ILLA D’OMETEPE, Nicaragua. Ascens (fracassat) al Volcà Maderas.

El llac Nicaragua és un immens mar interior, el segon més gran de tot llatinoamèrica, just després del llac Titicaca que separa Bolívia del Perú. Aquesta enorme massa d’aigua d’uns 85.000 quilòmetres quadrats té al seu interior diverses illes més o menys habitades. La més gran és la illa d’Ometepe, on ens dirigim avui i que ha de ser el destí dels propers dos dies. Ometepe és una gran illa en forma de vuit dominada per l’esplendorosa silueta dels volcans Concepción (el més alt, que s’aixeca gràcies al seu con perfecte a gairebé 1700 metres d’alçada) i el Maderas, que arriba als 1300 metres. El Concepción va tenir la seva última erupció al segle passat, però encara ara emana gasos del seu interior. Però per visitar la illa d’Ometepe, al llac Nicaragua, cal canviar de país, doncs encara avui hem dormit a Costa Rica, en concret a Monteverde.

DE COSTA RICA A NICARAGUA AMB TRANSNICA.

Costa Rica i Nicaragua són les dues cares d’una mateixa moneda. La renda per càpita de Costa Rica és cinc vegades la de Nicaragua. I al darrera de les xifres, el que això suposa. Si a Costa Rica hem vist un país pròsper sense grans bosses de pobresa, només traspassar la frontera ja veiem que Nicaragua és un país molt més pobre, amb infraestructures molt més atrotinades, amb uns centres de salut en el llindar de la indigència i amb la població intentant-se guanyar la vida com pot.

La frontera és plena de canvistes descamisats, nens descalços de mirada trista que demanen caritat i venedors de sucs de taronja. La frontera és bruta i a més hi ha talls de corrent elèctric. I és que Nicaragua tracta de cicatritzar les ferides d’una cruenta guerra, massa propera encara, que a més, ha anat seguida d’una sèrie de governs amb escassa capacitat per tirar endavant un país sotmès a la bancarrota. També Nicaragua és el prototip de país llatinoamericà amb uns polítics més capficats en treure’n profit personal del seu pas pel govern que en ajudar el país. I en particular, durant els anys noranta, amb la corrupció a l’ordre del dia, el que aquí es coneix com la piñata. El país s’aguanta sovint per la ajuda estrangera, i no és estrany veure que una carretera ha estat construïda amb ajuda alemanya, un centre de salut gràcies a la cooperació espanyola o una escola amb la col.laboració exterior del poble japonès.

Així, agafem l’autobús de Transnica, que és el que fa el trajecte de Costa Rica a Nicaragua, a la carretera Panamericana de bon matí i a les set ens plantem a la frontera. Els tràmits allà es demoren una mica més del compte. I és que donat als talls al subministrament elèctric al sector de Costa Rica, cal segellar els passaports a mà i sembla que els funcionaris no donen abast. En això sí que veiem que Costa Rica encara pertany al països en via de desenvolupament, tot i els evidents esforços per millorar el país i liderar la zona centreamericana.

Després de realitzar els tràmits tornem a pujar al Transnica i en una hora arribem a Rivas, on de seguida agafem un taxi per arribar fins a San Jorge. Quan li diem al revisor de l’autobús que volem anar a Ometepe, ell mateix s’encarrega de trucar un taxi que ens esperarà a Rivas, per tal de portar-nos fins a San Jorge, petita ciutat just a la ribera del llac Nicaragua i port de sortida dels ferris que fan el trajecte fins a l’illa d’Ometepe, just al centre del llac Nicaragua, o com aquí diuen, del llac Cocibolca.

ISLA D’OMETEPE, UNA RELAXADA ILLA AL LLAC NICARAGUA.

A la illa d’Ometepe hi arribem amb el ferry de les 2.30 de la tarda, que atraca a Moyogalpa, una de les dues poblacions més importants de la illa. Des d’allà, i després de sortejar un munt de personatges que ens volien fer pujar a un taxi o vendre’ns l’estada d’un hotel, pugem a l’autobús públic.

Els autobusos d’Ometepe són reaprofitats dels antics autobusos grocs escolars americans. Donem la volta a la illa i en una hora i mitja arribem a la Platja de Santo Domingo, de fina arena blanca i de tres quilòmetres de llarg. Increïble: una immensa platja per nosaltres sols al mig d’una illa amb dos volcans que està enmig d’un immens llac.

