Comencem la nostra visita a Luang Prabang, població literalment encaixonada entre dos rius (el Mekong i el Nam Khan) visitant el Palau Reial, que es troba al carrer principal de la ciutat (Sisavang Vong) i que ha estat convertit en Museu. Per visitar-lo, no només cal pagar l’entrada, sinó que cal vestir amb decòrum. Això em porta a posar-me uns pantalons llargs malgrat l’enorme humitat i les altes temperatures que patim. L’edifici és bell, encara que per descomptat no pot competir amb els seus homòlegs de Bangkok o Phnom Penh, per exemple. Laos és un país pobre i el seu Palau Reial està d’acord a aquesta escassa riquesa. No obstant això, no treu que aquest edifici bastant modern (de 1904) sigui prou interessant. El Rei Sisavang Vong va ser el destinatari del Palau, que va ser construït en una barreja d’estil laosià i francès de principis de segle XX. Cal tenir en compte, que en el moment de la seva construcció, Laos s’havia convertit ja en colònia francesa.
Al Palau podem visitar gran part dels salons destinats a ús privat dels monarques, inclosos les seves senzilles habitacions i despatxos. A més de fotos antigues, podem contemplar alguns objectes personals, entre els quals destacada la corona del rei i de la reina i el tron reial.
En el recinte del Palau Reial de Luang Prabang trobem el bellíssim i contemporani temple anomenat Wat Ho Pha Bang, construït en estil laosià, a manera dels més antics temples de la ciutat. En el seu interior es troba el venerat buda Pha Bang, de 83 centímetres d’altura i del qual no es permet prendre fotografies. És potser la més important dels budes que es troben repartits pels temples de Luang Prabang i el temple que l’acull ha estat construït i decorat amb cura, com tan venerada figura mereix.
QUE VEURE A LUANG PRABANG EN UN DIA
EL PALAU REIAL DE LUANG PRABANG I EL WAT HO PHA BANG
Comencem la nostra visita a Luang Prabang, població literalment encaixonada entre dos rius (el Mekong i el Nam Khan) visitant el Palau Reial, que es troba al carrer principal de la ciutat (Sisavang Vong) i que ha estat convertit en Museu. Per visitar-lo, no només cal pagar l’entrada, sinó que cal vestir amb decòrum. Això em porta a posar-me uns pantalons llargs malgrat l’enorme humitat i les altes temperatures que patim. L’edifici és bell, encara que per descomptat no pot competir amb els seus homòlegs de Bangkok o Phnom Penh, per exemple. Laos és un país pobre i el seu Palau Reial està d’acord a aquesta escassa riquesa. No obstant això, no treu que aquest edifici bastant modern (de 1904) sigui prou interessant. El Rei Sisavang Vong va ser el destinatari del Palau, que va ser construït en una barreja d’estil laosià i francès de principis de segle XX. Cal tenir en compte, que en el moment de la seva construcció, Laos s’havia convertit ja en colònia francesa.
Al Palau podem visitar gran part dels salons destinats a ús privat dels monarques, inclosos les seves senzilles habitacions i despatxos. A més de fotos antigues, podem contemplar alguns objectes personals, entre els quals destacada la corona del rei i de la reina i el tron reial.
En el recinte del Palau Reial de Luang Prabang trobem el bellíssim i contemporani temple anomenat Wat Ho Pha Bang, construït en estil laosià, a manera dels més antics temples de la ciutat. En el seu interior es troba el venerat buda Pha Bang, de 83 centímetres d’altura i del qual no es permet prendre fotografies. És potser la més important dels budes que es troben repartits pels temples de Luang Prabang i el temple que l’acull ha estat construït i decorat amb cura, com tan venerada figura mereix.
EL TURÓ PHU SI
Just davant del Palau Reial surten les escales que pugen al turó Phu Si, de poc més de 100 metres d’altura, però des del qual es poden contemplar unes bellíssimes vistes de Luang Prabang, per adonar-nos que la ciutat està literalment encaixada entre dos rius: el Mekong i el Nam Khan.
A més, durant l’ascens (i després descens pel vessant sud del Phu Si), visitem alguns temples i estupes: com el senzill i antic Wat Pha Huak, on destaca la seva façana de fusta i els seus murals de l’interiors, o el That Chomsi (una estupa de 24 metres d’altura que corona el turó) o el Wat Tham Phu Si.
L’ascens al turó no és complicat si bé l’altíssima humitat i la calor sufocant estrenyen. No està de més comprar algun ampolla d’aigua per a l’ocasió, ja que als pocs metres d’iniciar la pujada estem amarats completament de suor.
