La ciutat d’Edimburg, capital d’Escòcia és pel meu gust, una de les ciutat més atractives d’Europa. L’extraordinària Ciutat Vella d’Edimburg està inclosa, per mèrits pròpies, dins de la llista del Patrimoni de la humanitat. Però és que al nord d’aquesta, la no tan moderna Ciutat Nova, és igualment temptadora. A més, l’oferta d’oci i cultura és tan vital en aquesta ciutat, que probablement no n’hi hagi prou amb un cap de setmana per gaudir dels seus encants.

En aquest post us parlaré dels racons més interessants de la Ciutat Vella.

CASTELL D’EDIMBURG

La Ciutat Vella d’Edimburg s’articula al llarg de la Royal Mile, la preciosa avinguda que porta des del Castell d’Edimburg fins al Palau de Holyroodhouse.

Al cap de munt de la Royal Mile hi trobem el Castell d’Edimburg, al turó del Castle Hill. És una de les visites més imprescindibles de la capital escocesa. Cal pagar entrada per visitar el castell i es necessiten, almenys, un parell d’hores per gaudir dels seus racons.

El Castell no només es troba a dalt de tot de la Royal Mile, si no que queda tancat pels seus altres tres punts cardinals pels extraordinaris penya segats que el fan infranquejable.

Al entrar des de la Royal Mile cal travessar l’esplanade, la planície que és la seu d’un festival anual que se celebra cada agost dins del marc del Festival d’Edimburg i que consta d’una sèrie de desfiles i demostracions de bandes militars d’arreu del món (particularment de la Commonwealth) des de 1950. Cada nit, 7700 persones poden gaudir de l’espectacle gràcies a les graderies que es munten a l’esplanade.

Es poden recórrer diverses estances del castell, entre les que destaca el Gran Saló o les presons del Castell. En una esplèndida terrassa des d’on es pot gaudir d’una preciosa vista de tota la ciutat i en particular, de la Ciutat Nova, que queda a l’altre banda dels Pricess Garden’s, hi trobem una sèrie de canons. Excepte el diumenge, cada dia es dispara un canó a la una en punt de la tarda, en una tradició que es remunta a 1861. Per divendres Sant i per Nadal, el One O’clock Gun (que és com es coneix el dispar) tampoc es realitza.

Al Castell també trobem les Joies de la Corona escocesa, conegudes com els Honors d’Escòcia, amb la corona, l’espasa i el cetre. Però pels escocesos, tan important com les joies, és la coneguda com la Pedra del Destí. Sobre aquesta pedra, els reis escocesos es coronaven. La pedra va ser robada per encàrrec del Rei Eduard I d’Anglaterra el 1296 i no va ser fins el 1996, quan la pedra va tornar a Escòcia, després de diversos intents infructuosos de recuperar-la, per part dels escocesos. Un dels intents més cèlebres va ser protagonitzat per quatre estudiants que van anar fins a l’Abadia de Westminster, a Londres, el Nadal del 1950 per emportar-se-la a Escòcia. Expliquen que efectivament la van poder treure de l’Abadia, però que després se’ls va trencar. La van estar trafegant per Anglaterra fins que la van portar a l’Abadia de Arbroath. Malauradament, l’abadia, la va retornar a Westminster.

Un altre edifici que trobem al castell és l’edifici més antic d’Edimburg: la Capella de Santa Margaret, que data del 1130.

Visitat el Castell d’Edimburg és hora de sortir per la porta d’entrada i dirigir-se, carrer avall, per la Royal Mile.

ROYAL MILE

La Royal Mile és l’artèria principal i eix vertebrador de la Ciutat Vella de Edimburg. Els 1800 metres que porten des del Castell d’Edimburg fins al Palau de Holyroodhouse son un dels passeigs més bonics que hi ha a tot el vell continent. Aquest passeig es va anar construint a partir de l’edat mitjana, però a partir dels segles XVI i XVII va patir un autèntic problema de superpoblació. Cal tenir en compte que no només hi ha els edificis que podem veure des de la Royal Mile cap amunt, si no, que per sota del nivell del terra hi ha una autèntica ciutat subterrània (actualment visitable), que suposava no només un problema de superpoblació, si no també, d’autèntica salut pública. Va ser per això, que es va decidir ampliar la ciutat amb la construcció de la ciutat nova, al nord de la Old Town, a partir del segle XVIII. 

