Yazd, capital de província homònima és una de les ciutats més boniques d’Iran, i un dels destins imprescindibles en tot viatge per aquest país.
Arribem a Yazd després d’un llarguíssim trajecte des de Shiraz, una ciutat que ens va encantar (no us perdeu els post sobre aquesta preciosa ciutat). A mig camí però, hem fet una parada al lloc arqueològic de Pasargada, on no hi ha massa més que la tomba de Ciro el Gran, el gran Emperador persa. Tot i que aquest recinte arqueològic no és tan impressionant com el de Persèpolis, només per retre homenatge a un dels més grans dels emperadors perses ja és prou motiu per fer una parada a Pasargada.
VISITA A ABARKUH: EL XIPRER MIL.LENARI I EL YAKHCHAL O DIPÒSIT DE GEL
També fem una parada a les afores de la ciutat de Abarkooh o Abarkuh on trobem dues sorpreses: la primera, la presència d’un xiprer mil.lenari. Segons ens expliquen, hi ha motius per pensar que el xiprer té més de 4000 anys de vida. L’arbre, que fa 35 metres d’alt i que té un tronc que gairebé en fa 5 de diàmetre és una autèntica institució al país, de manera que fins i tot està protegit per la Associació del Patrimoni Cultural. Deu ser veritat que el xiprer és important a l’Iran, perquè quan hi arribem la televisió iraniana està fent un reportatge sobre l’arbre. La sorpresa arriba quan en Reza, el nostre conductor, ens explica que el presentador està interessat en entrevistar-me, de manera que no em queda altre que parlar per la televisió iraniana i explicar què és el que en ha fet arribar fins a Abarkuh per conèixer l’arbre mil.lenari.
La segona visita que fem en aquesta població és al Yakhchal o Casa del Gel d’Abarkuh, una estructura, aquesta sí, certament interessant. Es tracta d’un dipòsit de gel que és força típic d’aquesta zona de l’Iran, on a l’estiu hi fa molta calor però al hivern és habitual que geli. La qüestió és que al dipòsit soterrani que queda per sota del rasant s’hi acumula el gel durant els mesos d’hivern, gràcies a uns canals que transportaven l’aigua al dipòsit. Aquests canals eren coneguts com a Qanat.
La preciosa estructura cònica-escalonada formada d’una mescla de fang, sorra, clara d’ou, llimona i pèl de cabra (mescla que es coneix amb el nom de sarooj), i que té unes parets d’extraordinari grossor aconsegueixen que el dipòsit es mantingui a una temperatura baixa durant els mesos d’estiu. A més, sovint es construïa un gran mur al costat del Yakhchal, per tal de que la seva ombra es reflectís a l’estructura cònica i la temperatura es mantingués el més baixa possible.
Es coneix de l’existència d’aquestes estructures des de fa més de dos mil anys i no només trobarem aquest durant la nostra estada al país, si no que n’anirem trobant diversos durant la nostra ruta, per exemple a Meybod.
QUE ÉS EL MAZDEISME O ZOROASTRISME. VISITA DE YAZD, LA CIUTAT DEL ZOROASTRISME
El zoroastrisme o mazdeisme és una creença que està basada en les ensenyances d’un filòsof iranià, anomenat Zoroastre, del que se’n sap ben poca cosa. Fins i tot costa de conèixer on va néixer (hi ha qui diu que va néixer prop de Teheran, però hi ha qui situa el seu naixement a l’Afganistan o al Kazakhstan) i quina és la seva data aproximada de naixement (que se situaria entre el 600 i el 1000 aC). Zoroastre basava la seva filosofia en la creença d’una única divinitat creadora, Ahura Mazda, del que deriva el nom de mazdeisme, que era com era coneguda aquesta filosofia o religió fins que al segle XIX es comença a parlar de zoroastrisme, en honor al mestre fundador.
