BRUNEI. Visita a Bandar Seri Begawan.

La visita a Brunei ha suposat l’última de les etapes del nostre viatge a Brunei, Vietnam i Laos, que ens ha portat a conèixer també part de Vietnam i Cambodja.

Brunei és un petit i ric estat localitzat al nord de l’illa de Borneo, i encaixonat entre dos estats malais: Sabah i Sarawak.

Curiosament, per si alguna cosa és conegut Brunei és per les excentricitats del seu cap d’estat, el Sultan de Brunei, que passa per ser, ni més ni menys, que el monarca més ric del món, gràcies a les ingents reserves de gas i petroli de què disposa el petit estat. Un sultanat, per cert, l’origen del qual es remunta a més enllà de cinc segles i que va tenir èpoques francament daurades pel que fa a expansió territorial, ja que va arribar a controlar bona part del nord de Borneo.

No obstant això, l’actual Sultà de Brunei, el vint-i-novè d’aquesta dinastia, ha vist com la riquesa del petit estat, i en particular, la seva pròpia, ha augmentat en les últimes dècades de manera exponencial gràcies a les grans bosses de petroli de les que disposa. L’or negre va ser descobert a Brunei a finals dels anys 20 del segle XX, quan l’estat no era més que un protectorat britànic i havia perdut gran part del seu territori en favor de Malàisia. No obstant això, el sultà regnant en aquell moment va preferir seguir sota el paraigua britànic a la seva dissolució dins de la confederació malaia. No va ser fins al 1984, i sota mandat de l’actual sultà, Hassanal Bolkiah, quan Brunei s’independitza completament de Gran Bretanya.

D’altra banda, i segons sembla, el Sultà de Brunei gaudeix d’una acceptable popularitat entre la població del petit estat basada, especialment, en una política de magnànimes subvencions que permeten als seus ciutadans gaudir d’un sou vitalici durant tota la vida (segons ens van explicar alguns dels ciutadans que hem tingut la oportunitat de conèixer) així com una cobertura sanitària i educacional gratuïta i de qualitat. Tot això comporta que Brunei sigui un dels cinc països amb major renda per càpita al món sencer i que presenti el més gran dels índexs de desenvolupament humà dins del continent asiàtic.

No obstant això, si algú pensa trobar a Brunei els desfasaments urbanístics o una ostentació de malbaratament econòmic comparable al que es pot observar en alguns països del Golf Pèrsic (i particularment en els Emirats Àrabs Units) està molt equivocat. A Brunei no serà gens fàcil trobar-se amb cotxes esportius d’alta gamma, els gratacels brillen per la seva absència, i els centres comercials no criden especialment l’atenció.

El que sí que ens crida l’atenció és la conducció dels ciutadans de Brunei, acostumats a la temerària conducció habitual en la majoria de països asiàtics, al concert de clàxons i a la mera recomanació que suposa qualsevol senyal de trànsit o semàfor. No obstant això, els costums a Brunei pel que fa al trànsit són equivalents als de qualsevol país occidental. Un autèntic descans per al viatger, que només han de buscar un semàfor o un pas de vianants per poder passar sense por de ser atropellat.

Dos dies han estat suficients per visitar la capital i ciutat principal de l’estat, Bandar Seri Begawan. Malgrat això, el segon dia vam fer una petita excursió a Temburong, una adormida ciutat a la zona de Temburong. Encara que ens hagués agradat apropar-nos fins al Parc Nacional Temburgong, una autèntica selva verge primigènia, no ens ha estat possible, entre altres coses, per la nul·la facilitat que tenen els viatgers individuals per arribar a la zona.

QUE VEURE A BRUNEI.

MESQUITA D’OMAR ALI SAIFUDDIEN

Sens dubte, una de les més boniques mesquites construïdes al segle XX al món sencer i que va ser alçada en temps del Sultan Omar Ali Saifuddien, del que pren el seu nom i que és el pare del sultà actualment regnant. Les visites es realitzen en horaris limitats per als no musulmans i es limita a poder entrar en una zona reduïda de la sala d’oracions, de menys de 10 metres quadrats, de la qual no podrem sortir.

