20 ESPAIS NATURALS A EUROPA QUE ET DEIXEN SENSE ALÈ

Quins son els espais naturals més bonics d’Europa? Aquesta és la pregunta que em van fer el Florencio i el Dani, amics blocaires i autors de les bitàcoles de viatges Fmanega por el mundo i Viatges Pedraforca.

En un continent tan ric en història com és Europa també hi tenen cabuda, se’ns dubte, els espais naturals, per bé que cada vegada és més difícil trobar la naturalesa salvatge existent encara en gran part d’Amèrica, Àsia o Àfrica.

Reduir la llista a vint espais o parcs naturals visitats no ha estat gens fàcil. I això que no només no conec tota Europa, si no que encara tinc pendents alguns dels temples naturals més importants del continent  i del que en faré un breu comentari al final.

Us deixo, doncs, amb la meva llista dels 20 espais o parcs naturals més bonics d’Europa entre els que he tingut la oportunitat de conèixer. Entre ells, hi trobareu guèisers, cascades, llacs, coves d’origen kàrstic, fiords, glaceres i sobretot, molta muntanya. Com sempre, no estan tots els que son, però si que son tots els que estan.

La Ruta dels 3 ports de Suïssa és una de les més extraordinàries que es poden fer al país helvètic. Un recorregut pràcticament triangular d’uns 150 quilòmetres, que passa per tres ports de muntanya a més de 2000 metres d’altitud: el Sustenpass, el Grimselpass i el Furkapass. Les pujades i les baixades son de vertigen, amb desnivells superiors al 10% de forma continuada, i els paisatges, d’infart. A més de molta muntanya hi veureu, llacunes glaciars, llacs i sobretot la preciosa glacera del Roine.

Amb base a Interlaken es poden fer algunes de les excursions de muntanyes més boniques d’Europa, com visitar la Vall de Lauterbrunnen o pujar a l’estació de tren més alta del continent, amb el tren de la Jungfrau, per veure els tres colossos del Eiger, el Monch  i la Jungfrau o la glacera Aletsch, la més gran dels Alps i de la que es pot gaudir des de l’estació superior de la Junfgrau o des del cap de munt de l’Eggishorn, un preciós pic de gairebé 3000 metres al que si accedeix amb el telecabina de Fiesch.

Una altre secció dels Alps, aquesta enorme serralada que abasta tants països. Als Alps Peninos es pot gaudir d’alguns dels cims més mítics de tota Europa, el Matterhorn o Mont Cervino. L’ascens des de Zermmat fins al Gornergrat és un dels trajectes més fantàstics que es poden fer en tren de muntanya. Des d’aquesta atalaia es poden veure fins a 30 muntanyes de més de 4000 metres d’altura, entre elles algunes tan emblemàtiques com el Monte Rosa i el, ja comentat, Cervino. Les glaceres d’aquesta zona estan també entre les més boniques del Alps.

Un dels llacs més bonics de tota Europa es troba a Macedònia i a la seva enorme vàlua com espai natural s’hi uneix un valor històric i artístic de primer ordre amb tot el seguit de poblets i esglésies que es troben a la seva ribera. Frontera natural entre Macedònia i Albània, el llac Ohrid està considerat un dels llacs més antics del mon, junt el Baikal i el Titicaca.

És el nom que rep la serralada més important d’Eslovènia, i que forma part també d’una de les ramificacions dels Alps. Un autèntic regal per a la vista i amb múltiples senders per recorrer. Una de les zones més boniques és la del llac de Bled, que és un dels llacs més bonics de tota Europa, envoltat de muntanyes i amb una petita illa al bell mig, ocupada per una església. La muntanya Triglav, gairebé sagrada pels eslovens, es troba també al parc, al igual que la vall del Soca, que transcorre al llarg del trajecte del riu Soca, que neix al Triglav i que té un color maragda que sembla impossible que existeixi.

Europa està foradada en diversos indrets de la seva extensió i Eslovènia és una de les localitzacions més espectaculars en aquest sentit. Tot i que les coves i formacions kàrstiques son molt nombroses a Eslovènia (més de 8.000 formacions) son dos els paratges que fan imprescindible que el karst eslovè estigui inclòs en aquesta llista. Per un cantó destaquen les coves de Škocjan, que formen part del Patrimoni de la Humanitat, i que són una de les més profundes de tota Europa, amb una sèrie de penya segats i valls solcades per rius soterranis que semblen impossibles de que es trobin a sota terra. Per altra banda, les Coves de Postojna son una altre meravella natural imprescindible, amb les seves formacions impossibles i els milers d’estalactites i estalagmites.   Foto con licencia

Una de les visites obligades de l’arxipèlag de Malta es troba a la illa de Gozo. Es tracta d’un dels arcs naturals més grans i bonics d’Europa, conegut com Azurre Window, que és format de pedra calcària. Es troba a la costa de Dwejra, on trobem també el petit i meravellós Inland Sea, un tros de mar que entra per una petita obertura a la roca i forma un fals llac interior, el Fungus Rock, una immensa mole en forma d’illa que queda enmig del no re i uns preciosos penya segats que estan entre els més alts de tota Europa.  

