PERITO MORENO. La glacera més bonica del món.

Si es fes un top ten dels espais naturals imprescindibles pels viatgers, les glaceres de la Patagònia argentina estarien sens dubte en aquest llista. I d’entre totes, la més coneguda, per ser la més accessible entre les grans glaceres i per ser també una de les més impressionants és el Perito Moreno.

Es per això que tot viatge a l’Argentina hauria de fer-se amb la premissa de no deixar de veure aquesta autèntica meravella, que és a més, una de les poques glaceres del món que no retrocedeixen, ara que el canvi climàtic està portant a que la majoria de mil.lenàries glaceres perdin dia a dia, part del seu tamany.

Vam arribar a El Calafate, la ciutat que dóna infraestructura als visitants que volen conèixer el Perito Moreno en un vol procedent de Buenos Aires. De fet, pel matí havíem abandonat Iguazú, després de gaudir de les cataractes més extraordinàries que mai ens poguéssim imaginar, en un vol direcció Buenos Aires, que s’havia retardat més de dues hores per culpa d’una enorme tormenta tropical. Com que no hi ha vols directes, cal fer escala a l’aeroport de la capital argentina, abans d’agafar un vol que ens deixa a El Calafate al mig dia. Curiosament, quan ja pensàvem que perdíem l’enllaç, el vol Buenos Aires – El Calafate, ens va esperar a nosaltres i a una dotzena de viatgers més que fèiem el mateix trajecte.

Quan arribem al petit aeroport contractem un servei de transfer que et porta en un minibús directament al aeroport. Hi ha servei de transfer després de cada vol, de manera que aquest és el camí més fàcil per arribar a l’hotel.

Deixem les maletes al hotel i no volem perdre el temps, ja que volem contractar per l’endemà una excursió que ens fa especial il.lusió, que aquí anomenen Todo Glaciares i que et porta amb catamarà per les glaceres Upsala, Spegazzini i Perito Moreno (de la que en parlaré en un altre post).

I pel dia següent el que més ganes teníem: poder gaudir de la extraordinària glacera del Perito  Moreno des de les pasarel.les que s’han adequat al PN de los Glaciares.

Hi ha diversos autobusos que van al Perito Moreno des de bon matí. Almenys hi ha dues empreses que fan el trajecteCaltur i Los Glaciares. Malgrat tot, els horaris no són massa extensos, de manera que hem reservat la plaça d’autobús el dia abans, per tal d’assegurar-nos el seient. És evident en aquesta zona, que el que interessa és que agafis una excursió o tour organitzat, evidentment molt més car. A banda que la majoria de tours, com el comentat Todo Glaciares o el trekking pel Perito Moreno, estan monopolitzats per una empresa, de manera que és impossible escapar-te dels elevadíssims preus que tenen.

En aquest enllaç podeu veure els horaris dels busos a la glacera.

El trajecte, d’uns 80 quilòmetres, dura poc més d’una hora i mitja i poc abans d’arribar al front de la glacera, l’autobús fa una parada per tal de que els passatgers que volen agafar l’embarcació que t’acosta via lacustre al Perito Moreno baixin del bus. Nosaltres, com que ja vam fer l’excursió Todo Glaciares, seguim fins les pasarel.les.

I quan arribem, el deliri. És difícil descriure en paraules el que se sant davant d’aquest autèntic gegant. Per més fotografies que s’hagin pogut veure, res s’acosta a poder veure’l al davant teu. El seu front de 5 quilòmetres d’amplada, que s’origina al Camp de Gel Patagònic Sud, s’aixeca uns 60 metres per sobre la línea del llac Argentí.  Com que aquesta glacera és viva i no com la majoria, que estan en retrocés, el front glacial fa de presa del braç Rico del Llac Argentí, de manera que aquesta part del llac, queda uns 30 metres per sobre de la resta del llac. La glacera, s’enfonsa uns 170 metres per sota del nivell de les aigües del llac, en un evident exemple de que el que realment es veu, és només una petita part de la glacera.

L’aigua que queda al braç Rico, fa una enorme pressió sobre la glacera, de manera que lentament es va formant un gran forat d’uns cinquanta metres d’altura al mateix front glacial. Per aquest túnel, les aigües del Braç Rico poden passar cap al llac Argentí, fins que arriba un moment que la volta del túnel no aguanta la pressió del gel i es trenca la cúpula. El soroll, que s’escolta a diversos quilòmetres de distància, diuen que és un dels més grans espectacles naturals que es poden veure a la terra, i ocorre de manera força imprevisible, en intervals que van de 3 a 5 anys, de mitjana, tot i que després de la ruptura del 1998, van haver de passar 16 anys, fins que el 2004 es reproduís l’esperat fenomen.

Estem un parell d’hores recorrent les diverses pasarel.les que hi ha davant de les glaceres. No ens cansem de fer fotografies, tot i que els dia és més gris que assolellat. De tant en tant se sent un gran estrèpit, fruit de que alguna gran massa de glaç s’han després del front glacial. Les onades que segueixen al soroll, arriben uns quants centenars de metres enllà.

Quan ja hem vist i fotografiat la glacera per tots els cantons possibles, ens acostem a fer una xocolata calenta al restaurant que hi ha al costat del centre de visitants i ens quedem a l’espera de l’autobús que ens retornarà a El Calafate, ben contents d’haver pogut gaudir del Perito Moreno, sens dubte, una de les icones de l’Argentina.

Per desgràcia no podrem fer el trekking amb grampons que es pot fer per sobre la glacera. Anem amb en Marc, que no té ni dos anys i evidentment ens hem de conformar en veure la glacera des de la pasarel.la, o com vam fer ahir, des de l’embarcació. Queda pendent. Potser algun dia.

Si t’ha agradat l’entrada, COMPARTEIX-LA!!!