L’edifici es va construir al mig d’una llacuna artificial el que dóna lloc a una bella imatge, amb la mesquita reflectint-se en l’aigua. La seva construcció data de 1958 i tant la seva blanquinosa façana, com les seves cúpules daurades o el seu alt minaret, que s’alça fins als 44 metres d’altura, no passen desapercebuts.

A l’interior es fa evident que no s’han escatimat recursos quant a materials de gran bellesa, amb preciosos marbres, vidrieres, llums o catifes. No obstant això, el malbaratament no és, per descomptat, tan elevat com el de la meravellosa mesquita d’Abu Dhabi, la més bella de les mesquites modernes, ni tan sols com el de la mesquita de Hassanal Bolkiah, la construïda pel vint-i-novè i actual sultà, que visitarem més endavant.

En el moment d’acudir a la mesquita hem d’esperar que acabi la celebració d’un casament. Quan surten els convidats, podem gaudir dels seus bells vestits. Ens crida l’atenció que tots els homes porten una espècie de pareo, que ha de ser alguna cosa així com un vestit tradicional nacional per als dies importants. No hi ha cap problema per fer fotos als assistents, que posen per nosaltres amb orgull.

Lamentablement sí que està prohibida la fotografia dins el temple.

MUSEU DELS REGALS REIALS.

A escassa distància de la mesquita d’Omar Ali Saifuddien es troba aquest estrambòtic museu que és un dels més estimats pel poble de Brunei. En un curiós edifici culminat per una immensa cúpula es troben resguardats part dels regals que la família reial, i en particular l’actual Sultà, han anat rebent per part de les delegacions governamentals de tot el món, i en particular, d’altres casa reals.

Or i plata dominen en tan il·lustres regals. No obstant això, n’hi ha també de més simples, com algunes teles de Vietnam, per exemple.

El museu honora també la figura del sultà, explicant part de la seva vida, des de la seva infantesa fins a la seva arribada al tron, passant pels seus anys de formació acadèmica i militar, a Gran Bretanya. Moltes fotografies il·lustren la vida del monarca del que expliquen que és un gran aficionat a l’esport. De fet, el museu arriba a explicar que és un gran esportista.

També es troba al Museu dels Regals Reials de Brunei, tot el mobiliari utilitzat el dia de la coronació del sultà, amb tron ​​inclòs i amb una enorme carrossa daurada amb la qual el sultà va ser passejat per la capital, amb la finalitat que fora victorejat pels vilatans.

El museu és, si més no, curiós. Per cert, per entrar al recinte hem de descalçar-nos (a més de deixar bosses i càmeres fotogràfiques en unes taquilles habilitades a aquest menester). En alguns trams, el museu està emmoquetat, però en altres, no es fa gens agradable passejar descalç pel museu, per la qual cosa us recomano que si acudiu al museu porteu mitjons. La visita és gratuïta.

KAMPUNG AYER

Potser és Kampung Ayer un dels llocs més interessants a veure a Brunei. Es tracta d’un vast barri que s’obre més enllà de la mesquita Omar Ali Salfuddien, a l’altra riba del riu Sungai Brunei.

La peculiaritat del barri (en realitat, podríem parlar de barris en plural) és que la pràctica totalitat dels habitatges del mateix es troben construïdes sobre pilons de fusta (alguns ja de ciment), no situats sobre terra ferma, si no sobre el propi riu. Es tracta ni més ni menys que d’una trentena de barris o poblats, tot i que a manera genèrica reben el nom de Kampung Ayer, que no vol dir altra cosa que “poblat sobre l’aigua”.

Ens acostem primer a un dels barris que queden just per davant de la Gran Mesquita i al qual es pot accedir gràcies a una atrotinada passarel·la de fusta que sobrepassa el riu. Es tracta d’un barri eminentment popular i, sovint, habitat per immigrants il·legals, veritable mà d’obra barata del país.

