Probablement el llac Atitlán sigui un dels més impressionants del món. A uns mil cinc cents metres sobre el nivell del mar i envoltat per un circ muntanyós envejable i sobretot, per tres volcans de preciós i perfecte conus que s’eleven a més de 3000 metres sobre el nivell del mar (el San Pedro, el Tolimán i l’Atitlan), el Llac d’Atitlan és un dels destins imprescindibles en un viatge a Guatemala.
Hem arribat a Panajachel (o simplement Pana, com se la coneix aquí), a la ribera del llac, cap a les 4 de la tarda, després de passar 4 hores a un dels mercats indígenes més memorables del món, el mercat de Chichicastenango, que està a uns cent quilòmetres de Pana, en direcció a l’altiplà.
Els shuttle, son els transports més habituals entre els turistes i viatgers. Tenen trajectes fixes entre els destins o ciutats més turístiques de Guatemala, amb un servei porta a porta (et venen a buscar a l’hotel i et deixen a l’hotel del poble de destí). Per això hem agafat un shuttle que ens ha portat d’Antigua a Chichicastenango (unes 3 hores), on hem estat unes quatre hores per visitar el mercat i les rodalies, i després, hem reprès el camí fins a Pana (una hora i mitja).
Ens allotgem a la Posada Los Volcanes, al carrer principal de la població, que fa honor a les seves bones crítiques a Tripadvisor. Les habitacions són àmplies, està molt net i el personal és atent.
Panajachel és el poble més gran del llac i en certa manera, dóna cobertura i infraestructura turística als visitants que el volen conèixer. Sovint és coneguda com a Gringotenango, que seria la versió guatemalteca del Guirilandia de Lloret. Hi ha qui prefereix allotjar-se en algun dels petits pobles que hi ha al voltant del llac, on hi ha menys turistes (i també menys infraestructura). En aquest cas, cal agafar algunes de la llanxes que fan de taxi aquàtic, o llogar-ne alguna a algun dels pescadors que estan a la ribera del llac. El trajecte sol costar sobre 5 USD per persona.
Nosaltres preferim quedar-nos a Pana, i després de conèixer alguns d’aquests petits pobles l’endemà, creiem que hem encertat. Pana és un poble agradable, on la vida es fa al llarg del carrer Santander, el principal, ple d’hotels, restaurants, cafès i botigues de records, i a la riba del llac, on hi ha una pila de restaurants.
El dia següent ens llevem per fer l’excursió estrella del llac. És a dir, visitar diversos dels poblets que l’envolten. Per això, és pot contractar una excursió al mateix hotel o en una de les moltes agències de viatge, que et portarà amb barqueta a almenys 3 o 4 poblets, o es pot negociar amb algun dels pescadors que s’esperen a la ribera del riu. A no ser que siguis un grup important (i et pugui sortir més econòmic) o tinguis molt interès en estar en alguns dels poblets més estona del que fan els tours semiorganitzats, no val la pena contractar una barqueta privada.
El tour que varem escollir nosaltres, sortia a les 9.30 i et portava a 4 pobles (San Marcos, San Juan, San Pedro i Santiago). Als tres primers estaves aproximadament una hora i a Santiago, ens va deixar unes dues hores. És temps suficient per visitar els poblets i el tour inclou exclusivament el transport amb lanxa. Costava 20 USD per adult i en Marc va pagar la meitat. Devíem ser uns vuit o deu turistes. Vam tornar a Pana, cap a les 4 de la tarda. Els trajectes són tranquils, no hi ha massa vent i el llac està calmat. Sembla ser que normalment és per la tarda quan s’aixeca una mica més de vent i hi ha més onades, però en el nostre cas no va ser així.
ELS POBLES DEL LLAC
La majoria de poblets que envolten el llac (assentats a la ribera) o les seves rodalies tenen nom de sant. De fet, molts d’ells reben el nom d’un dels dotze apòstols (per no tots, per exemple Santa Catarina). Nosaltres vam visitar San Marcos, San Juan, San Pedro i Santiago.
