Portem ja uns quants dies per la India, recorrent els exòtics camins del Rajastán, que ens han portar fins a Jaisalmer, gairebé a la frontera amb el Pakistan. Però avui deixem aquest estat indi per prendre direcció Agra, a l’estat d’Uttar Pradesh que és coneguda perquè té un dels edificis més bonics que mai s’han construït i que forma part de la llista de les 7 noves Meravelles del Món: el Taj Mahal.
Des de Jaipur, capital del Rajastan, en Raju, el nostre conductor ens ha portat en unes quatre hores a Agra. Uns 35 quilòmetres abans d’arribar a Agra hem parat a Fatehpur Sikri, la ciutat que l’emperador Mogol Akbar va construir entre el 1571 i 1585 i que va ser abandonada al poc d’haver-se erigit. Una visita interesantíssima aquesta ciutat fantasma, tot i que sabem que el plat gros es troba a menys de 40 quilòmetres.
Quan arribem a Agra és hora de dinar. Tot i que tenim ganes de conèixer el Taj Mahal, ho volem fer amb calma, sense presses provocades per la gana. Per això ens endinsem en el barri de Taj Ganj, per escollir un dels molts restaurants que hi ha, on l’atracció principal no és el menjar si no les vistes que des de les terrasses s’obté del Taj Mahal. I d’aquesta manera va ser com vam veure per primera vegada el Taj Mahal, vista de la qual no ens oblidarem mai, una mica a la llunyania, es cert. Però el blanc impecable del seu marbre es reflectia a les ninetes dels nostres ulls, que embadalits esperaven amb moltes ganes ser-hi al davant, trepitjar els seu jardins, tocar-lo.
No vam haver d’esperar gaire. Havent dinat ens vam dirigir a la porta per entrar-hi. Podíem esperar a l’endemà i fer la visita amb els primers llums del dia, és cert. Però això no és possible quan en trobes a pocs metres d’un dels recintes més mítics que hi ha.
El Taj Mahal es va construir entre 1621 i 1654. És una obra de Shah Jahan, l’emperador d’origen mogol que va manar a la India entre els anys 1628 i 1658.
L’estil mogol, que és una preciosista combinació de l’art islàmic i persa, amb alguns tocs indis i turcs, ha donat moltes obres sublims a la Història de l’Art, però el Taj Mahal és el seu màxim exponent. Va requerir de 20.000 obrers per tal de construir-se i els millors artesans de tot l’imperi van ser portats a Agra, per tal de que, utilitzant els millors materials que hi hagués, erigissin una obra única.
Tot i que pel seu aspecte extern, altiu, amb una preciosa cúpula i quatre esvelts minarets podria sembla una mesquita, en realitat el Taj Mahal és el Mausoleu que l’emperador va construir per la seva esposa preferida, Mumtaz Mahan, que va morir en el part del catorzè fill que li donava. És per això, que el Taj Mahal és considerat una espècie de monument a l’amor.
Quan Shah Jahan tenia 20 anys i era el Príncep Imperial es va casar amb Arjumand Bano Begum, coneguda com a Mumtaz Mahan, que vol dir “Joia de Palau”. Algunes fonts diuen que va ser la seva segona esposa i d’altres, que va ser la quarta. El que queda clar és que va ser la seva esposa favorita i que va donar catorze fills a l’emperador, entre ells, Aurangzeb, que va ser qui va deposar Shah Jahan del tron, el 1658.
Com dèiem, el Taj Mahal, recull el millor de l’arquitectura islàmica, persa i india. La inspiració en antics edificis mogols és evident, en especials els realitzats a l’època de Tamerlà, com el seu propi mausoleu, el Gur-e-Amir, que es troba a la ciutat de Samarcanda, actualment a Uzbekistan. També té punts de contacte evident amb la mesquita principal de Delhi, la Jama Masjid, obra del mateix emperador.
L’evolució i el refinament en l’època de Shah Jahan és evident, doncs en el Taj Mahal, comprovem com l’emperador substitueix la pedra sorrenca, que fins ara era el material més comú per la construcció dels edificis imperials per materials més nobles, com el marbre, que recobreix l’edifici principal del Taj Mahal. A més, utilitza múltiples pedres precioses fetes arribar dels confins del seu imperi, per tal de decorar, a mode d’incrustacions, les façanes del mausoleu.
Traspassar la porta principal del recinte del Taj Mahal, un enorme i preciós edifici construït en pedra sorrenca i trobar-te de cara amb l’enorme jardí, dominat pel majestuós mausoleu és un moment culminant. No és possible descriure les emocions que hom té en aquest moment, sabedor que es troba cara a cara no només amb un edifici superb, si no també, davant d’un mite.
Els canals que parteixen de la seva façana principal fan encara més imponent l’edifici, produint un reflex en l’aigua, que dóna lloc al que probablement és la postal més recordada de la Índia. A mig camí cap a l’edifici, hi ha un petit estanc. A banda i banda del canal central, els jardins, dividits en setze seccions fan encara més bonic l’edifici principal.
A poc a poc, ens anirem acostant al mausoleu. L’enorme cúpula en forma de ceba, de 35 metres, i que se sustenta sobre un tambor de set metres d’alçada, i la portada principal, a modus d’Iwan, clar recordatori de l’arquitectura persa són realment extraordinaris. La cúpula acaba amb una agulla que alhora serveix de base de la mitja lluna islàmica.
El reflex blanc del marbre és senzillament perfecte. Un es podria passar hores davant l’edifici. El temps sembla deturar-se.
Dins l’edifici, que queda elevat per un gran pedestal, hi trobem les tombes de l’emperador i la seva esposa, força senzills. El central és la de Mumtaz Mahan i desplaçat al cantó, el de l’emperador, doncs es va afegir posteriorment.
La decoració de l’exterior de l’edifici és refinada, amb incrustacions de pedres precioses, com per exemple jade, quars o marbres de colors, ja sigui com a motius ornamentals (geometries i flors, entre d’altres), ja sigui a mode de cal.ligrafia islàmica, en forma de versicles de l’Alcorà, escrits en persa, i incrustades en or.
A banda i banda del mausoleu hi trobem dos edificis més, realitzats, com la portada principal, en pedra sorrenca. La simetria va fer que els dos edificis siguin iguals, però en realitat, mentre que el que hi ha a l’oest és una mesquita, el que hi ha al seu davant és només un edifici ornamental per assegurar la simetria del conjunt. Aquest edificis tenen una gran influència amb la Jama Masjid, la mesquita principal de Delhi, construcció també en pedra sorrenca i obra del mateix emperador Sha Jahan. Aquesta construcció té tres portes. La central dóna entrada a l’espai central, el més important. Les dos portes laterals, donen entrada al espais secundaris. Tres cúpules en forma de ceba decoren la mesquita. I al costat, els minarets, fet que la diferencia de l’edifici simètric, que no té minarets.
Gaudim força estona del complex del Taj Mahal i dels seus jardins. Tirem fotos aquí i allà i sobretot ens tiren fotos aquí i allà. La Isa ha de suportar una llarguíssima sessió de fotografies amb indis. Almenys 40 fotografies, una darrera l’altre, que s’ha d’anar fent amb la pila de indis que li demanen. Després de gairebé mitja hora de sessió, demana sisplau, que ja n’hi ha prou.
Marxem del Taj Mahal, amb un enorme somriure, que persistirà hores i hores i de fet, cada vegada que recordem la jornada viscuda en un dels temples de la Història de l’Art.
Si t’ha agradat l’entrada, COMPARTEIX!!!