Visitar Mònaco era un dels objectius del nostre viatge a la Costa Blava francesa. Un país, el monegasc, que encara no coneixíem i que va ser conquerit per la família Grimaldi el 1297. Aquesta família ha sabut mantenir la sobirania nacional durant més de set segles de forma consecutiva, sovint gràcies a les diverses aliances internacionals.
De fet, només entre 1794 i 1814 el principat va ser annexionat a França, però gràcies al tractat de París de 1814, Mònaco va tornar a ser un estat sobirà. I des de llavors, fins ara, amb el Príncep Albert, els Grimaldi segueixen sent hegemònics en aquest petitíssim estat, de fet el segon més petit d’Europa, després del Vaticà.
Mònaco suposa el luxe, el glamour i la desmesura. Es difícil veure tants cotxes de luxe a Europa com els que es veuen aquí. I tot i no ser el nostre model preferit de país i de visita turística, és evident, que té prou atractius com per conèixer de primera mà el principat.
Per arribar a Mònaco en transport públic hem agafat un des múltiples busos de Ligne Azul que en poc menys d’una hora ens deixa a la Place d’Armes del Principat.
Es tracta d’una coqueta plaça porticada on destaca, al seu bell mig, un mercat de fruites i verdures. Es tracta del Marche de la Condamine. Ens hi acostem i comprovem que les preus de les fruites, son força més alts dels de casa nostra. Fruites i verdures posen llustroses i molt ben posades. Sota els porxos hi ha alguns supermercats i cafeteries. El mercat té també una part sota cobert. Hi entrem i a part de diverses xarcuteries i formatgeries, hi ha alguns llocs per menjar. Té molt bon aspecte, però és bon matí de manera que no prenem res i seguim amb la nostra ruta.
El primer que volem fer és visitar el Palau dels Prínceps de Mònaco. Per arribar-hi, es pot pujar per l’Avinguda de la Porta Nova, o millor, pujar la Rampe de La Major, que ens porta en pocs més de cinc minuts, fins la plaça que hi ha al davant del Palau. Val a dir, que la rampa és relativament empinada, de manera que cada certs metres, hem de fer un descans, per tal de que el pare descansi, i de pas, podem començar a gaudir d’algunes de les precioses vistes del port que es tenen des d’aquesta part de Mònaco.
La Plaça del Palau és àmplia. Hi ha diversos miradors, a banda i banda. De manera que com que la plaça queda en una situació elevada respecte la zona més costanera, les vistes son precioses. Les més maques, es clar, les que donen al Port Hercule, amb les seves nombroses i luxoses embarcacions. Al fons, podem veure, per primera vegada, el Casino de Montecarlo, una de les icones del principat.
Ens acostem fins la porta de Palau i decidim de fer la visita. Després de pagar l’entrada (8 euros), ens donen una audioguia i ens informen que, malauradament, no podrem fer fotos a l’interior.
El Palau dels Prínceps o Palau Grimaldiva ser fundat a finals dels segle XII com a fortalesa genovesa, però des de que la família Grimaldi es va fer amb el control de l’enclavament el 1297, el Palau va passar a ser la seu d’aquesta família. Estem parlant de 1297, que és quan Francisco Grimaldi es va fer amb Mònaco. Des de llavors, la família Grimaldi ha estat qui ha mantingut el control de Mònaco, de manera que és una de les dinasties més longeves de la història d’Europa. A més, a diferència d’altres cases reials europees, els Grimaldi sempre han ostentat el poder des d’aquest palau, doncs donada l’escassetat de sol edificable a Mònaco, van preferir sempre, restaurar i ampliar les dependències del Palau dels Prínceps, enlloc de construir-ne un de nou.
La visita al Palau dels Prínceps es completa en poc més de mitja hora. Al llarg d’aquest temps es passa per una quinzena d’estances, algunes més i d’altres menys decorades. Per descomptat, lo te la sumptuositat del Palau de Versalles o del de Schombrunn a Viena, però la veritat és que diverses de les cambres per les que passes, inclosa la del tron, valen l’entrada pagada.
Visitat el Palau, fem temps a la zona alta de Mònaco, fins les 12 del migdia (11.55) que és quan hi ha el canvi de la guàrdia, just davant del Palau.
Ens acostem fins la Catedral, que queda just al costat del Palau de Justícia, del que només podem gaudir de la seva bonica façana, doncs el seu interior no està permès al públic en general.
La Catedral de Mònaco està dedicada a Sant Nicolau i és un bonic i llustrós temple neoromànic del segle XIX. L’entrada és gratuïta i com que està obert no ens ho pensem i hi entrem. A les capelles laterals hi trobem relíquies de diversos sants, però el més bonic és el mosaic que queda just a sobre del corus. Passem per la girola, on ens sorprenen un munt de quadres del Sant Pare Juan Pau II. Però el més important que hi ha a la girola és el Panteó dels Prínceps de Mònaco. Entre les tombes, distingim les de Rainiero i la seva dona, Grace, que va morir víctima d’un accident de trànsit el 1982 i que amb la seva exultant bellesa, va donar glamour al principat.
També ens acostem a la petita Capella de la Misericòrdia. Es tracta d’un senzill temple d’una nau, que data del 1639. Observem la bonica talla del Crist Mort, de fusta i obra d’un artista monegasc: Francois-Joseph Bosio. Visitada la capella ens perdem per la sèrie de carrerons que hi ha per aquesta zona. La majoria son estrets carrerons que s’obren a boniques placetes. La majoria dels carrers estan plens de restaurants i de botigues de souvenirs. Sovint ens creuem amb grupets de turistes comandats per una guia que, paraigua en alt, els fa el recorregut. Pel que veiem, la majoria són grups de creueristes, que solen fer parada Villefranche-Sur-Mer, que queda a mig camí entre Niça i Mònaco.
