12 DE LES CIUTATS COLONIALS MÉS BONIQUES DEL MÓN.

Recórrer algunes de les ciutats colonials més boniques del món és, sovint, un dels objectius de bona part dels viatgers que visiten el continent americà. Es tracta de recórrer la petjada que els vells colonitzadors espanyols van deixar al Nou Món. En alguns casos, fa més de mig mil·lenni. No obstant això, tot i que probablement siguin les americanes les més belles ciutats colonials del món, cal no oblidar que es poden trobar aquest tipus de ciutats en els quatre continents més enllà de l’europeu.

Potser no siguin tan vistoses com Cartagena d’Índies, Cusco, Salvador de Bahia o Antiga Guatemala, però l’ambició expansionista de la corona espanyola de finals del segle XV i inicis del segle XVI va ser seguida per les no menys ànsies portugueses, angleses o holandeses, per exemple, que els portaria a crear les seves pròpies colònies tant al Nou Món com a Àsia, motiu pel quan van fundar corporacions tan importants com les Companyies Britànica o Holandesa de les Índies.

Posterior va ser el cas de la colonització d’Àfrica. Va ser a partir del segle XIX, en plena revolució industrial, quan la necessitat de matèries primeres va propiciar l’expansió europea cap al continent negre. Això i els ingents dividends que proporcionava la indústria de l’esclavisme. Totes les grans potències europees van posar els seus peus a l’Àfrica amb més o menys avidesa. Britànics i francesos van ser, aquesta vegada, els més actius en repartir-se el territori. Encara que també espanyols, portuguesos, alemanys, belgues o italians van poder assignar-se part del pastís africà. Potser no puguem localitzar a l’Àfrica cap de les ciutats colonials més boniques del món, però per descomptat trobem exemples colonials repartits per tot el continent. Sant Lluís, la capital colonial del Senegal, l’alemanya ciutat de Swakopmund a Namíbia, Stonetown a l’illa de Zanzíbar o la marroquina Tetuan, capital del protectorat espanyol al nord d’Àfrica, són només alguns exemples.

I el d’enumerar les més belles ciutats colonials del món que hem tingut l’oportunitat de conèixer és, precisament, el repte que m’ha proposat aquest mes el meu amic Florencio Moreno, autor del bloc de viatges Fmanega por el mundo.

No estaran totes la qual són, per descomptat. Fins i tot, algunes de les esmentades no seran, tan sols, les més belles ciutats colonials del món. No obstant això, cadascuna de les esmentades mostra l’empremta que el Vell Continent va deixar a Àsia, Amèrica i Àfrica

.

12 DE LES CIUTATS COLONIALS MÉS BONIQUES DEL MÓN

És difícil discernir quina és la ciutat colonial més bonica d’Amèrica, però ningú pot dubtar que la colombiana Cartagena d’Índies sigui una de les més belles. Tot i que els indis caribes habitaven les costes colombianes des d’abans de l’arribada dels espanyols, van ser aquests els que van fundar la ciutat i els que la van batejar amb el nom de Cartagena d’Índies en honor a la Cartagena espanyola.

De seguida es va convertir en un dels més importants ports caribenys de les possessions espanyoles i la ciutat va ser dotada de gran quantitat d’edificis d’enorme significat religiós i polític, inclòs una seu de la Santa Inquisició. El color dels habitatges, la bellesa de portes i finestrals, ornamentats amb geranis, els cotxes de cavalls que recorren la ciutat, la subtil grandesa dels seus petits parcs i places que recorden al d’algunes poblacions castellanes… Cartagena d’Índies en una de les joies colonials d’Amèrica.

Una altra de les més belles ciutats colonials d’Amèrica és Granada, que va ser la primera ciutat fundada pels espanyols a l’actual Nicaragua, el 1524. Coneguda com la Gran Sultana, la ciutat ha hagut de ser restaurada en diferents ocasions després de ser devastada repetidament per corsaris i filibusters, com el nord-americà Walker que la va incendiar abans de fugir a Amèrica del Nord després d’haver fundat un estat centreamericà del qual es va autoproclamar president.

