Istanbul és per mi, la ciutat més bonica d’Europa. Probablement no pugui competir amb Paris o Londres en molts aspectes, però només Roma se li acosta en història, monumentalitat i encant. Per gustos, el colors, es clar.
I és curiós, perquè quan un pensa en les places més boniques d’Europa, li venen al cap places tan extraordinàries com les de Praga, Cracòvia o Venècia, però probablement cap d’elles iguala en monumentalitat la Plaça Sultanahmet d’Istanbul, que compta amb dos dels edificis religiosos més extraordinaris que mai s’hagin edificat: la mesquita de Sultanahmet i la Basílica de Santa Sofia.
BASÍLICA DE SANTA SOFIA
La Basílica de Santa Sofia es va construir cap l’any 360, però l’actual edifici, el tercer en aquesta situació, data del 532 i va ser construït per ordre de l’emperador bizantí Justinià I. És obra conjunta de dos dels més grans genis de l’antiguitat: Antemi de Tralles i Isidor de Milet. Per entendre la grandiositat i monumentalitat de l’obra, potser n’hi ha prou amb una dada: va ser durant gairebé mil anys, el temple més gran de la Cristiandat. En efecte, fins que el 1520 es va completar l’edificació de la catedral gòtica de Sevilla, Santa Sofia va ser el temple més gran del món.
La Basílica, està dedicada a la Divina Sabiduria, i és famosa, entre d’altres coses, per l’enorme cúpula, una de les obres més extraordinàries que l’home hagi edificat. L’edifici és pràcticament de planta quadrada (77 x 71 metres), tot i que des de l’exterior, dóna la sensació de ser més rectangular. Sobre quatre petxines, s’eleva la cúpula que té un diàmetre de gairebé 32 metres i s’eleva a una alçada de 56.6 metres. A diferència de moltes mesquites posteriors, la cúpula s’aixeca directament des de les petxines, sense utilitzar el clàssic tambor d’unió. Als laterals de la cúpula principal, hi ha dues mitges cúpules que cauen en cascada, sent aquest un patró que es repetirà posteriorment, a les diverses mesquites imperials otomanes.
Podem gaudir també d’una bona quantitat de preciosos mosaics, tot i que per nosaltres, els mosaics més bonics d’Istanbul es troben a l’església de Sant Salvador in Chora.
Quan els otomans, comandats pel Sultà Mehmed van conquerir Constantinopla, la Basílica va ser saquejada i els seus ocupants, esclavitzats. A l’arribada del Sultà, aquest va manar que el temple fos convertit en mesquita immediatament. Santa Sofia es va convertir de seguida en la mesquita imperial i amb el pas dels temps es van elevat els quatre minarets que veiem actualment. Un dels que va contribuir més en la reconstrucció del temple i en enfortir la malmesa estructura va ser Mimar Sinan, el més gran dels arquitectes otomans (amb obres a tot l’imperi, des d’Istanbul, a Damasc o Mòstar). Sinan, va remodelar l’estructura, va erigir els 2 minarets més grans, va construir la llotja pel Sultà i també la türbe o mausoleu per Selim II. Mimar Sinan, està enterrat en una humil tomba al costat de la mesquita Suleymaniye d’Istanbul, probablement la seva obra més excelsa.
Després de la Primera Guerra Mundial, amb la caiguda de l’Imperi Otomà i la pujada al poder de Mustafà Kemal Ataturk, els nous aires de laïcitat s’apoderen del país, i l’antiga Basílica, ara mesquita es converteix en Museu de Santa Sofia, de manera que per visitar-la, el turista no s’escapa de pagar entrada.
http://www.ayasofyamuzesi.gov.tr/
MESQUITA DE SULTANAHMET
A l’altre banda de la plaça, encara a Santa Sofia i separada per un petit parc amb fonts, on els venedors de Simit, llibres i records intenten convèncer el turista, hi ha una de les mesquites més boniques d’Istanbul: la mesquita de Sultanahmet, mes coneguda amb la Mesquita Blava.
Va ser construïda entre el 1609 i 1617 per l’arquitecte otomà Mehmet Aga, deixeble de Mimar Sinan, que fa servir les mesquites imperials que havia construït el seu mestre com a base (la Suleymaniye d’Istanbul i la Selimiye d’Edirne son els punts culminats de l’art de Sinan) per tal de fer els plànols de la mesquita que s’havia d’edificar al davant de Santa Sofia. De fet, la mesquita Blava suposa la culminació de l’estil artístic que porta des de les esglésies bizantines fins a les mesquites imperials otomanes, de la que Sultanahmet en seria l’últim exponent.