Agafem una habitació al primer pis de l’Hotel Villa Paraíso, que passa per ser el més luxós de la illa, però a anys lluny del estàndards europeus. A més, el jardí i la terrassa de l’hotel és plena d’una minúscula mosca blanca, molt empipadora. Després veure’m que en aquesta època això es comú a la resta d’allotjaments costaners de la Platja de Santo Domingo. És però l’únic que té aigua calenta a l’habitació. Sembla que això és un luxe aquí.

L’hotel està regentat per un ginecòleg nica i una infermera austríaca que havia arribat al país per ajudar durant la revolució sandinista. Es van conèixer fa tretze anys a un hospital de Managua. Acabada la guerra, els dos van deixar la medicina per construir aquest hotel a l’illa d’Ometepe. Històries d’amor en època de guerra i post-guerra a la Nicaragua sandinista. És ben bé, que no saps quins canvis pot donar la vida i on seràs al cap d’uns anys. Passem una bona estona parlant amb la infermera, una dona amable i agradable, però d’evident estil germànic. Es queixa de la dificultat que suposa endegar un negoci a Nicaragua, on la gent té una preparació escassa i una vocació de servei ben diferent del que ella mateixa està acostumada a Europa. És difícil d’entendre com una austríaca es pot arribar a adaptar a un estil de vida completament oposat al que portava. En fi, ella ho ha fet i està ben contenta. Ens presenta el seu marit, el ginecòleg que va deixar de ser-ho. És increïble que dues mentalitats tan diferents es puguin complementar. Éll sembla estar una mica foll, que no hi toqui massa i en canvi, ella, és rígida i intenta fer entendre als centreamericans com s’ha de portar un negoci perquè funcioni.

ASCENS AL VOLCÀ MADERAS DES DE LA FINCA MAGDALENA

L’endemà al matí el dia neix assolellat a la platja de Santo Domingo. Des de l’arena veiem el volcà Maderas sota un núvol amenaçador que tapa el seu cim. I és que avui ens hem proposat pujar a dalt de tot del volcà per un sender que s’inicia a la Finca Magdalena, que està a pocs quilòmetres d’on ens allotgem.

L’hotel ens ha proporcionat un guia nadiu i ens ha preparat una lunch box, o sia una bossa amb un parell d’entrepans, fruita i un litre i mig d’aigua. I tal com vam quedar ahir a la tarda, a quarts de vuit hem sortit en pick-up fins a la Finca Magdalena per tal de començar la pujada al volcà Maderas.

I la veritat és que tot i que sabíem que la pujada seria dura, no ens pensàvem pas que ho seria tant, de manera que de seguida veiem que no podem seguir el ritme que imposava l’Antonio, el nostre guia, un jove de vint-i-un anys habituat a pujar al volcà. Sovint li hem d’anar parant els peus i demanant que s’aturi, mentre nosaltres, suats de dalt a baix, respirem cada vegada més ràpidament. Sembla com si l’aigua que anem bevent no arribi a suplir mai la que suem. Sempre estem en dèficit i cada vegada més cansats. L’ambient és molt humit i de res serveix que estiguem habituats a córrer. Ningú diria que fa tot just un parell de mesos hagi pogut completar una marató sense més problema i que ara, al cap de poc més d’una hora d’iniciar l’ascens al volcà Maderas, estigui completament deshidratat, amb els ulls enfonsats i taquicàrdic perdut. La Isa, aguanta molt millor que jo l’ascens.

Durant la pujada gaudim, això sí, de les vistes de la illa des dels diferents miradors que ens proporciona el sender. També veiem alguns petroglifs que els antics habitants precolombins de l’illa van deixar esculpits sobre roques.

Cada vegada pugem més a poc a poc i estem més plens de suor. I quan estem a uns quatre cents metres del cim, i després de gairebé quatre quilòmetres d’ascendent i duríssim sender ha passat el que havia de passar: el nostre cor ha dit prou. I en particular, el meu, que revolucionat a més de cent seixanta batecs per minut ha reclamat girar cua. I és que la Isa, sembla ben bé que encara té una mica de dipòsit. L’últim tram havia sigut realment dur, doncs el fangueig és cada vegada més constant i la xafogor i la humitat, extenuants. A més, hem fet curt amb els dipòsits d’aigua i decidim que fer el cim seria una temeritat de manera que hi renunciem.