San Marcos
Va ser el primer poble. És molt tranquil, gairebé no hi vam veure turistes, tot i que des de l’embarcader fins a la placeta del poble (per un caminet que va cap a l’interior) vam veure diversos hotels i guest houses. Gairebé totes amb un denominador comú: oferir cursos de relaxació, reiki, ioga i tot el que tingui a veure amb la vida contemplativa. Va haver un moment on a San Marcos s’hi van acostar molts hippys i alguns d’ells s’hi van quedar i van obrir aquests establiments.
La veritat és que no ens va semblar un poble especialment interessant, tot i que la guia Lonely Planet deia textualment “el pueblo más bonito de la ribera del lago”. Just al costat de la plaça central hi ha una enorme canxa de bàsquet i ben a prop i en direccions oposades, una església on algunes indígenes estaven agenollades resant (sempre crida l’atenció això de veure indígenes vestides com a tal a les esglésies) i una escola on els nens estaven gaudint d’una estona al pati.
San Juan
Ens va semblar molt més interessant que l’anterior. No en va, a San Juan hi ha diverses cooperatives (moltes d’elles, gestionades per dones) on els indígenes zutuhil (un subgrup de maies) s’han agrupat per fer la seva feina més rendible. Vam veure un parell de cooperatives tèxtils, on ens van explicar el procés d’el.laboració dels diversos teixits (des de la recollida dels diversos tipus de cotó, al filament del mateix, coloració amb pigments naturals i finalment, el cosit de la roba).
També vam veure algunes cooperatives de pintors, on els diversos artistes s’agrupen per poder vendre millor el seu producte. Son pintures de vius colors, que ja vam veure a Antigua i que veurem també a Santiago Atitlán, La veritat és que tenen un estil molt definit i son ben boniques. Finalment vam veure una cooperativa que el.labora sabons, perfums, xampús, te i herbes medicinals, a partir d’una sèrie de camps que ells mateixos conreen. Hi havia herbes i remeis per a tots els mals. Ens van oferir anar amb un tuk tuk a algunes cooperatives que estaven més lluny, algunes de les quals es dedicaven al cafè. És conegut que el cafè de Guatemala és un dels més saborosos del món, i sembla que per aquests racons se n’elabora.
San Pedro
Aquest poble cakchiquel (un altre subgrup maia) és força més gran que l’anterior i ja es veia que era ben farcit de petits hotels i guest house, dedicats sobretot al viatger de baix cost. Tot i que dormir a San Pedro és una possibilitat, després de visitar-lo, crec un pel més adient dormir a Pana, doncs l’accés des de Antigua és més fàcil, i a més, des de Pana es fa ben fàcil poder visitar tots els poblets del llac i també Sololà (a 10 quilòmetres en direcció l’interior) o Chichicastenango (amb el seu imprescindible mercat indígena dels dijous i diumenges).
Doncs bé, vam estar-nos prop d’una hora per San Pedro, bàsicament pel carrer que córrer paral.lel al llac. Vam visitar alguna cooperativa i vam gaudir d’un boníssim liquat de maduixa per 7 quetzals.
Santiago
A l’últim poble hi arribem després de passar un estret passadís del llac que deixa al costat a dos colossos: els volcans Tolimán i San Pedro. També està poblat per maies zutuhils i és, després de Pana, el poble més turístic i amb més infraestructura del llac. Hi ha força hotels i restaurants, però sobretot, moltes botigues dedicades a la venda d’artesania, des de teixits, a pintura (hi ha petites galeries d’art on s’exposa la característica pintura naturalista dels artistes locals), màscares o objectes de jade o fusta.
Hi ha però dos punts d’especial interès a Santiago. El primer és la seva església (a un cantó d’una bonica plaça). És del segle XVI i al seu interior hi ha una pila de sants vestits amb roba indígena actual. Especialment interessant per la mescla de cultura indígena i catòlica. Novament, algunes maies vestides amb els seus huipiles, resaven agenollades. A l’església hi ha enterrat el Pare Stanley Francis Rother, un missioner americà que es va dedicar a defensar els drets dels indígenes i que ho va pagar amb la seva vida, quan va ser assassinat pels esquadrons de la mort el 1981. Santiago va ser un lloc especialment actiu i plaça forta de la guerrilla que defensava els drets dels indígenes i malauradament, va ser un dels lloc on l’exèrcit va perpetrar més assassinats en sèrie durant la guerra civil guatemalteca.