En realitat aquesta Royal Mile, rep quatre noms diferents a mesura que es va acostant al Palau de Holyroodhouse: son Castelhill, Lawnmarket, High Street i Canongate. I al llarg del recorregut no només es tracta d’anar gaudint dels edificis que es troben a banda i banda de carrer (algun d’ells, es poden considerar autèntics gratacels medievals de més de 6 plantes) si no que cal endinsar-se pels estrets carrerons que surten a banda i banda de carrer: els closes, que a vegades privats o a vegades públics, solen portar molt sovint a petites i acollidores placetes. Entre elles cal destacar la placeta on hi ha la mansió de Lady Stair, del 1622 i que actualment és la seu del gratuït Museu dels Escriptors, que està dedicat a la vida i obra de tres il.lustres de la literatura escocesa: Walter Scott, Robert Burns y Robert Louis Stevenson. Per arribar-hi, cal agafar l’estret Lady Stair’s Close, que es troba a mà esquerre.

Abans però, és pot haver fer un parell de parades, segons els gustos del viatger. Una, al Scotch Whisky Experience, just després de sortir del castell. Es tracta, es clar, d’un espai on s’expliquen els secrets d’elaboració de la beguda escocesa per excel.lència. Una mica més endavant, troben The Hub, que a més de ser la seu i el centre d’informació del Festival d’estiu d’Edimburg des de 1999, permet per un stop culinari al seu bar o restaurant. La particularitat és que es troba en un preciós edifici neogòtic (de fet la seva agulla és el punt més alt de la ciutat vella). La construcció data del 1842 i en el seu moment va ser utilitzada com a església escocesa.

Una mica més enllà caldrà fer una altra parada, doncs trobem un dels edificis més imponents de la Royal Mile: la Catedral de Sant Gilles. Es tracta d’un dels edificis més emblemàtics del país i està dedicada a Sant Gil, patró dels leprosos. És l’església més important (en certa manera, fundacional) del l’Església d’Escòcia, que és la oficial del país i és de confessió presbiteriana, la branca del protestantisme que va ser liderada per John Knox.

L’Església d’Escòcia no dóna títol de catedral als seus edificis principals, de manera que Sant Gilles no rep en realitat aquest títol. Això si, es tracta d’una construcció gòtica superba, amb un interior esplèndid, amb els seus arcs apuntats, les precioses i lluminoses vidrieres i un cor fantàstic . L’entrada a la catedral és gratuïta, tot i que s’aconsella deixar un donatiu.

A la part posterior de la catedral trobem la Mercat Cross, la Creu del Mercat, d’estil victorià. Hi ha hagut diverses creus en aquesta zona des del segle XIV, però la construcció actual data del 1866. A part de ser un lloc de reunió dels comerciants, a la Creu del Mercat s’hi feien els anuncis i proclames importants que havien de ser transmeses a la població, per exemple, les proclamacions d’un nou rei o les convocatòries a les eleccions generals. La creu del mercat també ha servit però per a ritus més macabres, com ara execucions, cremacions o penjaments. Segons ens van explicar, quan el proper rei de la Gran Bretanya assumeixi la corona, aquí es farà l’anunci als ciutadans d’Edimburg. Es farà al cap de tres dies de que l’esdeveniment hagi tingut lloc, que és el temps que se suposa que triga el missatger que ha de venir des de Londres amb la notícia.

Pràcticament davant per davant de la Catedral, a l’altra vorera de la Royal Mile, hi ha les City Chambers d’Edimburg, és a dir, l’Ajuntament. Es tracta d’un bonic edifici de mitjans de segle XVII que queda perfectament emmarcat amb el preciós color a pedra de tota la Royal Mile. Uns arcs a la Royal Mile donen pas a un petit i acollidor pati, al voltant del qual hi ha les City Chambers.

Es habitual trobar en aquest punt de la Royal Mile algun escocès amb el vestit tradicional tocant la gaita, l’instrument nacional escocès. Val a dir, que per un parell de dies de sentir la gaita, el so pot arribar a ser agradable, i l’individu, es clar, molt fotogènic. No estic segur que els que viuen a Edimburg i passen diàriament per davant d’aquests individus pensin el mateix.