Observem amb cert estrèpit que Brunei no s’ha lliurat de la plaga de la brutícia en forma de milers de bosses de plàstic llançades directament al riu. Com sovint observem a l’Àfrica i en altres llocs d’Àsia, i en menor mesura, de Llatinoamèrica, el respecte al medi ambient és nul, almenys en aquest sentit. Ja en aquest viatge pel sud-est asiàtic, hem pogut lamentar-nos d’un Riu Mekong cada vegada més ple de bosses i envasos de plàstic i aquí a Brunei, també ho hem observat en l’artificial llacuna sobre la qual es va edificar la mesquita d’Omar Ali Salfuddien. Un fet summament lamentable al qual les autoritats del país intenten posar remei. En aquest sentit hem pogut veure els múltiples cartells on s’anuncia una multa de 1000 dòlars de Brunei per a qui tiri escombraries a terra i de 3000 dòlars i fins a tres mesos de pena de presó, per als reincidents. En vista de com estan integrats en la societat aquest tipus d’hàbits, hauran d’ampliar les presons en breu.

Les passarel·les, en aquesta zona més humil que visitem en un primer moment, estan francament malmeses, de manera que no és poc perillós passejar sobre elles. Els habitatges són més aviat petits i sembla que no ofereixin totes les comoditats que de Brunei podria esperar-se.

Malgrat tot, després de tornar a terra ferma i després de creuar una altra passarel·la arribem a una zona certament millor conservada, amb habitatges bastant més folgats, amb antenes parabòliques en gairebé tots i fins i tot, amb aire condicionat a molts d’ells.

En aquesta segona zona trobem també alguns petits comerços, així com diverses escoles, alguns centres d’atenció primària, bombers i mesquites. Fins a una d’elles ens acostem, ja situada aquesta sobre terra ferma, al final del poblat o kampung en qüestió. Es tracta d’una bellíssima i moderna mesquita de dos pisos que ens expliquen els vilatans que va ser construïda el 1988. A ella acudeixen, en massa els divendres, tant home com dones, tot i que segons ens expliquen, les dones són relegades al primer pis, en una zona certament més humil que la sala central d’oració. Ens expliquen diversos vilatans que de seguida van a la nostra presència, que la vida a Brunei és molt agradable i que estan orgullosos del futur que els ofereix el sultà, així com dels èxits aconseguits amb aquest.

Certament, la sensació que dóna és que la política de subvencions generalitzades ha donat els seus fruits i l’oposició interior és més aviat escassa en aquesta dictadura. Probablement, un nivell de vida superior al dels seus veïns té també la seva importància en aquest aspecte.

Tot això, té també les seves ombres (moltes). En aquest sentit, no ens agrada massa observar com nenes no majors de tres o quatre anys solen vestir per aquestes latituds amb l’habitual hàbit islàmic, ja sigui en forma de mocador o de nicab, que en altres països musulmans es reserva a les dones que han deixat enrere la pubertat. Tampoc ens agrada el no poc fonamentalisme islàmic excloent i així com una lectura massa literal de l’Alcorà, fet que es va precipitar després de la independència del sultanat. En aquest sentit, el país adopta a partir de principis dels anys 90 del segle XX una doctrina coneguda com Meylau Islam Beraja, compendi de nacionalisme promalai i fonamentalisme islàmic, d’estudi obligatori per als ciutadans del país. A partir d’aquesta tendència, l’alcohol va quedar prohibit (tant per musulmans com per als que no ho són) i es va promoure un codi de vestimenta molt més estricte que l’existent durant la colònia britànica. Malgrat això, cal comentar que la burca està molt poc estesa al país.

Una bona manera de recórrer altres zones del Kampung Ayer és negociar un passeig amb un dels múltiples barquers que acudeixen al nostre encontre. Negociem un preu de 20 dòlars de Brunei perquè ens doni un passeig d’hora i mitja pels diferents poblats que es troben repartits al llarg del Sungai Brunei.

Amb sorpresa descobrim alguns barris construïts sobre pilons que són autèntiques urbanitzacions d’alt standing, amb bellíssims habitatges unifamiliars, que aquesta vegada no són per a ús i gaudi dels immigrants, sinó de les gents més benestants del país. Per arribar a aquests kampung s’ha d’utilitzar, de forma inevitable, un mitjà de transport aquàtic, de manera que cadascun d’ells disposa del seu embarcador per a la llanxa familiar.

