EL PELOPONÈS. Un recorregut de tres dies per la Història de Grècia.

La regió del Peloponès és una de les regions històriques més importants, no només deGrècia, si no d’Europa sencera. La península, que està unida al continent per l’istme de Corint, apila recintes històric-arqueològics de tanta importància com Olímpia (seu dels Jocs Olímpics), Esparta (una de les ciutats més importants de l’antiguitat) o Micenes, cuna i un dels centres més importants de la religió aquea fins el punt que ha donat nom a un període sencer de la Història de Grècia, el Període Micènic, entre el 1600 i el 1100 abans de Crist.

Per això, no volíem abandonar Grècia sense visitar la península del Peloponès. A més, després de estar tres dies en aquesta zona, anirem cap al nord, direcció Kalambaka per gaudir d’una altre de les zones que més ganes tenim de descobrir: els temples ortodoxes de Meteores.

Per tal de fer el recorregut pel Peloponès, hem llogat un cotxe petitó, un Hyundai Atos, que la Isa s’encarregarà de conduir. Va més a poc a poc (es molt prudent) però prefereix conduir ella. En fi, no ens discutirem per això. El varem llogar per internet, a través de Budget i ens ha costat 132 euros per 5 dies, amb quilometratge il.limitat. El preu de la benzina és semblant al que hi ha ara a Catalunya.

Aquests últims dies el Peloponès s’ha estat cremant de dalt a baix, amb uns incendis que han assolat la península i que han sumit en el desconsol als seus habitants. Les hectàrees cremades es compten per milers i les víctimes mortals s’acosten a la setantena en la última setmana. La televisió parla vint-i-quatre hores al dia de les tasques per apagar els focus (més de quaranta) i per traslladar els afectats, en una situació que ha commocionat el país i de fet, tota Europa, doncs són una pila els països que han enviat hidroavions i mitjans humans per ajudar en les tasques d’extinció.

Això ha fet que fins l’últim dia abans de marxar d’Atenes cap el Peloponès no sabéssim si hi podríem anar. Finalment però, sembla que els focs es van controlant i que podrem fer la major part de recorregut que ens havíem proposat. Durant els pròxims dies però, el paisatge que veurem a través de les finestretes del nostre cotxe serà desolador, amb quilòmetres i quilòmetres de boscos cremats i pobles sencers abandonats. Encara ara, alguns focs estan parcialment actius i podem veure un munt de fumaroles i flames que els bombers estan acabant d’extingir.

VISITA L’IMPRESCINDIBLE DEL PELOPONÈS

Epidaure

Deixem Atenes enrere i ens dirigim primer de tot a Epidauros, que està a la península de l’Argòlida, que és una petita península dins de la península del Peloponès. El que veurem els pròxims dies són el que queda de diverses ciutats de la Grècia clàssica (i més antigues, com Micenes), i començar per Epidauro ens sembla perfecte. No tenim cap problema en arribar, les carreteres són bones i sense massa cotxes ni corbes i a mig matí som davant del jaciment arqueològic (6 euros). Abans hem passat per Corint, on a part de l’istme, hi ha el Canal de Corint i l’Acròpolis de l’antiga ciutat grega. Els dies, som sempre, son limitats i he tingut que triar.

Corint va ser una ciutat Estat, que en temps de Roma va ser incorporat a l’Imperi Romà. L’època de màxim esplendor de la ciutat va ser probablement durant el període Clàssic, gràcies a que comptava amb un reputadíssiim santuari dedicat a Asclepio, Déu de la medicina, on es practicava la medicina a partir de la interpretació dels somnis.

Al recinte d’Epidauro hi ha un munt de construccions, com restes del Santuari d’Asclepio o el preciós estadi (envoltat de grades i que feia 181 metres de llarg). Pero el que realment venim a veure els que no hi entenem massa d’arqueologia és el magnífic teatre, un dels que millor es conserven dels que es van construir a l’antiguitat. Data del segle IV abans de Crist i se li atribueix el seu disseny a Policlet el Jove, encara que les fonts semblen no posar-se d’acord del tot en aquest punt. El seu disseny és gairebé perfecte i fruit d’això, els gairebé quinze mil espectadors als que donava (i dóna) cabuda, gaudien d’una acústica realment excepcional. No es estrany que algun guia o potser un grup d’espontanis facin una demostració mentre estem a la última fila del teatre. Realment espectacular.

