KAZBEGI. Ascens a la Tsminda Sameba i trekking a les Cascades Gveleti.

En el nostre viatge per terres georgianes y armènies hi havia una fita irrenunciable: visitar la serralada del caucas, una de les fronteres naturals més extraordinàries que hi ha al vell continent. I donada que la manca de temps impedia que ens poguéssim acostar a la remota i gairebé misteriosa zona d’Svanètia, l’opció d’arribar-nos a Kazbegi era la més lògica.

Després de gaudir de l’extraordinària Carretera Militar Georgiana, com he relatat al anterior post, una mica abans de les dues de la tarda ja hem arribat a Kazbegi, oficialment coneguda com a Stepantsminda. En Bejani, que ens ha portat fins aquí ha trucat a la Guest House Anano on farem nit i el fill de l’amo ens ha vingut a buscar a la plaça d’aquest poble de muntanya.

Deixem les maletes a l’habitació i quedem a les tres de la tarda perquè ens acostin en cotxe fins a l’inici del sender que porta fins les cascades Gveleti, fita que ens hem proposat aquesta tarda.

Dinem al centre del poble. Kazbegi es tracta d’un nucli urbà molt petit on sembla que hi hagi més vaques, ovelles, gallines i porcs que persones. Moltes de les cases tenen el seu petit corral, amb els porcs refrescant-se al fangal i les gallines entrant i sortint del corral quan volen. I la carretera que travessa el nucli urbà, que ve a ser el carrer principal del poble, sembla ser territori preferit de les vaques. De fet, el que hem vist durant tot el trajecte de pujada fins a Kazbegi, on sovint en Bejani tenia que esquivar diverses vaques, o fins i tot, parar-se uns segons, per esperar que escampessin i deixessin el pas lliure. 

Kazbegi olora a naturalesa pura i més en un dia tan assoleiat que permet gaudir de les muntanyes del caucas gairebé en una visió panoràmica de 360 graus. Però el més bonic és sens dubte,  la vista cap al turó on s’eleva, 500 metres més amunt de Kazbegi, l’església de la Santíssima Trinitat (la Tsminda Sameba). La imatge del verdós turó coronat per l’església no pot si no commoure a qui la gaudeixi. I al darrera, ni més ni menys, que una de les muntanyes més altes de tota Europa, el Mont Kazbeg, amb les seves glaceres i neus perpètues que el coronen, i que s’alça, ni més ni menys, que fins els 5034 metres d’altura sobre el nivell del mar. El Kazbeg és una fita muntanyenca de primer ordre que es corona després quatre dies d’ascens.

TREKKING A LES CATARATES DE GVELITI

Havent dinat som a la Guest House. Hem acordat un preu de 30 laris per l’anada fins a l’inici del trekking a les cascades Gveleti, l’espera d’una hora i mitja i la tornada. Pugem en un 4 per 4 atrotinat i tornem a enfilar la Carretera Militar Georgiana, més al nord encara. Quan falten uns tres quilòmetres per arribar a la frontera amb Rússia, el 4×4 trenca cap a l’esquerra i comença a pujar per un pedregal, durant uns 5 minuts. Suposo que és el que justifica la necessitat del 4×4, però en qualsevol cas, val a dir que l’automòbil es podia haver quedat a la cantonada i fer nosaltres a peu aquesta camí, que total, deuen ser una quinze minuts a peu.

Quan ens deixa el 4×4, comencem el sender que ens portarà a la cascada. No és difícil, tot i que en algun tram, hem de grimpar per sobre les roques, i necessitem l’ajuda de les mans per fer-ho. El paisatge, a banda i banda, es extraordinari, amb el profund que el petit riu que prové a ben segur, de la cascada, ha anat forjant. Fa calor, però el l’enorme paisatge, amb pics a banda i banda, de més de tres mil metres d’altura i les ganes de veure la cascades, la fan més suportable. En una mitja hora arribem i la visió de la cascada, és quasi mística. L’aigua es precipita des d’uns cinquanta metres d’altura i el soroll és fins i tot agradable. Ens hem reunit aquí unes vuit o deu persones. Tot i que Kazbegi és una de les zones més habituals al caucas pels amants de la naturalesa, és evident que el turisme de masses no ha arribat encara aquí i gaudir de l’espectacle gairebé en solitari és encara possible. 

Ens fem unes quantes fotos i reposem mentre gaudim de l’espectacle de l’aigua, les gorges i les muntanyes. El temps es detura i el moment és fantàstic. Estem una mitja hora a la zona i després fem el camí de tornada, on ens creuem amb cinc o sis persones més que fan el camí d’anada fins la cascada. Entre ells, un avi de més de setanta anys, que a ben segur, passarà per veritables dificultats en més d’un tram del trekking.

Quan arribem al poble, donem una petita volta abans de decidir on soparem. Abans de fer-ho però, anem a l’habitació a descansar una estona.

