Després de 2 dies visitant Jerusalem és hora de traslladar-nos a Palestina. Tot i que visitarem diversos enclavaments en el dia d’avui, l’objectiu final és arribar fins Hebrón, una de les ciutats permanentment poblades més antigues de la història i que lamentablement està dividida en 2 parts, doncs tot i que està situada en territori palestí, els israelians n’han colonitzat bona part. La ciutat és ara coneguda pels tensos enfrontaments que per desgràcia, sovintegen entre les dues comunitats (la palestina i la jueva), però també per tenir un dels llocs de culte més importants tant pels àrabs com pels palestins: la Mesquita d’Ibrahim o Tomba dels Patriarques, que és el tercer lloc més sagrat de l’Islam i el segon del judaisme. Una vegada més, massa miracles per quilòmetre quadrat en aquestes terres.
COM ARRIVAR A HEBRÓN.
Hi ha diverses maneres d’arribar-hi des de Jerusalem, però nosaltres vam fer el següent. Primer vam agafar un autobús palestí des de la ciutat vella de Jerusalem en direcció Betlem. Els autobusos palestins son els blancs. Un cop a Betlem (i després de visitar l’església de la Nativitat) vam negociar amb un taxista un recorregut per Palestina, que ens portaria fins a l’Herodión, el monestir ortodox de Mar Saba, la ciutat d’Hebrón i el Camp dels Pastors
BREVÍSSIMA HISTÒRIA D’HEBRON.
Les primeres referències a la ciutat d’Hebrón les trobem a la Bíblia, que ens explica de la existència de la ciutat ja al segle XVIII abans de que els israelites la conquerissin.
Segons el llibre del Gènesis, Abraham, que és personatge sant no només pels jueus, si no també pels musulmans, va comprar la cova de Macpelà i les terres que l’envoltaven, per fer-les servir per enterrar la seva difunta esposa, Sara, i més endavant, ell mateix.
Hebrón és integrada dins els dominis de Judà, sent precisament aquí, on David és proclamat Rei de Judà primer, i rei de tots els jueus, després. Hebrón va ser durant molts anys la capital dels jueus, fins la conquesta de Jerusalem. A partir del segle VI aC els jueus van ser expulsats de la zona i diverses civilitzacions la van ocupar. Primer van ser els edomites, però després, els grecs, els romans i els bizantins.
Cap el 638 arriben els musulmans i converteixen les antigues esglésies cristianes en mesquites. De fet des de llavors, aquesta terra ha sigut habitada per diverses tribus d’origen àrab.
Després de la primera fundació de l’estat d’Israel, després de la Segona Guerra Mundial (1948), aquesta terra, com gran part de Cisjordània va quedar sota administració palestina, però els jueus van començar a colonitzar part del territori. La colonització es multiplica a partir de la Guerra dels sis dies (1967). En aquella guerra, una coalició àrab formada per l’actual Egipte, Síria, Jordània i Iraq és derrotada per Israel, que es fa amb una pila de territoris de forma il.legal, entre ells els Alts de Golan, el Sinaí, Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est.
Les Nacions Unides però, han considerat sempre que les fronteres reals de l’Estat d’Israel son les anteriors al 1967. Israel va tornar el Sinaí a Egipte (el 1982, amb els Acords de Camp David), però molts altres territoris no els ha tornat mai més i a més, ha incomplert una i altre vegada la legalitat internacional, construint contínuament noves colònies al territori palestí, fet que segueix fent-se a dia d’avui. El 2005, els assentament de la franja de Gaza son evacuats i l’exèrcit d’Israel abandona la zona, però altres territoris, com els Alts del Golam (que pertanyen a Síria) i les múltiples colònies jueves a Cisjordània no s’han retornat mai; just al contrari, passant-se pel folre totes les sentències internacionals, hores d’ara, es continuen colonitzant nous territoris, en una política de fets consumats.
Les tensions entre les dues comunitats han sigut sempre màximes. Com exemple, el 1994 es va produir la Matança d’Hebrón, quan un jueu ortodox, Baruch Goldstein, nascut als Estats Units i traslladat a Israel el 1983, va matar a 29 musulmans i en va ferir 120 més, mentre resaven a la Mesquita d’Ibrahim.
El 1997 es va signar el protocol d’Hebrón entre Yasser Arafat, líder de la Organització per la Lliberació de Palestina i Netanyahu, primer ministre d’Israel. En ell es reflectia que la ciutat quedava dividida en dos territoris: l’H1, administrat per la OLP i el H2 administrat per Israel. Com a dada per la reflexió, comentar que a aquest H2, que conté la Ciutat Vella d’Hebrón i la Mesquita d’Ibrahim hi vivien només 500 colons israelians, mentre que els palestins eren més de 15.000. Hores d’ara, els musulmans de H1 només poden travessar el checkpoint sota determinades circumstàncies i els palestins de H2 segueixen sotmesos a les múltiples vexacions dels habitants jueus, fins el punt que construeixen segons pisos a les cases on viuen els palestins, i des d’elles, els tiren tot mena de brossa i fins i tot benzina i excrements.
