Kioto posa el contrapunt a la ultramodernitat de ciutats japoneses com Osaka, o la capital del país, Tokio. És la ciutat més tradicional del Japó i probablement, la més encantadora, amb possibilitat de gaudir de desenes de preciosos temples, emparats la majoria d’ells sota el paraigua del Patrimoni de la Humanitat i de conèixer el món de les geishes, aquestes artistes japoneses, hàbils en les diverses arts japoneses que desenvolupen després d’anys i anys d’aprenentatge.
Tot i que Tokio i Kioto estan separades per gairebé 500 quilòmetres, l’extraordinària eficàcia dels trens nipons, el conegudíssim tren bala o Shinkansen, que ha estat el paradigma i precursor de tota la xarxa de trens d’alta velocitat mundial, fa que en poc més de dues hores et puguis plantar a l’estació de Kioto des de l’estació central de Tokio. Hi ha diversos trens cada hora.
L’ideal en un viatge al japó és comprar la Japan Rail Pass. Un abonament per tot el sistema de trens d’alta velocitat del Japó (que inclou algunes línees de metro d’algunes ciutats i també altres tren i mitjans de transport) i que té una durada de 7, 14 o 21 dies. Cal tenir en compte, però, que la Japan Rail Pass s’ha de comprar abans d’arribar a Japó (hi ha una pila de webs, per exemple http://www.japan-rail-pass.es que s’encarreguen d’això). La de 7 dies costa 193 euros i la de 14 dies, 307 euros. Val a dir, que només amb el trajecte anada i tornada Tokio-Kioto ja s’amortitza, de manera que la tarja és imprescindible per qui vulgui fer un mínim recorregut pel país, que de ben segur inclourà, a més, Nara, Osaka, Hiroshima o el castell d’Himeji.
Un cop al Japó, cal activar la Japan Rail Pass, en alguna de les múltiples oficines de JR que hi ha als aeroports o estacions principals. Nosaltres ho vam fer a l’estació principal de trens de Tokio i vam aprofitar també, per reservar plaça als diversos trens que necessitàvem pel recorregut pel país. Amb tot, els trens bala són molt freqüents i no sol ser difícil trobar lloc pel mateix dia, particularment en la línia Tokio-Kioto. Els horaris dels trens es poden trobar en anglès a la web http://www.hyperdia.com/en.
A Kioto hi farem 4 nits. Temps suficient per conèixer la ciutat, anar al santuari del Fushimi Inari, que està a quinze minuts, anar a les ciutats d’Osaka i Kobe que estan a poc més d’una hora de tren, i anar a Nara, que està a 50 quilòmetres. En aquest post, però, em centraré en la ciutat de Kioto, i en concret, en les 6 visites que considero imprescindibles, tot i que és una ciutat que dóna no per 6, sino per 60 visites.
UN BREU RESUM HISTÒRIC.
Si per alguna cosa destaca Kioto és per l’enorme quantitat de temples que hi ha a la ciutat. Aquesta ciutat, que actualment té un milió i mig d’habitants va ser la capital del Japó a partir de finals del segle VIII, quan l’emperador Kanmu va decidir la construcció d’una nova capital, Nagaoka-Kyo. Fins aquell moment, la capital era l’actual Nara, que està a una hora de tren. El nom de Kyoto, que en realitat vol dir “Residència imperial” es va anar imposant amb el pas dels anys, però no va ser fins el segle XI quan es va oficialitzar. Kioto era el centre polític, però també cultural, religiós i econòmic del Japó.
Als segles posteriors hi ha un període de convivència dels diversos Shogunats al Japó, de manera que Kioto queda com a capital i residència del emperador, però en realitat els centres de poder i decisió s’han traslladat a altres punts del país. Kioto, manté però, la seva enorme ascendència religiosa.
És a mitjans del segle XIV quan Kioto torna a guanyar influència i torna a ser considerada de facto, no només la capital del país, sinó el veritable centre de poder. És l’epoca del Shogunat Ashikaga. De fet gran part dels temples que descobrirem aquests dies son d’aquesta època, com els Pavellons d’Or i de Plata i el temple zen del Ryoan-ji.
Els segles XV i XVI son marcat per diverses guerres intestines que acaben amb la nova unificació del país a partir del 1615, quan s’inicia el període Edo, de manera que la capital econòmica és desplaçada a la ciutat d’Edo, l’actual Tokio. Kioto, tot i ser rellevada com a seu imperial continua mantenint una gran importància religiosa i cultural, i sent una de les ciutats més grans del país. Importància que encara ara manté, sent a més, la ciutat més bonica de tot el país.
