SEGÒVIA. Molt més que l’aqüeducte.

L’aqüeducte de Segòvia és d’aquelles construccions que justifiquen la visita a una ciutat. Un podria desplaçar-se centenars de quilòmetres per  visitar l’aqüeducte i quedaria satisfet en conèixer una de les obres d’enginyeria més importants que l’Antiga Roma fa construir a la Península Ibèrica. Però és a que a més, Segòvia presenta prou quantitat d’atractius com perquè pugui ser considerada una de les ciutats més boniques d’Espanya i un imprescindible ja sigui en una Ruta per Castella o en una escapada d’un sol dia des de Madrid.

L’AQÜEDUCTE DE SEGÒVIA

Sense dubte, és l’aqüeducte la visita imprescindible de Segòvia. És aquesta una magna obra construïda per l’Antiga Roma amb la idea de portar l’aigua de la serra fins la ciutat i que suposa un dels monuments més harmoniosos d’Espanya.

La construcció es realitzà amb pedra granítica de Guadarrama amb la particularitat que els carreus que formen els 167 arcs no estan units per cap tipus d’argamassa. Un obra cimera que va permetre que les aigües arribessin a la ciutat fins fa ben poc, fet que dóna fe de lo extraordinària d’una construcció que data del segle I.

L’aqüeducte porta les aigües que neixen al Riofrio i abans d’arribar a la zona més espectacular de l’aqüeducte, que és la que es troba a la plaça del Azoguejo de Segòvia, passa per una sèrie de canals que porten l’agua fins el centre de la ciutat. L’aigua passa, a més, pels que son coneguts com a desarenadors, unes estructures dissenyades per tal d’eliminar la sorra i les impureses de l’aigua.

És a la zona de l’Azoguejo on l’Aqüeducte de Segòvia es mostra més imponent en una imatge que es fa difícil d’oblidar. Aquí trobem la sèrie de 43 dobles arcades superposades i que són l’emblema de la ciutat. L’aqüeducte però segueix el seu trajecte, doncs aquesta zona de la plaça del Azoguejo només està dissenyada per salvar la depressió de terreny. Els canals segueixen fins la zona del Alcàsser de Segòvia, tot i que l’aqüeducte en si s’acaba a la zona coneguda com a Alto del Postigo.

És l’aqüeducte el monument més important de la ciutat de Segòvia, però no pas l’únic, doncs Segòvia mereix la visita d’un dia sencer per gaudir, entre altres, de la seva preciosa Catedral, l’Alcàsser o les múltiples esglésies romàniques.

ALCASSER DE SEGÒVIA

No és gens estrany que l’Alcasser de Segòvia hagi sigut l’escenari de moltes produccions cinematogràfiques en els darrers cinquanta anys. La seva estampa el converteix en un dels castells més bonics d’Espanya, i la situació, just a la confluència dels rius Eresma i Clamores, el fan únic i amb unes vistes impagables a les rodalies.

L’alcasser que podem veure actualment dataria del segle XII (però amb moltes remodelacions posteriors, i en particular després d’un greu incendi ocorregut al segle XIX), però segons sembla, es va edificar sobre un antic castell que podria haver tingut un origen celta. Es tracta d’un castell edificat en estil gòtic que es converteix en residència reial a partir del segle XII.

L’alcàsser de Segòvia té la majoria d’elements que un espera trobar en un castell medieval. El pont llevadís que salva un fossar, les muralles que l’envolten, les torres acabades amb grans cuculles, un gran pati d’armes i una preciosa torre de l’homenatge emmerletada i amb múltiples torrasses decoratives. És precisament des d’aquesta Torre de l’Homenatge, coneguda com a Torre de Joan II des d’on es pot gaudir d’unes extraordinàries vistes de les rodalies del castell i que ens fan entendre la importància estratègica que tenia la situació de l’alcàsser durant l’edat mitjana.

L’interior del castell respon a l’estil palatí en que estava decorat, no en va l’alcàsser es va convertir en residència reial. Destaca la cambra règia o les sales de la Galera i dels Reis, on no ens perdem el preciós enteixinat que decora el sostre.

Una altre cambra que no passa desapercebuda és la del Saló del Tron, una cambra de vuit metres de cantó i planta quadrangular que data de temps d’Enric IV. El saló del tron també està  decorat amb un bonic enteixinat, però la disposició actual intenta recrear la disposició que hauria tingut en temps del Reis Catòlics. Destaca el gran escut que es troba just al darrera dels dos trons (pel rei i per la reina).

