Bur Dubai i Deira, els dos barris que s’estenen a banda i banda del Creek, la ria natural que penetra deu quilòmetres dins de Dubai, suposen el Dubai més antic, el més ancestral i de fet, l’únic Dubai que va a existir fins que arribà la febre del petroli, a finals del segle XX.
A còpia de veure gratacels impossibles i pistes de ski indoor a dins d’algun dels centres comercials més extraordinaris del món, hom pot pensar que abans de tot això, a Dubai no hi havia res. I la veritat és que tot i que molt no hi havia, una volta pels barris de Bur Dubai i Deira ens faran veure que sí que hi ha un vell Dubai, que aquest està més viu que mai, i que val la pena visitar-lo. Es per això, que després d’haver visitat els millors malls de la ciutat o d’haver admirat el Burj Dubai, el gratacels més gran del món, ens dirigim a Bur Dubai.
PASSEIG PER BUR DUBAI
Baixem a l’estació de metro d’Al Fahidi. Des d’allà, només cal preguntar quina és la direcció que porta al Creek. Cal caminar menys d’un quilòmetre per Al Mankhool Road fins arribar a la Glorieta Al Fahidi. Allà al davant queda el que es coneix com a Bastakiah. Es tracta d’un preciós barri de finals de segle XIX i principis de segle XX, on hi trobem el més tradicional de l’arquitectura emiratí. La majoria d’edificis que trobem en aquest barri son cases tradicionals que pertanyien a rics mercaders (molts d’ells originaris del sud d’Iran). Els habitatges tenen un pati interior, al voltant del qual es disposen les diverses cambres de la vivenda. Es sol tractar de construccions de dos pisos, realitzades a base de corall i guix. A les cantonades, unes precioses torres del vent, semblants a les que hem trobat a Iran o Qatar, servien per ventilar l’habitatge. Moltes d’aquestes construccions estan ara perfectament restaurades i son la seu de restaurants, hotels boutiques o diversos museus (molts d’ells gratuïts) que permeten conèixer com eren aquestes mansions de principis de segle XX.
Si el Dubai Creek amb el Barri de Bur Dubai ha estat proposat per format part de la llista del Patrimoni de la Humanitat, la zona de Bastakiah és una de les responsables. Val la pena perdre’s pels estrets carrerons de Bastakiah i entrar a les edificacions quan sigui possible.
Després d’haver donat una volta per Bastakiah ens dirigim cap a la propera zona on hi ha el Fort de Dubai o d’Al Fahidi, que data del segle XIX i que va ser la seu del govern. Al costat, es troba el Museu de Dubai, que no visitem. I just al darrera, la Gran Mesquita, que malauradament només es pot visitar per fora, doncs l’entrada està vetada als no musulmans. Malgrat tot, em faig el despistat i entro dins la mesquita, per admirar-ne, ni que sigui uns minuts, els seus arcs i columnes interiors. Ningú em diu res, la veritat. I de fet, puc tirar algunes fotos sense problema. El qualsevol cas, tot i que pot semblar una mesquita antiga, només data de principis de segle XX. De fora, podem admirar el que és el més alt dels minarets de Dubai.
De seguida ens encaminem cap el que aquí es coneix com a Hindi Lane, un estret carreró ple de parafernàlia religiosa hindú, on hi trobem dos petits temples: el Shri Nsthje Jayate, un temple hindú, i el Sikh Gurudaba, un temple Sikh. No dubtem en entrar al temple Sikh, doncs sempre som rebuts amb extrema hospitalitat (com al de Delhi, el més bonic que hem conegut). El Sikh Gurudaba es un petit temple que es troba en un pis. Curiosament, quan hi pugem estan vetllant a un mort, que està estirat a sobre una espècie d’altar. Hi ha un sikh que el venta (de fet, espanta les mosques) i tres més que canten de forma sincrònica una melancòlica lletania. No ens posen cap impediment per interrompre el moment. Just al contrari; de fet, com sempre, som benvinguts. Amb tot, estem uns pocs minuts i de seguida deixem que segueixin amb la vetlla sense la nostra presència.
En pocs metres trobem el Souk de Bur Dubai, que és la reminiscència de l’antic souq d’aquesta zona de Dubai. Es tracta d’un mercat reconstruït i cobert, que no és més llarg que un centenar de metres. La majoria de productes estan destinats al turista i de fet, és l’únic lloc de tot Dubai, on els comerciants aborden els possibles compradors per tal d’intentar vendre la mercaderia. Això si, sempre amb respecte. Al final del souq torcem a l’esquerra i de seguida ens trobem la Mesquita d’Ali Bin Abi Talib, que ens rep amb les seves cúpules bulboses, per bé que tampoc podrem visitar el seu interior. Un pena. Just al davant hi ha un edifici que crida moltíssim l’atenció. Es tracta d’una construcció que s’assembla a les mesquites de l’Iran, amb el característic enrajolat turquesa. La veritat és que no sabem trobar ni al mapa ni a la guia, de què es tracta.