Novament, l’enorme paleta de colors pastel i ocre és la protagonista de la ciutat, tot i que també podem trobar no pocs edificis de pedra, com la bella església barroca de Guadalupe. L’última restauració, de principis de segle XXI, li ha tornat el vell esplendor de l’època colonial i l’ha convertit en una de les ciutats més belles d’Amèrica.

Per descomptat, Antigua Guatemala és la més bonica de les ciutats colonials fundades pels espanyols a l’actual Guatemala. El que la converteix, és clar, en la més turística de les poblacions del país. Això no li treu gens ni mica d’interès. El traçat ortogonal de la ciutat és el típic de gairebé totes les grans urbs que els espanyols van fundar al Nou Món, el centre està dominat pel Parc Central on s’ubiquen els edificis més representatius dels poders religiós i civil. Santiago dels Cavallers de Guatemala, que va ser el seu nom original, va ser fundada el 1543 i va esdevenir la capital del Regne de Guatemala (el vast territori que comprenia els actuals Belize, Guatemala, Hondures, El Salvador, Costa Rica i Nicaragua).

Alguns dels edificis barrocs més bells d’Amèrica es localitzen a Antigua. Però també enormes habitatges distribuïts al voltant de preciosos patis porticats. No obstant això, la ciutat va haver de ser abandonada després de sengles terratrèmols esdevinguts el 1773. Encara avui en dia són visibles els efectes d’aquell sisme. Antigua Guatemala, compartida per turistes i indígenes guatemalencs, mereix ser inclosa entre les tres o quatre ciutats colonials més boniques d’Amèrica.

Per descomptat, No és fàcil decantar-se per una sola ciutat colonial mexicana. Sant Cristóbal de las Cases, Campeche o Puebla podrien estar també entre les triades. No obstant això, la nostra favorita és Mèrida. Sens dubte, una de les ciutats colonials més boniques del món sencer i capital de l’estat de Yucatán.

La ciutat va ser fundada pels espanyols el dia de Reis de 1542, sobre els vestigis de la ciutat maia anomenada T’Ho que, en aquell moment, havia estat ja abandonada. L’empremta colonial s’estén al llarg i ample de tot el seu centre històric amb la Plaça de la Independència o del Zócalo com a centre neuràlgic. En aquesta plaça conviuen alguns dels edificis més importants del poder civil i religiós del moment, com el Palau de Govern, el Palau Municipal o la Catedral de Yucatán, la més antiga de Mèxic i segona de tot el continent, després de la de Sant Domingo.

El Passeig Montejo és la avinguda més important, encara que va ser remodelada posteriorment a semblança dels grans bulevards francesos. Els grans casalots de monumentals portalades, algunes de preciós estil barroc o les diferents esglésies que daten de l’època colonial ens recorden l’empremta deixada pels colonitzadors espanyols.

Willemstad, capital de l’estat associat al Regne dels Països Baixos de Curaçao, és una de les perles més desconegudes del Carib. És cert que no he tingut l’oportunitat de conèixer la cubana Trinitat o la dominicana Santo Domingo o Ciutat de Puerto Rico. No obstant això, ningú pot dubtar que aquesta bonica població és una de les ciutats colonials més belles del Carib.

No van ser els holandesos, però, si no els espanyols els que van fundar la ciutat, doncs va ser Alonso de Ojeda, el 1499, el primer europeu que va posar els peus a Curaçao. No obstant això, a partir de 1634 són els holandesos els que es fan amb l’antilla i construeixen la població a imatge i semblança dels seus llocs de procedència. Un podria pensar que està passejant per qualsevol ciutat holandesa quan ho fa per Willemstad, una població que es va enriquir gràcies al comerç d’esclaus. Això sí, amb força més color, ja que la paleta de colors que decoren el barri de Punda, converteix aquesta zona en una de les més encantadores de tot el Carib.

Aquesta bellíssima ciutat colonial és la més bonica de Malàisia. Els diferents imperis que han passat per aquestes terres han deixat la seva empremta. No obstant això, no van ser ni portuguesos ni holandeses els que fundaren Malacca. Va ser l’últim rei de Singapur, Paramésuara, qui va tenir aquest honor a principis del segle XV, fundant el Sultanat de Malacca. Un segle després, el 1509, són els portuguesos els que envien les seves flotes a la recerca de la ciutat de Malacca amb la idea d’establir relacions comercials amb el sultanat. Tot i que els portuguesos són rebutjats, tornaran a Malacca tres anys més tard. Aquest cop, per conquistar-la. No obstant això, a mitjan segle XVII són els holandesos els que es faran amb l’anhelat port natural de Malacca.

