TREKKING A CHIANG MAI. Buscant als Karen.

Som a Chiang Mai, al nord de Tailàndia, on vam arribar ahir disposats a conèixer la ciutat. Abans però, farem un trekking de tres dies pels boscos i muntanyes que envolten la zona, on es troben disperses diverses de les minories ètniques de Tailàndia, moltes de les quals son refugiades d’altres països veïns del sud-est asiàtic. El primer dia de trekking ens ha de portar fins un poblat de refugiats karen.

Plou a bots i barrals. És bon matí i el cel es fosc, ple de núvols negres. Esperem que sigui una d’aquestes pluges monsòniques que duren una estona i després amainen. Esmorzem a l’hotel i baixem les motxilles que ens emportarem aquests dies de trekking. Hi hem posat un parell de mudes interiors, un parell de samarretes, una pantalons curts, un banyador, unes xancles i uns llençols. Poca cosa. Més val no portar pes innecessari doncs haurem de carregar amb la motxilla durant tres dies. Ens falten però els impermeables, de manera que com que segueix plovent violentament vaig a la botiga de davant de l’hotel per comprar-ne dos, segurament a un preu més elevat del que tocaria. Però amb la que està caient, millor no negociar massa i assegurar-se l’impermeable.

Tornem a l’hotel i de seguida arriba el nostre guia. Ens presenta amb els altres cinc components del trekking. Són quatre danesos i un londinenc que és alt com un Sant Pau i que és la parella d’una de les daneses. Aquests deuen tenir poc més de trenta anys. La seva germana, d’uns quaranta ve acompanyada d’un fill d’uns catorze anys i una filla d’uns deu. Ens fem entendre en anglès, son gent agradable, de manera que sembla que passarem uns dies en bona companyia.

Ens posem en marxa en un jeep. De seguida para de ploure. En poc més de mitja hora parem a Mae Malai on hi ha un mercat local. Hi destaquen com sempre les fruites, amb els seus vius colors i les seves variades formes, sempre exòtiques pel nostre ulls. També hi ha grills i cucs per menjar. I carn. Comprem una lot, i també caramels pels nens que ens trobarem durant el trekking. Ens han assegurat que millor portar dolços que contes i material escolar. Sembla que d’això no els en falta.

 Tornem a pujar al jeep i en una estona arribem al Parc Nacional de Doi Suthep. Caminem una estona i ens trobem en una preciosa cascada que cau a més de trenta metres d’altura sobre una bassa que et cobreix fins la cintura. Tots portem el banyador, de manera que ens refresquem i estem una bona estona gaudint del bany enmig de la frondosa naturalesa.  

Després de dinar, en una cabana vora la carretera, comencem a caminar. Pujades, baixades, zones més difícils i zones més fàcils, però sobre un terreny força sec i només en alguns sectors, una mica enfangat. Res no fa recordar que fa unes hores queien litres i litres d’aigua sense parar. Molts viatgers expliquen que el trekking es fa molt fatigós quan plou. De seguida s’enfanga i surten les sangoneres. Per sort però, el terreny es bastant bo i només la filla de la danesa sembla tenir problemes per seguir el ritme. Té l’esquena cremada després d’uns dies a les platges de Krabi i li fa mal al portar la motxilla.

Després d’unes tres hores de caminar, gairebé de forma ininterrompuda, enmig d’una naturalesa que es manifesta en la seva màxima expressió, arribem al poblat on haurem de passar la nit. És un poblat on hi viuen unes dos centes persones de l’ètnia karen. Les cabanes estan fetes de fusta, amb una part inferior que serveix d’estable i una part elevada que és l’habitatge. Hi ha galls, gallines, bous i molts porcs senglars. De les cabanes surten algunes dones amb la seva faldilla típicament brodada, sovint portant a coll algun nadó. Una jove karen li dóna el pit al seu fill i no li importa posar per nosaltres. Unes dones més velles estan treballant l’arròs, ja sia separant el gran de la palla i molent l’arròs. Van a la seva, però si ens acostem son amables i intenten interaccionar amb nosaltres, tot i que no saben res d’anglès. Els nens i les nenes juguen. Uns s’han fet una rudimentària bicicleta de fusta i s’ho passen igual de bé que un nen occidental amb la seva playstation. No coneixen l’alta tecnologia, però això no els fa falta per ser feliços. No hi ha gairebé homes en el poblat. Encara és mitja tarda i estan treballant al camp. La majoria en arrossals i alguns, de ramaders.