Sembla ser que van ser diversos els emperadors perses que van abraçar aquesta religió, sobretot a partir del període aquemènida. De fet, moltes de les tradicions d’aquesta religió, que posteriorment van ser recollides en texts, provenen de l’època aquemènida. El Avesta és el llibre que recull els texts sagrats del zoroastrisme, tot i que només ha arribat fins l’actualitat una quarta part de l’Avesta original. Podríem dir que amb matisos, l’Avesta és al zoroastrisme el que la Bíblia al Cristianisme o l’Alcorà a l’Islam.
El mazdeisme no es va limitar però a l’Iran, si no que va ser exportat a llocs tan diversos com Armènia (fins que es va adoptar el Cristianisme) o la Xina. De fet, encara que el lloc d’origen d’aquesta religió és a l’Iran, el país del món on hi ha més seguidors d’Ahura Mazda és a la India, on als zoroastrians que descendeixen dels antics perses emigrats des del seu país d’origen son coneguts com a parsis. En total, son més de dos milions i mig de zoroastrians arreu del món. A Bombai, encara existirien algunes Torres del Silenci en funcionament, segons els ritus originals.
Abans d’entrar a la ciutat de Yazd fem una parada a les Torres del Silenci, que estan a les afores de Yazd. Es tracta de dos turons que eren culminats amb sengles construccions de planta circular que eren utilitzades pels zoroastrians com a lloc d’inhumació. De fet, els integrants d’aquesta religió coneixien aquestes construccions amb el nom de Dakhmeh, que vol dir exactament, cementiri.
Segons sembla, quan es moria un zoroastrià es portava el cos fins dalt de tot del turó on es deixava a mercè dels voltors. Quan ja només en quedaven les restes, els ossos eren tirats a un pou que hi havia a les Torres del Silenci, que era cobert amb cal viva.
Tot i que hi ha un camí que arriba fins a dalt dels turons, ens quedem a la planúria observant-los. També entrem en diverses construccions de tova, que es troben en aquesta zona i que servien per fer les cerimònies prèvies a la inhumació. Es tracta d’estructures senzilles, d’una sola planta i amb diverses habitacions que es reparteixen a banda i banda d’una entrada que queda al mig de la construcció. Algunes de les estructures estan parcialment reconstruïdes, o almenys permeten que hi puguem entrar sense massa perill.
També trobem en aquesta zona un dipòsit d’aigua subterrània, amb dos torres de ventilació, preludi dels molts que trobarem a la ciutat vella de Yazd.
Visitades els Torres del Silenci de Yazd ens encaminem cap al Temple del Zoroastre de Yazd, també anomenat Atashkadeh que vol dir precisament, Casa del Foc.
El Temple del Zoroastre de Yazd és un edifici del 1934 i va ser construït precisament gràcies a l’ajuda econòmica dels parsis. Al pati central de l’edifici hi ha un petit estanc. Al fons, trobem l’edifici principal, al que s’accedeix després d’una petita escalinata i d’un porxo que s’aguanta per quatre columnes. Dins hi trobem el foc sagrat, que segons sembla crema de manera ininterrompuda des del segle V, després d’haver viatjat per diversos emplaçaments des del seu original. A la façana del temple o edifici hi trobem la figura alada d’Ahura Mazda, la divinitat.
Seguidament, i després de conèixer una mica sobre una religió, la zoroastriana, del que en teníem ben poc coneixement, ens acostem fins el Complex Amir Chakhmaq, potser l’edifici més emblemàtic de Yazd. Es tracta d’una construcció del segle XV que destaca per la seva extraordinària portada, construïda recordant les formes del iwans de les mesquites, en tres nivells, decorada amb la clàssica ornamentació en forma d’enrajolat turquesa i amb dos esvelts minarets, que es van afegir al segle XVIII i que acaben formant una de les composicions més harmonioses de tot el país. A aquesta plaça on es troba el Amir Chakhmaq cal tornar-hi, i així ho farem, de nit, quan la preciosa façana del Amir Chakhmaq esta il.luminada. Val a dir però, que darrera aquesta extraordinària façana no hi ha res, per bé que un esperaria trobar un gran palau o potser la més gran de les mesquites d’Iran. En certa manera, l’edifici ens recorda el Hawa Mahal o Palau dels Vents de Jaipur, doncs també en aquell cas, darrera la gran façana del Palau no hi ha tampoc, absolutament res.