Les dones atiteques, no només destaquen pels seus colorits huipiles, si no que també ho fan pel seu barret o tocat, el tocoyal, profusament brodat i amb la part inferior de color vermell. Sobretot ho porten les dones més grans. Una dona zutuhil amb el seu tocoyal està representada a la moneda de 25 cèntims de quetzal.
L’altre punt d’especial interès és la recerca de Maximón, un figura de fusta que és producte del sincretisme entre la religió catòlica (representa a Sant Simó) i els ritus maies (Rilaaj Maam). Hi ha diversos Maximón a Guatemala, sobretot a l’altiplà, però aquest és potser el més conegut. La veritat és que aquesta figura encarna tots els mals vicis. Maximón fuma i beu. De fet és habitual que els atitecs (que és com són coneguts els habitants de Santiago) li ofereixin begudes alcohòliques. Que Maximón se les begui no queda clar, però el que sí que queda clar és que el seu cuidador s’acaba tots els culs d’ampolla (i el que no son culs), per que portava una borratxera apoteòsica que en prou feines el permetia aguantar-se dret i articular paraula. Tenir en Maximón a casa és un autèntic manà, doncs qui el vol visitar, a part de presentar-li els seus respectes, ha de passar per caixa. I per tirar fotos o vídeo, també. I com que Maximón canvia cada any de casa (hi ha diverses cofradies al poble i cada any n’hi ha una que té l’honor de cuidar-lo), quan arribes al moll de Santiago, hi ha diversos nens que et porten a Can Maximón per uns quetzals. Per cert, a la petita habitació on hi havia el Maximón, també hi havia una sèrie de sants i penjant del sostre, diversos animals dissecats, com algunes mones i porc senglars. Tot això a la penombra que oferien les espelmes que il.luminaven l’estança.
La veritat és que ningú que vagi a Guatemala s’hauria de perdre la visita al Maximón.
Vam dinar a Santiago, on hi vam estar prop de dues hores i després vam agafar novament la barca en direcció al port de Panajachel.
VISITA A LA RESERVA ATITLÁN
El darrer dia canviem els plans. Hi ha shuttle a Antigua a les 12 i a les 4 de la tarda, de manera que per aprofitar bé el dia, abans d’anar a Antigua anem a Sololá per gaudir del mercat dels dimarts i de tornada, ens acostem a la Reserva Atitlán.
Aquesta reserva és un indret prou interessant per acostar-s’hi un parell o tres d’hores. Està a uns cinc minuts de tuk tuk des del centre de Pana. Si s’agafa qualsevol chicken bus que fa la ruta de Pana a Sololà, et deixa al creuament que t’hi porta en 5 minuts seguint un sender, més allà de l’hotel Atitlán.
la reserva hi ha un espès bosc on hi trobem algunes famílies de mones aranya i de coatís. A l’entrada hem pogut comprar plàtans, de manera que tant les mones com els coatís no triguen a acostar-se en veure el menjar. Passant pels diversos senders de la reserva passem per una pila de ponts penjants, alguns ben llargs, que fan gaudir de debò a en Marc, que se sent un autèntic aventurer. També hi ha una bonica cascada que es precipita des de diverses desenes de metres, penya segat avall i una papalloneria, on pots conèixer diverses especies de lepidòpters i veure’ls també en els diversos estadis, des de que són eruga, fins que fan el capoll i surt la papallona.
Els més atrevits, i particularment els que no porten nens petits, poden gaudir d’un recorregut amb tirolina (aquí, com a Costa Rica, en diuen canopy), que diuen que no està gens malament, però que nosaltres no fem.
Tornem a Pana en Tuk Yuk (10 quetzals per persona). Abans de marxar encara tenim temps de dinar tranquil.lament en un dels molts restaurants del poble, gaudint d’una cervesa ben fresca i del partit de Champions del Barça, que gràcies a la diferència horària amb Europa, podem veure en directe.
Si t’ha agradat l’entrada, COMPARTETEIX-LA!!!