UN PASSEIG PER HEBRÓN.
Quan arribem a Hebrón, aparquem al sector H1 i comencem a caminar acompanyats del conductor del taxi. Hi ha poca gent al carrer i els comerços estan tancats. No és divendres, però segons ens diuen cada vegada hi ha menys gent al souk, sobretot en aquesta zona propera a H2. La gent és amable i ens dóna les gràcies per haver vingut a Hebrón. Els “welcome” es repeteixen, però el fet de que el souk tingui totes les botigues tancades ho fa bastant desolador.
Arribem al checkpoint que separa el sector H1 del H2. El nostre conductor, en Musa, ens diu que ell no passa a l’altre sector. No ens queda clar si pot passar o no, perquè de fet, si que veiem alguns musulmans que fan el trajecte contrari. Ens diu que anem en compte i quedem en una hora en aquest mateix punt.
Passem el control després d’haver de contestar una sèrie de preguntes als intimidatoris soldats que custodien el punt, metralleta en mà. Que què hi anem a fer, que si coneixem algun palestí…
Entrem a la Tomba del Patriarques, el tercer lloc del món més sagrat pels musulmans i segon pels jueus. Té dues entrades, i cada comunitat ha de fer servir la seva. Segons explica la llegenda (hores d’ara ja es fa difícil saber si ho dicta la tradició o l’antic testament) en aquesta situació hi ha enterrats ni més ni menys que tres de les parelles més importants de la Bíblia: Abraham i Sara, Isaac (fill d’Abraham) i Rebeca i Jacob i Lea.
En temps del rei Herodes es va construir un primer monument al voltant de la suposada tomba, però va ser després que els musulmans ocupessin Hebrón (després de la conquesta per part d’Omar), que es va construir el que és conegut com a Mesquita D’Ibrahim. I és que a Ibrahim, que correspon al Abraham judeo-cristià, se li atribueix ni més ni menys que la construcció de la Kaaba de la Meca, juntament amb el seu fill Ismael.
Pels jueus la santedat del lloc li ve donat perquè va ser el primer tros de terra que Abraham va comprar a la Terra Promesa, per tal d’enterrar a la seva dona Sara; posterioment, ell també va ser enterrat al emplaçament.
La mesquita d’Ibrahim és una enorme mola, que sembla més aviat una fortalesa. Per entrar-hi hem de passar un control i pujar les escales laterals que porten a la sala d’oració. És una estança força austera. Hi ha una zona pels homes i una altre, per les dones. El sostre està pintat amb gràcia. El minbar, el púlpit des d’on l’iman de la mesquita fa el sermó, és ben bonic. També ens acostem on hi ha les tombes. Curiosament, després de la repartició de la ciutat d’Hebrón, les tombes van quedar en el 81% de l’edifici que està sota control palestí. D’aquesta manera els jueus no poden visitar els cenotafis, excepte 10 dies l’any que tenen especial significat pels jueus. Ni que dir que l’estat d’Israel no renuncia a poder controlar la tomba del Patriarques, però de moment tant la ONU com la UNESCO han deixat clar que el lloc forma part dels Territoris Ocupats, de manera que segueix sota l’administració de l’Autoritat Nacional Palestina.
Sortim per la porta per on hem entrat i ens dirigim a la porta que dóna pas a la zona jueva del monument. Hi ha un parell de sales on una sèrie de colons, la majoria d’avançada edat, llegeixen alguns llibres en hebreu. Hi ha una biblioteca amb una pila de llibres, però com hem dit, des d’aquesta part de l’edifici, no hi ha accés a les tombes.
Sortim de la Mesquita i donem una volta per H2. Tot està malmès. Encongeix el cor veure com a sobre de moltes cases palestines, els jueus hi han edificat, de manera impune, les seves construccions. No només això, si no que els palestins han tingut que posar a molts carrers, unes enormes xarxes que eviten que els jueus, des de dalt, els hi tirin tot tipus d’escombraries, i fins i tot defecacions i benzina. L’objectiu, és clar: volen que els 15.000 palestins emigrin, literalment de la zona ocupada per 500 colons. Tot això, es fa en connivència amb l’exèrcit israelià, que sovint no ho aprova, però que a la pràctica, tolera tot tipus de vexacions. Veiem diverses banderes d’Israel als primer pisos de les edificacions i també veiem alguns edificis de nova planta, que evidentment, son de jueus, doncs els palestins no tenen dret a construir-hi. Ens avisen de que no tirem fotos i així ho fem. Hi ha molt poca gent al carrer i la veritat és que ens sentim insegurs i tensos.
Passem per una pila de zones en runes. Sembla que no hi ha massa interès en reconstruir el que està malmès. En zones insospitades ens trobem trossos de mur que separen H1 de H2.
Caminem sense rumb, no tenim mapa i estem una mica espantats i desbordats.