Quan tornem a la Plaça del Palau, just abans de les 11.55, disposats a gaudir del Canvi de Guardia, ens informen de que avui, precisament, no n’hi haurà. Segons sembla, és el Día Internacional del Alzheimer i els voluntaris han pres la plaça per enviar al cel, milers de globus. Cap cots, ens en tornem, aquesta vegada en direcció ja a la zona baixa de Mònaco. Enlloc de baixar per la Rampe, aquesta vegada passem per l’Avenue de la Porte Neuve.
.
Tot i que no és molt tard, és sabut, que a França (i a Mònaco) la gent menja d’hora. A més, ens hem llevat de bon matí i ja tenim gana, de manera que escollim un dels molts restaurants que hi ha al carrer per a vianants Rue de la Princesse Caroline. Potser sigui perquè les expectatives de preus eren molt altes, però la veritat és que hi ha diversos restaurants amb preus assequibles, encara que no barats. Com sempre, en aquesta zona, el que els francesos anomenen Fórmula, sol incloure un sol plat. I de pas, et claven amb la coca-cola, que ens la fan pagar a cinc euros. Però la veritat és que jo he gaudit de debò del meu plat de musclos, alhora, que hem pogut reposar una estona, per seguir el nostre recorregut.
Havent dinat seguim direcció al Port Hercule, sense dubte un dels ports esportius del món amb més luxe. Enormes embarcacions de desenes de metres d’eslora se succeeixen una al darrere de l’altre. Anem passejant per Boulevard d’Albert I i després, enlloc de seguir pel Quai des EtatsUnis que segueix envoltant el port a ran de mar, pugem per l’Avenue d’Ostende, que puja cap a la plaça del Casino. Aquesta avinguda va fent pujada, de manera que ens podem anar parant als diversos miradors des d’on les vistes panoràmiques del port, i aquesta vegada de la zona alta de Mònaco, on hi ha el Palau, son esplèndides.
Finalment arribem a la Plaça del Casino de Montecarlo, on ara sí, el luxe es desborda de manera definitiva. Al casino hi crida l’atenció la òpera dissenyada per Charles Garnier, el mateix que va dissenyar la famosa òpera parissina que porta el seu nom. L’entrada és per un lateral.
Quan arribem a la porta principal del Casino, no podem si no fixar-nos en la gran quantitat de cotxes de luxe. Dominen els Ferrari i Bentley, encara que també trobem algun Rolls Royce. Gairebé tots els cotxers tenen el seu conductor esperant a que l’amo, a ben segur, es gasti els calers al casino.
Com a curiositat, comentar que el Casino de Montecarlo, que data del 1858, que és d’una empresa pública controlada pel govern, té prohibida l’entrada als ciutadans de Mònaco. No entrem al Casino, tot i que segons sembla, la entrada està permesa a tothom que sigui major d’edat i que vesteixi correctament.
A la Plaça del Casino, hi ha un segon edifici que crida l’atenció: és el luxós Hotel de París, sense dubte, el mes glamurós del principat i un dels més cars del món. No ens ho pensem i hi entrem. Ningú ens posa impediment per gaudir de l’extraordinari hall i dels increibles menjadors, que semblen trets del mateix Versalles.
Donem una bona volta per la zona, i també pel preciós jardí que queda entre el Cafè de París (que no té res a veure amb l’hotel) i la oficina de turisme. I abans de marxar de Mònaco, ens acostem fins la Corba de Loews, la més famosa del mundial de Fórmula 1. Una corba molt tancada i que es troba a menys de 100 metres del casino. Visitar la corba de Loews és una espècie de ritus per qualsevol aficionat a la Fórmula 1 que s’acosti a Mònaco.
Un cop donat per visitat Mònaco, ens disposem a tornar a agafar els serveis públics de Ligne Azul, que permeten recórrer tota la Costa Blava. No cal tornar a la Place d’Armes. Aquesta vegada, prenem el bus just al davant de la Oficina de Turisme, que es troba al Boulevard des Moulins, a l’altra banda del Casino, un cop passats els seus jardins. Enlloc de tornar cap a Niça, farem camí cap a Mentón.
COM ARRIBAR A MÒNACO. COM ANAR DE NIÇA A MONACO.
Des de Niça es pot anar a Mònaco en transport públic o en cotxe. Els autobusos de Ligne Azul que surten del port de Niça triguen aproximadament una hora en fer el recorregut fins la Place d’Armes de Mònaco. Van recorrent la costa i paren un munt de vegades. Més enllà de Place d’Armes, el bus arriba fins al Casino de Montecarlo i de fet, segueix fins a Mentón. El preu és de 1.5 euros.
Hi ha uns altres autobusos que són una mica més ràpids i van per l’autopista. Costen 4 euros. Si no sou de marejar-vos molt, val la pena agafar el que passa per la costa, que tot i ser un pel més lent, gaudeix d’unes precioses vistes durant tot el recorregut.
També es pot anar en tren de Niça a Mónaco i el trajecte és més ràpid, doncs no arriba ni a la mitja hora. La tarifa és de 3.80 euros el 2014.
També es pot anar de Niça a Mònaco en cotxe. El problema, es clar, serà aparcar el cotxe, doncs no és gens fàcil ni barat, fer-ho al centre de Montecarlo.