Tota la Costa Dàlmata des de la península de Ístria, a Croàcia, fins a Montenegro, suposen un dels espais naturals més bonics de tota Europa. Centenars d’illes, moltes d’elles deshabitades, i algunes protegides en forma de Parc Natural, formen part d’una costa d’aigües prístines que res tenen a envejar amb les del Carib. Ja, al sud, els fiords de Montenegro, i en particular el de la Badia de Kotor, son els més profunds del sud d’Europa.      

No hi ha cap dubte que els conjunt de llacs i cascades que es troben al Parc Nacional de Plitvice i que formen part de la llista del Patrimoni de la Humanitat han de formar part de qualsevol llista que parli dels espais naturals més bonics d’Europa. El conjunt, de més de 30.000 hectàrees, es format per fins a 16 llacs i 92 cataractes i es pot gaudir gràcies als múltiples senders que el recorren, però també gràcies a algunes barques que transporten els viatgers a través dels seus llacs més importants. No serà tan fàcil gaudir de la seva fauna, entre la que destaquen els llops i els óssos.      

No és estrany que la illa de Santorini sigui una de les més turístiques de Grècia. Però qui es pensi que es tracta només d’un lloc per sortir de festa, està ben equivocat. Santorini, a les illes Cíclades gregues, és en realitat un arxipèlag format per diverses illes que es van formar arrel de l’enfonsament de la caldera d’un antic volcà. Això va donar lloc a una immensa llacuna central, que té forma ovalada i un radi major de 12 quilòmetres. L’arribada amb vaixell a Fira, la capital de Santorini, és la més espectacular que hi ha a Europa entre totes les seves illes. La població queda literalment penjada dalt d’un penya segat de més de tres cents metres d’altura que recórrer tota la illa principal de l’arxipèlag, que té forma de mitja lluna. Però a més de la illa que dóna nom a l’arxipèlag, també cal visitar Thiràsia i la petita Nea Kameni, situada al centre de la caldera i que és un espai protegit i on encara es poden veure fumaroles d’un volcà només adormit.    

La regió de Meteoras no només és imprescindibles pels seus monestirs (motiu suficient per visitar-la). Ho és també pel conjunt d’enormes moles rocoses, al cap de munt de les quals es troben enfilats els monestirs. Es tracta d’un paisatge que s’ha anat modelant al llarg de més de 60 milions d’anys i que és fruit d’un primitiu mar interior i posteriorment, de la progressiva erosió del riu Tesàlia, així com la contínua activitat sísmica de la zona. Tot plegat va donar lloc a un dels conjunts muntanyosos més curiosos d’Europa i que recorda, en certa manera, a les muntanyes de Montserrat de Catalunya.    

Una de les serralades més extraordinàries d’Europa amb diverses muntanyes que superen els 5000 metres d’altura. El trajecte des de la capital de Geòrgia, Tbilisi, fins Kazbegi, per la històrica Carretera Militar Georgiana, tot passant pel pas Jvari (a 2379 metres d’altura) val per tot un viatge al Caucas. Però a més, a Kazbegi es poden fer algunes de les rutes de muntanya més esplèndides de tot el continent, com la que puja al turó de la Tsiminda Sameba, per gaudir ben a prop de l’eternament nevat del mont Kazbeg, de 5047 metres d’altura o la ruta fins la cataracta Gveleti.

El nom del fenomen mundialment conegut com a guèiser té el seu origen etimològic a Islàndia i en concret a la plana de Geysir. Entre fumaroles i solfatares es troba en aquesta localització de Geysir un dels espais naturals més extraordinaris d’Europa, amb el guèiser strokkur que cada pocs minuts llença a l’aire una enorme bafarada de vapor bullint, que s’eleva a més de vint metres d’altura, deixant corpresos als assistents.

Al sud d’Islàndia hi ha una glacera que no només és la més gran de tota Europa si no que és tan gran com totes les altres glaceres d’Europa juntes, en quan a volum, amb una massa d’aigua gelada de 3000 quilòmetres cúbics. Aquesta glacera, que ocupa el 8% de la superfície d’Islàndia té un gruix mitjà de 400 metres, que en alguns punts supera els 1000. Les múltiples llengües glacials que es desprenen del seu casquet es poden gaudir des de la carretera número 1 que recorre tot el país, però val la pena acostar-se al Parc Nacional Skaftafell per poder visualitzar la glacera des d’algun dels seus miradors o per fer un trek sobre el mateix gel.

