ELS BRIBRI. Els últims indígenes de Costa Rica.

Els bribri només són una de la vintena de pobles indígenes que encara viuen a Costa Rica. Tot i que estan repartits a diversos enclavaments dins del país, n’hi ha una bona colla que viuen a la serralada de Talamanca, ben a prop de Puerto Viejo i hem decidit que els hi farem una visita per tal d’aprendre una mica de la seva cultura i dels seus costums.

Els bribri ja vivien en aquesta zona abans de l’arribada dels espanyols a finals del segle XV. Amb tot, no se sap exactament el seu origen. Els que volem conèixer viuen a la reserva de Kekoldi, a la serralada de Talamanca. Són uns set cents individus que intenten preservar la seva cultura i modus vivendi, tot i que sembla que això serà ben difícil a partir d’ara. En total, i repartits per tot el país, hi deuen haver uns 10.000 bribris en tota Costa Rica.

Els bribri viuen serralada amunt, apartats dels pobles i separades unes famílies de les altres, sovint per més d’una hora de camí. És a dir, que tot i que tenen consciència de pertànyer a un mateix grup ètnic, no viuen en comunitats agrupades en poblats. És conegut el seu afany d’independència i autosuficiència que els fa viure d’aquesta manera, sense agrupar-se en grans grups poblacionals.

Cada família està composada pels progenitors i pels seus fills, solen tenir un hort on conreen el que necessiten per viure, com iuca, plàtan, cacau o altres tipus d’hortalisses i verdures. També solen tenir un petit corral, sobretot amb aviram que els proporciona ous, però a vegades amb també amb porcs i altres animals. Com dèiem, la idea és que siguin independents i autosuficients.

De tant en tan els bribri fan reunions entre ells per tal de parlar dels temes que els ocupen, com ara bé la feina o el repartiment de les terres. I és que curiosament els bribri sovint tenen problemes per habitar les terres que els han vist néixer i créixer, doncs tot i que estan habitades pel les seves famílies generació darrera generació, no tenen cap documentació que els acrediti ser els propietaris de la terra. A més, els bribri es dediquen a la conservació dels boscos i a la reintroducció d’algunes espècies animals extingides a la serralada, com ara bé la iguana.

Últimament però, el que dóna més ingressos als bribri és la feina de guia dels turistes que com ara nosaltres, els volen visitar. I això ho fan conjuntament amb una associació sense ànim de lucre, la ATEC o associació per l’ecoturisme i la conservació de Talamanca. Aquesta organització, amb seu a Puerto Viejo, s’encarrega de proporcionar-los turistes que els volen visitar, sempre en petits grups i els paga un preu just amb guies que la mateixa associació s’ha encarregat de formar. A més, per tal de no destorbar massa la vida quotidiana de cada família, estableix un sistema rotatori, de manera que no més de dues vegades a la setmana es veuen envaïts pels visitants. A través d’ATEC és una bona manera de visitar aquests grups i a més, els proporciona uns diners que per ells són necessaris per tal de pagar allò que no poden produir, com la roba o els llibres pels fills, per exemple.

Està clar però, que això pot ser una arma de doble full, doncs la constant intromissió del turisme, per molt que sigui controlat, ajudarà de ben segur a avançar el cantat final d’aquestes comunitats. I és que els fills dels bribri estudien a les mateixes escoles que la resta dels ticos, en castellà i també en anglès, i això farà que la seva cultura es vagi extingint més ràpidament que a poc a poc.

El German ha estat el nostre guia el dia d’avui. És un bribri de 52 anys que viu serralada amunt amb la seva dona i els seus quatre fills. Hem quedat amb ell, a través d’ATEC, a peu de carretera. Un dels seus fills també hi era. El vestit occidental del noi, d’uns tretze anys, no delatava el seu origen bribri.

Amb en German hem caminat durant hores per la serralada i ens ha explicat que són catòlics, que tenen els fills a la muntanya (ell mateix ha ajudat a parir a la seva dona), que tenen el seus propis xamans i que curen amb les plantes medicinals que recol.lecten al bosc o que ells mateixos cultiven. Ens explica que generalment tenen fills a partir dels dotze o tretze anys (tot i que ell no ho vol pas per la seva filla, prova de la intoxicació del mon exterior, que poc a poc va canviant la seva mentalitat). També ens explica que li encanta el futbol i que ara pot seguir els partits gràcies a una televisió que té connectada a una placa solar. Curiosament no té ni nevera ni cap altre electrodomèstic però sí que té televisió per seguir el futbol.    

I entre converses, hem anat passant el matí, parant-nos aquí i allà per explicar-nos sobre la flora de la serralada. Hem passat per un bosc d’arbre de cacau i hem vist diverses plantes de iuca, que per nosaltres ha estat una novetat.

Finalment hem arribat a les precioses cascades del riu Cocles. Allunyades i solitàries, érem els únics que ens trobàvem en aquest paratge d’incomparable bellesa. Hem aprofitat per remullar-nos, tot i que l’aigua era més freda que tèbia, el premi ha estat enorme després de la formidable suada que hem fet per tal d’arribar a aquest punt.

I ben a prop de les cascades, una agradable sorpresa.  Un grapat de granotetes vermelles, ben petites, de poc més d’un centímetre o dos de llargada i que la Isa ha descobert. Abans, de pujada, ja n’havien vist de verdinegres, com si fossin de la Penya, ben petites també, i segons ens ha dit en German, verinoses. També hem vist a dalt de tot d’un arbre, un mandrós, que fent honor al seu nom no s’ha mogut ni un pel, tot i que en German ha mogut vigorosament l’arbre on jeia. És aquest un dels animals més difícils de veure a la selva, perquè es mouen ben a poc a poc i no van gens de soroll. En German ens explica que porta diversos dies al mateix arbre, de manera que podríem dir que el té controlat.

Després de gaudir de la cascada, ens hem dirigit cap a casa d’en German. Són tres cabanyes de fusta, molt senzilles on hi viu la família. Gairebé no hi ha mobles. La dona d’en German ens ha preparat el dinar, un plat a base de verdura bullida amb palmito, iuca i plàtan i una cuixa de pollastre, que en German havia comprat abans de pujar serralada amunt. Un plat tradicional bribri, que pel gust occidental no podríem dir que fos precisament deliciós.

A dins la casa, per cert, amb la dona i els seus fills, en German els parlava en bribri, que no té res a veure amb el castellà, doncs els bribri ja el parlaven abans de l’arribada dels espanyols. Ens expliquen llavors que el bribri és també una llengua escrita, i que volen preservar-la. Sembla ser que dels 10.000 bribris, uns 6.000 encara preserven la seva llengua.

A quarts de quatre hem tornat a Puerto Viejo, una mica baldats de tan caminar. Abans de fer-se fosc, encara hem tingut una estona per descansar a la platja negra de Puerto. Abans però, ens hem begut un litre d’aigua cadascú. I és que a mig matí ens havien quedat sense líquid i hem arribat a Puerto Viejo realment assedegats.

La d’avui serà la nostre última nit al Carib.

Si t’ha agradat l’entrada, COMPARTEIX-LA!!!