El Santuari i oracle de Delfos va ser un gran recinte sagrat, a les faldes del Mont Parnàs, al qual els antics grecs acudien per tal de preguntar-li sobre el seu futur o sobre qualsevol cosa que els interessés. L’oracle, a través de les seves sacerdotesses tenia sempre una resposta, sovint una mica críptica, que el devot tenia que interpretar. L’oracle de Delfos va arribar a tenir una importància capital dins el mon hel.lènic, influint de manera important en la colonització del sud d’Itàlia i de Sicília, per exemple. Fins i tot, Alexandre Magno es va deixar influir per l’oracle de Delfos.
Tanta importància històrica no la volíem passar per alt, de manera que des de Nafpaktos, on hem fet nit després d’estar tres dies visitant el Peloponès, ens hem dirigit a Delfos. Ens han dit que de Nafpaktos fins a Delfos hi ha gairebé dues hores, de manera que ens llevem aviat (per variar) per fer camí cap a l’antic Santuari de Delfos. I la veritat és que la carretera és bona (com sempre) i que en poc més d’un hora cobrim la distància, de manera que abans de les deu del matí hem aparcat el cotxe davant del jaciment arqueològic i ens disposem a visitar el complex (9 euros, el jaciment i el museu).
La mitologia és prolífica a Delfos, de manera que segons expliquen els diversos historiadors de l’antiguitat, abans de pertànyer a Apolo, Delfos hauria pertangut a d’altres Déus, com Gea, Temis o Posidó. A Apolo però, se li atribueix però, la fundació del temple i en concret de l’oracle. L’oracle de Delfos va tenir moltíssima importància, de manera que gràcies a les múltiples donacions i gràcies a les enormes terres que posseïa i que eren cultivades per esclaus, va esdevenir un centre molt pròsper. No hi havia decisió important sense que es consultés abans l’oracle. Les diverses colònies gregues es fundaven en el lloc on l’oracle en donava la seva benedicció, previ, esclar, de diverses donacions a la teocràcia local.
Va ser a partir del segle VIII aC quan l’oracle va començar a ser consultat i quan el 548 aC va ser arrasat pel foc, no es va dubtar no només a reconstruir-lo de nou, si no a fer-lo encara més gran. L’enorme font de riquesa que suposava l’oracle no es podia pas perdre. I no es va escatimar pas en despeses per aquesta nova reconstrucció. El temple, però va patir amb el pas dels segles les inclemències de diversos terratrèmols i dels diversos atacs de les forces enemigues, com dels perses o dels galates i a partir del segle III va anar entrant progressivament en declivi, passant a mans dels reis de Pèrgam, de la lliga etòlia, i finalment, de Roma. Neron va ser qui gairebé el destrossa per complet, espolia les seves riqueses i aboleix momentàniament l’oracle. I tot i que posteriorment, l’emperador Adriano el restaura, l’oracle de Delfos ja ha passat pels seus moment més esplendorosos. Amb tot, el culte a l’oracle es manté fins que Teodosi I, l’últim dels emperadors romans que va manar sobre tot l’imperi i que va instaurar el catolicisme com a religió d’estat a partir del Edicte de Tessalònica de 280 (és a dir, uns 80 anys després de que Armènia fes el mateix), l’aboleix definitivament, en la seva cursa per eliminar tot el que feia referència als cultes pagans.
VISITA AL SANTUARI I ORACLE DE DELFOS
Passada l’entrada ens encaminem per la via Sacra, deixant als costats els diferents tresors que les colònies gregues havien regalat al Santuari de Delfos: els de Siracusa, Corint, Tebas, Atenes (aquest molt ben reconstruït).
També passem pel que queda del temple d’Apolo. Es tractava d’un temple d’ordre dòric que estava envoltat de columnes pels quatre costats (un perípter, com els que trobem a la fantàstica Paestum). El temple definitiu, que va ser construït el segle IV AC, tenia 6 columnes a la seva façana principal i 15 a les laterals. Es va utilitzar tuf volcànic per la construcció de les columnes, un tipus de pedra volcànica porosa, formada per l’acumulació de cendres i altres elements volcànics. A Armènia també hi ha molts temples construïts amb tuf volcànic, com el preciós temple de Geghard. De fet, hi va haver diversos temples en aquest emplaçament, doncs a les diverses destruccions ocasionades per les guerres i pels terratrèmols, en seguia una quasi immediata reconstrucció. El temple definitiu, va ser manat destruir per l’emperador Teodosi, en el seu afany per silenciar tot el que feia referència al paganisme.
Arribem després a la zona del preciós teatre, que està orientat en funció de la falda de la muntanya, amb unes vistes excepcionals. Tenia una capacitat per unes 5000 persones i va ser construït amb pedra calcària del mont parnàs.
Una mica més amunt trobem l’estadi, que era la seu dels Jocs Pítics, que a l’antiguitat eren tan importants com els Jocs Olímpics, també panhelènics. L’estadi és enorme. Té una llargada de 177 metres i una preciosa graderia d’esquena a la muntanya, que donava cabuda a més de 7000 espectadors i que el fa certament majestuós. També es conserven les cadires pels jutges i la línia de sortida, en marbre. Els Jocs Pítics, que inicialment es disputaven cada 8 anys, es van passar a disputar després cada 4 anys, alternats amb els Jocs Olímpics. De fet, al igual que els Jocs Olímpics, els pítics no només es desenvolupaven a l’estadi, si no que també ho feien al teatre. Allà tenien lloc les competicions líriques, dramàtiques i musicals.
A mesura que va passant l’estona va fent cada vegada més calor, de manera que quan al cap d’una hora i mitja ens encaminem cap el museu, estem una mica deshidratats.
El Museu, que s’ha instal.lat en un modern edifici és també molt interessant, amb una pila de peces realment excepcionals, com l’auriga de bronze, una estàtua d’Antinoo preciosa o els frontons dels diferents temples de Delfos.
EL THOLOS DE DELFOS
Abans d’abandonar Delfos encara visitem la zona baixa de les runes, uns dos cents metres carretera avall, on hi ha el gimnàs, i sobretot, el preciós Tholos, que és la imatge més coneguda de Delfos. Es tracta d’una estructura circular de data del 380 aC. Tenia 2 cercles de columnes: l’interior, amb 10 columnes corínties i l’exterior, amb 20 columnes dòriques. Tot i que del Tholos inicial en queda ben poc, les tres columnes dòriques reconstruïdes al cercle exterior, fan que sigui la imatge més fotografiada de tot el recinte. Sembla ser que aquest tipus d’estructura circular era pròpia de l’època arcaica, però no del segle IV quan va ser construïda. I que va ser a partir de llavors, quan novament es va començar a construir aquest tipus d’estructures.