CATEDRAL DE SEGÒVIA

No és d’estranyar que  la catedral de Segòvia recordi a la Catedral Nova de Salamanca. Totes dos responen a l’enginy de Juan Gil de Hontañon, un dels més grans arquitectes i mestres d’obres del segle XVI i que fa ser el primer d’una llarga nissaga familiar.

La catedral de Segòvia es considera una obra del gòtic més tarda, quan ja es comencen a trobar les primeres traces del que serà el Renaixement. Data del 1525, que és quan es varen començar les obres. Aquest temple va substituir l’antiga Catedral romànica, que va quedar destruïda durant la coneguda com Guerra de les Comunitats de Castella, del 1520 i que va motivar la construcció del nou temple.

A la Catedral de Segòvia hi trobem els elements més habituals del gòtic, amb els pinacles, els arcbotants o els contraforts. A l’interior, la catedral està dividida en tres naus i disposa de creuer i girola, que permet envoltar l’altar major per darrera, gràcies al absis semicircular que està ple de capelles. En total, són 18 les capelles que trobem repartides entre la girola i les naus laterals, algunes tan boniques com la Capella del Sagrament on hi trobem un destaca un calvari romànic.

Les vidrieres de la catedral daten del segle XVI i son també un dels elements més destacats del temple. En total trobem 65 vidrieres, tot i que només un primer grup correspon a la primera fase del segle XVI. No cal perdre’s tampoc la observació del bonic retaule de l’altar major, d’estil neoclàssic  i que va ser manat construir per Carles III a la segona meitat del segle XVIII. Al centre del retaule hi trobem la Verge de la Pau, una obra romànica, del segle XIII donada a la catedral per Enric IV.

Tampoc cal passar per alt el preciós claustre edificat en gòtic flamíger. Es tracta d’una obra dissenyada per Juan Guas, mestre d’obres de capital importància a la Castella de finals de segle XV (és l’autor del també flamíger Convent de San Juan de los Reyes, de Toledo) . Es tracta del mateix claustre que hi havia a l’antiga catedral romànica, tot i que com explico, es tractava ja d’un claustre gòtic. Després de la destrucció de la primera catedral, el claustre va ser desmuntat i tornar a muntar pedra a pedra a la nova catedral.

Un dels elements més destacats de la Catedral i que a ningú passa desapercebut és el de la immensa torre. Cal dir que fins a mitjans de segle XX, la torre estava habitada pel campaner.

ESGLÉSIES ROMÀNIQUES DE SEGÒVIA.

Més enllà de les tres visites estrelles de la ciutat de Segòvia, representades per l’aqüeducte, la catedral i l’alcàsser, no cal perdre’s un recorregut per algunes de les més boniques esglésies romàniques de la ciutat, gairebé totes elles construïdes en un preciós estil romànic, que converteixen la ciutat de Segòvia en una de les poblacions espanyoles on el romànic és més present, tot i que no sempre se li ha reconegut la seva importància.

Entre les esglésies que recorrem i que més ens agraden està l’Església de Sant Millan, que amb el seu atri, els seus absis, la nau i el campanar suposen un model per bona part de les esglésies romàniques de la ciutat. Aquesta església es va construir a sobre d’un temple anterior d’estil mossàrab.

Més posterior és l’església de Sant Esteve, que al igual que la de Sant Millan conserva un bonic atri, que servia sovint de centre de reunions. Tot i que la torre va ser destruïda per un incendi de finals del segle XIX i va haver de ser reconstruïda, està considerada com un dels campanars romànics més bonics i destaca per la seva alçada.

Una tercera església romànica que no ens perdem és l ‘església de Sant Martí que, al igual que la de Sant Millan,  presenta tres absis i un bonic atri. Sant Martí té un campanar en forma de cimbori, dissenyat aquest, en estil mudèjar.

Per últim, ens agradaria destacar un monestir que no vam tenir la oportunitat de visitar, per falta de temps i que només vam poder veure des de la llunyania, en concret des de la torre d’homenatge de la terrassa de l’Alcàsser. Es tracta del bonic Monestir del Parral, una obra del 1447 manada construir per Enric IV. Tot i que va ser abandonat durant el segle XIX, a partir de 1927 va ser novament ocupat per religiosos Jerònims. Destaquen els múltiples claustres, que com dic, no vam tenir la oportunitat de visitar.

iga catedral romànica, tot i que com explico, es tractava ja d’un claustre gòtic. Després de la destrucció de la primera catedral, el claustre va ser desmuntat i tornar a muntar pedra a pedra a la nova catedral.

Un dels elements més destacats de la Catedral i que a ningú passa desapercebut és el de la immensa torre. Cal dir que fins a mitjans de segle XX, la torre estava habitada pel campaner.