6 VISITES IMPRESCINDIBLES DE KIOTO
1. KIYOMUZI-DERA
Per nosaltres el temple més bonic de Kioto. Forma part del Patrimoni de la Humanitat i fins i tot va ser considerat per formar part de les Noves 7 meravelles del món, quedant entre les 21 finalistes. Tot i que el temple data de l’any 778, les construccions s’han anat succeint al llarg dels anys i els edificis actuals daten del segle XVII.
Després de passar pel Niomon, la porta dels dos Reis, i posteriorment, per la torre de la campana i la preciosa Pagoda de tres pisos, s’arriba al Hon-do, l’edifici principal del Kiyomuzi Dera, fet enterament de fusta, que destaca per les enormes vistes que es poden contemplar des de una enorme terrassa sostinguda per centenars de pilars. En l’època dels ametllers en flors, l’espectacle és innenarrable, però malauradament, quan nosaltres hi vam anar, encara faltaven uns quinze dies perquè florissin. Sembla ser que durant un llarg període, tirar-se des d’aquesta terrassa era no només un signe de valentia, sinó que qui aconseguia sobreviure als tretze metres de caiguda, veia complits els seus desitjos. Va ser en el període Edo on més salts es van produir. Algunes fonts xifren en 234 el nombre de valents, dels quals gairebé el 86% van sobreviure. No està gens malament el percentatge. El que no sabem és si, efectivament, els seus desitjos es van complir.
És imprescindible acudir a la cascada Otowa-no-taki, que hi ha sota l’edifici principal, que es divideix en tres canals d’aigua, per tal d’abeurar dels tres rajolins. Segons sembla, la salut, la longevitat i l’èxit en els estudis està garantit pels que beguin d’aquesta aigua.
També és una cita imprescindible acostar-se al Santuari Jishu, dedicat al Déu de l’amor i el matrimoni. Hi ha dues pedres de l’amor, separades per uns sis metres. Els que no tenen parella han de recórrer el recorregut amb els ulls tancats. Si arriben a la segona pedra, sembla ser que tenen assegurat de trobar-ne, però si per arribar-hi, necessiten ajuda d’algú, vol dir que també en necessitaran per trobar parella.
En el Kiyomuzi-Dera vam veure una pila de parelles vestides al mode tradicional. Sembla ser que és un lloc bastant típic per fer-se fotos. Particularment, fotos per l’àlbum nupcial.
2. EL TEMPLE ZEN DE RYOAN-JI
També forma part del Patrimoni de la Humanitat i és un dels temples zen més coneguts del Japó. L’escola zen, és una branca del budisme mahayana i té les bases principals a Xina (d’on és originari), Vietnam, Corea i Japó. De fet, l’escola zen, és una de les escoles budistes que més implantació té a occident, i és reconegut com un equivalent de pau i tranquil.litat, de manera que aquest repòs, es reflexa en els temples zen.
Els jardins secs zen son el que caracteritzen els temples zen i probablement el Ryoan-Ji és un dels més famosos de tot el món i data del 1488.
Aquest jardí és rectangular. Per tres costats està tancat per un mur i pel quart costat s’obre al santuari. El jardí és ple de sorra aplanada amb rasclet i hi ha fins a 15 pedres disposades en tres grups. Sota de cada pedra hi ha molsa. Sembla ser que contemplar el jardí dóna una sensació de plaer, serenitat i tranquil.litat enorme. Sigui o no veritat, a nosaltres ens sembla força curiós que aquests jardins tinguin tanta anomenada i que els creadors siguin considerats genis de l’art dels jardins. Des de fora i pels no experts, es podria dir que les quinze pedres estan disposades a l’atzar, però sembla ser que lluny de ser així, la disposició de les pedres forma part de la genialitat del desconegut artista que va crear el jardí.
La veritat és que no són aquests jardins els que més ens agraden al Japó. Hi ha un munt de jardins japonesos espectaculars, amb rierols, pagodes, pavellons i ponts, molt més bonics (per nosaltres) que els jardins zen, però és evident, que aquests jardins secs formen part important d’una filosofia que té un seguiment molt ampli i val la pena visitar-los.
3. KINKAJU-JI, EL TEMPLE DEL PAVELLÓ DAURAT
El Pavelló daurat, el més destacable del jardí és un edifici de tres plantes. La primera planta és de fusta, però les dos superiors són de pa d’or, donant-li la característica coloració daurada, que junt a l’estanc on s’ubica i el teló de fons dels frondós turó Kinugasa, forma part d’una de les imatges més característiques de la ciutat de Kioto. Curiosament, el pavelló està culminat per una figura xinesa, el fenghuang o “Au fènix” xinesa.