Ens acostem ara, a la ribera del Creek, per anar fent camí, tot seguint el passeig riberenc fins a una construcció tradicional que es troba al final del camí. Es tracta de la Casa del Xeic Saeed Al-Maktoum. Actualment, la casa del avi del xeic Mohammed, el xeix Saeed, s’han convertit en un bonic museu que ens explica com era Dubai abans de la febre del petroli. Es tracta de la casa familiar del xeic Saeed, i on hi va viure fins a la seva mort, el 1956, de manera que ens serveix per conèixer com era la residència del mandatari de Dubai, abans de la trobada del petroli. La construcció és molt més gran que les cases que hem vist a Bastakiah, però la disposició és similar. Dos pisos d’habitacions que es disposen al voltant d’un pati central. I disposades estratègicament, diverses torres del vent, per airejar la vivenda.
Visitada la Casa del Xeic és hora de tornar sobre els nostres mateixos passos per tal d’acostar-nos fins a l’estació d’abres de Bur Dubai. Els abres son les antigues embarcacions que des de temps immemorial transporten els dubaitís de banda a banda de Creek. És a dir, funcionen a mode de transbordadors que travessen la ria, de forma continuada i que van sortint a mesura que es van omplint. Travessar el Creek, costa només 1 AED, de manera que no dubto a pujar al primer abra que surt en molt poca estona i que en poc més de cinc minuts m’ha portat a Deira, el barri que queda a l’altra ribera del Creek.
PASEIG PER DEIRA
L’abra em deixa en pocs minuts a l’estació d’abres del souq de Deira. Abans d’endinsar-me pels basars de Deira m’acosto fins el moll de Dhows que es troba a pocs metres d’on m’ha deixat l’abra. Els dhows son uns extraordinaris velers de fusta que formen part del paisatge del Creek des de fa gairebé dos cents anys. Aquests vaixells deixen el Creek per arribar a Yemen o Somàlia, tot vorejant la península aràbiga, o fan camí cap a l’Iran a través del Golf Aràbic (o Pèrsic). Els vaixells van carregats de tot tipus de mercaderies. Des de sacs de gra fins a televisors o altres electrodomèstics. L’activitat és intensa en aquesta zona i la veritat és que crida l’atenció la gran quantitat de vaixells carregant mercaderia.
En tota aquesta zona de Deira no pararem de veure grans magatzems on s’exposen grans sacs de gra i arròs. Es tracta de mercaders que negocien amb aquesta matèria prima, i que utilitzen els dhows que veiem al moll per exportar la seva mercaderia. Realment interessant, per un país on sovint suposem que tothom viu exclusivament del petroli.
De seguida m’endinso cap el que es coneix com a Souq de les espècies. No espereu aquí un gran basar com el d’Istambul o el del Cairo. El Souq de les espècies és petit, però acollidor, i està encarat bàsicament al consumidor local, no com els grans basar d’Istambul on les botigues pels turistes han anat aparcant les que es dedicaven al comerç de proximitat. Al souq de les espècies hi trobem espècies, es clar, però també altres tipus de mercaderia. En pocs minuts està vist, aquesta és la veritat, però com que hi ha molts menys turistes, fer el badoc no és tan pesat com en el souq de Bur Dubai.
Sortint del souq de les espècies torcem per Al Hadd i després per Al Ahmadiya per arribar a la Heritage House, una de les cases més boniques de la zona i que ens recorda a les que hem vist a Bur Dubai. Es tracta d’una casa de finals del segle XIX que ha estat perfectament restaurada amb la idea de mantenir una part d’aquell patrimoni que els dubaitís es resisteixen a perdre. Aquesta era la residència d’un mercader de perles i la veritat és que impressiona per la seva mida i per la seva elegància. Com les cases que hem visitat a Bur Dubai, aquesta també està construïda a base de guix i corall i està distribuïda en dos pisos, al voltant d’un pati central. La visita és gratuïta i a més molt amena, amb molts plafons explicatius i sobretot amb una sèrie de maniquís que es troben a les diverses habitacions. Les cambres estan decorades segons els models originals i que pretenen fer entendre com era la vida d’una família benestant de principis del segle XX. Hi ha moltes habitacions decorades, entre elles els salons d’estar, les cuines, la cambra de jocs dels nens (on s’explica alguns dels jocs típics dels nens dubaitís) o les cambres de dormir i els banys. Acabada la visita, el conserge de l’entrada ens convida a un deliciós te a la menta, mentre descansem en un sofà. Ens ve ideal per seguir amb la nostra visita.
Només cal caminar uns metres per trobar-nos amb una altre visita indispensable a Deira: l’escola Al Ahmadiya. Va ser aquesta la primera escola que es fa fundar a Dubai amb la idea d’oferir uns estudis més o menys reglats. Aquí s’ensenyava no només l’Alcorà, si no també gramàtica, història, literatura o astronomia. Per tal de que els estudis fossin els més reglats possible es va incidir en l’edició de manuals i llibres que eren oferts als estudiants.