Abans de començar el descens, hem gaudit però d’un dels escassos boscos plujosos de Centreamèrica, en un paisatge de veritable enveja on els arbres, plens de plantes epífites se succeeixen en un increïble bosc primari on els centenaris arbres de més de quaranta metres d’alçada són els veritables reis del paratge. Quan està emboirat com avui, i el bosc plujós és un espectacle místic d’enorme magnitud. El premi, tot i no arribar al cim del volcà, ha estat realment impressionant.

De pujada, també hem passat per boscos de plataners i de cacau, que tornem a recórrer de camí cap a la Finca Magdalena. Boscos que van suposar un intent de domesticar la falda del volcà, aprofitant l’enorme fertilitat d’aquestes terres. També veiem una preciosa serp coral de vius colors.

Quan arribem a la Finca Magdalena estem més aviat descansats perquè la baixada és força relaxada. Ens esperem una estona a la Finca mentre ens venen a buscar per tornar a la zona de la Platja de Sant Domingo, tot prenent unes coca coles. Necessitem aigua i sucre.

La Finca Magdalena és una cooperativa de vint-i-set socis que per una part ofereix allotjament barat, de tipus motxiller, i per altre part es dedica al conreu ecològic de plàtans, cacau i fesols, entre d’altres. Una manera ben interessant de combinar l’agricultura amb el turisme ecològic que dóna de menjar a moltes famílies. De fet, abans d’arribar a Nicaragua i quan preparàvem el viatge des de Mataró, vam valorar la possibilitat de passar una parell de nits a la finca. Al final però, vam decidir estar-nos a la Platja Santo Domingo, doncs vam pensar que ens donava una mica més de joc.

REMULLANT-SE AL OJO DE AGUA

Quan tornem de la Finca Magdalena ens encaminem cap a l’Ojo de Agua, a una parell de quilòmetres del nostre hotel. Com que la pick up no arriba hem tornat a la Platja Santo Domingo en barca a motor, deixant el Volcà Maderas, imponent, al darrera nostre, i des de la platja, caminem un quart d’hora fins arribar a l’Ojo de Agua, tot passant -i visitant- l’escola d’Ometepe.

El Ojo de Agua és un enorme bassiot d’aigua cristal.lina que suposa el naixement del Riu Buen Suceso. La remullada al preciós bassiot, enmig d’un paisatge molt bell és el premi de consolació després de no haver pogut fer el cim del volcà. L’aigua està fresca però no gelada i després de la suada que hem fet, ens relaxa.

Al Ojo de Agua coneixem un pamplonès que fa tres mesos que viatja per Centreamèrica. I explica que encara li queden tres mesos més de viatge. Diu que està a l’atur des de que va deixar la seva feina de missatger i que pensa exprimir els dos anys que la llei li permet. Fantàstica manera de prendre’s la vida si no fos que es dedica a cobrar l’atur gràcies a l’esforç dels contribuents que es lleven cada dia a les set del matí per fitxar i que paguen religiosament els impostos mes a mes. El pamplonès, va començar el seu periple en bicicleta, però des de que es va trencar el canell, ara es mou en transport públic. Ens explica que es dirigeix cap a Costa Rica i Panamà, o sia en direcció sud, just al contrari que nosaltres. També coneixem una madrilenya que fa set mesos que es mou per la zona i també en direcció sud. Hi ha qui sap viure! Ara s’han unit i fan part del trajecte junts, així es fan companyia i estalvien calés en els allotjaments.

Després d’una bona xerrada amb aquests vividors de primera anem a menjar una mica. Diríem que hem fet un dinar-sopar. És d’aquells moments que és massa tard per dinar i massa aviat per sopar, però son les sis de la tarda i tot just resistim amb els dos sandwitxos. Ja se sap que quan estàs de viatge, menges quan pots. De camí a l’hotel hi ha una xabola on un pescador ens ensenya el que ha pescat avui. El peix, ben fresc té molt bon aspecte, tot i que no sabem quin és. Ens el fa ben rostit i acompanyat de patates. Està boníssim. El pollastre que demana la Isa, també. I a més, bé de preu. Quan tornem a l’hotel els nens surten de l’escola i es volen fer fotografies amb nosaltres. També veiem els agricultors sobre les vaques i els nadius cavalcant tot tornant de la feina. Imatges d’una illa allunyada del que nosaltres en diem la civilització i el progrés.

Demà deixarem la illa d’Ometepe per tornar a terra ferma. Deixarem una illa que fa be poc no sabíem que existia i que ara ens ha atrapat de debò.

.