Abans no es faci fosc, ens arribem fins la Mesquita del Divendres de Yazd, un altre dels punts més importants de la ciutat. El que veiem actualment és un temple del segle XIV, tot i que sembla que l’original hauria sigut del segle XII. El que més impressiona és la extraordinària porta d’entrada que amb els seus dos minarets, és la més alta de tot l’Iran, doncs arriba fins els 48 metres d’altura. Una vegada més, l’efecte de l’enrajolat esmaltat és extraordinari. El blanc, el blau, el verd i el taronja son els colors predominants en aquesta decorada portada i minarets. També està decorat en enrajolat esmaltat la preciosa cúpula de l’edifici.
Ens encaminem ara cap a la ciutat vella, i en concret cap a la Casa de la Força o Zurkhane de Yazd. Al Iran son molt populars els zurkhane, que son una espècie de gimnasos. Però potser el més conegut de tots ells és el de Yazd, que se situa al soterrani del que era una preciosa cisterna d’aigua (de les moltes que trobem a la ciutat antiga de Yazd). En alguns d’aquests zurkhanes hi fan exhibicions per turistes, però per desgràcia avui no en fan cap. Això si, el gimnàs és obert i després de pagar una petita entrada el podem visitar. Al centre hi ha una petita pista circular que se situa directament sobre l’antiga cisterna d’aigua. Sobre aquesta pista, els gimnastes solen fer les seves exhibicions de força. Finalment, quant ens pensem que ens haurem de fer l’idea del què fan aquests forçuts, apareix un gimnasta que comença a entrenar-se. Tot i que no fa una exhibició en si, per nosaltres ho és realment, fent una sèrie d’exercicis amb una espècie de pesades bitlles que fa moure amb gran habilitat. Després repeteix exercicis amb uns elements de metall i amb una espècie de peces de fusta, ben pesades també. La veritat és que gaudim de debò del que és un dels esports nacionals del país i que te a Yazd, una de les millors pedreres.
És hora de perdre’ns finalment per la Ciutat Vella de Yazd. És aquesta una zona laberíntica, d’estrets carrerons, cases de maó i tova amb precioses portes de fustes, passadissos que semblen ser secrets i que comuniquen els diversos carrerons, arcs que uneixen les diverses estructures i petits restaurants o encantadors hotels que s’han situat en antics palaus remodelats. Son aquests els carrers coneguts com a sabbats, una zona molt agradable de visitar. Es aquest un barri on trobem també un bon grapat de dipòsits d’aigua soterranis i amb torres de ventilació, que tenen una estructura similar al que hem vist a les afores de Yazd. El dipòsit cilíndric sempre queda per sota del nivell del terra, pel que no es veu. El que si que queda a la vista son les torres de ventilació, els badgirs, que mantenen l’aigua fresca i les precioses cúpules de tova que sobresurten dels terrats de la ciutat vella.
Es va fent fosc i la zona es va tornant misteriosa, i fins i tot, una mica fantasmagòrica, quan de tant en tant, alguna dona tapada de dalt a baix passa pel nostre costat, potser sense que l’haguem vist fins que l’hem tingut ben a prop. No podem entrar en canvi, al Mausoleu dels 12 imams, doncs el trobem tancat. Es tracta d’un edifici de maó i amb una senzilla cúpula, que data de principis del segon mil.leni. Aquesta estructura no és una tomba si no simplement un recordatori dels dotze imams xiites.
Entrem llavors en alguns dels edificis oberts al públic convertits en bonics restaurants, salons de te o hotels, de manera que decidim fer un te a la menta i una shisha a un preu que fa riure i en un dels locals amb més encant que trobarem en tot el viatge.
Un preciós fi de recorregut per la fascinant ciutat de Yazd.