En fer-se fosc, els homes i també algunes dones tornen al poblat. És hora de sopar. No hi ha llum al poblat, de manera que quan es fa fosc és hora de dormir i quan surt el sol, hora de llevar-se.

La nostra cabana està a la zona més baixa del poblat. És com la dels autòctons. Tots set tenim el nostre matalàs. A sobre hi posem la flassada. Hi ha unes mosquiteres individuals per a cada matalàs. Millor. Ja hem vist durant el trajecte que ens ha portat al poblat, com les gasten els mosquits de la zona. I això que ens havíem untat de repelent de mosquits,…

El guia ens ha preparat el sopar a base d’arròs, verdures i carn. Es força bo. Després de sopar encara tenir temps per fer uns jocs de mans i per parlar una estona.

També aprofito per rellegir els meus apunts sobre els Karen: són un grup ètnic present a Tailàndia, Laos i sobretot, Birmània, que inicialment però, provenien de Mongòlia. Segons les fonts, n’hi ha entre cinc i catorze milions, la majoria a Birmània. A Tailàndia són uns cinc-cents mil. Durant temps, sobretot després de la Segona Guerra Mundial els Karen han demanat la creació d’un estat karen independent que se situaria al sud de Birmània, o almenys la creació d’un estat federal que els doni uns certs drets. És per això que les guerrilles karen s’han enfrontat repetidament al poder birmà. Però els karen han estat fortament represaliats pel govern birmà, amb violacions sistemàtiques dels drets humans més bàsics, però també amb tortures i homicidis generalitzats, com ha denunciat repetidament Amnistia Internacional. Molts s’han vist obligats a travessar la frontera per quedar-se a Tailàndia on són més tolerats, per bé de que la política oficialista intenta assimilar-los a la cultura thai. En aquest context els és realment difícil preservar la seva identitat nacional, fonamentada en una cultura, una llengua (amb diferents dialectes segons els subgrups) i unes creences que no tenen res a veure amb la thai o la birmana. Solen viure en petits poblats d’unes dues o tres-centes persones en zones on poden cultivar la terra. Al cap de pocs anys, solen abandonar el poblat i fundar-ne un altres, on la terra sigui més fèrtil. Inicialment eren animistes, però molts es van convertir al budisme i darrerament, al catolicisme. El govern de Bangkok els intenta sedenterizar, però ells s’hi resisteixen. Això seria a ben segur una sentència de la seva cultura.

Ben aviat del matí, el kikirikí dels galls i la claror que entra per les escletxes de la nostra cabanya ens desperten. A tots, menys a mi, perquè he estat previsor i m’he emportat per aquests dies que havíem de dormir al bosc uns taps per les orelles i també un antifaç pels ulls. Encara bo. El soroll que se sent quan es fa fosc es fa impossible de descriure. Sobretot sorolls d’insectes, a quin més agut i també sorolls d’altres animals que preferim no saber què són. Sense taps per les orelles, no hauria pogut ni aclucar els ulls. Aquesta nit però, m’he despertat almenys tres o quatre vegades. Dormir al terra, encara que sigui sobre un matalàs no és massa còmode, però a més, un gat negre que ahir voltava per la cabanya no ha parat de fer-me la guitxa, fins a trobar en el meu cap, un bon coixí per passar la nit. Almenys ha estat dues hores dormint sobre el meu cap.

A mesura que ens anem despertant anem cap uns barracons que hi ha al costat de la nostra alcoba on hi ha un cubell ple d’aigua i una mànega que ens farà de dutxa. També hi ha les letrines.

Se sent l’aire pur del matí. Aquí no hi ha contaminació. Tot és en calma. Els bous i senglars ja fa estona que s’han despertat. Esmorzem unes torrades amb melmelada i de seguida ens posem en ruta. Per davant encara ens quedaran dos dies de trekking, entre boscos de bambus, descobrint altres minories ètniques que resideixen a la zona, coneixent algun camp d’elefants o fent ràfting sobre balses de bambú.