SHIRAZ. Jardí Eram, Tomba del poeta Hafez, Tomba de Saadi i Shah Cheragh

Shiraz, la capital de la regió de Fars, a l’Iran, és coneguda com la Ciutat dels Poetes. Això és degut a que durant els segles XIII i XIV es va considerar la capital de la literatura persa gràcies a que va ser el lloc de naixement de dos famosos poetes en llengua persa, Saadi i Hafez. És per això que les tombes dels poetes Hafez i Saadi son dos dels llocs més venerats de la ciutat, tot i que son moltes les coses que veure a Shiraz.

Es per això, que quan tornem de visitar les properes i espectaculars ruïnes de Persépolis, no ens entretenim gens i en Reza, el nostre conductor ens porta a fer ja les primeres visites de Shiraz.

Hi ha moltes coses que veure a Shiraz i nosaltres només disposem d’un dia i mig, de manera que sense deixar l’equipatge a l’hotel ens acostem primerament, als Jardins Eram, que es troben a uns cinc quilòmetres del centre històric.

JARDINS ERAM, PATRIMONI DE LA HUMANITAT.

Els Jardins Eram son mostra (en veurem diverses durant la nostra estada a Iran) de l’enorme mestratge a la que van arribar els artistes perses en l’art del disseny de jardins. No en va, aquests jardins, com altres dels que hi ha al país, formen part de la llista del Patrimoni de la Humanitat.

Per ser conscients de la bellesa, només cal esmentar que la pròpia paraula Eran fa referència a al mot Iram que a l’Alcorà significa cel. Les fonts, els rierols, les palmeres, els petits ponts,…tot està perfectament estructurat perquè el jardí persa sigui un recés de pau i tranquil.litat, que actualment és propietat de la Universitat de Shiraz. Tot i que els jardins Eram tenen més de 1000 anys d’història, sembla ser que va ser durant la dinastia Injuida, al segle XIV quan es van desenvolupar fins a portar-los al seu moment de màxim esplendor.

En qualsevol cas, el disseny actual dels 110.000 metres quadrats el jardí obeeix a la transformació portada a terme el segle XVIII, en temps de la dinastia Kayar. A més dels rierols i de la molta flora del jardí, cal destacar el preciós pavelló de tres pisos, amb un porxo anterior, que s’aguanta gràcies a dues columnes i que té l’altura de dos pisos.

Trobem moltes famílies passejant pel jardí. I comencem a veure el que serà una rutina durant el nostre viatge a l’Iran: noies recent operades del envà nasal, que encata porten el nas tapat. Des d’ara i fins el final del viatge veurem diverses noies recent operades. Sembla ser que l’estètica no està renyida amb la religiositat. O que potser, part de la societat, no li dona massa importància a la religió i sí més a la vida quotidiana.

TOMBA DEL POETA SAADI DE SHIRAZ

Sortim del Jardí Eram, per fer camí cap a la Tomba Mausoleu del poeta Saadi. Ens hi acostem en cotxe, doncs també està força allunyada del centre històric. Saadi és un dels dos grans poetes de Shiraz, juntament amb Hafez; i el jardí que alberga la seva tomba, és una de les visites que cal fer a Shiraz, sens dubte. Poc a poc va baixant el sol, i tot i que encara no és fosc, és evident que la gent comença a sortir de casa. I pels habitants de Shiraz, un dels llocs predilectes per passejar, és el jardí de la tomba de Saadi, el Saadieh. Segons sembla, aquest jardí estaria situat en el lloc on hi havia un convent on aquest místic va decidir de viure-hi. El que més ens agrada del jardí és la casa de te subterrània, preciosament decorada amb una cúpula de vidre esmaltat que il.lumina tota l’estança. Tot aquest recinte és força nou, de mitjans de segle XX i és un tribut que la ciutat de Shiraz va voler retre a un dels  personatges claus de la literatura persa. A mesura que es va fent fosc cada vegada hi ha més gent al jardí. Per primera vegada ens sorprenem amb uns gelats que porten els vilatans, on hi ha una espècie de fideus mesclats amb el gelat. En Reza ens explica que demà ens portarà a la millor gelateria de tot el país que es troba a Shiraz.

TOMBA DEL POETA HAFEZ DE SHIRAZ

També en cotxe ens acostem fins la Tomba mausoleu del poeta Hafez. Hi ha una pila de llegendes que fan referència a aquest místic i poeta sufí, que és una de les figures més venerades de la literatura persa.  La seva obra fa referència a l’art de viure i als plaers de la cort de Shiraz, entre ells, a la caça, l’amor i el vi. El jardí i mausoleu de Hafez, però, és força posterior a la seva mort. Es tracta d’un jardí construït el 1773 i de fet, modernitzat als anys 40 del segle XX. I suposa un dels llocs de passeig més habituals pels habitants de Shiraz, que no dubten a acostar-se a la seva tomba, tocar-la, i llegir els versos inspiradors del místic sufí.

