Visita a les ruïnes de MY SON, VIETNAM. A la recerca del Regne de Champa.

Visitar My Son en un dia des de la bonica ciutat de Hoian és sens dubte, una activitat que ningú s’hauria de perdre durant un viatge per Vietnam. Cert és que les ruïnes arqueològiques de la que va ser capital del Regne de Champa poc poden competir amb altres complexos arqueològics asiàtics com els Temples d’Angkor, a Cambodja, o Ayutthaya, a Tailàndia.

Cert és també que el que no va destruir el pas dels segles, ho van fer els envits bèl·lics del segle XX. Però, malgrat això, les ruïnes de My Son segueixen sent un enclavament preciós i ple de misteri.

QUI VAN SER ELS CHAM. EL POBLE CHAM DE MY SON, VIETNAM.

My Son va ser la ciutat més important del Regne de Champa. Però, qui eren els Champa? Aquest regne apareix per primera vegada sobre el segle III situat al voltant de l’actual Danang. Posteriorment, van anar augmentant els seus dominis amb una expansió cap al sud. Es tractava d’un poble certament bèl·lic i amb ganes de tractar de tu a tu a dues potències regionals de la importància dels vietnamites, al nord, i els khmers, al sud.

El poble Cham adopta el sànscrit com a llengua sagrada, així com l’hinduisme com a religió, fet que comparteix amb el poble Khmer, com podem veure en els Temples d’Angkor, que són una fusió d’art hindú (en una primera època) i budista ( posteriorment).

El poble Cham pràcticament desapareix de la història a partir del segle XV. Les seves poblacions més importants entren en decadència i són abandonades. I els seus habitants acaben per diluir-se entre la resta de la població vietnamita i jemer.

Malgrat això, es compten per desenes de milers els descendents d’aquell poble guerrer. Els chams actuals, sobreviuen sobretot al sud del país, però des de ja fa bastants segles, gran part dels chams han anat adoptant l’islam com el seu dogma de fe. Un 20% continuen sent hinduistes.

VISITA A LES RUÏNES DE MY SON

Com deia, el que no va aconseguir el pas dels segles ho va fer la Guerra de Vietnam al segle XX. El Vietcong va utilitzar el recinte de My Son com a base per al seu desplegament cap al sud i els nord-americans no van tenir cap remordiment a bombardejar el jaciment. Amb això, gairebé desapareix per sempre el Recinte de My Son, que havia estat restaurat pels equips francesos que van ser els qui van treure a la llum el jaciment, al segle XIX. Els efectes dels bombardejos són visibles no només en les diferents construccions sinó també en els múltiples cràters que durant la visita anirem observant.

El que destaca en el Complex arqueològic de My Son són les diferents construccions en maó, que era unit sense ciment i que podien tenir diversos metres d’altura. Malgrat que l’ornamentació és incomparable a la de Borobudur o Angkor, podem observar com la mitologia hindú està representada en aquests temples, ja sigui en forma d’elefants o en forma d’alguns dels seus déus més important, en particular Shiva.

Els diferents grups de temples estan nomenats amb lletres, sent els grups B i C, els probablement més bonics i ben conservats. En alguna de les construccions, es pot entrar al seu interior, on podem observar l’existència d’un altar. Va ser veritable fortuna que les escultures que en aquests altars es trobaven (sovint, representant a Shiva) fossin traslladades, per part dels francesos, al Museu d’Art Cham de Danang. Amb això, es van salvar d’una destrucció gairebé segura durant els bombardejos americans.

Probablement sigui la construcció B la més important de tot el complex. Es tractaria d’un edifici construït ja al segle IV i reconstruït al VII i dedicat a la figura del Rei Bhadravarman. Les columnes fistonades i decorades amb capitells, a l’estil clàssic, donen fe de la bellesa que aquest santuari va tenir algun dia.

L’edifici B5, però, roman en relatiu bon estat. En el seu temps hauria estat un magatzem o biblioteca per a llibres sagrats. En un dels costats d’aquesta construcció observem un baix relleu representant a dos elefants.

Són diversos els edificis en què es pot entrar. En alguns d’ells, trobem un altar al seu interior. En d’altres, no. L’ornamentació és més aviat escassa, ja que la que hi havia va ser traslladada a Danang, però no és difícil entendre la bellesa que el recinte va tenir en els moments de major apogeu.

A poc a poc anem gaudint del complex i recorrent els diferents grups, encara que molts d’ells necessitaran d’alguna cosa més que una restauració, ja que han estat reduïts pràcticament a runa.

La visita a My Son ens fa recordar que en aquesta zona d’Àsia es trobava un poble, el Cham, que es va desenvolupar durant més de 1000 anys en aquesta localització. La importància del jaciment és tal, que la Unesco l’hagi inclòs a la llista del Patrimoni de la Humanitat.