Després d’uns dies gaudint de la preciosa Granada, volem visitar Leon, l’altre gran ciutat colonial del país, que està separada uns cent vint quilòmetres de Granada. No hi ha servei de bus directe de manera que primer cal anar a Managua, fins la parada de la UCA, la Universitat i allà canviar de minibús, per agafar el que t’acosta a Leon. A les dues de la tarda hem arribat a Leon, l’altre gran joia de la corona espanyola a terres nicaragüenques.

Com a Granada,  tenim tres o quatre opcions subratllades sobre un plànol per tal d’escollir allotjament. Finalment ens decidim per la Posada del Doctor, una casa colonial, amb pati porticat central –on hi ha una font sobre una gespa molt ben cuidada-, encara que les habitacions són més petites que les que teníem a Granada. La casona és però, cèntrica i ben bonica. A més està decorada amb molt de gust i aconseguim ajustar el preu, tot i que ens costa una mica.

Leon se’ns mostra des del primer moment menys conservada que Granada, però monumentalment més espectacular, donada la gran quantitat d’esglésies que els espanyols van edificar. Els carrers son plens de cases colonials d’un sol pis, sempre amb pati interior i sovint amb un rebedor que alhora és sala d’estar i que es deixa veure des del carrer pel costum que tenen aquí de tenir la porta oberta o si més no, amb un enreixat que permet veure les acurades decoracions d’aquests rebedors. Cada barri té la seva pròpia església de robusta pedra, algunes perfectament restaurades en vius colors, com la de la Recolección o la del Calvario, i d’altres conservant el to grisos de la seva pedra original.

Els nens juguen a futbol al carrer o van en bicicleta i els més grans s’estan a la porta de casa seva asseguts al balancí, veient passar la tarda tot prenent l’escassa brisa. Deu fer anys que es fa el mateix a la ciutat de Leon.

Finalment arribem a la grandiosa, immensa i esplendorosa Catedral de Leon. Sense cap mena de dubte el gran temple del país i probablement també el monument més enlluernador de Nicaragua. Aquest temple, s’havia de construir inicialment a Lima, capital del Perú, però no se sap ben bé perquè, els plànols van arribar a Leon.

A la Catedral, per cert hi ha enterrats un munt d’intel.lectuals autòctons, entre ells un de reconeguda fama per les lletres espanyoles: Rubén Dario, brillant escriptor que és conegut com El Principe de las letras españolas. Al peu del seu panteó, d’immaculat marbre blanc, jeu un lleó plorant.

Una volta ben grossa la que hem fet per la ciutat, descobrint el seus barris, les seves esglésies, la seva gent i també els seus hospitals. I és que no ens podem estar d’entrar a l’hospital Universitari que ens diuen que és el de referència a la zona. A la Unitat de Neonatologia descobrim l’altre realitat de la medicina: el de saber-se molt bé la teoria però no poder-la aplicar. Així, ens expliquen que tenen respiradors d’última generació però que no els poden utilitzar perquè tenen el software caducat. Fa temps que no poden fer gasometries perquè se’ls hi ha acabat una beca i paràmetres d’analítica tant senzills com una PCR no l’han pogut fer servir mai. De surfactant pulmonar gairebé que només el coneixen pels llibres i només tenen una bomba per passar medicació. En fi, que amb aquest panorama, els diagnòstics i els tractaments han de ser purament empírics. Tot això ens ho explica un resident de tercer any, que ens ha acollit a la Unitat i molt amablement ens comenta el seu funcionament. Fan una pila de guàrdies i no cobren per elles, però diu que quan acaben, solen tenir feina ràpidament i que es guanyarà bé la vida. L’adjunt, segut davant d’un ordinador on visualitza una presentació no ens mira en tota l’estona. Deu seu que la hospitalitat nica no ha arribat a tot arreu.

Al mig de la sala crida l’atenció un nen cianòtic connectat a un pulsioxímetre que marca 71%. És una cardiòpata, una Tetralogia de Fallot que a occident tindria cura però que a Nicaragua no té cap possibilitat. És l’altra Nicaragua, la que depèn enterament de l’ajuda exterior, la que té un deute extern que triplica el seu producte interior brut, la que situa a Nicaragua com el segon país més pobre de llatinoamèrica, només després d’Haití.

Excursió a Leon Viejo

No és pas la Leon on estem allotjats la primera capital que els espanyols van edificar en arribar a Nicaragua. La Leon original, que avui és coneguda com a Leon Viejo dista una quarantena de quilòmetres direcció sud. Hi arribem en transport públic en menys d’una hora. Com sempre, l’autobús va ple i a més no paren d’entrar venedors de tot i fins i tot, un predicador que ens explica que s’acosta el moment del judici final i que cal que estiguem preparats. No és el primer i segur que no serà l’últim predicador que hem vist en aquest país. Amb la bíblia a una mà i el micròfon a l’altre, és força habitual trobar-los als mercats, envoltats d’una audiència que els escolta intermitentment.