És aquesta una de les cataractes més espectaculars del món i que es troba al Parc Nacional Jökulsárgljúfur, i ben a prop d’una altra cataracta d’impressió, la Sellfoss, que es troba un quilòmetre riu amunt. Les aigües de la Glacera Vatnajökull son portades al mar a través de diversos rius, un dels quals, el Jökulsá á Fjöllum, és el que forma aquesta immensa cataracta, el cabdal de la qual és el més gran entre totes les cascades d’Europa, poden arribar a més de 500 metres cúbics per segon, repartits en els més de 100 metres d’amplada que té la cataracta, que es precipita uns 44 metres abans de seguir el curs del riu i per anar a buscar a les també boniques cataractes Hafragilfoss, que es troben un parrell de quilòmetres riu avall.
 

Aquest conjunt de roques basàltiques que es troben al nord del Ulster formen part del Patrimoni de la Humanitat. El basalt que prové de les erupcions volcàniques adopta, al refredar-se de forma ràpida, la característica forma hexagonal tan habitual de trobar a Islàndia. En aquesta localització el fenomen es remunta a més de 60 milions d’anys i les 40.000 columnes basàltiques hexagonals formen una de les postals més boniques del Regne Unit.
 

Foto con licencia

Un dels volcans més mítics del món per bé que no estigui en actiu. La nit del 24 d’agost de l’any 79 el volcà Vesubi va esclatar per provocar una de les tragèdies en l’àmbit vulcanològic més importants fins aleshores. La tragèdia del Vesubi va sepultar ciutats de la importància d’Herculano i Pompeia i va portar el volcà a la categoria de mite.
Pujar al volcà Vesubi i gaudir del seu desolador paisatge és ben fàcil, doncs una carretera porta fins, gairebé, el cap de munt. Només cal fer una petita passejada per conèixer un dels cràters més famosos de tot el món.
 

Tot i que geològicament el Teide no pertany a Europa si no a Àfrica, pel fet d’estar sota sobirania d’Espanya l’he inclòs en aquesta llista. És el Parc Nacional més visitat d’Espanya, forma part de la Llista del Patrimoni de la Humanitat i és també, la muntanya més alta de tot l’estat espanyol, amb 3718 metres d’altura.
El trajecte des de l’Orotova fins al cràter és un espectacle amb els seus paisatges canviants, passant per atapeïts boscos fins arribar a la zona més interessant, la desolada Cañada del Teide, formada per un conjunt de roques de fantasmagòriques formes, com els Roques de García, un conjunt de monòlits, alguns d’ells de 100 metres d’altura que es troben a la Vall D’Ucanca. Entre ells, el Roque Cinchado és, potser, un dels emblemes del parc.

És el segon Parc Nacional més visitat d’Espanya i un dels espais naturals més bonics d’Europa. Es tracta d’un extraordinari i bast parc ubicat a la zona central de la Serralada Cantàbrica i compartit entre les comunitats autònomes de Castella Lleó, Cantàbria i Astúries. Algunes de les zones més espectaculars del Parc són la del telefèric de Fuente Dé, la dels llacs d’origen glacial Enol i Ercina (coneguts com a Llacs de Covadonga) o el monòlit del Naranjo de Bulnes, o Pico Urrielu, un dels emblemes d’aquest parc i un autèntic mite i repte pels escaladors de tot el món.

Foto con licencia

Una altre de les zones kàrstiques més importants d’Europa que demostren que el vell continent està foradat per dins. Es tracta d’un conjunt de més de 1000 coves, moltes d’elles plenes d’estalagmites i estalactites que els pas del temps s’ha encarregat de modelar. Algunes d’elles són visitables, com les coves Punkva, que es troben a una cinquantena de quilòmetres de Brno, la capital de Moràvia.
 

Foto con licencia

Doncs bé, aquesta és la llista dels espais naturals més bonics d’Europa entre els que he visitat, tot i que la limitació del nombre a 20 m’ha fet excloure alguns paratges tant bonics com la zona dels Alps centrals de l’est i en concret, la Carretera del Grossglockner, a Àustria, que també mereixeria estar en aquesta llista.

No puc acabar sense enumerar almenys, 10 localitzacions que segur que mereixerien estar a la llista, i que si no hi son, és degut a que encara  no les he visitat. Espero que més aviat que tard ho pugui solucionar. Aquestes son:

Arxipèlag Svalbard, Noruega.

Fiords de Noruega.

Illes Lofoten, a Noruega.

Highlands, a Escòcia.

Penya Segats de Moher, a Irlanda.

Alps Grayos, a França (Montblanc, Mar de Glace, Aguille du Midi, Chamonix).

Dolomites, a Itàlia.

Regió dels mil llacs, de Finlàndia.

Groenlàndia.

Costa del Algarve, Portugal.

I ara sí, us deixo amb la llista que han completat el Florencio i el Dani, i que estic segur que serà d’allò més interessant. Espero que hi dieu la vostra i que ens expliqueu quin paratge heu trobat a faltar en aquesta llista dels 20 espais naturals més bonics d’Europa.