Hem arribat a Tbilisi de matinada, procedents d’Istambul. El vol arriba a les 2.50, de manera que ens hem assegurat que en Bejani, que ens ha llogat un cèntric apartament a la capital georgiana ens vingui a buscar al aeroport. No falla, i en mitja hora, som al seu apartament, a dos minuts de la parada de metro de Marjanishvili, que dit sigui de pas, és un dels carrers més vitals i cuidats de la ciutat, fins al punt que és conegut com la “Petita Praga”.
Dormim unes hores i quan ens despertem, ens disposem a descobrir Tbilisi. Un cop comprats els bitllets de tren que d’aquí a quatre dia ens ha de portar en un trajecte nocturn, fins a Erevan, la capital d’Armènia, tornem a prendre el metro fins la parada Rustaveli, on començarem el recorregut.
A Tbilisi s’han trobat assentaments humans que daten del 4000 AC. La ciutat actual de Tbilisi però, que actualment s’acosta al milió i mig d’habitants, va ser fundada al segle V pel rei Vakhtang Gorgasali, una de les figures més estimades a tot el país, i ha sigut de manera gairebé ininterrompuda la capital del país. La fundació de la ciutat es va fer a ambdues riberes del riu, en els districtes que avui coneixem com Abanotubani i Metekhi. Tot i que de vestigis d’aquesta primera època n’hi ha més aviat pocs, ens han assegurat que Tbilisi disposa d’una de les ciutats velles més encantadores del caucas. I nosaltres ens disposem a conèixer-la.
DE LA PLAÇA RUSTAVELI FINS LA PLAÇA DE LA LLIBERTAT
Baixem a la parada de metro de Rustaveli i ens posem a caminar en direcció a la Plaça de la llibertat per l’Avinguda Rustaveli. Aquesta és una de les avingudes més importants de tota la ciutat i va ser dissenyada al segle XIX, durant l’època de domini rus. El disseny de l’avinguda va ser realitzat per parissí Baró Haussmann, el polític francès, que va ser responsable també de la renovació de la capital de França.
De seguida ens criden l’atenció els grans edificis que trobem a una i altra vorera. Edificis públics que anirem trobant com el vell parlament o com els que suposem son (o eren) diversos ministeris. Es tracta d’una avinguda àmplia, amb petites escultures aquí i allà i on descobrim que a Tbilisi no tindrem cap problema per dinar ni sopar, doncs de restaurants n’hi ha a tot arreu i a més, una primera mirada als menús, ens fa creu que els preus no son gens cars.
Malauradament també ens crida l’atenció un altre aspecte. Hi ha molta gent demanant al carrer. Gent gran, gent jove i fins i tot diversos nens de menys de 5 anys, que estan sols, en una cantonada, demanant caritat. De fet, no hi ha ni cinquanta metres seguits on no hi hagi algú demanant. Val a dir, que això contrasta amb Erevan, on al cap d’uns dies, gairebé no trobarem a ningú demanant.
A l’Avinguda Rustaveli ens deturem a diversos edificis, però potser el més bonic és el del Teatre del Ballet i la Òpera, que té un estil ben curiós, mescla oriental i occidental i que data del 1896. També destaca una església blanca, la Kashveti, la primera de les moltes esglésies ortodoxes georgianes que coneixerem en el viatge. És un temple força actual, del 1910, però que basa el disseny en la medieval Catedral Samtavisi, que es troba a 45 quilòmetres de Tbilisi. Georgia és un país de llegendes i aquesta és una església que es relaciona amb un dels personatges més estimats al país: Davit Gareja, un dels tretze pares assiris, que van arribar a Geòrgia, procedents de Mesopotàmia, per tal d’impulsar el cristianisme. Segons explica la llegenda una monja va acusar al pare Davit d’haver-la deixat embarassada. Tot i que ell ho va negar, pocs se’l van creure. Finalment, Gareja va dir “si és veritat, que neixi un nen, i si és mentida, una pedra”. Ni que dir que el que va donar a llum la monja va ser una pedra, de manera que davant de tal miracle, van decidir d’aixecar un santuari, anomenat Kashveti, que vol dir “la pedra que neix”. Com diem, l’actual és però, de principis de segle XX.
També ens deturem uns segons a fer unes fotos a l’antic parlament de Geòrgia. I diem antic, perquè aquest edifici soviètic va cessar en les seves funcions, quan el Parlament va ser traslladat a Kutaisi, el 2012. Pel nou edifici de Kutaisi, el president Mijail Saakashvili va proclamar “Igual que la nova Geòrgia, aquest edifici és modern, impressionant i transparent. I igual que la nova Geòrgia, aquest edifici representa la igualtat i accessibilitat per a tots els membres de la nostra societat”. En fi, que el edifici que veiem a l’avinguda Rustaveli, no és ni nou ni transparent. De fet es tracta d’un mamotreto de color marró clar, força lleig i que se sustenta per disset columnes, que separen els 16 arcs que simbolitzen les 16 repúbliques que formaven part de la Unió Soviètica.