L’autobús ens ha deixat a La Paz Centro (per això al bus l’anomenen “el paceño”) i des d’allà, agafem un taxi que ens acostarà al jaciment arqueològic en deu minuts més. Quan arribem no hi ha ningú més que la venedora de les entrades i la guia. Som els primers que visitarem Leon Viejo avui. Potser serem els únics.

Leon Viejo va ser la primera capital i va ser fundada el 1524, un 19 de juny concretament, amb el nom de Santiago de los Caballeros de Leon. El lloc era certament bucòlic, a la ribera d’un llac, el Xolotlen, ara conegut com llac de Managua i gairebé a les faldes d’una gran muntanya, el Momotombo, que als pocs anys se’ls hi va revelar als conqueridors com un volcà. Va resultar que aquest va entrar en erupció el 1578, segons van pensar en aquell moment, pres el volcà de la còlera divina després de l’assassinat del bisbe Antonio de Valdivieso, que s’havia convertit en defensor de la població indígena, que cada vegada es trobava més ultratjada i sotmesa a l’oligarquia espanyola.

Això i el posterior terratrèmol de 1610 van signar la prematura carta de defunció de Leon Viejo. Els seus habitants van abandonar la ciutat en busca de paratges més segurs per viure. La pena va ser que per construir la nova Leon es van utilitzar gran part dels pilars de les construccions originals, de manera que el que ara podem veure a Leon Viejo són només els ciments de la primera capital de Nicaragua. Serà sobretot per la història, perquè per la qualitat de les runes segur que no, que la Unesco li va incloure a la llista del Patrimoni de la Humanitat. De fet és l’únic monument o paratge de tot el país que es troba a la preuada llista.

En fi, que la ciutat va anar quedant paulatinament abandonada i dormint el somni etern fins que va ser redescoberta el 1967, segons ens explica la guia local, gràcies als esforços dels arqueòlegs nicaragüencs, que són els únics que han treballat aquí.

En poc més de tres quarts d’hora hem recorregut les runes. Pocs jaciments arqueològics dels que hem visitat arreu del món estan en un estat tan ruïnós (valgui la redundància) com aquest. Hem vist els ciments de les esglésies, de la catedral, d’algunes cases nobles i hem caminat pel que se suposa eren els carrers principals. Cal posar-hi força imaginació per fer-se una idea del que va ser Leon Viejo.

En fi que provem d’imaginar-nos com va ser Santiago de los Caballeros de Leon  abans de pujar a un petit turó des d’on es veu una preciosa vista del volcà Momotombo amb la llacuna als seus peus i enmig d’aquesta, una petita illa, ocupada enterament pel Momotombito, un petit volcà de perfecte conus, germà petit de l’anterior.

Per tornar a Leon i desfer el camí agafem un bus fins la Paz Centro i aquí un altre fins Leon. Quan arribem, fem un bon tomb per la ciutat, descobrint un munt d’esglésies, totes força ben conservades i amb uns quants segles a les seves esquenes.

Dinem a la zona de Suitava, on hi havia el primerenc poblat indígena abans de que arribessin els espanyols, al popular restaurant Los pescaditos, on triem un enorme pargo rojo, un peix de la família dels meros, que el cuiner ens fa “al ajillo”. Enorme experiència culinària. El peix està deliciós i això fa que suportem la calor que fa al migdia de Leon. Després de dinar ens acostem a l’església del barri que ens diuen que és una de les més monumentals de tot el país. No en va, era propòsit dels espanyols convertir els indígenes al catolicisme. El capellà però està de viatge i ens hem de conformar amb la vista des de fora de l’enorme edifici.

La ciutat té avui més vida que ahir, perquè és laborable i els comerços estan oberts, ocupant precioses cases colonials d’un sol pis i sempre amb bonics patis centrals. Sovint, no els vindria malament una mà de pintura a les façanes.

En fi, que entre església i església va passant el temps i es va fent fosc. Abans però no hem volgut desaprofitar l’oportunitat de visitar la casa on va viure el Principe de las letras españolas, Ruben Darío. La casa colonial, perfectament restaurada,  s’ha convertit en un museu dedicat a la vida i obra de l’escriptor. Hi ha un munt d’objectes personals, manuscrits, fotografies i edicions de les seves obres, traduïdes a múltiples idiomes. La casa museu està molt ben estructurada i ara ja podem presumir de saber alguna cosa més de la vida i miracles d’aquest personatge, venerat a Leon i a Nicaragua en general.

Acabem el dia sopant a la cantonada de la plaça principal, amb precioses vistes a la catedral, que ara que és fosc, està il.luminada i s’erigeix enorme davant nostre. Al cafè Sesteo hi fan menjar mexicà, senzill però boníssim. Una bona manera d’acabar el dia a Leon.

SI VOLS VEURE ALTRES ENTRADES SOBRE NICARAGUA CLICA AQUÍ

Si t’ha agradat l’entrada, COMPARTEIX-LA!!!