La tomba del poeta, es troba al templet situat enmig del jardí. S’ha fet fosc, però la il.lumnació fa encara més preciós el moment. El templet està sostingut per vuit columnes que tenen capitells en forma de mocàrab.  La cúpula del templet està preciosament decorada amb el mateix tipus de rajoles esmaltades que decoren la majoria de cúpules perses. La decoració queda aquesta vegada per dins de la cúpula.  Al mig, la tomba del poeta. No és fàcil fotografiar-se amb la tomba, donada la gran quantitat de gent que hi ha al seu voltant.

Abans de marxar a l’hotel a fer el check in, encara donem una bona volta pels jardins. Ara que amb la caiguda del sol, ho ha fet també la temperatura, sembla que tothom a Shiraz ha sortit a voltar. La gent no dubta a parar-nos i preguntar-nos d’on som, què és el que ens agrada d’Iran i com és el nostre país. La gent és agradable i els pares de família gaudeixen de debò presentant-nos la seva família. Passem una bona estona al jardins i finalment marxem cap al hotel.

SHAH CHERAGH. EL MAUSOLEU DE SAYYED MIR-AHMAD, EL TERCER LLOC MÉS SAGRAT DE IRAN.

Sopem en un lloc tradicional. Bon menjar, on hi dominen les broquetes de xai i pollastre. Havent sopat, encara ens queda una de les visites més extraordinàries que es poden fer a tot el país: el Shah Cheragh. Es tracta del recinte on hi trobem la tomba de Sayyed Mir-Ahmad, el germà del Imam Reza, que està enterrat a la ciutat santa de Mashad i que és conegut com a vuitè imam. És aquest un dels tres recintes més venerats de tot el país, juntament amb el de Mashad i el de Qom. La visita està plena de misticisme, però també d’una certa opressió. És conegut que l’Iran és un país on la religiositat te una importància vital que impregna molts àmbits de la vida quotidiana. Malgrat això, hom pot caminar tranquil.lament per qualsevol ciutat iraní sense sentir-se qüestionat per no ser musulmà. Tampoc entrar a les mesquites sol revestir cap problema, sempre i quan es faci amb respecte, es clar.

En canvi, quan t’acostes a les rodalies del Shah Cheragh, tot canvia. Cada vegada son més les dones que van tapades de dalt a baix i notem que cada vegada més, la gent clava la mirada en nosaltres. En Reza ens diu que amaguem la càmera i la veritat és que no és fàcil sentir-se còmode. Ens quedem esperant en una cantonada a que en Reza torni. Ha entrat en una botiga i d’ella surt amb un xador que li demana a la Isa que es posi.  Per primera vegada en tot el viatge, la Isa va tapada de dalt a baix i només s’entreveu la seva cara. El xador de la Isa és blanc, però és el negre el color que predomina entre les fidels iranís. El carrer que porta fins l’entrada del mausoleu és ple de parafernàlia religiosa.

Per entrar passem un exhaustiu control de seguretat i ens recorden que no podem tirar fotografies amb la càmera. Malgrat tot, accepten que sí que en tirem algunes des del pati interior del recinte que és un dels més grans del país.

Es fosc i el mausoleu està il.luminat. Els minarets, la cúpula recoberta de la clàssica ceràmica, tot és preciós. Hi ha molta gent al pati, alguns passejant, però algunes famílies han estès un llençol al terra i s’hi han fet el seu racó.

Amb cura, decidim entrar dins de l‘edifici, on hi ha el mausoleu. En Reza no ho te gens clar i no està molt còmode tampoc. Ja ens ha dit moltes vegades que no és gens fanàtic de la religió i sap que aquí està en un dels punts àlgids de l’islamisme de l’Iran. Homes i dones entren per separat. Jo ho faig sol, però la Isa entra acompanyada d’una noia jove, a la que en Reza li ha demanat que tingui cura de la Isa.

Si l’exterior del Shah Cheragh és preciós, l’interior és excels. El panteó on hi ha la tomba de Sayyed Mir-Ahmad està revestit en plata i tot el sostre està recobert de vidres, molt típic d’algunes mesquites xiïtes. Alguns veneren la tomba tocant-la, altres resen acaloradament, altres simplement gaudeixen de l’espectacle amb silenci, com faig jo. Molts fidels fan fotos de l’interior amb el mòbil, que sembla que està permès o almenys ningú hi posa cap problema i jo m’emprenyo amb mi mateix per no portar-lo a sobre. L’estona que estic dins del mausoleu és un dels més memorables del viatge a l’Iran.

Quan surto, em retrobo amb la Isa. La seva amfitriona no l’ha deixat ni un sol moment, però tampoc ha fet fotos de l’interior. Una pena.

Contents, tornem cap a l’hotel. La primera jornada a Shiraz acaba de forma memorable. Demà serà un nou dia. Hi ha moltes coses que veure a Shiraz i tenim una segona jornada per davant.