L’avinguda Rustaveli s’obre finalment a la Plaça de la Llibertat o Tavisuplebis Moedani. Es tracta d’una plaça ampla, força escènica i que sol ser la seu principal de les manifestacions més importants contra el govern. Probablement podríem parlar de que es tracta del veritable centre de la ciutat de Tbilisi, de manera que durant l’època soviètica, la plaça estava presidida per una estàtua de Lenin. Ara però, al capdamunt de la columna que hi ha al centre de la plaça hi trobem a Sant Jordi, en una imatge daurada bastant cridanera. També trobem a la plaça la seu de l’Antic Ajuntament de la ciutat, que al igual que la Òpera que hem vist a Rustavelli està construït en un estil mescla d’orient i occident. Comentar que al mig de la plaça es troba la oficina de turisme, que ens va donar alguns mapes de la ciutat, a part d’algunes informacions que requeríem per les visites que volem fer aquests dies. El personal parla anglès, la qual cosa s’agraeix, doncs ja veiem que a Tbilisi, excepte alguns joves, la majoria de gent no el parla (ni poc ni molt).
LA CIUTAT VELLA (OLD TBILISI): DE LA PLAÇA DE LA LLIBERTAT FINS LA PLAÇA GORGASALI I ABANOTUBANI.
Des de la Plaça de la Llibertat cal agafar el carrer Abkhazia, l’eix vertebrador del barri vell de Tbilisi és a dir, la Old Tbilisi o com se l’anomena aquí, el Kala. El carrer Abkhazia ens portarà fins la plaça Gorgasali, ja als peus del pont Metekhi que salva el riu Mtkvari. Val a dir però, que el Kala es dissemina a banda i banda del carrer Abkhazia, de manera que sovint ens perderem pels carrers que es trobem a esquerra i dreta d’Abkhazia, per tal de trobar els diversos monuments que hi ha a la zona i que son dels més antics de la ciutat. També és aquesta una zona plena de restaurants, de manera que quan portem pocs metres des de la plaça de la llibertat decidim de menjar al Restaurant 1001 nits. És una bona elecció, un restaurant amb bon aspecte que mescla la cuina georgiana amb la iraniana. Gaudim de debò, i per primera vegada del Jinkali, unes bossetes de pasta que estan farcides de carn (també de formatge o bolets), i del Jachapuri, un pa molt típic del país que està mesclat amb formatge. Tant un com l’altre son plats veritablement nacionals i que anirem trobant a tot el país. Un Ojakhuri (una espècie d’estofat de vedella amb ceba i patates) exquisit completen l’àpat. 100% recomanable, gaudim de debò de les 1001 nits.
És el Kala la zona amb més encant de la ciutat i a mesura que anem baixant ens trobem, de forma gairebé consecutiva, amb tres temples de tres religions diferents. Malauradament els tres estan tancats en aquest moment, de manera que només podem gaudir de l’exterior. Així, gaudim de les atrotinades esglésies Armènia de Norashem i la ortodoxa de Jvaris Mama, mentre mengem un gelat al petitíssim jardí que queda al davant d’una d’elles, comprat a Luca Polare, una extraordinària gelateria al mateix carrer Abkhazia.
Més avall, trobem la Gran Sinagoga, un temple construït a principis de segle XX i que és el lloc de reunió principal de la comunitat jueva de la ciutat. De fet, un dels dies que estarem a Tbilisi, coincidint en divendres vespre, és a dir, en ple sabath, ens creuarem amb una filera de més de trenta jueus que baixen pel carrer Abkhazia, ben mudats, a ben segur, camí del temple.
Tornem a pujar uns metres per Abkhazia per que cal trencar cap a la dreta per trobar-nos amb un dels temples més importants de la ciutat: la Catedral de Sioni o de la Dormició. El temple inicial va ser construït entre els segles V i VII, però com molts temples de Tbilisi, va ser víctima de les diverses invasions estrangeres que la van saquejar i destruir. De manera, que després de diverses reconstruccions, el temple actual dataria del segle XIII. Segons sembla, el temple original va ser manat construir per rei Vakhtang Gorgasali, fundador de la ciutat. Però el príncep Guaram, cent anys més tard va iniciar una nova construcció que va ser continuada pel seu successor, Adarnase. Segons la llegenda, els dos prínceps estarien enterrats a la catedral, tot i que mai s’han pogut trobar les seves despulles.
El que veiem ara, el temple del segle XIII correspon a la típica construcció eclesiàstica georgiana, amb planta de creu, amb els absis poligonals a l’est i l’entrada principal a l’oest. És un temple sobri, sobretot, pel que fa al seu exterior, que és orfe d’ornamentacions. Com sempre, la cúpula, s’eleva per sobre d’un esvelt tambor. I com gairebé sempre, en les esglésies georgianes que anirem veient, el campanar queda apartat de l’estructura principal.
