posterior on, amb l’adveniment d’una classe mitjana cada vegada més important numèricament, s’obren a la població els grans espais públics que actualment podem veure en gairebé totes les grans ciutats d’Europa. El Tiergarten berlinès, els jardins de les Tulleries a París, la Ciutadella a Barcelona o el parc del Retiro, a Madrid serien exemples del que són els jardins públics.
Dues amigues blocaires, Cristina Monsalvo, autora del bloc de viatges Kris por el Mundo, i Cristina Rodríguez, autor Ida y vuelta blog de viages, m’han demanat que descrigui 5 jardins o parcs que m’hagin agradat especialment en els meus viatges. Al mateix temps que elles faran el mateix en els seus blocs.
Per a això he escollit 5 jardins que corresponen a 5 tipologies diferents de jardins. A això anem.
EL JARDÍ ANGLÈS. JARDÍ ANGLÉS DE MUNICH, ALEMANYA
Es tracta del gran parc o jardí públic de Munic. És a dir, l’equivalent muniquès als més coneguts Central Park de Nova York o Hide Park de Londres. Ni per extensió ni per bellesa té res a envejar als anteriors (en realitat el Jardí Anglès és més gran). Es tracta d’un jardí públic que va ser manat dissenyar per Carlos Teodoro, Príncep Elector, en 1789. Els jardins anglesos es van popularitzar al segle XVIII i el seu disseny respon al desig de recrear una naturalesa improvisada, sovint, incloent rierols.
Al Jardí Anglès de Munic trobem belles arbredes, àmplies zones amb gespa on fer esport o prendre el sol, un bell templet neoclàssic (molt habitual en els jardins anglesos) i fins i tot, un petit riu artificial, el Eisbach, on els més atrevits realitzar surf.
EL JARDÍ FRANCÈS. JARDINS DEL PALAU DE BLENHEIM, REGNE UNIT
Un dels jardins més extensos que hem conegut és el del Palau de Blenheim, lloc de naixement de Winston Churchill i l’única construcció britànica que té la denominació de Palau, sense ser de propietat real. En aquest jardí hi trobem també templets neoclàssics, àmplies arbredes, diversos grans canals, alguna cascada, un bellíssim roserar i un parell de zones de bonics parterres, que fa que s’assembli (sobetot en aquest punt), al que és conegut com Jardí Francès, on la intervenció de l’home és molt més notòria i que va tenir en el barroc el moment de màxima esplendor d’aquest tipus de jardins.
La màxima expressió del Jardí Francès la trobem en l’obra de Le Notre, jardiner de Lluís XIV. El Jardí de Versalles és la seva obra més cèlebre. Un altre exemple de Jardí Francès és el del Palau de la Berbie, a Albi.
EL JARDÍ ISLÀMIC: JARDINS DEL GENERALIFE, GRANADA
Els Jardins del Generalife corresponen a un tercer tipus de jardí, el Jardí Àrab o Islàmic, molt proper al Jardí persa que hem conegut a, per exemple, Shiraz. En aquesta tipologia de jardins són típiques les petites sèquies, els roserars o les delicades fonts amb petits dolls d’aigua. Sovint, com trobem en els Jardins del Generalife, tot això es disposa distribuït en diversos patis al voltant dels quals es troben les dependències palatines i en el centre se sol disposar una font o glorieta. També és habitual en aquest tipus de jardins trobar petits pavellons. Els jardins del Generalife és un dels llocs més evocadors de Granada i forma part del Patrimoni de la Humanitat.
El Jardí Islàmic és molt menys pompós que el jardí barroc francès, on el predomini de les fonts monumentals és màxim. Altres exemples de Jardí Islàmic el trobem al Taj Mahal d’Agra, per exemple.
EL JARDÍ JAPONÈS. JARDÍ KOKO-EN DE HIMEJI, JAPÓ
El Jardí Japonès forma part de la més antiga tradició nipona. Trobem jardins japonesos tant en viles privades, com en palaus reals o en temples budistes o sintoistes. Deixant de banda la complexa simbologia de cada element del jardí japonès, hi ha alguns elements que mai solen faltar en aquest tipus de jardins: les roques disposades en curioses formes, els ponts japonesos de fusta i habitualment de color vermell, tanques delicadament tallades, llanternes disposades al llarg del jardí o bonics pavellons (habitualment coneguts com a casa del te).
Al Jardí Koko-en, adjacent al Castell de Himeji, no falta cap d’aquests elements. No obstant això, aquest bell jardí és molt posterior a l’històric castell, doncs va ser dissenyat en 1992. Els jardins japonesos s’han popularitzat en el món sencer, podent-se trobar més enllà de les fronteres del país nipó. Un exemple és el del Jardí Japonès de Buenos Aires, a Argentina.
EL JARDÍ NEOCLÀSSIC I ROMÀNTIC. JARDINS DEL LABERINT D’HORTA, BARCELONA
El Parc del Laberint d’Horta és un dels més estimats pels barcelonins. Té més de 200 anys d’antiguitat. Està dividit en dues parts, una neoclàssica i una altra romàntica. Al segle XVIII es va dissenyar la zona neoclàssica (obra de l’italià Domenico Bagutti), amb abundants peces escultòriques que ens remeten a la mitologia clàssica i diverses terrasses on es disposen diversos templets d’estil italià. Per la seva banda, a la part romàntica (obra d’Elias Rogent, ja al segle XIX) trobem grans arbredes, alguna cascada o elegants parterres.
No obstant això, la zona que la fa més especial és el fabulós laberint dissenyat a força de xiprers retallats i que fa les delícies de nens (i grans) des de fa dècades. Al centre del laberint es troba l’estàtua d’Eros i a la sortida, la Gruta d’Eco i Narcís.
I després de presentar-vos cinc dels meus jardins favorits que hem conegut pel món us remeto als blocs de Cristina Rodríguez i Cristina Monsalvo, per descobrir quines han estat les seves eleccions.