Més avall, ja altram de Royal Mile que rep el nom de Canongate, a mà esquerre hi ha un altre edifici que crida l’atenció: la Canongate Tolbooth. Un edifici amb un vistós rellotge que va ser palau de Justícia i presó municipal i que va servir també per recollir els peatges o cànons públics. El rellotge actual és del 1820 i va substituir-ne un del segle XVII.

Seguint en direcció est, gairebé al davant del Canongate Tolbooth , hi ha el Museu d’Edimburg, que explica la Història de la ciutat des de la prehistòria fins els nostres dies. Està ubicat a la Huntly House, una mansió del segle XVI. Val a dir que nosaltres no el vam visitar per falta de temps, però en cas de tenir-ne, sembla ser que és força interessant, i com la majoria de museus de la ciutat, gratuït.

Gairebé al final del passeig per la Royal Mile es troba un dels edificis més polèmics que s’han construït a Edimburg al segle XXI: el Parlament Escocès. L’obra és producte de la imaginació de l’arquitecte barceloní Enric Miralles. Va ser inaugurat el setembre del 2004 i la veritat és que la seva modernitat, enclavada a la Royal Mile no deixa ningú indiferent. Es realitzen visites guiades gratuïtes, si esteu interessats a visitar-lo per dins.

I finalment, arribem al Palau de Holyroodhouse, que va ser fundat inicialment com a convent pel rei David I d’Escòcia (el 1128) i que ha estat la seu principal dels reis d’Escòcia des del segle XV. Com que de moment Escòcia pertany a la Gran Bretanya, el Palau forma part del patrimoni de la família reial britànica. I de fet, és habitual que la Reina Isabel II hi passi una temporada, a principis d’estiu.

Al costat del Palau, encara trobem l’antiga abadia, en runes. Des de la construcció del Palau, diversos reis d’Escòcia no només han regnat des del palau, si no que hi han nascut i fins i tot, hi han estat coronats. Cal dir, però, que a partir del 1603, quan Jacob VI es converteix en Rei d’Anglaterra i es trasllada a viure a Londres, Holyrood deixa de ser el Palau Reial, o al menys, la seu permanent de la cort. En qualsevol cas, els monarques anglesos van seguir visitant el Palau, i per exemple, Carles I d’Anglaterra va ser coronat rei d’Escòcia a Holyrood, el 1633.

Es poden visitar diverses estances de Palau, però l’entrada és de pagament.

GRASSMARKET

Una plaça molt bonica que trobem en aquest sector de la ciutat és la coneguda com a Grassmarket Square. Per arribar-hi cal girar per George IV Bridge (entre el Writers Museum i St Gilles) i després, agafar Victoria Street, un preciós carrer en forma de corba, molt fotogènic, que ens porta fins a Grassmarket.

És aquesta una de les places més boniques de la ciutat. Amb bancs per asseure’s i relaxar-se, o diversos restaurants o pubs per fer un descans, la plaça és coneguda per que en el seu moment va ser la seu pública dels ajusticiaments. És a per això, que al terra hi dibuixada una enorme forca. Entre el 1661 i 1688 van ser ajusticiats en aquesta plaça més de 100 pactants (el presbiterians escocesos que s’oposaven a la doctrina anglesa). És cèlebre la història popular d’una peixatera, Margaret Dickson, que va ser portada a la forca al 1724 acusada d’haver matat el seu nadó il.legítim. Quan la portaven a enterrar, Margaret Dickson va despertar. Segons sembla, no havia mort i només s’havia desmaiat. Donat que ja havia estat penjada, Margaret Dickson no va poder ser ajusticiada novament. Des de llavors, la pena d’enforcament, portava l’epítet “fins la mort”. És a dir, que ningú no podia ser penjat i sortir en vida. A la plaça, trobem un pub, el Margaret Dickson’s Pub, que dóna homenatge al personatge.

A més de ser utilitzada per aquest macabre menester, la Plaça Grassmarket era un de les principals mercats de la ciutat. No només si podia comprar menjar, si no que a l’edat mitjana hi havia una zona disposada per la venda de cavalls i vaques. És per això que ja antigament hi havia en aquesta zona diverses tavernes i posades que utilitzaven els ramaders que s’havien desplaçat a la ciutat en dia de mercat. Encara ara, la plaça és plena de tavernes.