Encara al.lucinats amb el teatre visitem la resta de runes, com un temple d’Artemisa, un tholos, un temple a Afrodita i l’estadi comentat. Acabem visitant el petit museu on hi ha alguns frontons i diverses peces dels temples que hem vist al recinte arqueològic.

Micenes

A cinquanta quilòmetres d’Epidauro hi ha un altres de les fites més importants del periple pel Peloponès: la ciutat-estat de Micenes, dominadora de bona part de l’antiga Grècia al segon mil.leni abans de Crist. En una hora hi arribem.

El període hel.lènic comprès entre el 1600 i el 1100 a.C. es coneix com a període micènic donat l’enorme liderat que aquesta ciutat estat va exercir sobre les altres poblacions. La seva ciutadella té una gran força visual doncs està situada dalt de tot d’un turó des del que es podia controlar centenars de quilòmetres a la rodona.

Després de passar per taquilla (9 euros amb el museu), entrem per la cèlebre porta dels lleons, emblema de Micenes. Des d’allà, pugem pel camí reial fins d’alt de tot de la ciutat on hi ha el Palau Reial de Micenes. Abans, passem per un munt de vestigis de diversos temples i de cases patrícies de la ciutat. També destaquen les grans muralles que envoltaven la ciutat i que encara ara, impressionen.

El recinte de Micenes és conegut també per les enormes tombes en forma de bresca. on descansaven els reis i les persones més influents. La més destacada de totes és la coneguda com a tomba d’Agamenon, que fa ser descoberta per Schliemann, suposant que era l’ultima morada d’aquest rei de Micenes, potser el més conegut de tots. La preciosa màscara que cobria un dels restes, coneguda com la màscara d’Agamenon ja ens va impressionar quan varem visitar el Museu Arqueològic d’Atenes.

Abans de marxar encara ens acostem al nou museu de Micenes, molt bonic i perfectament condicionat amb maquetes sobre el jaciment i un munt de restes del que s’ha trobat.

Nauplia

A vint quilòmetres de Micenes hi ha la bonica població costera de Nauplia, en la qual hi fem nit. Per 40 euros trobem una petita pensió molt ben conservada i cèntrica, de manera que no ens ho pensem i ens hi quedem.

És un encert quedar-nos a dormir a Nauplia, doncs és una de les poblacions més boniques de la Grècia continental. Situada al golf Algòlid, té tres precioses fortificacions que dominen la població des de dalt de tot dels seus respectius turons. A la més alta, la Palamidi, no hi pugem, donat que hi ha una pila d’esglaons i amb la Isa embarassada més val no fer heroïcitats. Però hi ha una segona fortificació, a la que sí que hi pugem i que està just a sobre del casc històric, que ens obsequia amb unes precioses vistes de la costa i de fet, de tot el golf.

Després donem una pila de voltes pels estrets carrerons de la ciutat antiga, vianants i amb un munt de tallers artesanals i botigues de les que t’ho quedaries tot. També destaquen l’enorme plaça central, plena de terrasses i que al vespre bull de gent i el passeig marítim, molt agradable i on acabem la tarda veien com el sol es pon al darrera les muntanyes. Just davant nostre, la fortificació veneciana, el Bourzdi, que hi ha a uns pocs centenars de metres de la costa, fa que l’escenari sigui perfecte.

Quan el sol s’ha post, els estrets carrerons s’omplen de les terrasses dels petits restaurants. Mengem molt bé, la temperatura és idònia i el final del dia és perfecte.