Curiosament l’entrada principal no dóna a la plaça de Sultanhamet, si no a la veïna plaça de l’hipòdrom, que pren el nom d’un antic hipòdrom que hi havia en època bizantina. Des de fora, la majestuositat és difícilment igualable a cap edifici d’Istanbul. Les diverses cúpules i mitges cúpules que cauen en cascada, amb el seu característic color grisós, emmarcades pels seus sis minarets (la única d’Istanbul que té aquest honor) és una de les estampes més conegudes de la ciutat. De fet, la construcció dels sis minarets no va ser exempta de polèmica, doncs igualava en nombre de minarets la mesquita de La Meca, la més sagrada de l’Islam, de tal forma que el Sultà va haver de sufragar els costos de construcció d’un setè minaret a la mesquita d’Aràbia Saudita per fer front a les crítiques.
Cal fregar-se els ulls quan hom traspassa la porta d’entrada al pati principal, que està emmarcat per una galeria continua. Al centre del pati, que és tan gran com la pròpia mesquita, hi ha una font hexagonal per les ablucions.
Per entrar al temple, passem per una gran porta, on destaquen els mukarna, les formes geomètriques en forma d’estalactita que pengen de la part superior de la cúpula que hi ha sobre la porta d’entrada.
Un cop dins, l’espectacle es multiplica. Quatre grans columnes s’eleven per tal d’aguantar el sistema de cúpules i mitges cúpules. La central, de 23.5 metres de diàmetre, s’aixeca fins els 43 metres d’alçada. El revestiment de la mesquita és el que li ha donat nom. Fins a 20.000 rajoles de ceràmica d’Iznik es van col.locar a les diverses parets i pilars. El to blavós predominant fa que la mesquita sigui coneguda com a Mesquita Blava. Segons sembla, per adquirir les rajoles de ceràmica es va destinar un pressupost concret i tancat, però com que són fetes a mà, s’anaven comprant a mesura que els artesans les anaven fent. Això va fer que el preu de la rajola pugés amb el temps i que les darreres que es van adquirir fossin de menor qualitat que les primeres. Tot això, a ulls del no expert es fa difícilment visible, i el cert, és que hagin o no canviat de color original, l’espectacle visual que suposa la sala d’oracions de la mesquita blava és realment impagable.
Dins la sala d’oracions hi trobem tots els elements tradicionals de les mesquites, com en minhrab i el minbar (el púlpit on se situa el imam per fer el sermó dels divendres).
La mesquita Blava d’Istanbul és un temple viu, obert al culte actualment. Per sort, a les mesquites deTurquia no hi ha cap restricció per l’entrada als no musulmans, més enllà de no fer-ho en els moments de culte. A més, a diferència de Santa Sofia, entrar a les mesquites es gratuït. Això si, s’agraeix un donatiu, a qui el vulgui oferir.
BANYS DE ROXELANA I BASÍLICA CISTERNA
La visita a zona de Sultanahmet no s’acaba aquí, a un cantó de la plaça hi ha els banys de Roxelana, un antic hammam manat construir per Soliman I el Magnífic per la seva esposa. És obra també de Mimar Sinan. Va ser utilitzat com a bany fins el 1910, però després va entrar en desús. Una primera restauració del 1957 el va convertir en un basar dedicat bàsicament a la venta de catifes, però a partir de 2008, una segona restauració li ha tornat el seu us inicial. És a dir, ara tornen a ser uns banys públics, això si, una mica cars.
http://www.ayasofyahamami.com/
I ben a prop de la plaça de Sultanahmet, hi ha un dels edificis més singulars d’Istanbul, la Basílica Cisterna.
Durant l’època bizantina, va ser habitual la construcció de cisternes subterrànies per tal d’emmagatzemar l’aigua de la pluja. Tot i que n’hi havia una seixantena, ara n’hi ha ben poques que es conserven en bon estat. La més espectacular, és sens dubte, aquesta, que està a cinc minuts de la Plaça Sultanahmet i que destaca (i per això té el nom de Basílica Cisterna) per la gran quantitat de columnes que la sostenen. En efecte, el bosc de 336 columnes d’uns nou metres d’alt i que sobresurten de l’aigua, reflectint-se en ella, és una de les imatges més màgiques de la ciutat. És habitual a més, que la visita s’acompanyi d’una música (a vegades, gravada, a vegades, en directe) que fan especialment evocadora la visita.
Com moltes de les obres destacades de l’època bizantina, la Basílica Cisterna va ser manada construir per l’emperador Justinià I, sobre una estructura inicial que havia sigut construïda per Constantí I. Era el 532. L’aigua emmagatzemada servia per garantir el subministrament al Gran Palau de Constantinopla, que va ser la seu dels emperadors bizantins entre el 330 y 1081.
El recorregut per la Basílica Cisterna es va sobre pasarel.les de fusta, arribant al final, on hi ha una columna que misteriosament està edificada sobre una base on hi destaca un cap de medusa, demostrant l’aprofitament de bases i columnes d’altres èpoques (probablement, romana) per la construcció de la cisterna.