La Plaça dels Holandesos o Dutch Square, la més bella de la població, amb l’antic ajuntament, la torre del rellotge o l’església de Crist, que és l’església protestant més antiga del país, són records d’aquella època. No obstant això, les malmeses fortificacions i muralles ens remeten al seu passat lusità. Recórrer la ciutat en Trishaw o cycle rickshaw és una activitat que gairebé cap turista deixa de fer.

Encara que se sap de l’existència d’assentaments humans des de fa mil·lennis, la ciutat de Xangai comença a cobrar importància durant la dinastia Han, a mitjan segle XI. Des de llavors, van ser més de vuit segles de dominació xinesa. Aquesta, arriba a la seva fi després de la Guerra de l’Opi, en 1842. Els britànics van exigir l’obertura de Xangai com a port comercial així com la cessió de diversos barris de la ciutat a les potències occidentals. Van ser les conegudes com a “concessions” britànica, francesa i nord-americana.

D’aquella època podem trobar molts vestigis. Malgrat que la Xina va conservar sempre la sobirania sobre la ciutat, Xangai es va comportar com una colònia occidental de facto. És en el Bund, el passeig del moll a la vora del riu Huangpu, on podem trobar els edificis més importants d’aquella època colonial amb 52 edificis catalogats i construïts en diferents estils, des del neoclàssic a neorenaixentista, però que ens retrotrauen a l’origen occidental de els colonitzadors.

El sincretisme entre l’arquitectura tradicional laosiana i els anys de dominació europea converteixen a Luang Prabang en una de les ciutats colonials més boniques del món. Una ciutat que és un oasi dins el continent asiàtic i que sembla sumida en un adormiment i ensopiment crònic.

Els múltiples temples budistes comparteixen avinguda amb alguns dels més bells restaurants i hotels amb encant d’Àsia, fruit de l’arquitectura esdevinguda durant els anys de dominació francesa a Indoxina.

Encara que el nom oficial sigui actualment el de Ciutat Ho Chi Min, no poca gent segueix coneixent com Saigon la que va ser capital colonial de la Indoxina francesa. Són bastants els edificis que ens recorden aquella època de dominació francesa.

Alguns d’ells, com el delicat Palau de l’Òpera, inspirat en el Petit Palais de París, l’antic Hotel de Ville, avui seu del Comitè Popular, la Catedral de Notre Dame, l’Oficina Central de Correus o el Mercat de Ben Thanh, converteixen la capital del sud del Vietnam en una de les ciutats colonials més boniques del món, encara que sigui també una de les més estressants de visitar.

Espanya, com la major part de grans potències europees d’entre els segles XV i XVIII, va anar perdent totes les colònies d’ultramar. Tant les que va tenir a Amèrica com les africanes (aquestes van ser menys). No obstant això, una d’elles la va mantenir. Es tracta de les Illes Canàries, arxipèlag situat a pocs quilòmetres de la costa occidental africana, al nivell de sud del Marroc.

Encara que eren els aborígens guanxes els que habitaven l’arxipèlag des de feia diversos mil·lennis, van ser els espanyols els qui van fundar les principals ciutats que avui tenim oportunitat de visitar, allà per finals del segle XV i principis del XVI.

De les diferents ciutats colonials que es van fundar, potser és San Cristóbal de la Laguna la més important, alhora que la més bella i la més ben conservada. Motiu pel qual ha estat inclosa dins de la llista del Patrimoni de la Humanitat. Va ser a San Cristóbal de la Laguna on es va fundar la primera Universitat de les Illes Canàries.