PASSEIG PELS TEMPLES DE LUANG PRABANG
Un cop hem baixat del turó, seguim per Phousi Rd, i posteriorment, dobleguem per Phommathat Rd i Visounnnarath Rd. En aquest breu lapse, podem visitar fins a tres temples. La veritat és que la ciutat està farcit d’ells, i probablement més endavant no ens aturarem tant a cadascún. Però a hores d’ara, la novetat ens crida i no fem si no entrar i tafanejar en cada un dels recintes monàsatics. Consecutivament, doncs, visitem el Wat Aphay, Wat Aham (que va ser al seu dia la residència del patriarca laosià) i el Wat Visoun (que data de principis de segle XVI i que és el temple més antic de Luang Prabang que roman en actiu). La veritat és que els temples estan plens de vida i és habitual trobar-se en ells, a joves monjos ja sigui pregant, jugant o fent tasques diverses. No sol haver cap problema en acostar-te a ells, conversar si vols i fotografiar-se amb ells.
Sabut és que la majoria de laosians passen una temporada com monjos residents en alguns dels temples de la ciutat, que actuen també com a monestirs. En aquesta època, els laosians aprenen sobre la vida de Buda així com sobre els principis budistes. L’estada pot ser d’unes poques setmanes a un parell d’anys. Passat aquest temps, la majoria de laosians tornen a la vida extramonacal i només uns pocs seguiran com monjos. Segons ens expliquen, la tradició es manté avui dia, encara que no són poques veus les que alerten que una excessiva influència exterior pot fer-la perillar.
El temps, encara que la ciutat segueixi adormida, passa ràpid, de manera que tenim gana. Per casualitat hem passat una cruïlla que indica un restaurant del que havíem llegit i escoltat bones crítiques, de manera que no ho dubtem i ens dirigim a Utopia. Resulta ser una bona elecció. Un lloc relaxant amb sofàs i coixins disposats a terra, un decoració moderna però no discordant amb l’entorn, bona música i menjar molt bon a preu acceptable. A més, en Marc s’entreté amb el billar, de manera que els seus pares podem descansar una bona estona.
Amb la panxa plena seguim la nostra ruta per Luang Prabang, per visitar alguns temples que es troben a l’oest del nucli urbà, però a pocs minuts d’on hem dinat. Luang Prabang és una ciutat a escala humana i els passejos entre els diferents punts d’interès són més aviat curts. La ciutat està plena de temples, fet que ens recorda a la tailandesa Chiang Mai. No obstant això, l’ambient general de Luang Prabang és un altre. Sens dubte es tracta d’una ciutat molt més relaxada que la tailandesa.
Visitem primer el Wat Manolom, un dels temples més antics de la ciutat i que va arribar a albergar, durant el segle XVI, al venerat Pha Bang que hem admirat al Palau Reial. El Wat That Luang es troba a escassos cinc minuts de l’anterior. Es tracta d’un altre important temple que alberga les cendre del Rei Sisavang Vong.
Tornem, ara sí, al centre del nucli urbà per la res bulliciosa Phothisalath Rd que, canviant de nom, porta fins al Palau Reial. Abans ens aturem per la zona on s’instal·larà en unes hores el night market. Però és aviat, de manera que és un bon moment per prendre un suc de fruita natural en un dels múltiples llocs, que un darrere l’altre, s’instal·len en aquesta zona. Jo opto per un suc de mango i papaia, mentre que en Marc en tria un de fruita de la passió. La Isa, té una mica regirat l’estómac, tot i ser la més previnguda dels tres, de manera que no es demana res. A més, compartim un crep de banana i xocolata. Sempre ens fa dubtar prendre sucs comprats al carrer, però la veritat és que ens senten de meravella. Un conjunt de taules davant de les paradetes faciliten que ens prenguem els nostres sucs mentre descansem una mica.
r una bona elecció. Un lloc relaxant amb sofàs i coixins disposats a terra, un decoració moderna però no discordant amb l’entorn, bona música i menjar molt bon a preu acceptable. A més, en Marc s’entreté amb el billar, de manera que els seus pares podem descansar una bona estona.