ESGLÉSIA I CEMENTIRI DE GREYFRIARS

Un cop visitada la Plaça Grassmarket, podem tirar per Cowgatehead (a la dreta), enlloc de per Victoria Street (a l’esquerra i per on haviem vingut), per seguir per Candlemaker Row, que va de pujada. De seguida ens trobem a mà dreta, una de les entrades del Cementiri de Greyfriars, un dels més coneguts de la ciutat, perquè és on s’ubica una preciosa història.

Segons sembla, a mitjans del segle XIX, un polícia d’Edimburg, John Grey tenia un petit gosset skye terrier, en Bobby. Eren inseparables. Quan el 1858 va morir el policia, va ser enterrat al cementiri de l’església de Greyfriars. Segons explica la llegenda, el gosset, que va sobreviure 14 anys al seu amo, no es va moure mai més del costat de la tomba de Grey. Quan va morir el gosset, el 1872, també va ser enterrat als jardins de l’església, tomba que encara ara es pot visitar. Walt Disney es va basar en aquesta història per fer-ne una pel.lícula: Greyfriars Bobby: The True Story of a Dog. 

Hi ha una altre versió, molt més prosaica, que explica que el gosset era només un dels molts gossets vagabunds que corren pels cementiris i que simplement era alimentat pel cuidador de Greyfriars, James Brown.

En el cementiri de l’església, es clar, hi trobem moltes tombes, però en destaquen algunes, a terra, que estan recobertes per una enreixat de ferro forjat. Segons sembla, un dels negocis més lucratius de l’època era el de robar els cadàvers enterrats per tal de vendre’ls a la facultat de medicina, que els necessitava pels seus estudiants. És per això, que a vegades, els familiars dels difunts, hi feien posar aquestes reixes, per tal d’evitar la profanació de les tombes.

MUSEU NACIONAL D’ESCÒCIA.

Sortint del Cementiri de Greyfriars, cal seguir pel mateix carrer Candlemaker Row. Al arribar al cap de munt, de seguida veureu la gran mole del Museu Nacional d’Escòcia, d’obligada visita. Per cert, abans d’entrar al museu, és gairebé obligat fer-se una foto amb la petita estàtua del gos Bobby, que hi ha just a la cantonada de Candlemaker Row, al davant del pub que porta precisament per nom, Greyfriars Bobby.

Aquest modern museu, també gratuït, ens permet recórrer la Història d’Escòcia des dels primers dies fins a l’actualitat, tenint en compte els seus orígens com a nació, així com el desenvolupament i els personatges més importants de la història del país. Les mostres corresponen a una pila d’àmbits diversos, que de fet, no només fan referència a Escòcia. La geologia, la fauna, l’art o la enginyeria hi estat representats.

Per exemple, a nosaltres ens va agradar un preciós joc d’escacs molt antic, del segle XII, fet d’Ivori i que té un origen escandinau (els escacs de la illa de Lewis). També hi havia figures Khmer, procedents de Cambodja i que ens van recordar les que vam veure quan vam visitar Angkor o el cotxe de formula 1 que va pilotar Jackie Stewart quan va guanyar el Mundial. Però potser la peça més coneguda o si més no, la més popular, és la famosa ovella Dolly, el primer animal que va ser clonat, el 1996 i que va omplir pàgines i pàgines a tots els diaris del món. La ovella, que morir el 2003 està dissecada al museu.

.

Un cop visitat el museu, es pot agafar novament el George IV bridge. La Royal Mile es troba a menys de tres cents metres i permet tancar aquest preciós passeig per la Old Town d’Edimburg.

Per un segon dia quedarà gaudir de la New Town, que es va construir a partir del segle XVII al nord de la Ciutat Vella, per tal de descongestionar l’antiga.

SI VOLS VEURE ALTRES ENTRADES SOBRE ESCÒCIA CLICA AQUÍ

POST-AMICS. Altres blogs de viatges que parlen d’Edimburg.

Scotland, un somni fet realitat per Viatges Pedraforca

Edimburgo per Viajar code: Verónica

Un fin de semana en Edimburgo. La Old Town. Per Más Edimburgo

Si t’ha agradat l’entrada, COMPARTEIX-LA!!!