Temple de Bassae

Arribar al temple de Bassae ens ha suposat gairebé quatre hores de camí. Bé, això no és exactament cert. I és que el nostre itinerari ens havia de portar de Nauplia fins a Mistras on es conserva una preciosa ciutat bizantina amb un munt de monestirs que tenen un gran valor artístic i que estan a la llista del Patrimoni de la Humanitat. Però el cert és que després de més de dues hores de trajecte fins a Mistras, quan hem arribat a la porta ens han informat que el recinte estava tancat i que no es podia visitar per perill de foc. Es cert que els focs han assolat el Peloponès els últims dies i que tot el dia d’avui l’hem passat per carreteres on a banda i banda només hi havia boscos completament calcinats. L’espectacle ha estat bastant colpidor, doncs podíem passar mitja hora seguida amb el mateix panorama a banda i banda de la carretera: desolació i més desolació. Però no és menys cert que sembla que les tasques d’extinció s’han acabat i que ara gairebé no hi ha focs oberts, i a més, la zona de Mistra ha estat una zona que ha quedat força intacta, de manera que ens hem quedat amb un pam de nas quan ens han dit que fins al cap de tres dies no podríem visitar el recinte. Per llavors, ja estarem camí de les illes Cíclades, de manera que amb molta pena, hem tingut que assumir que no veuríem Mistra. En fi, que quedarà per una altre vegada.

Cinc minuts per estirar les cames i ens hem dirigit cap al temple de Bassae, que ens queda a un altre parell d’hores (més de 140 quilòmetres) i sobretot els últims 50 quilòmetres, per carreteres estretes i amb moltes corbes, on novament, el paisatge a dreta i esquerra es esfereïdor.

El Temple de Bassae, forma part també del Patrimoni de la Humanitat i està situat en un escenari privilegiat, dalt de tot d’un turó, a més de mil metres d’altura. El seu temple dòric, dedicat a Apolo Epidauros va ser construït al segle V abans de Crist (segons Pausanias) per Ictino, un dels arquitectes del Partenó i també del preciós Hefesteion d’Atenes.

Es tracta d’un temple peristil (tot el seu perímetre està envoltat de columnes) hexàstil (sis columnes a la seva façana frontal) i tenia una naos, una pronaos (per davant la naos) i un opistódomos (al darrera), és a dir, com gran part dels temples de l’època. Curiosament tot i ser un temple d’ordre dòric, conté algunes columnes jòniques i fins i tot, una de coríntia, el que fa excepcional en aquest sentit.

Malauradament el seu estat de conservació no es massa bo i queda actualment emmarcat per una gegantina carpa que el resguarda del sol, per tal de que pugui ser restaurat. Això es clar, desllueix força el temple, de manera que en gaudeixo menys del que m’esperava.

En fi, que en menys de mitja hora tenim vist i revist el temple i ens tornem a posar a la carretera, per agafar direcció Olímpia, on ens espera un dels plats forts del dia (l’altre era Mistras). Parem a menjar a la carretera, en un petit poblet i en menys d’una hora arribem a Ancient Olímpia, el recinte arqueològic que va ser la seu dels Jocs Olímpics durant uns nou cents anys (que aviat es diu,…).

Olímpia

Els Jocs Olímpics se celebraven a l’Antiga Grècia cada quatre anys des del 776 aC fins que al segle IV, l’emperador Teodosi els va abolir. Teníen una importància similar als Jocs Pítics que se celebraven a Delfos (un altres dels grans Santuaris Panhelènics, que visitarem més endavant), però gràcies al baró Pierre de Coubertin, que va reinstaurar els Jocs Olímpics el 1896, són considerants ara, els més importants de la Grècia clàssica.

Els primers anys, eren uns Jocs que els disputaven els millors atletes de l’àrea d’Atenes i de l’Àtica, però poc a poc van anar prenent més importància, fins el punt que atletes de tots els dominis grecs (com Àsia Menor –la Turquia actual-, Magna Grècia – a l’Itàlia actual- o zones més allunyades com les colònies que corresponen a l’actual Síria) acudien al Santuari d’Olímpia per disputar-hi els Jocs. Sovint es diu que les guerres s’aturaven durant la disputa dels Jocs. Sembla que això no és exactament cert, sinó que la Treva Olímpica consistia en una espècie de salconduit que els atletes i els assistents als Jocs tenien per tal de travessar les zones de conflictes sense tenir problemes.