La ciutat recorda en gran mesura a un bon grapat de ciutats que els espanyols van fundar a Amèrica. Fruit, de ben segur, que van ser construïda durant els mateixos segles. Fins i tot, la planimetria de la ciutat canària va ser utilitzada com a model per al disseny de diverses de les ciutats del Nou Món. La Catedral de La nostra Senyora dels Remeis és el temple més important dels diversos que es conserven d’aquells temps. La cèntrica plaça del Adelantado de la mateixa manera, recorda a les diferents places centrals de les ciutats mesoamericanes. Aquí es localitza el Convent de Santa Caterina de Siena, de principis del segle XVII. Passejar pels diferents carrerons, de disseny ortogonal, i amb els habitatges i palaus, amb més de tres-cents anys d’història, pintats de vius colors i amb belles portes i finestrals de fusta, és una autèntica delícia.

Igual que els altres estats del nord d’Àfrica ocupats per les potències europees durant els segles XIX i XX, Tunísia estava habitada ja per pobles berbers des de feia diversos mil·lennis, encara que van ser varis els pobles que per allí es van instal·lar amb el pas dels segles, inclosos els fenicis que van fundar la propera ciutat de Cartago. Els àrabs van ser els qui es van instal·lar des dels últims segles del primer mil·lenni després de Crist, encara que a mitjan segle XVI van haver de rendir vassallatge a les corts espanyoles. No obstant això és a partir de la segona meitat del segle XIX quan Tunísia cau a mans de l’estat francès, amb l’ajuda d’Alemanya i el Regne Unit, que va disputar el territori a Itàlia que també estava interessada en la plaça. El Protectorat Francès va ser una realitat entre 1881 i 1956, quan el país gal reconeix la independència de Tunísia.

Podem trobar l’empremta del Protectorat Francès en la que és coneguda com Ville Nouvelle, és a dir, la ciutat nova que es contraposa a la medina o ciutat vella. Vells edificis Art Nouveau que van ser seu de l’administració francesa a més de les més important empreses gales del país o l’eclèctica Catedral de Sant Vicenç de Paül, de 1897, són exemples de l’arquitectura d’aquell moment. La Plaça de la Independència i les la Avingudes Habib Bourguiba i France, són els epicentres de la ciutat colonial francesa.

Tetuan va ser la capital de l’anomenat Protectorat Espanyol del Marroc. Després de la pèrdua de la totalitat de les colònies caribenyes, Espanya va centrar el seu afany expansionista al nord d’Àfrica. Ja durant el segle XIX Espanya havia posats els seus ulls, i també els seus peus, al Sultanat del Marroc. També França estava més que implicada en l’assumpte del colonialisme africà, continent en el qual ja comptava amb moltíssimes possessions. Arran de la Conferència d’Algesires de 1906 la sort del Marroc estava tirada. Encara que oficialment el país seguia mantenint la seva sobirania, en realitat l’ocupació va ser progressiva durant els següents anys, sent França i Espanya els que es repartirien la major part del pastís. A Espanya li van tocar dues zones, una al nord i una altra al sud. La primera, amb capital el Tetuan. El protectorat és instaurat, de manera oficial, a partir de 1912. Aquesta fórmula de protectorat, amb més moments d’agitació que de pau, va arribar a la seva fi en 1956, amb la independència del Marroc.

Durant els anys d’ocupació, l’administració espanyola va construir diversos barris nous més enllà de la vella ciutat intramurs, com el conegut com Eixample Espanyol. És aquí on es localitza el Plaça d’Espanya, una de les més belles del nord del Marroc. El color blanc és el que predomina a la ciutat colonial de Tetuan.

No obstant això, francament, la ciutat colonial de Tetuan no es pot incloure entre les més belles del món, de manera que si ha estat inclosa en aquesta llista ha estat per la importància històrica que té i que es diferencia de les boniques ciutats colonials de Amèrica.

crèdit fotos Tetuán, amb permís de Maria Teresa Trilla 

I amb Tetuan acaba la meva particular llista de les 12 ciutats colonials més belles del món. Segur que en trobeu a faltar moltes. Jo també, com no podria ser d’altra manera en una llista tan escarida. Les mexicanes Campeche, Puebla o San Cristóbal de les Cases, per exemple, també són algunes de les ciutats colonials més boniques del món.

Us emplaço ara a passar-vos pel bloc de Florencio per saber quins han estat les seves escollides. Segur que hi haurà més d’un sorpresa.