ENS PERDEM I ACABEM RETINGUTS I SENSE PASSAPORT.
De cop, trobem una carretera asfaltada que fa pujada. I comencem a pujar. Ens adonem que ens estem mig perdent i no sabem exactament cap on anem. De cop i volta hi ha un tombant a mà dreta amb un altre enorme check point i unes enormes tanques que impedeixen el pas. Des del punt de control ens demanen el passaport i ens pregunten que què hi fem allà. Turistes, contestem. El que hi ha al punt de control no és cap militar aquesta vegada. Ni tan sols, va vestit de policia. Fa un parell de trucades i ens diu, que cap a dins.
I això fem, caminem cap a dins, per una carretera que ens porta, en pocs minuts, fins una espècie d’urbanització. Aquí les cases son força més noves. Es tracta d’edificis de 4 o 5 plantes, un al costat de l’altre, a vegades amb zones enjardinades entre ells. No hi ha però ningú. Tirem un parell de fotos generals, i després, una foto en el que sembla el pati d’un escola.
De seguida apareixen dos persones, dos colons jueus, amb molt mala cara que baixen d’una pick up i ens pregunten que què fem allà. Els hi diem que turisme. Però no els agrada gens i ens diuen que ens han vist fent fotos. I a més, una foto d’una escola. Li dic que si, però que son fotos generals, sense importància –i els hi ensenyo-, però no els agrada gens ni mica i ens demanen el passaport (però no ens fan esborrar les fotos).
Els hi ensenyem (la veritat és que en aquell moment ja estàvem prement el culet) i diuen que trucaran a la policia. De moment ens hem quedat sense passaport. ¿hem fet alguna cosa incorrecta?. Patim per nosaltres, i per en Musa que ens deu estar esperant al check point.
No ve cap policia i ens estem més de tres quarts d’hora. Ells tenen els nostres passaports i ens diuen que d’allà no marxa ningú. Cada vegada estem més aclaparats. La situació és clara: aquí manen ells, ni policia ni bestieses. Ells son la llei i imposen el seu ordre. Cada vegada tenim més clar que la policia ni l’han trucat ni vindrà. Estem espantats. A més cada vegada fan més mala cara i hi ha un moment en que es discuteixen entre ells. La sensació que ens dóna és que un li diu a l’altre que ja n’hi ha prou, però el primer no en té prou.
Gairebé estem una hora retinguts i després de diverses súpliques al final ens deixen marxar. Tornem de pressa carretera avall, perquè fa més d’una hora que havíem quedat amb el nostre conductor. Al passar pel pas de control li expliquem el que ens ha passat al joveníssim militar que hi ha, ens diu el nom del porc del colons. Es caga amb tot, vaja. Està clar que no en té cap ganes d’estar-se a Hebrón (dóna la sensació que fent el servei militar) i que n’està tip d’aquestes situacions i dels colons en general. Fins i tot ens demana excuses. Val a dir que bona parts dels jueus estan en contra de la colonització d’aquestes terres .
Quan arribem a en Musa li expliquem el que ens ha passat. Estava espantat per nosaltres, pensant que no ens hagués passat alguna cosa greu. Un cop a casa, mirant els mapes, ens sembla reconèixer que on ens hem posat és a Kiryat Arba un assentament jueu fundat el 1970 que conté aproximadament uns 7000 colons. D’aquesta comunitat era l’individu que el 1980 va fer esclatar una bomba al mercat d’Hebrón causant 11 ferits. Altres vegades, els colons d’aquesta comunitat s’han dedicat a incendiar en sèrie diversos cotxes de palestins. Aquest assentament, com tots els demés assentaments jueus als Territoris Ocupats son declarats il.legals per la llei internacional establerta a la Quarta Convenció de Ginebra. Tot i que la Cort Internacional de Justícia i la mateixa ONU han dictat diverses sentències desfavorables als interessos d’Israel, demanant l’immediat desmantellament i eliminació de les colònies, Israel no només no les desmantella si no que en crea de noves.
Tornem en cotxe direcció Betlem. Abans d’arribar encara farem un parell de parades. La primera al Camp dels Pastors, on ni més ni menys, s’estaven els pastors el dia que van ser avisats de que Jesús havia nascut. Hi ha una església dins d’una cova. Finalment, fem una parada al ignominiós mur que ha construït Israel per separar l’estat hebreu dels territoris de Palestina, que queda aïllada. A més, Israel pren una pila de terreny a Palestina, doncs el mur està construït a la zona Palestina. Sentim vergonya de la raça humana i se’ns fa difícil d’entendre que un poble, el jueu, que explica que ha patit tant durant mil.lenis, sigui capaç de sotmetre a un altre (el palestí) fins a tal grau de degradació.
SI VOLS VEURE ALTRES ENTRADES SOBRE EL VIAJE A ISRAEL Y PALESTINA CLICA AQUÍ
Si t’ha agradat l’entrada, COMPARTEIX-LA!!!