Avui és diumenge, de manera que a dins estan oficiant alguna cerimònia, però poc a poc, podem anar apreciant els diversos murals i frescos que hi ha a l’interior. També gaudim del bonic iconòstasi i en Marc aprofita per demanar uns desigs, mentre encén unes espelmes, en un ritual que es repeteix església darrera església (en les ortodoxes, sobretot) ja sigui a Macedònia, a Sèrbia o a Ucraïna.
Per tal d’arribar fins a la plaça Gorgasali ens perdem per una sèrie de carrerons, com el Bambis o el Chardin, que estan ple de restaurants, bars, pubs i terrasses, de preus tots ells més elevats i que ens podrien situar a qualsevol ciutat de l’Europa occidental.
I així hem arribat a la plaça Gorgasali, que era on hi havia l’antic basar de la ciutat, però que ara és un nus de transit, però que també disposa de diversos restaurants i un petit basar subterrani. Des de la plaça es pot travessar pel pont Metekhi cap a l’altre ribera del riu, però val la pena seguir per la mateixa ribera, seguint el curs del riu pel carrer Gorgasali, per gaudir d’un preciós passeig on els penya segats que cauen a pic fins el riu Mtkvari son protagonistes d’una de les escenes més boniques que hi ha a la ciutat. En efecte, l’altre ribera, on hi ha el marge esquerre del riu i el barri d’Avlabari queda en una plataforma superior, respecte el marge dret del riu, on som ara. Durant el passeig de no més de 15 minuts, gaudim, fins i tot, d’alguna petita cascada que es despenja de dalt de tot del penya segat.
Travessem el carrer Gorgasali, per acostar-nos a una de les zones més encantadores de la capital georgiana: Abanotubani.
Abanotubani queda just per sota de la fortalesa Narikala, que domina des d’un turó, tota la ciutat de Tbilisi. Es tracta d’un districte, que és fundacional de la ciutat, i que està dedicat als banys de sofre, una autèntica institució a la capital georgiana. Efectivament, a Tbilisi hi ha diverses fonts d’aigua sulfurosa. De fet, el rei Vakhtang Gorgasali va descobrir l’existència d’aquests manantials quan el seu falcó va morir escaldat en caure en un d’ells. Aquesta zona ha estat acuradament restaurada els darrers anys i diversos dels antics anys també, de manera que és una de les activitats imprescindibles de Tbilisi, el anar-se a banyar en un d’aquests banys. Les precioses cúpules de maó, fan que sigui impossible no trobar-los. De fet, la fotografia de les cúpules, amb la fortalesa de Narikala al fons, és també una de les més habituals als llocs de postals.
Cal tenir en compte, que antigament, moltes de les cases de la ciutat no tenien ni dutxa ni banyera, de manera que era habitual utilitzar els banys públics.
Preguntem a diverses cases de banys de la zona. Almenys n’hi ha 4, però segurament n’hi hagi alguna més. Totes funcionen igual. A part dels banys públics, molt barats, on sovint només hi ha una dutxa, els banys tenen algunes cel.les per famílies, més amples, on a part de la dutxa, hi ha una gran banyera d’aigua calenta sulfurosa. Els preus van dels 30 al 70 laris per hora, segons els luxe que es busqui. Fins i tot, n’hi ha alguna de més cara. Molts d’ells, també ofereixen la possibilitat de fer-te un massatge. Si necessiteu tovallola, la podeu llogar. Nosaltres, la portàvem de l’apartament. Abans d’entrar a la cel.la, podeu demanar que us la ensenyin. I després de preguntar a tres o quatre banys, entreu al que us sembli millor, d’acord amb el vostre pressupost.
Val a dir, que el més famós de tots, Orbeliani, que té una façana que recorda les múltiples mesquites perses que vam conèixer a Irán, i fins i tot té un parell de minarets a cantó i cantó, el trobem tancat. No arribem a saber si l’estan reformant o senzillament avui no obren, però la sensació que ens dóna no és la de que sigui cosa d’un dia, que estiguin tancats.
Triem el bany que ens sembla adequat a la nostra butxaca i gaudim de l’experiència. La cel.la té una primera saleta, d’uns 8 metres quadrats, amb un parell de sofàs i una taula. Allà ens canviem i passem a una segona sala on hi ha una dutxa, una banyera molt gran (gairebé minipiscina) i una zona amb marbre, per estirar-se, on en Marc, s’ofereix a fer-nos un massatge. L’olor a sofre és intens i l’aigua molt calenta, però l’experiència és realment inigualable i sortim ben relaxats dels banys.
Un cop hem gaudit dels banys sulfúrics ens disposem a pujar a la Fortalesa de Narikala, però això, ja formarà part d’un segon relat sobre la ciutat de Tbilisi.
SI VOLS VEURE ALTRES ENTRADES SOBRE GEORGIA CLICA AQUÍ
Si t’ha agradat l’entrada, COMPARTEIX-LA!!!