Tant les famílies benestants com els més pobres podien assistir a les classes gràcies a que els xeics finançaven als que no podien permetre’s de pagar els estudis. Va ser el Xeic Mohammed bin Ahmed bin Dalmouk fill del xeic Ahmed bin Dalmouk qui fa fundar l’escola, el qual el 1910 havia comprat l’elegant casa senyorial del costat (la que ara és l’Heritage House) al seu primer propietari. Com els edificis històrics que hem anat veient, també estava construïda en guix i corall i en dos pisos que es distribueixen al voltant d’un pati central. Podem visitar de forma gratuïta les diverses estances de l’escola, on a través de diversos plafons explicatius, fotografies i maniquís, se’ns explica la evolució de l’escola. En un principi l’educació era portada a terme en petits grups d’alumnes que es distribuïen al voltant del seu mestre (conegut com Al Mutawa), i es basava en la lectura i estudi de l’Alcorà, l’escriptura, l’aritmètica i la cal.ligrafia àrab. Posteriorment es va passar a grups més grans que ja es distribuïen en classes que poden recordar a les que hi havia a occident. Els fundadors de l’escola van apostar ben fort per l’ensenyament a Dubai i no van dubtar a importar professors, particularment d’Aràbia Saudita, per tal de millorar l’educació dels locals.
Torno al carrer Al Alhadiya, i em trobo un restaurant que fa molt bona pinta. Pregunto preus i com que està dins del meu pressupost i fa estona que tinc gana, no m’ho penso. Es tracta del Al Bait Al Qadeem que es troba en una edificació tradicional que recorda també a les del barri de Bastakiah, és a dir, un pati central que distribueix els dos pisos d’habitacions. Al pati hi han posat uns para-sols , per resguardar-se del sol, que al migdia, pica bastant, tot i que estem a desembre. A les habitacions de la plata baixa hi ha uns menjadors particulars per famílies. Encara ara, és habitual que les dones dels duibaitís vagin tapades de dalt a baix, de manera que en aquests espais privats és possible que es puguin destapar una mica. Tot això son suposicions meves, en qualsevol cas. Menjo de faula, un arròs amb pollastre i espècies diverses i quan acabo, segueixo la ruta per Deira.
El camí em porta després cap a buscar el Souq de l’or, que comença en un arc que trobem al proper carrer Old Baladiya. Tot i que el souq no és gegantí , és prou gran perquè ens sorprenem amb la gran quantitat de botigues dedicades a la venda de tot tipus d’articles d’or, però també de brillants diversos. En principi, sembla un souq dedicat als emiratís, doncs és evident que els estridents collarets que trobem a les botigues no el compraria (gairebé) cap occidental. El cert però, és que gairebé tothom que mira els aparadors son occidentals amb pinta més de turistes que d’expatriats. Hom es sorprèn de que algú pugui comprar (i posteriorment, posar-se a sobre) tal quantitat d’or en forma de braçalets, collarets o diademes, però el cert és que si una al darrera de l’altre, els venedors d’or s’amunteguen en aquest barri, és perquè tenen demanda. Com a anècdota, en una de les primeres botigues que trobem a l’inici del souq hi ha exposat l’anell d’or més gran del món, que pesa 64 quilos i que és una mostra més de la desmesura que podem trobar a Dubai. Per cert, no contents amb tant d’or, l’anell, que surt al llibre Guiness dels records, està decorat també amb més de cinc quilos de pedres precioses.
A partir del souq de l’or, el barri de Deira s’obre en una sèrie de carrers comercials per a la gent local. Trobem souqs que ells anomenen dels perfums (molt petit), el souq cobert de Deira (que no és cobert) i el souq de Naif, que és l’últim que trobem i que tot i que és força modern (de 1970) té el seu encant. Es tracta d’un mercat cobert que ens recorda el Central Market de Kuala Lumpur, disposat en tres plantes i amb les botigues perfectament ordenades. Aquí, a diferencia dels grans malls del nou Dubai no hi trobem cap occidental i son les famílies emiratís qui hi passegen i compren.
Sortim del Souq Naif i girem pel carrer 9A passant pel davant de la bonica nova Central de Policia de Deira, però el que més ens agrada és una mesquita que hi ha just al davant, nova i lluent, i que recorda algunes de les mesquites d’Istambul, amb els seus dos esvelts minarets i les seves estètiques cúpules. Com que no hi podem entrar ens hem de conformar en fer unes fotos des de l’exterior.
El recorregut per Deira acaba a l’estació de metro de Baniyas Square. Després de tres o quatre hores coneixen el vell Dubai, la conclusió és que existeix un altre Dubai més enllà dels grans gratacels i centres comercials del nou Dubai i que val la pena no perdre-se’l , per tal de no emportar-se una imatge distorsionada, o almenys, esbiaixada de la que és la realitat d’aquest emirat.