TREKKING D’ASCENS A LA TSMINDA SAMEBA

L’endemà quan ens llevem, no fem si no, mirar pel balcó i gaudir d’una de les vistes més boniques que hem vist mai. Amb les primeres llums del dia, la Tsminda Sameba , que s’aixeca 2170 metres d’altura sobre el nivell del mar, i totes les muntanyes que l’envolten i en particular, el Kazbeg amb les seves glaceres al darrera, semblen realment una visió. I aquest és el nostre objectiu per avui. Arribar fins a l’església de la Santíssima Trinitat en el que és un dels treks més coneguts de tot el caucas, tot i que, com ens ha passat amb el trek a les cascades Gveleti, el farem gairebé el solitari.

L’altre possibilitat és pujar a l’església en 4×4 i estalviar-se els 6 o 7 quilòmetres de pujada. Per descomptat, fem el trajecte a peu. Diuen les guies que es puja en uns 45 minuts. I val a dir, que nosaltres triguem gairebé una hora mitja. Potser si que hem fet una mica més de volta de la necessària, i que anem amb en Marc, però el nostre ritme no és pas lent. Hi ha zones ben costarudes, no en va cal pujar cinc cents metres des del poble. I a estones, el camí està un pel enfangat i d’altres, es tracta d’un pedregal de mal accés.

A dalt de tot, ens espera una pradera amb l’església coronant el turó. L’emoció per la vista de l’objectiu i de la immensitat que l’envolta és enorme. Sembla impossible que algú decidís d’edificar un temple en aquesta situació, però més impossible sembla que existeixin paratges tan idíl·lics com el que tenim davant nostre.

Encara caldrà pujar un últim tram fins aquesta petita església, del segle XIV, que és de l’estil de les que hem vist aquests dies (i de les que veurem aquests dies), és a dir, construïda de pedra i amb la típica cúpula cònica. El seu campanar està separat de l’edifici principal, com hem vist també a les esglésies de Mtskheta, per exemple, i tot plegat, queda envoltat per un mur, a mode de fortificació.

Val a dir, que en aquesta església vaig tenir l’únic episodi desagradable de tot el viatge. I és que un capellà, amb no massa bones formes, em va convidar a marxar perquè portava pantalons bermudes. De fet m’havia posat el mocador en forma de pareo que ells mateixos et deixen, al igual que havia fet la Isa, però al capellà no li va semblar suficient i volia que em posés pantalons llargs que jo no portava. Com no porta, es clar, ningú que puja fent trèkking des del poble.

Una pena que l’església sigui tan intolerant i no s’adapti als nous temps, ara que Geòrgia intenta millorar la seva economia, fent servir entre d’altres, al turisme com una font emergent de riquesa pel país. Com he dit, va ser l’única església on vaig tenir aquest el problema i només en alguna d’elles em van fer posar el mocador en forma de pareo, per solucionar el meu atreviment en portar pantalons a nivells dels genolls.

Després d’una hora de gaudir de l’església i dels seus voltants emprenem el camí de baixada, pel que sembla que és un camí més directe, més empinat i en ocasions, més perillós. Vam fer tanta drecera com vam poder, molts vegades caminant camp a través. I amb això reduïm  la caminada a una hora i pocs minuts, de manera que els tres quarts d’hora que posa les guies ens sembla una fita de quasi impossible consecució, a no ser que hi hagi un tercer camí alternatiu, encara més directe.

ASCENS A LA GLACERA GERGETI.

Aquest trekking ja quedava més enllà de les nostres ambicions, però per a qui sigui muntanyenc de debò, és una de les fites més boniques que hi ha en aquesta zona. Qui decideix de pujar a la glacera sol agafar un 4×4 que l’acosti fins l’església de la Santíssima Trinitat. Des de la Tsminda Sameba, encara li quedaran uns 1000 metres de desnivell i almenys unes tres hores més de pujada.

Els que hi arriben diuen que l’excursió val la pena i que és d’una dificultat moderada, que només cal estar una mica habituat a la muntanya i partir de Kazbegi ben d’hora. Cal portar aigua suficient es clar, però a ben segur que el trek val molt la pena, però haurà de quedar per una altre vegada, doncs amb en Marc que té sis anys, ens semblava una mica massa ambiciós.

Dinem al mateix lloc on vam sopar ahir. Menjar georgià, bé de preu, net i amb cervesa fresca. A les tres de la tarda agafem la marshrutka de baixada fins a Tbilisi. Paguem 10 laris per cadascú de nosaltres i va plena. De fet, com que a dos quarts de tres ja té el vehicle ple, el conductor emprèn la marxa. La marshrutka pren el camí amb perícia i velocitat i en dos hores i mitja arribem a Tbilisi, a l’estació de Didube, on la minivan acaba el trajecte. Abans d’agafar el tren nocturn cap a Erevan, la capital armènia, a les 10.40 de la nit, encara tenim més de cinc hores per voltar, de manera que deixem l’equipatge en una habitació  de l’estació de trens, que tenen per aquest menester (4 laris per bulto) i agafem el metro fins a Freedom Square, per donar una última volta per la Old City de Tbilisi, la ciutat que vam recórrer fa només uns dies i que ens va sorprendre gratament.