Amb el barquer, solquem el Sungai Brunei, més enllà del Kampung Ayer i més enllà, també, del fabulós Palau del Sultà, del qual podem albirar poc més que les seves daurades cúpules i que, segons ens expliquen, és el més gran dels palaus reals del món sencer. Un dels objectius del trajecte és el de trobar alguna de les colònies de micos nassuts que per aquesta zona s’han establert. Trobem únicament una família de tres o quatre micos nassuts o prosbocis (divertidíssims, com ja vam poder comprovar en la nostra visita al Parc Nacional Bako de Malàisia) així com un macaco solitari.

PARC TAMAN PERANGINAN TASEK

Quan vam acabaacabemr el nostre passeig en barca pel Kampung Ayer, i després de menjar al centre comercial Yayasan Complex, que queda davant de la mesquita d’Omar Ali Saifuddien, és hora de prendre rumb nord, per Jalan Sungai Kianggeh, per arribar, un parell de quilòmetres més endavant, a un dels pulmons verds de la ciutat, fins el bonic parc Taman Perangian Tasek.

A l’altura del Sungai Kianggeh, ens aturem un moment en el colorit mercat de queviures localitzat aquí, on aprofitem per comprar un quilo de rambutans, que utilitzarem com a berenar i que seran, de ben segur, els últims que menjarem en bastant temps.

El Parc Taman Peranginan Tasek és, certament, molt agradable per fer un passeig. Trobem a molts vilatans fent jogging, tovallola en mà, per eixugar-se la suor cada pocs metres. Brunei és un país calorós i aquesta zona de la capital, Bandar, especialment humida. El Taman Peranginan Tasek té diversos senders de fàcil recorregut i alguns més, per a més aventurers, que permeten introduir-se, de forma controlada, pel atapeït bosc que entapissa la zona.

Escollim alguns dels més fàcils senders per apropar-nos a una petita cascada, que resulta ser certament decebedora, ja que en aquesta època de l’any baixa amb escàs cabal. Posteriorment, un altre sender ens acosta fins a un dels suaus turons, on s’ha edificat una petita torre d’observació des de la qual es pot gaudir d’un bonic paisatge.

Una zona curiosa del parc és l’habilitada com a zona de reflexologia. Milers de pedres disposades a terra serveixen com a petit circuit de reflexologia. En Marc i la Isa es treuen les sabates per fer el mateix que alguns vilatans, però segons sembla, no és gens fàcil caminar per aquest lloc, i als pocs metres acaben per abandonar el circuit.

MESQUITA HASSANIL BOLKIAH

No poc cansats després del recorregut realitzat és hora de prendre direcció a un altre dels monuments que cal veure a Brunei. Es tracta de la major de les mesquites del país, i probablement, d’una de les més boniques del món.

L’actual Sultà, Hassanil Bolkiah, no va dubtar a superar al seu pare pel que fa a magnificència de la mesquita que porta el seu nom. La va edificar al barri de Gadong, al qual hi arribem després d’un llarg passeig de més d’una hora.

Es tracta, sens dubte, d’un temple magnífic, coronat per, ni més ni menys, que vint-i-nou cúpules, entre les més petites i les grans, que fan referència al fet que l’actual sultà és el nombre vint-i-nou de la dinastia actual.

Aquí, tampoc es va escatimar en despeses. Els millors marbres italians, extraordinàries llums fabricades a Àustria (la més gran, de 3.5 tones de pes), precioses catifes i un altar, realment sense igual, que lamentablement, no vam poder fotografiar, ja que igual que a la mesquita d’Omar Ali, en aquesta tampoc es permès l’ús de la càmera fotogràfica.

També ens crida l’atenció en aquesta mesquita, la formidable zona habilitada per a les ablucions, així com l’existència de dues sales d’oracions, una per homes (per 3500 persones) i una altra per a dones (per 1000).

Els patis de la mesquita també, estan perfectament concebuts, llàstima que els elevats arbres donen lloc al fet que, sovint, la mesquita quedi una mica amagada darrere dels mateixos. Sens dubte, la mesquita Hassanil Bolkiah, amb els seus altius minarets i les seves nombroses cúpules, és la més excepcional de les visites a Brunei.

I amb aquesta visita acaba la nostra ruta per la capital del país, Bandar Seri Begawan. Per descomptat, no es tracta de la ciutat més bonica del món, però a nosaltres sí que ens sembla un enclavament prou interessant. Al cap i a la fi, hi ha prou monuments veure a Brunei per dedicar-li una o dues jornades.