El pavelló funciona a mode de santuari, guardant les relíquies de buda. El jardí que envolta l’estanc sobre el que hi ha el pavelló daurant respon al que entenem per jardí japonès i seria un bon lloc per relaxar-se si no fos perquè el Temple Daurat és un dels llocs més turístics de la ciutat i per tant trobar un trosset de jardí una mica solitari no és fàcil. El Kinkaju-ji també forma part de la llista del Patrimoni de la Humanitat i és una de les postals més boniques que ens en portem de la ciutat.
4. GINKAKU-JI, EL TEMPLE DEL PAVELLÓ DE PLATA.
Menys espectacular que el Temple del Pavelló d’Or, el Ginkaku-Ji és una altre de les icones de Kioto. Si el constructor del Pavelló d’or va ser el Shogun Ashikaga Yoshimitsu, el del Pavelló de Plata va ser el seu net, el Shogun Ashikaga Yoshimasa.
Tot i que la idea inicial era recobrir de plata el pavelló, això no va ser possible. Curiosament, el que sí que va aconseguir és mantenir el nom de Pavelló de Plata. Al igual que el seu predecessor, aquesta estructura també va ser construïda amb finalitat de descans del Shogun. Com al Temple del Pavelló d’Or, en aquest cas, el pavelló està també envoltat per un llac que el reflexa i aquest, sobre un jardí japonès.
5. SANTUARIO YASAKA
Situat al districte de Gion, on de nit es poden trobar les Geishes, el santuari sintoista de Yasaka és un dels punts més visitats pels propis habitants de Kioto. Aquest santuari és ple de portes, altars i pavellons i és habitual veure-hi japonesos amb els seus vestits tradicionals. Quan el vam visitar estaven fent una espècie de representació ritual en un dels escenaris centrals del Santuari.
La importància del Santuari és tal, que moltes de les linternes que hi ha, són fruit de donacions i patronatge de diverses persones i entitats de la ciutat.
Per entrar al Santuari, cal sobrepassar la Porta Oest o Nishi Romon, que enlloc de ser la tradicional porta sintoista en forma de Torii, és una porta d’inspiració budista. Des d’aquest punt, un camí adoquinat ens portarà fins la Sala del Saló principal, que és on s’estava fent la representació ritual.
Un cop visitat els diversos pavellons, es pot girar cua i tronar per la porta principal, o sortir per la porta sud, aquesta vegada en forma de Torii.
6. BARRI DE GION I CARRERÓ PONTOCHO.
Situat just al davant del Santuari Yasaka, el barri de Gion és conegut per la multitud de cases de te i restaurants freqüentats per les Geishes. L’arquitectura en aquest barris és especialment tradicional i és un encant passejar tranquil.lament al capvespre, entre la foscor de la nit i la llum de les linternes dels restaurants i cases de te, tot esperant que alguna geisha o potser alguna maiko (aprenent de geisha) surti d’algun carreró lateral i s’endinsi pel principal, de camí a alguna casa de te. La veritat és que tot i que el nombre de geishes ha baixat molt després de la Segona Guerra Mundial, estrany és que no en trobis més d’una durant el recorregut per les zones que freqüenten. Això si, si les vols fotografiar, has de ser ràpid. Les geishes no s’aturen i més aviat caminen depressa.
Al igual que al barri de Gion, l’estret carreró Pontocho és lloc de treball de les geishes, aquestes artistes de l’entreteniment que segons sembla, treballen a Gion i Pontocho des del segle XVI. L’arquitectura tradicional també es respecte en aquest carreró, on moltes de les construccions son encara ara, de fusta; i si estem atents no és infreqüent sentir el característic caminar de les geishes, fruit del colpejar continu dels seus esclops de fusta contra el terra de Pontocho. En aquest estret carreró hi trobem des de cases de te i petits restaurants, algun no tan cars, fins a alguns dels restaurants més luxosos de la ciutat. Els restaurants de mà esquerra en sentit baixada solen tenir una terrassa que dóna al riu Kamo, fet que els fa especialment interessants.
Per descomptat que els encants de Kioto no s’acaben aquí. El temple del Ryozen Kannon, amb una enorme estàtua de Buda de 24 metres d’alçada i que fa d’homenatge als caiguts a la Segona Guerra Mundial; el Castell de Nijo, que també forma part del Patrimoni de la Humanitat , del segle XVII i que va ser construït per la ser la primera residència del Shogun del període Edo; el frondós Passeig de la filosofia, que recorre durant dos quilòmetres la distància que porta des del Pavelló de Plata fins el Temple Nazen-Ji, i on vam poder veure alguns dels poquíssims ametllers florits…Kioto és ple de tresors per descobrir.
Marxem de Kioto amb la sensació de que és una de les ciutats més boniques que hem vist mai, plagada de temples, jardins, castells i molta història i que se’ns dubte recordem de manera especial amb el pas del temps.