Els Jocs no es dedicaven només a l’esport, sinó que sovint hi havia actes culturals i sobretot, ofrenes, sacrificis i cerimònies dedicades als deus de l’Olimp, sobretot a Zeus i a Pèlops, heroi diví i rei mític d’Olímpia a qui es deu la fundació dels jocs, segons la llegenda.

esprés de pagar l’entrada (9 euros, que inclou la entrada a l’imprescindible museu) comencem el recorregut per la instal.lacions, recorrent el gimnàs, la palestra, els temples d’Hera i de Zeus, els diferents tresors (que les colònies gregues havien edificat en honor als deus de l’Olimp), el Leonadion (on s’hi estaven les autoritats que acudien al Santuari), el taller de Fídies (on el magnífic escultor va esculpir l’esplèndida estàtua crisoelefantina del Zeus Olímpic, una de les set meravelles del món antic) i sobretot, el majestuós Estadi Olímpic, que era la seu de les competicions atlètiques dels Jocs i que ens posa la pell de gallina només entrar-hi.

L’estadi, que tenia una cabuda per uns vint mil espectadors que seien al terra (no hi ha graderies), encara hi ha les línies de sortida i d’arribada (en marbre). És fàcil imaginar el fervor del públic quan els atletes disputaven les curses. Per poc mitòman que siguis, trepitjar l’estadi és sens dubte, un dels moments més memorable del viatge. S’hi disputaven carreres a peu, salt de longitud, llançament de pes i de javelina,…Poc a poc el programa es va anar ampliant, i hi va tenir cabuda la lluita lliure, el pancraci (una lluita molt bèstia on s’hi valia tot) i la prova més important, el pentatló, suma de cincs proves i que podia convertir el seu guanyador en gairebé una autèntica divinitat viva. També hi havia competicions artístiques, com dansa, poesia o música.

No podem marxar d’Olímpia sense visitar el Museu adjacent al recinte arqueològic, on hi ha un munt d’estàtues i objectes de gran valor, però on sobretot destaquen els frontons del temple de Zeus i de manera especial, l’estàtua de l’Hermes de Praxíteles, una de les més cèlebres de l’antiguitat i autèntica obra mestra de l’escultura.

Naupacte

Tot i que l’idea era anar a dormir a Delfos, no anem massa bé de temps, de manera que ens harem de quedar a mig camí. Decidim fer nit a Naupacte, l’antiga Lepanto (coneguda per la batalla que va deixar manco a Cervantes) que està una hora abans de Delfos, un cop passat el l’espectacular viaducte de Patras que uneix la Península del Peloponès amb l’Àtica (i que costa per cert, 10 euros, pels cinc quilòmetres que té).

Arribem a Naupacte quan s’està fent fosc i la veritat és que ens costa una mica trobar hotel a bon preu. Tot i ser una ciutat molt turística (sobretot hi ha turisme interior) no hi ha massa hotels –hi ha molts apartaments- i finalment ens quedem a l’hotel Plaza, del passeig marítim, on ens ofereixen una habitació àmplia, sense esmorzar per 60 euros. La veritat és que Naupacte resulta ser una vila molt agradable amb un front marítim molt interessant on hi ha una petita fortificació veneciana (on trobem una estàtua de Cervantes) i un preciós port que està envoltat per un munt de bars musicals i tavernes on es menja al carrer. Avui, hi ha força ambient al carrer i s’hi està molt bé. Nosaltres sopem en una d’aquestes tavernes. Encertem de ple. Havent sopat, donem una última volta per la zona del port i ens dirigim a retiro, que demà tenim una altre jornada apretadeta, on abandonarem la península del Peloponès, amb un molt bon regust de boca, contents per haver conegut una zona amb tanta història.

SI VOLS VEURE ALTRES ENTRADES SOBRE GRECIA CLICA AQUÍ

Si t’ha agradat la entrada, COMPARTEIX-LA!!!