VISITA AL WAT XIENG THON, EL TEMPLE MÉS BONIC DE LAOS
Berenats, seguim ruta pel mateix carrer, entrant en diversos temples menors, fins a arribar a dos temples que són especialment importants, en particular el segon. Primer entrem al Wat Sensoukarahm, de vistós estil tailandès i que va ser construït en el primer terç de segle XVIII. Els relleus daurats sobre el fons vermell de la seva façana són francament molt bells. En un pavelló a part, trobem un alt Buda, de diversos metres d’altura. A més, deu ser hora de resar, ja que diversos joves monjos estan recitant els seus mantres de forma relaxada i a l’uníson.
Uns metres més enllà entrem al més bonic dels temples de Luang Prabang i probablement, del sud-est asiàtic. Es tracta del Wat Xieng Thong.
Es tracta d’un temple que va ser construït en 1560 per ordre del monarca de l’època, Setthanthirat. A més, va ser dels poquíssims temples que no va ser destruït durant el saqueig dels Bandera Negra, el 1887. Això va ser degut al fet que el seu líder havia rebut la seva educació al Wat Xieng Thon. Són, com sempre, diversos els pavellons o elements els que componen aquest complex monàstic. Però, com no pot ser d’una altra manera, el Pavelló central o de les ordenacions (anomenat Sim) és el més espectacular, amb el seu conjunt de teulades caient en cascada fins gairebé al nivell del sòl, com sol ser habitual en l’estil laosià clàssic. A la paret posterior del Sim trobem una vistosa representació de l’arbre de la vida, realitzada en un bonic mosaic sobre fons vermell. El seu interior, de fusta, no té desperdici, ja que és un dels més bellament decorats de tot Luang Prabang.
Entre els petits pavellons que trobem al pati del monestir destaquen, a part del Sim, dos més: un, la petita Capella Roja, on es troba un preciós Buda Reclinat, del segle XVI. El segon pavelló que ens crida l’atenció, és el de la cotxera del cotxe fúnebre real. Es tracta d’una bella carrossa fúnebre daurada.
Entre diverses estupes més, podem trobar les residències per als monjos. Comentar que en aquest monestir hem de pagar entrada, però la veritat és que val molt la pena.
EL TRANQUIL MERCAT NOCTURN DE LUANG PRABANG.
El dia comença a fosquejar, de manera que donem marxa enrere en el nostre recorregut per dirigir-nos cap a un dels Mercats nocturns més curiosos de tota Àsia. I dic curiós, perquè és ben poc habitual que el viatger no sigui reclamat de forma més o menys insistent pels botiguers. Però aquí no hi ha crits. Al mercat nocturn de Luang Prabang, la letargia en què viu sumida la població es perllonga. Fins i tot sap greu regatejar els productes, que d’altra banda es venen a preus molt barats a ulls occidentals, encara que una mica més cars que al Vietnam.
Comprem diversos records per als nebots de l’Isa abans de decidir-nos a sopar. No obstant això, abans del sopar, volem visitar un últim i preciós temple, el Wat Souvannapoumaram, la lluent façana daurada de la sala d’ordenacions ens deixa francament perplexos.
Optem aquesta vegada pel Lao Lao Garden, recomanat en diversos fòrums. La veritat és que la barbacoa ens senta de meravella. Després de l’ensinistrament del cambrer, serem nosaltres mateixos els que anirem rostint la carn i bullint la gustosa sopa de verdures. Tot això, amanit amb l’omnipresent Lao Beer, veritable orgull nacional. La veritat és que està tot molt bo, i a preus raonables.
La nostra visita a Luang Prabang acaba de la millor manera possible, tot i que encara tindrem diverses tardes per seguir gaudint de la ciutat més bonica d’Àsia.
EL NOSTRE ALLOTJAMENT A LUANG PRABANG.
Seguint la nostra tònica d’allotjaments de preu mitjà, ens allotgem a la Riverside Guesthouse, que teníem reservada des de fa setmanes. No obstant això, en la primera habitació que ens van donar hi havia bastants insectes, de manera que, després de queixar-nos, ens en van donar una altra. A més, el recepcionista pràcticament no parlava res d’anglès (cosa bastant absurda si tenim en compte que la pràctica totalitat de turistes són de fora del país). Per sort, hi havia habitacions lliures. Si no, hauríem tingut un problema doncs havíem arribat a Luang Prabang quan ja s’havia fet fosc.
La segona habitació estava lliure d’insectes. Era àmplia, amb un llit doble i una altra individual. El bany, una mica just en quant a neteja. L’esmorzar tampoc era molt brillant. En definitiva, creiem que hi ha millors opcions per allotjar-se a Luang Prabang, on hi ha munts d’hotels, pensions i guesthouse que en temporada baixa (l’estiu europeu) no s’omplen.